Eclipsi de polítics i partits

Cap polític és imprescindible. La retirada de Duran i Lleida no és cap terratrèmol en el vaivé polític massa avessat a les mateixes cares.

És llei de natura: néixer, créixer, reproduir-se i morir. El temps també situa cada polític al seu lloc fins el destí final. Ni Artur Mas ha estat cridat a l’independentisme per vocació, ni Duran i Lleida a secundar una coalició de conveniència, eternament. La ruptura, tantes vegades anunciada i tancada en fals ha posat la data final? Una crisi més de parella? Coincidències i casualitats circumstancials ho intenten justificar: l’abdicació del rei i esperances de canvis institucionals amb Felip VI, desacord amb el procés sobiranista permanentment, desconnexió personal del 9N. Un savi polític, inquiet i atrevit per obrir vies de debat sempre ha estat en la palestra activa. Ha viscut molt anys en la frustració de somnis ministerials i no pot aguantar l’estretor en la cadira d’Unió a l’ombra de Convergència. Dues ànimes polítiques que s’han solapat per l’oportunisme amb discrepàncies ideològiques a nivell autonòmic i nacional, ja no es necessiten? La unió fa la força quan les arrels i els sentiments no es traeixen. Quan Duran va acceptar a contracor el pas sobiranista del líder convergent després del cop de porta de la Moncloa, era l’hora de la separació, no ara. La societat catalana s’hauria estalviat moltes impertinències i discursos desafortunats del líder unionista en descrèdit dels socis de federació i del catalanisme regenerador. Per què ha exhaurit els límits, en plena efervescència independentista, aprofitant el relleu del cap d’Estat? Quina en porta de cap? Ensorrar amb més contundència el procés, reactivar la fragmentació social catalana, recolzar el front unitarista espanyol o erigir-se en redemptor i president del país? Com a polític mesurat, no desvetllarà les seves intencionalitats prematurament. Seguirà els passos de la prudència, clau en moments delicats de successions i retocs legalistes. Mentre els conservadors espanyolistes lamenten l’eclipsi d’un astre intermediari de la seva corda, els polítics catalans no fan escarafalls d’un cessament natural i amortitzat mútuament.

Per a Duran, Catalunya s’apropa a un daltabaix històric del que es despenja com a còmplice. La fugida personal amb la desarticulació de CiU no és cap solució. Veurem la seva deriva a imatge i semblança del PSC? Quants dels 13 acòlits li seran fidels? Només se’n va el capità i el  somni de la tercera via? Si tenen signat un compromís parlamentari amb el dret a decidir com a grup, trairan els principis democràtics adquirits, per seguidisme o por a quedar-se a mig camí i sense premi? Qui és el díscol del partit? Vol acabar amb l’independentisme segant l’herba als peus dels convergents al·legant més estimació a Catalunya? Senyor Duran, no avali lleis conservadores sense consultar la ciutadania. També li espanten les urnes? No calen més presidenciables a la Generalitat. El poble busca noves cares, idees fresques i polítics propers. La seva estratègia obrirà la porta gran a ERC. Serà el fruit –ben legítim- del seu protagonisme, renúncia i divisió. Haurà contribuït sense èxit- molt probablement-  fer descarrilar el comboi del catalanisme cap a la confusió, o tal, vegada, haurà oxigenat la política deixant a la cuneta companys de viatge poc conciliadors. Duran i Lleida baixarà del seu tren aplaudit per Madrid perquè no pot servir dos amos i no té entrada a un ample de via diferent. Queden moltes incògnites i recorregut. Cap governant és imprescindible mentre el poble tingui fe en les urnes malgrat segui difícil abasta-les democràticament per culpa d’un partidisme immobilista i egocèntric.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 10/6/2014

El llautó de CiU

Política i reialesa estan entrellaçat amb la història del passat. Quedar bé amb el futur i ser exigent amb els drets que reclama Catalunya posa al partit del govern català a l'entredit.

Al Senat recolzen Felip VI. Al Congrés s’abstenen. Volen així liderar una República catalana –un nou Estat europeu- amb la consulta del 9-N? Això és girar l’esquena al poble  i dubtar del projecte sobiranista català. Acontentar tothom amb una barreja d’agraïment a la corona, i a la vegada, negar l’adhesió política al bipartidisme espanyol desacreditat com a mostra d’enuig pel mal comportament envers Catalunya, és nedar en aigües tèrboles. És el llautó de la coalició a què tenen acostumada la societat  amb les seves divergències internes. Aquesta actitud de quedar bé debilita el pacte amb ERC i les restants forces pro consulta i afebleix el resultat de les urnes creant nous indecisos. CiU no vol ser titllat per la història com a traïdor d’una era passada ni ser presoner d’una segona transició indefinida i confusa. La política catalana “amb majúscules” requereix fermesa en tot moment, senyor president, escoltant el poble, no el xiuxiueig dels monàrquics que temen quedar-se sols. Si CiU no està en condicions històriques per dir “no” al continuisme reial espanyol, hauria de tenir, mínimament, el valor moral d’exigir un referèndum al respecte. El dret a decidir que demana per la causa catalana és extensible a tots els esdeveniments institucionals importants del país sotmesos a la democràcia de la nació.

Els catalans votants del 1978 van acceptar la Constitució majoritàriament. Eren temps de resignació i pressió per falta d’alternatives millors. Si presumim de maduresa democràtica la situació actual és radicalment diferent. Dos terços de la població sense haver votat estan suportant passivament un sistema qüestionat, esgotat institucionalment, políticament fraccionat i amb llacunes monàrquiques que s’han de solucionar a corre-cuita. La majoria legalista del Congrés encetarà una etapa convulsa amb la coronació de Felip VI. Obrirà i tancarà la Carta Magna en fals –per segona vegada- per reforçar el poder bipartidista fustigat per les urnes, al·legant motius econòmics urgents fa dos anys i reials, ara. Per institucionalitzar una normativa referendària a l’estil europeu i reformar el sistema autonòmic mal gestat i ruïnós, què més ha de succeir? A què responen les preses de calendari en el procés d’entronització? La llei orgànica successòria a les beceroles, s’ha enllestit en tres setmanes.  Per por a una “tardor complicada”? El nou rei té la vareta màgica contra la manca de voluntat política? Espanta l’altaveu popular a favor d’un referèndum republicà? Perilla la votació unitària del Congrés per secundar la coronació del Príncep? El clam reformista de la Constitució no podrà ser ofegat per l’absolutisme del govern.  S’oblida el principal: el poble espanyol del 2014 no té la miopia i la sordesa congènites del 1978. La proclamació del 19 de juny deixarà greus seqüeles latents que continuaran fermentant més crispació social. La democràcia no admet trampes. El seu valor fonamental és la participació, antídot de la imposició que impregnen el PP i el PSOE agermanats en afers de poder comú. En política es renoven persones i estructures o es rebota la societat. L’encaix o ruptura de Catalunya podrà trobar murs legals, però la legitimitat d’un poble a ser consultat és un dret universal imparable que enderrocarà dics artificials de contenció per falta de raons sòlides.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 7/6/2014

Campanades de III República

El dret a decidir en política ja no és una exigència dels sobiranistes catalans. S'ha convertit en un dret democràtic viu de tots els espanyols per decidir el model governatiu del país.

A la democràcia espanyola li ha arribat l’hora de la prova del cotó. L’ombra de 40 anys de dictadura camuflada amb vernissos democràtics s’ha perllongat durant 39 anys sota el règim borbònic reimplantat. L’abdicació del rei en el seu fill, sense el consentiment exprés de la ciutadania, seria una prolongació antidemocràtica que el poble espanyol no es mereix i rebutja. S’ha acabat la primera transició amb tots els emblemes institucionals caducs i artificis autonòmics esgotats. És l’hora de la regeneració constitucional integral. Res de pedaços. Benvinguda la nova era per fer net del passat. Si l’entronització del rei sortint va ser a dit, la successió en ple segle XXI no té perquè seguir les tradicions hereditàries obsoletes sense el vistiplau popular. Els diputats i senadors de la nació no han rebut el mandat del poble per transferir un relleu reial automàtic, ni la democràcia resideix en la monarquia. És el punt i final de la imposició i el pas a la veu inapel·lable d’un referèndum: Monarquia o República? Enterrem el tuf dictatorial hispànic definitivament. Amb quines garanties democràtiques podrà regnar Felip VI si ignora què en pensen d’ell els seus súbdits? Milions de ciutadans arreu de l’Estat reclamant ser consultats. És la democràcia més pura de les àgores gregues. Un bipartidisme espanyol derrotat en les eleccions europees ja no està legitimat per decidir. Felip VI, voldrà començar també en fals el seu regnat?

L’apertura del meló constitucional vindrà com anell al dit per reconvertir el “no” sistemàtic de Rajoy al referèndum sobiranista en un fet legal, si creu en la democràcia i el diàleg efectiu. El moment oportú per examinar la voluntat política i el grau de confiança que atorguen les urnes. El 9-N és un problema rellevant per a l’Estat. ¿Quina predisposició verbal i escrita veurem en la llei orgànica del traspàs reial per ressituar els territoris nacionals i les singularitats històriques? Amb la renúncia del rei ha caigut del cel la via òptima per solucionar el conflicte català oficialitzant el dret a decidir dels pobles. Serien imperdonables més silencis i imprevisibles les conseqüències. La veu dels parlaments autonòmics i de les Corts espanyoles ha sortit al carrer i a les places. La consciència política ha calat en els autèntics protagonistes i amos del país: el ciutadà contribuent i lliure. El poble ha decidit recobrar el poder.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/6/2014

 

En busca de la normalitat política

Passada la tempesta electoral europea tornaran les pedregades contra Catalunya amb més intensitat. No podrem veure l'arc de Sant Martí abans no sigui massa tard?

Després de quinze dies d’estirabots partidistes per guanyar un grapat més de vots les aigües tèrboles minvaran de cabal, per sort. El ciutadà fidel a les urnes per costum, malgrat la desinformació del què fan 750 diputats europeus – apart de cobrar molt- ha aventurat deixar una papereta per convicció o a l’atzar per no sumar-se al gruix dels escèptics, desconcertats i abstencionistes. Coneguts els resultats, fruit d’una llavor més o menys germinativa o crispada, esperem cordura per aplicar allò que la democràcia ha demanat en clau catalana, espanyola i europea. Percebrem d’alguna manera el nou rumb europeu amb un canvi parcial de tripulació? La baixa participació general és una evident falta de fe en aquest creuer del capitalisme.

Què i quina és la normalitat política d’un país? L’entesa, el pacte i la llibertat en tots els nivells. La convivència amb equitat, sense trepitjar ningú per escalar. Sabem que el contenciós Espanya-Catalunya –que Rajoy diu no existir- és candent i serà el debat permanent fins el 9-N amb totes les interferències i especulacions més inaudites. Ha estat present en el còctel de la campanya europea i serà més viu envers la Diada 11-S i el referèndum escocès immediat (18-S). Totes les tensions socials i polítiques tenen causes passades i presents que el ciutadà viu en pròpia carn i no vol ni pot ignorar. Per més missatgers reials que l’Estat enviï a Catalunya per defensar la Constitució, frenar el sobiranisme i la anul·lar la consulta, no paralitzarà un poble pacífic i democràtic en marxa. No és un caprici, és per necessitat econòmica i dignitat lingüística. Les expectatives de creixement financer que no arriben a les llars no omplen les cistelles de la compra sense un treball digne. Les exigències del govern de fer complir l’índex de dèficit autonòmic i perseguir la morositat empresarial és pura fal·làcia quan el mateix Estat incompleix no pagant el que deu a les autonomies, obligades a retallar i fer préstecs per falta de liquiditat al no cobrar. Qui provoca la crispació autonòmica i del contribuent? La mala administració, la injustícia i la corrupció. Alguna de les múltiples reformes del PP (educació, avortament, treball,...) ha rebut el vistiplau popular i de l’oposició política? Això no és entesa, és imposició monopartidista i unilateral que no toleren als altres per exercir el dret a decidir.

Un país en litigi permanent és un país immers en la por a la democràcia. Recórrer a les lleis petrificades per no escoltar el poble és l’involucionisme espanyol dels mals records. És fugir d’una Europa nòrdica avantguardista que admirem i no imiten pel llast d’un passat polític nostàlgic. La transparència sobre l’economia submergida, el control del capitals evadits i la celeritat de la justícia per eradicar la corruptela hispànica fa por al governant feble i atrapat. Aquestes permissivitats amb el poder i els seus mecenes són els enemics de la democràcia que només entén d’urnes. Queden moltes pedregades polítiques i judicials per caure. Podrien atemorir uns líders en solitari però no un poble sencer que els recolza. L’experiència fracassada d’un Estatut orgànic aprovat, votat i trinxat pel TC no tindrà noves edicions. Seria, en tot cas, per decisió popular ben poc probable. Queda mig any per trobar aquesta normalitat relacional amb el suport i una alternativa seriosa del govern espanyol o amb el dictamen inapel·lable dels vots el dia 9-N.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/5/2014