Estat català a Europa

La polèmica generada pel Consell de Transició sobre la inserció d'un Estat català a Europa ha abrandat més la foguera del sobiranisme. Tot és qüestió de diners, no sentiments. Qui paga mana i elimina fronteres.

Després del desaire fulminant de Rajoy envers Mas –li parlarà si desconvoca la consulta- salta a la palestra un hipotètic desafiament amb Europa. Seria reconeguda Catalunya fora d’Espanya com a Estat català? Una incògnita de simple estima econòmica com la que sent Espanya pels catalans. Sense traspassar fronteres, la força de la raó dialogada no pot vèncer la tossuderia hispànica? Qui pot obligar estar casats fins la mort quan un dels dos cònjuges demana el divorci? S’ha de produir la tragèdia? Els matrimonis dinàstics o de conveniència s’imposaven en l’Edat Mitjana per no dividir territoris o annexionar-ne de nous. Avui dia, quan un poble amb recursos i cultura mil·lenària demana la separació, és que té  sobradíssims motius. El 8 d’abril el país en va ser testimoni al Congrés, on els punts greus de fricció quedaren falsejats amb mentides i demagògia. Carregar la culpabilitat a un líder és una ofensa a la intel·ligència col·lectiva i a la democràcia. Fer possible l’impossible se’n diu “voluntat política” en argot governatiu, i en un estat lliure s’avantposa a la rigidesa de la llei, sempre interpretativa i mutable.

Els valors de la unitat i la història d’Espanya tindria un pes específic poc rellevant a Europa a l’hora de vetar un Estat català democràtic. Els criteris europeus són financers primer  i polítics després. Catalunya té el mateix ADN europeu que Espanya. La bifurcació de dues branques  suposaria una divisió jurídica amb drets i deures repartits. Unes veus considerarien el nou Estat com a extracomunitari. L’únic cert, que la jurisprudència europea no té antecedents en aquesta casuística.  Europa no farà de testimoni d’una reconciliació sinó d’àrbitre de dos macro deutors que no perdonarà. Si Catalunya ja aporta el 20% del global espanyol, ¿quin problema afegit tindria per seguir fent-ho, separada? Les conclusions del Consell Nacional de Transició evidencia que l’argumentari de la por utilitzat pel govern central no té rigor científic. Són amenaces per atemorir l’electorat català i no espantar un poble espanyol amb possibles noves càrregues fiscals. Ni permanència automàtica, ni expulsió definitiva. Són previsibles passos intermedis de regulació i adaptació.

L’anàlisi d’aquest òrgan assessor de la Generalitat és fiable davant les urnes? Els seus dictàmens són pronòstics o desitjos gratuïts, només probables o  contrastats amb la Unió Europea? “La flexibilitat i el pragmatisme de la UE” (Viver Pi-Sunyer) són dos pilars del quatre escenaris dissenyats. La resolució final d’aquesta inclusió europea aniria lligada al grau de tolerància del procés segregacionista: unilateral o pactat. Això explica el “no quiero” més agressiu del govern, escudat en una Constitució eterna, mentre tingui la majoria absoluta. Un principi  fungible i  fora de la realitat. La Constitució europea s’ha modificat 15 vegades des de la fundació (1957) i s’han creat més de 60 Estats al món en menys de 100 anys. Europa no és homogènia ni estancada, és negociadora per definició. Els pobles flueixen com la vida mateixa i han de trobar el seu estatus propi quan es desestabilitza. La raó del 9-N és votar amb democràcia una Catalunya que sigui estimada i respectada de veritat dintre d’Espanya o consensuar pacíficament una sortida sense rancúnia. Un dels eixos fonamentals intocables d’un poble és la llengua i la cultura -irrenunciables per dignitat personal- més que el poder expansiu de l’economia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga – 17/4/2014

Cap polític és imprescindible

Rajoy ha donat l'espatlla a Mas definitivament si no anul·la la consulta. És com demanar que la democràcia s'esborri del mapa català. L'amor propi i la pressió del polític mai pot suplantar un poble

“Rajoy no pensa reunir-se amb Mas si el president no renuncia a la consulta” (13/4/14). Rajoy demana a Mas respecte a la llei i li ofereix diàleg “sin fecha de caducidad” (15/9/2013). Rajoy: “Recibiré a Mas con mucho gusto” (28/12/12). La degeneració de les vies de diàleg és progressiva en el temps i en proporció directa a la maduració del projecte sobiranista. Quan el govern espanyol s’ha vist amb una suposada pedregada al damunt s’ha enclaustrat instintivament amb pany i forrellat. Una imatge deplorable després de les mans esteses de Catalunya en el Congrés (8/4/2014). Convertir en problema personal una qüestió democràtica de dret popular és l’apropiació i segrest més indigne d’un poder aliè. Si Rajoy no pot decidir “mutu propi” el sobiranisme nacional que diu emana dels espanyols per legislació, tampoc el president Mas pot renunciar la consulta inclosa en el programa electoral que el va portar a la Generalitat. Tampoc té permís dels 90 diputats que van aprovar el dret a decidir en seu parlamentària per aplicar-la. Finalment, ha rebut tres missatges populars massius demanant un canvi vertical de l’estatus social i econòmic de Catalunya. Només queda pendent la comprovació individual d’aquestes voluntats (80% segons els sondejos) anant a votar el 9-N. Per què tanta por a saber la veritat de manera pacífica, oficial i transparent? La incògnita pot deparar sorpreses inesperades d’alegria o frustració per les dues bandes.

Cap dels dos presidents és imprescindible, només el poble que els posa i els treu. Convertir-se en líder central manipulant la representativitat política a costa de la majoria absoluta és prepotència i perdre l’horitzó democràtic. Els dos governs volen conservar el seu guió. Girar l’esquena definitivament és una covardia havent promès reiteradament que el diàleg no caduca. Trepitjar els drets del més feble obligant-lo renunciar les seves legítimes obligacions i compromisos democràtics és dictatorial. Per tant, senyor, Rajoy, abans de trencar amb el president de Catalunya parli amb el poble català que representa, si no vol dialogar amb ell en persona. Si la seva estima als catalans no és purament platònica demostri-ho i deixi’ls votar. No pateixi per la qüestió europea d’aquests ciutadans. Ja sap que de les pedres en fan pans. Més fàcil encara. Faci una oferta atractiva i justa i oblidi’s d’aquestes cabòries separatistes que no el deixen dormir. Potser els acabarà convencent. Amb un “no a tot”, seguiran persistint, lògicament.  Vostè sap que tenen sobrats motius per estar enfadats, encara que públicament no ho vulgui reconèixer per estratègia política nacional. De no existir les causes Catalunya no estaria en aquestes vies estretes. El seny català s’imposarà sempre, si les propostes són serioses i es compleixen. Encara és a temps de donar una lliçó de voluntat política al món a l’estil britànic. Podria consensuar i anul·lar les preguntes de la consulta i permutar-les per un reconeixement de la singularitat catalana –motor de l’expansió econòmica espanyola-  d’acord amb la Constitució. Entossudir-se en la negativa també és una decisió unilateral que sempre ha recriminat al president Mas com a il·legal. Cedir per les dues parts és confiar en la democràcia i és retornar al diàleg sense cap necessitat de ruptura.

Ramon Mas Sanglas – 15/4/2014

En mans del calendari polític

Estem en plena eufòria futbolística i política. La final Catalunya-Espanya està en mans de la unitat partidista d'un i altra bàndol, però sobretot de la convicció dels votants, més que simples espectadors.

“Sense presa però sense pausa” podria ser el mesuró del temps que demana el procés sobiranista fins un desenllaç possible i realista. La gimcana d’obstacles casolans, nacionals i europeus requereix seguretat, intel·ligència, prudència i coratge que els líders han de saber transmetre al poble, protagonista de la resistència i el gaudi final. En aquest partit d’autèntics campions estan en joc dos equips: la transversalitat unitària dels signants pel dret a decidir i la trinxera del bipartidisme espanyol contra el referèndum. Els espectadors europeus jutjaran el nivell de voluntat democràtica d’ambdós. Res definitiu està escrit sobre l’arbitratge, la celebració o no i el resultat del 9-N.

Dos terreny de joc lligats als avatars del temps, la pròpia casuística del dia a dia i l’empenta popular in crescendo.  El bloc referendista (CiU, ERC, ICV, CUP i díscols del PSC), sota la lupa del TC, podria esberlar-se si defuig del marc legal i el pacifisme. El 9-N serà el termòmetre objectiu per elaborar un programa rigorós i la candidatura sobiranista adequada d’unes eleccions irrefutables, al seu moment. Cremar etapes és retrocedir. La meticulositat és la millor arma per no relliscar, convèncer indecisos i no caure en la temptació d’una unilateralitat revengista. El calendari no dóna per fer passos de gegant sense pedagogia informativa i clarividència als votants. El mecanisme escocès pot servir de pauta, malgrat Espanya difereixi del món britànic en procediments i qualitat democràtica.

Una fractura dels dos terços del Parlament faria trontollar el suport majoritari. Les respostes determinaran el grau independentista i federalista del catalans. La moguda social dóna per fet que l’estatus actual ha fracassat. Queda la incògnita d’un tercer canal si prosperés la “mutació constitucional” proposada per Herrero de Miñón. Els tres supòsits positius obriran un futur català que Espanya no podrà impedir malgrat la basarda. L’hora de les negociacions serà inevitable. El partit Ciutadans vol esquivar aquest mal tràngol fent eleccions anticipades, passar la mà al PPC i apostar per un arc parlamentari sense el lideratge de CiU. De ser així no es lliuraria de l’ombra més allargada d’ERC.

L’equip nacional juga amb l’artilleria pesant de la Constitució. Està atemorit pel tsunami democràtic del contrincant. Sap que la lletra esdevé morta quan la força d’un poble exigeix un nou esperit. PP i PSOE formen una pinya bipartidista en defensa del seu bastió rotatiu. Les banderes de la unitat divergeixen lleugerament sota emblemes de l’Espanya indivisible i un federalisme indefinit o artificial. L’inconformisme social pronostica canvis polítics d’aquí dos anys. Amb una flexibilitat constitucional seria el moment d’encaixar Catalunya electoralment. Només una oferta espanyola raonable i justa evitarà la majoria independentista. Del contrari, brindarem amb copa pròpia al final del partit Catalunya-Espanya.

L’Espanya plural és pura entelèquia. La persecució lingüística guanya espais. L’assetjament cultural i competencial s’expandeix en cada reforma estatal. Un país amb dèficits creixents de llibertat, amb estratègies centralistes adverses a l’autonomisme, és garantia d’asfíxia. Els missatges subliminals del partidisme polític “divideix i venceràs” no quallarà en una societat catalana que busca redefinir-se per ser més forta i lliure a Europa, si no la deixen a Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga – 15/4/2014

Parla, poble!

Com pot estimar tant Espanya els catalans amb una declaració de guerra permanent? Quin és el secret del seu enamorament? Presoners d'amor, fins quan? 

Estem tips de maratons verbals de diàleg i més diàleg polític i d’amor propi ferit. Mentrestant pren cos la independència que repudien. Si el discurs partidista no troba correspondència només queden uns interlocutors neutrals vàlids: els ciutadans, els seus servidors oblidats a qui deuen l’escó de cada quatre anys.

La interlocutòria del Congrés ha mort. La voluntat política conservadora està malalta o desapareguda. Per què serveixen, doncs,  els instruments creats per pactar? Els torpedes irremissibles del PP i del TC estan encarats ara a la consulta parlamentària –fàcil de dinamitar- i a les eleccions plebiscitàries legals quan toqui. Esperarà dos any el poble? Aquest és el carreró imposat pel corró de l’absolutisme que blinda la immutabilitat de la Constitució i parapeta el seu argumentari. A Catalunya no li passa res, se l’estima –amor de butxaca- i se li paga, és ben tractada, es respecta la llengua, tots som iguals i espanyols. Si hi ha conflicte és pel radicalisme català que s’ha de combatre amb el rigor i l’imperi de la llei. Fins aquí seria admissible i normal en un règim dictatorial. Com es pot presumir de democràcia tapant la boca a qui demana decidir el seu estatus amb dos terços dels Diputats i un programa electoral guanyador? Una parella amb risc d’agressió física o mort ha de demanar permís als veïns per separar-se? La solució: la reconciliació o la fugida. Mai esperar el desenllaç fatídic. Qui decideix la gravetat i urgència del desencontre és l’afectat, no el legislador. En la relació Catalunya-Espanya són els ciutadans agreujats que democràticament han triat les urnes per saber les voluntats. La llei més restrictiva, té una porta o escletxa interpretativa aplicable en cada cas. La frontera no depèn de la majoria política fins perdre-la electoralment, esperar la baralla i el desencís dels pobles per asfíxia.

La submissió i la independència han trobat una nova cruïlla: l’encaix de la singularitat catalana (art. 152.2) sense retocar tota la Carta Magna (Herrero de Miñón).”Proposa una eina pactista blindant competències econòmiques, financeres, educatives, lingüístiques i culturals”. Rebla el mateix clau de la voluntat política qüestionada pel PP. Una via opcional que molts referendarien sempre i quan restaurés drets ribotejats de l’Estatut 2005. La “mutació” que formula el pare constitucionalista reajustaria desigualtats fiscals i restabliria identitats perdudes.  La solidaritat quedaria restringida amb paràmetres europeus (3,5% del PIB), respectant les rendes per càpita que difereixen entre províncies com el cost de la vida. Això és realisme i no discriminació. Catalunya tampoc pot somniar amb el confort dels països nòrdics. El principi econòmic rector és la pròpia sostenibilitat, no el paraigua de les subvencions. El règim autonòmic irreal està cridat al reagrupament regional. Les singularitats històriques de Catalunya, País Basc i Galícia a més de la peculiaritat lingüística han de tenir la potència econòmica i productiva per gaudir de l’autosuficiència.

Amb el llast de l’immobilisme i la prepotència del govern res es mourà. La polarització d’un espanyolisme radical i un catalanisme tancat no trobaran l’encaix sense consultar el poble. La por del resultat no els deixa viure. Catalunya entoma la votació adversa contra el sobiranisme sense renunciar alternatives legals.  ¿Per què el PPC no va acatar la majoria absoluta (90%) a favor de l’Estatut aprovat denunciant-lo al TC amb un milió de signatures? El ressentiment del Tinell d’autoexclusió encara és viu a Catalunya i a nivell nacional. Val la pena ”esperar promeses que no es compleixen?” (Junqueras). Queda palès que el desenllaç no té resposta política sinó democràtica directa: Parla, poble!

Ramon Mas Sanglas / Sta. Eugènia de Berga -12/4/2014

El NO del Congrés enforteix el sobiranisme

L'endemà del debat, el 84% del NO programat té un color positiu a Catalunya: el món i els espanyols saben quina talla democràtica gasta Espanya i els catalans tenen les mans lliures per portar el projecte via Parlament.

El debat Catalunya-Espanya del 8 d’abril per sol·licitar un referèndum legal va destapar uns dèficits espanyols molt greus. Demanar permís per exercir la democràcia? Demostra que la llei que ho prohibeix és poc democràtica. S’ha perdut una ocasió formal de la reforma autonòmica, l’inici d’una segona transició consensuada. Vells dogmes sense credibilitat criden l’actualització constitucional. Una cadena d’errors va malmetre el ple. No es pot votar una voluntat política enfrontada a la legalitat jurídica –el cercle quadrat- en mans d’un monopoli bipartidista. Amb espases revengistes no existeix diàleg i menys l’entesa. Un tema transcendent no es ventila en un sol debat trucat, rellotge en mà i un nerviosisme a flor d’escó. Amb resultats pactats a priori va surar una llibertat crispada i el distanciament per falta de flexibilitat, calendari i compromís alternatiu. Sarcàstic el seguidisme d’un PSOE –aconsellant al PP no girar l’esquena a Catalunya- que tenia la clau del seu federalisme amb l’abstenció o recolzant la primera pregunta de la consulta feta a mida. Un factible casament “d’estimació real” es convertí en funeral d’una democràcia immadura. El més positiu fou el trencament nacional del tabú separatista i la inversió dels efectes: les amenaces contra catalans  s’han convertit en la por espanyola d’una fugida. Catalunya és sols la punta de l’iceberg d’una transició no resolta, del cafè autonòmic mal dissenyat. Esgrimir el sobiranisme com el causant del “conflicte espanyol” no servirà d’amnèsia de batusses històriques. Unes de segles i les recents a partir del vilipendiat Estatut del 2005. Ficar-ho tot en el sac dels greuges econòmics és el súmmum de la indignació popular. El menyspreu de la cultura i les persecucions de la llengua es reparen amb llibertat democràtica, no diners.

Quan un model institucional està esgotat no ho tapa la crisi, la Constitució i la unitat consanguínia. La maquinària obsoleta de l’Estat s’ha de substituir. Els murs del poder polític i mediàtic no la poden parapetar eternament. Les urnes del poble català ara són imbatibles. Espanya demana canvis estructurals com a víctimes d’autonomies utòpiques, presoneres d’un règim subvencionista intern anquilosat. Catalunya no vol privilegis, ni té vocació perpètua fent aportacions milionàries. Ha de canviar el mapa  territorial, digui’s autonomies reals, estats federals, confederals o independents. S’han de fusionar regions improductives i simplificar la burocràcia política, gestora i funcionarial. Les balances fiscals objectives parlen per si mateixes i dibuixen un nou estatus geogràfic. L’experiment de 35 anys ha fallat per l’esmicolament insostenible. No admetre-ho per patriotisme sentimental i fer reformes externes d’imatge és apedaçar un edifici ruïnós.

La consciència ciutadana agafa més embranzida després del debat malgrat les mans buides. El dret a decidir dels catalans no es pot silenciar amb la mordassa de la llei.  Com que el referèndum legal s’ha negat via estatal, es farà la consulta via parlamentària. Necessitem saber quants som per programar unes eleccions fermes, quan toqui. No ens embenem els ulls aquí i allà. Espanya  està angoixada per conèixer la voluntat dels catalans i projectar el seu futur amb ells o sense. Això és democràcia sense escarafalls. Prou d’enganys i pronòstics apocalíptics sobre una Catalunya creadora del 20% del PIB nacional, 26% d’exportacions i el 25% del turisme. On planen més les nuvolades financeres? Amb un panorama espanyol tan diversificat invocar la maledicció europea sobre Catalunya és frivolitat. Un litigi entre polítics i ciutadans es desencalla votant primer i amb l’estat de dret flexible, després. L’home no fa les lleis per subjugar-se.  Al sobiranisme li queden diversos camins legals fins el 9-N. Les portes de Madrid, oficialment tancades als ulls del món, carreguen de raons al catalanisme assetjat. El trànsit a un nou país, -unit, compartit o segregat-, no pot dilatar-se més temps perquè estan en joc la recuperació de la crisi i la inserció d’una generació jove desenfeinada i ofegada per falta de recursos.

Ramon Mas Sanglas-Sta. Eugènia de Berga - 9/4/2014

Catalunya no vol la xocolata del lloro

Com era d'esperar han començat els oferiments anticonsulta, com si els catalans estiguéssim en venda o subhasta. Reconèixer la sentència del TC és un os difícil de rosegar a canvi d'un referèndum.

Plouran iniciatives i rebaixes de l’Estat perquè Catalunya es desdigui de la dèria sobiranista i la consulta. Proposen glorificar la marca Catalunya al món i fer-la nucli logístic d’Europa sud. Són magnificències que els catalans s’han guanyat fa anys sense padrins. Donar allargues al tema per tal de no desvelar quants catalans estan disposats fer les maletes té els dies comptats. Mentrestant  s’alimenta la falsa creença que tots tenen ànima espanyola. Mal pesi, no podran eludir les urnes el 9-N perquè les vies legals d’un referèndum són inapel·lables per sentència. Espanya no pot segrestar la ciutadania despenjant-se d’una democràcia europea. Amb portes i finestres barrades com es dialoga i s’adapten les lleis per demanda majoritària? 

El TC ha vetat el dret del sobiranisme autonòmic  i ha enderrocat el mur constitucional que impedia  consultar. Està en mans de la voluntat política. Per què es capgira tot a Moncloa? L’obligació de negociar bilateralment un “no puc i no vull” trobarà una porta giratòria el 8 d’abril al Congrés. Digui’s “tercera via”, reestructuració del finançament o concert econòmic, no són  alternatives a  qualsevol preu. Una entesa passaria per les urnes dels catalans, no de la imposició. Tot un repte a la unitat i convicció ciutadana per ratificar amb fets uns desitjos de segles. Estem preparats per donar una lliçó de democràcia a l’univers per damunt de polítics i governants? Tanta moguda, ¿caurà en sac foradat acceptant molles d’una negociació tova per no ferir sentiments patriòtics compartits? El cor i la ment d’una població catalana plural per raons d’origen i d’interès empresarial, poden ser una caixa inesperada de sorpreses. El desencert en el vot s’ arrossegaria dècades. Ens cal un curset accelerat d’economia comparativa sobre una Calalunya independent o continuista. Però, sobretot, un bany de memòria per recuperar la dignitat perduda.

Espanya, no vol entendre què demana Catalunya després de 300 anys de trencadisses. És ofensiu el cafè per a tots a canvi d’unes llaminadures i l’oblit del passat. La independència només admet dues contraprestacions: Primera, la restitució íntegra de l’Estatut  2005, llei orgànica aprovada pel Congrés i votada pel poble, que inclou hisenda pròpia i la no ingerència lingüística en l’escola. Segona, la regulació del principi econòmic d’ordinalitat, és a dir, no pagar més del que es rep. Seguint el barem europeu, mai excedeix el 4% del PIB. La vicepresidenta Santamaría recorda als catalans les inversions de l’AVE en les quatre províncies, com a mostra d’estimació nacional. Oblida que són les rendibles del país, com les autopistes, que amortitzen les espanyoles, molt deficitàries. Cap esment  dels 16 mil milions anuals a fons perdut en perjudici de les pròpies pensions, obra social i menys retallades. Centrar la campanya electoral europea del PP en una croada contra el dret a decidir dels catalans és una exhibició de por, manca de programa -i candidat-  i covardia política enfront del TC. Catalunya exigeix fets, no respostes evasives d’anacoretisme partidista. L’autodeterminació dels pobles es demostra practicant el dret a decidir democràticament, no amb pactismes compensatoris de caritat.

Ramon Mas Sanglas – 1/4/2014

Sí, hi haurà consulta legal

Els 12 membres del TC han apostat per donar al césar la seva feina política, i a Déu la jurídica. Han posat cadascú al seu lloc deixant que la democràcia faci el seu propi curs. És d'agrair per una vegada l'encert parcial envers Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el procés del sobiranisme català no és tan desesperant i tremendista. Clarifica conceptes vetats, reparteix responsabilitats i obre portes de negociació amb l’Estat. El camí d’una tercera via?  Els grups parlamentaris que defensaran el dret a decidir a Madrid han fet la lectura pertinent de la resolució. Els adversaris proposen l’abandó del procés  i el tancament  del Parlament fent eleccions. N’ha pres bona nota el president Rajoy? El TC li ha definit fil per randa els deures del seu cartipàs “No puedo, no quiero”. S’ha enderrocat la muralla del “no puedo” jurídic, el seu parapet internacional per no escoltar Catalunya. L’alt tribunal nega la legítima segregació unilateral dels catalans en base a la indivisibilitat constitucional d’Espanya. El subjecte jurídic i polític és tot el poble espanyol –no d’una part- però, es pot  fer una consulta no vinculant emanada de la voluntat política parlamentària. Més encara, insta el govern a trobar una solució definitiva –canviant la Constitució, si cal- en cas d’un SÍ+SÍ guanyador. El full de ruta es manté inamovible i el repte popular per davant de tot. Poden defallir els polítics de torn, mai el poble, si el vot és congruent amb les seves exigències històriques i els greuges soci-econòmics més recents. Esperem que les urnes de cada ajuntament donin la talla esperada després del rebombori polític-jurídic nacional.

Primeres espases en dret constitucional remarquen de la sentència dues conclusions: Primera, la diferència entre el dret a decidir innegable i la declaració sobiranista formal que hauria de passar prèviament el sedàs de la Carta Magna. Segona, que el conflicte és purament polític, aliè a la Magistratura, i l’han de resoldre els partits i els governants al costat de les urnes, si són demòcrates. És l’hora de canviar el disc vermell pel diàleg real sense més improperis. La sessió congressual del 8 d’abril serà una ocasió d’or per autoritzar el referèndum –enterrar el “no quiero” polític-  i posar la primera pedra de la segona transició. La votació del Congrés respondrà, previsiblement, a la pura ideologia: abstenció del PSOE, per implantar el federalisme (contra el sobiranisme) i el NO radical del PP, baluard de la unitat espanyola. El resultat no impedirà la consulta via Parlament que no recusarà el TC. El corró absolutista s’imposarà dos anys més a tota reforma autonòmica. Quanta menys tolerància i flexibilitat de la Cambra, més incentivació segregacionista, afirma el Financial Times. Es repetirà l’explosió popular del 10-J (2010) contra el ribot estatutari? El conflicte mirat des d’Espanya o des de Catalunya té efectes refractaris diferents perquè les òptiques de l’economia, la llengua, la cultura i la història divergeixen. Corregir tal dispersió és trobar la fórmula i el calendari d’un encaix mutu plausible. Reflexió inevitable: de continuar a Espanya en les mateixes condicions actuals, ¿no és un carreró sense sortida encara pitjor? Aleshores la indesitjable DUI s’imposaria forçosament.

Una ciutadania amb 35 anys de transició democràtica, desajustada autonòmicament,  demana un gir estructural i sistèmic sense cap segrest partidisme ni el retorn al passat. Si els catalans són grans políticament i jurídicament per fer un referèndum, ¿per què no poden ser-ho per formar un Estat sobirà, pacíficament? L’impediment d’un article falsament immutable de la Constitució és pura ridiculesa, i la negativa partidista a canviar-lo, insensatesa. No obrir una porta que limita oxigen a un espai vital per no treure la clau de la butxaca és provocar la mort en vida.

Ramon Mas Sanglas – 27/3/2014