Hisenda catalana, primera solució

El fonament d'un país lliure és la seva economia. Produir-la i administrar-la. La solidaritat té uns límits que mai poden arriscar l'empobriment del donant.

No pressuposa cap secessió territorial. L’eslògan electoral de Clinton contra Bush, “És l’economia, estúpids”, és més actual i real en època de reconstrucció. Ens mengem el cervell enfrontant ideologies, articulats legislatius, drets internacionals de pertinença o exclusió i no podem o sabem omplir el plat de taula. Hissem senyeres i deixem escapar la cartera amb el pa de cada dia. Pagar més del compte per imposició no és tenir la butxaca foradada, “és ser estúpid”. L’Estat pot obligar ser generosos per decret i contra la voluntat popular? El refugi de la independència –com a ultimàtum-  per defugir del segrest financer és una batalla per al tot o el res amb sobrats motius històrics. Catalunya n’ha perdudes moltes en tres segles de lluita. Té cabuda la sensatesa d’un retrobament previ, progressiu o parcial? El risc d’un nou fracàs serà menys probable si la reconquesta es fonamenta en dos pilars inseparables: la majoria democràtica i el poder econòmic racionalitzat.

El baluard de l’Estatut, desfet i capgirat per un Tribunal Constitucional discutible, era la recaptació i administració interna de la contribució dels catalans. El vassallatge de la hisenda ha fet de Catalunya un feu de servitud al centralisme sense poder econòmic  per la limitació de competències truncades. El portal tributari català actual és mes virtual que real. S’ha proposat tenir un nucli físic dels Tributs de Catalunya, o sigui la hisenda pròpia, una xarxa interconnectada de 53 oficines de recaptació a tot Catalunya. Es preveu la gestió dels impostos de les Diputacions i de la Generalitat amb un principi d’acord amb l’Estat espanyol. On estarà, ara, la pedra angular per impedir l’expansió aplicada? Vol ser el primer pas para retenir uns diners que no passen per les arques catalanes. El segon, que particulars i l’empresariat del país facin ús d’aquest registre oficial dels seus impostos. El tercer, que la Generalitat no transfereixi per solidaritat quantitats superiors a la inversió rebuda sense revisar noves clàusules i pactes desequilibrats. Podríem parlar d’una porta al concert econòmic barrat o una escletxa del nou finançament autonòmic seriós?

La unitat regional d’Espanya i la solidaritat entre elles (Const. 2 i 138) no s’ha de garantir en perjudici del dret estatutari de la igualtat. Les balances fiscals reconeixen que l’aportació del 8% del PIB català és un excés que cal reduir dràsticament. Per rectificar un desviament tributari de tants anys, ¿recorreran –com és habitual- a la necessària reforma constitucional consensuada? Cap apartat parla de percentatges, només d’administració homogènia i col·laboració entre les competències autonòmiques (Const. 103.1). Haver de demanar préstecs amb interessos després de pagar uns extres de solidaritat és la mare de la estupidesa. El proverbi “qui paga mana” és hora de fer-lo realitat, sense xantatges d’identitat ni extorsions lingüístiques a l’escola. Practicar els principis de la equitat democràtica no suposa oposar-se a cap llei. Si la legislació no és conflictiva per la seva objectivitat, per què genera problemes el seu compliment? Per la maleïda politització espanyola i la rendibilitat del partidisme polític a costa de la debilitat democràtica, la bona fe o ignorància dels ciutadans.

Ramon Mas Sanglas – 17/2/2014

Esclat de la bombolla autonòmica

Els embolics del govern central no poden solucionar-se a cops de majories absolutes del PP. Avortament, educació, segona reforma laboral, immigració, seguretat ciutadana... clamen la intervenció democràtica urgent amb la reforma autonòmica. 

Els silencis de Rajoy sobre Catalunya s’han convertit en múltiples demandes d’unes balances fiscals científiques. Cada autonomia vol saber què paga, què rep i què li prenen. Serà la portalada de la tercera via o el punt i final del cafè per a tots? El sistema autonòmic del 1978 està en la picota de la fallida i el punt de mira d’una recuperació difícil. Tres presidents conservadors –Múrcia, País Valencià i Balears- no toleren més desigualtats d’un sistema financer esquerdat en perjudici de sanitat i ensenyament. Diuen sentir-se discriminats per les quanties de menys que reben de l’Estat. ¿Mantindran la queixa a l’hora de votar la reforma fiscal –si arriba- o esdevindran díscols conversos de conveniència repetint l’episodi sobre l’avortament per fer la guitza al PSOE? Una Catalunya solidària que demana crèdits per pagar els proveïdors, força el canvi fiscal sense demagògies. La vanaglòria constitucional de 17 feus autonòmics ha decaigut en una ruïna financera. Els errors de la transició han derivat en crisi institucional. L’atomització territorial –modèlica per als legisladors d’aleshores-, requereix una recomposició vertical radical. Seguint el símil de les hipoteques, -pisos i préstecs per a tots-, ¿per què els pares constituents van obligar acceptar autonomies que ni volien ni podien autofinançar-se? Les bombolles peten per estirar massa el braç. Ara s’han de retornar a l’Estat les claus d’unes regions endeutades. És l’hora de la segona transició, donant la raó als profetes assenyats que només veien futur en dos territoris propis: Catalunya i País Basc. Amb una nació de tres nacions ja no caldria parlar de secessions si a cadascú se li reconeix la seva identitat, una fiscalitat autòctona i la normalització lingüística dins les mateixes fronteres i sota el paraigua europeu comú. La pedra filosofal de l’estabilitat és la macroeconomia de l’autosuficiència, no l’engany de les subvencions. L’assaig del concert econòmic basc ha funcionat bé fins ara, amb menys índex d’atur, malgrat no tenir totes les competències i la lacra etarra. El secret és convertir en realitat l’ “autonomia total” sense dependències, donatius i pidolaires. En comú només els serveis de la república o monarquia, l’exèrcit i la representació exterior.

Les confrontacions ideològiques han d’admetre una treva a la rivalitat i canviar xips polítics egoistes. Tants poders feudals partidistes és el gran desconcert popular. Podran discutir-se nomenclatures – relacions federades o confederades- però, tots advoquen per la descomposició de l’estatus actual insostenible. No es pot caure en un segon apedaçament interregional. Rectificar és crear un projecte nou, única alternativa al fervor independentista de Catalunya. Cap privilegi, però cap submissió de solidaritat impositiva. Tres nacions integrades, agermanades per una legislació acordada i oberta, amb costos proporcionats i mercat compartit, però, sense límits de creixement individual. De no ser així, la independència a l’alça serà irreversible i proporcional a l’agressió dels drets democràtics.

Els receptors actuals presentaran batalles dures al desmuntatge autonòmic. Que faran amb la regressió de les aportacions alienes? La baixa democràcia centralista posarà més frens als referèndums regionals? Senyors conservadors, apliqueu de forma universal la vostra doctrina oportunista: “S’han de respectar les minories, però, acatar les majories” (Gallardón). Si un poble vol decidir el seu propi futur, no li tanqueu les urnes i la boca, accepteu la seva majoria. Prou de politització frívola amb el corró de l’absolutisme unitarista i el joc disciplinari ofegant el rival a costa de la pròpia consciència opaca. Cavant trinxeres entre partits i pobles  mai s’aconseguirà 'Estrènyer llaços en llibertat'  com pretén, legítimament,  l'autogovern de Catalunya, més antic que la Constitució.

Ramon Mas Sanglas – 14/2/2014

 

Immersió lingüística i dret a decidir

Llengua i política són dos aliats que no sempre compaginen quan es trepitgen territoris. Les conseqüències nefastes recauen sovint sobre el ciutadà innocent a través de l'escola. Per què els fills han de pagar les bretolades dels adults immadurs?

En democràcia les lleis no s’apliquen a la carta i arbitràriament en funció de l’oportunisme polític o el grau d’apetència. El desacord té l’ètica del recurs i la provocació el rebuig social. La polseguera de la sentència del TSJC que obliga cinc escoles catalanes ampliar un 25% l’ús del castellà a tota l’aula perquè un sol alumne ho ha sol•licitat, ha aixecat la catifa política del PPC on s’amaga fa anys el vesper de la intoxicació contra la immersió catalana com a llengua vehicular oficial (LEC, Títol II). La diputada García Cuevas va fer aflorar, a les 24 hores de la interlocutòria, 150 noves famílies contra la conselleria d’Ensenyament que callaven -casualment- des de setembre, denunciant la negació al dret patern a decidir escola i en pro de més castellà. Analitzat cada cas s’han vist irregularitats de sol•licitants fora d’àmbit o edat i per defecte de forma com l’anonimat. La intervenció política indica mala fe quan es juga amb sentències judicials  contradient els propis principis. El PPC, detractor acèrrim de la llibertat democràtica popular a decidir, ara enarbora aquesta bandera escolar dels pares, quan la conselleria mai ha negat l’atenció individual justificada (LEC,10,2). S’ha delatat la intencionalitat de la homogeneïtzació lingüística vehicular -50% de castellà-  com a les Balears. La reconquesta camuflada de la unitat nacional a costa de l’escola amb menys hores de català i negar classes en valencià -en extinció- a milers de pares peticionaris, és repugnant. L’intrusisme horari i curricular en continguts s’ha confirmat en la llei Wert aprovada (LOMCE).

La llei catalana aplica tot el rigor legal i científic del concepte immersió. “És l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents” (Viquipèdia). Un exemple freqüent, la persona que se’n va a conviure a l’estranger. També s'anomena immersió quan l’aprenent es posa en contacte durant moltes hores de la jornada amb la llengua que vol dominar “com a llengua habitual d’aprenentatge del sistema educatiu” (LEC, 11,1), encara que es parlin altres idiomes al seu entorn. Aquí rau la contradicció dels adversaris al català vehicular. Qui són els denunciants? Ciutadans de parla castellana que dominen bé el seu idioma i el parlen sempre a casa i al carrer. Per lògica, aquests haurien d’agrair un horari intensiu de català, si pensen integrar-se i conviure a Catalunya. Els fills no han de pagar dèries o limitacions dels pares que els retrauran de grans. Per contra, els queixosos de poques hores de castellà podrien de ser, en tot cas, els catalans de soca-rel –com de la Catalunya interior- que parlen i pensen sempre en llengua materna i practiquen menys la segona. Hi ha algun querellant de Vic, Manresa, Girona, Berga, Olot...? No es dóna perquè la presència del castellà en mitjans públics i el carrer és prou compensatòria. Curiosament, no s’ha queixat cap família xinesa, marroquina, paquistanesa. Reconeixen que la llengua comuna de l’escola on viuen és un element integrador per als  pares gràcies els fills. També és el millor instrument de comunicació en plurilingüismes excessius, com Ciutat Vella de Barcelona. L’experiència de trenta anys positius d’immersió avalen el model per aplicar-lo a una tercera llengua, -l’anglès-  progressivament, quan professors i alumnes reuneixin els requisits indispensables. Aleshores caldrà donar-li prioritat amb matèries troncals de reforç perquè la practicaran poc fora l’aula.

La cooficialitat lingüística constitucional exigeix que es domini per igual les dues al finalitzar l’escolaritat obligatòria que recull la LEC (10,1). Les proves externes Pisa confirmen cada vegada aquesta veracitat en l’escola catalana i amb escreix. Per què polititzar, doncs, l’educació amb plantejaments quimèrics i problemes inexistents? La Carta Magna de Catalunya té competència plena en educació i no contradiu l’espanyola. El català és la llengua pròpia de l’autonomia i en condicions d’inferioritat numèrica de parlants que cal protegir. Una societat democràtica plural i normalitzada no avantposa interessos particulars als comuns i combrega amb els principis bàsics legals i acordats sense estridències de convivència.

Ramon Mas Sanglas – 9/2/2014

Insubmissió judicial per chorència

La guerra centralista contra l'escola catalana no admet treva. Polítics i juristes detractors s'han posat d'acord per fer claca a la llei Wert. No podran amb 30 anys d'èxits reconeguts. La insubmissió a una sentència injusta no pot ser democràtica? 

La interferència dels poders executiu, legislatiu i judicial és causa d’estralls democràtics greus. La mà negra del partidisme està solapada en les tres esferes i no se’n amaguen. La teoria de la separació encarnada per Montesquiu en la figura de tres reis cadascú al seu govern, parlament i tribunal ha desaparegut pels vaivens polítics oportunistes en detriment del ciutadà. Qui nombra els membres dels organismes judicials? S’han envaït recíprocament les competències exclusives. D’aquí brolla la font de conflictes encadenats per no respectar les pròpies fronteres i acatar les lleis aprovades per cada estament competent. Per què una llei orgànica, com un Estatut, aprovada per les Corts generals i referendada pel poble pot ser recorreguda per un partit en desacord i manipulada pel Tribunal Constitucional (TC)?

La controvèrsia entorn la immersió lingüística escolar és el rosari de la vergonya politico-judicial per excel·lència. Els viatges d’anada i tornada al TC de denunciants recolzats per partits conservadors contra les competències educatives de Catalunya (LEC) demostren una aversió ferotge a la catalanitat per tal de crear problemes inexistents. El respecte de la Conselleria d’Ensenyament envers cada alumne sol·licitant d’una atenció especial en castellà ha estat escrupolós. D’on surt ara la nova querella de discriminació perjudicant tota l’aula? Només un aparador democràtic, senyors jutges, permetrà que una minoria unitària imposi el seu criteri a 25 companys i famílies satisfetes amb el sistema català oficial. Això només té dues lectures objectives: politització de l’escola i castellanització del país. És l’epidèmia creixent que pateix Catalunya des de l’esmicolament de l’Estatut. Només falta que al Parlament català, perquè dos diputats o diputades s’expressin en castellà, s’hagi d’aplicar un percentatge en aquesta llengua a la resta de parlamentaris. Seria més normal que en una Cambra catalana tots parlessin la llengua pròpia del territori. No obstant, la tolerància del seny català permet la doble cooficialitat sense escarafalls. ¿Per què no succeeix el mateix al Congrés de Madrid? El plurilingüisme del català, gallec, el basc i el castellà  aprovat en la sagrada Constitució no exclou d’aquest dret als diputats interessats i no obstant, estan oficialment obligats a parlar tots en castellà. Qui és el bel·ligerant? Raons d’unitat espanyola no poden marginar les singularitats regionals. Si és per obstacles de comunicació i de parla es fa palesa la ignorància de ses senyories respecte les llengües cooficials del país que haurien d’entendre, almenys, per respecte a la pluralitat democràtica, llevat el basc, d’origen no comú.

El poble català ha despertat fa anys, ha tolerat fins ara, s’ha cansat de tanta solidaritat i de pagar préstecs per sobreviure. Motius sobradíssims de butxaca per subscriure la carta de comiat. Però la dignitat de nació està per damunt i no té preu. Cap llengua –i menys en inferioritat d’ús social o familiar- pot ser sotmesa i trepitjada jurídicament. Què han de fer la consellera, la direcció dels centres afectats, els professors i els pares amb drets vulnerats?  Una revolució moral entre tots. Trampejar la situació és covardia, la insubmissió penalitzada. Recórrer la sentència, per descomptat, i seguir com si res, en espera que la força democràtica deslliuri l’escola catalana del centralisme uniformador  amb un nou Estat si les urnes reben tal mandat. Ignorar la pluralitat peninsular portarà, inexorablement, la decisió unilateral per majories, tard o d’hora, si els governants espanyols no canvien un xip ideològic invalidat per desgast històric.

Ramon Mas Sanglas – 4/2/2014