Resistència al nou cicle polític

Cares noves i veus de canvi és el nou mapa polític nacional. Veuen venir la pedregada electoral o han aparegut nous profetes amb carisma?

Tema d’actualitat en boca de polítics històrics i de capçalera. Per què recepten un canvi que no s’ apliquen? Es reconeixen de la vella escola política, però, senten l’impuls d’una renovació ideològica sense abandonar la praxis del seu estatus habitual. Sona a falsa conversió? Els hàbits es porten dins i no varien d’un dia per l’altre. El nou polític neix de la rebel·lió social vertical, no d’una metamorfosi partidista forçada per l’esnobisme, estil Avancem. No es tracta de buscar refugis cavernícoles envernissats sinó d’engendrar  projectes sorgits del reclam popular insatisfet d’un sistema injust i maldestre.

Espanya viu dos corrents, més que tendències polítiques: la reforma del partidisme clàssic amb cabdills rebuscats per la baronia controladora i el naixement vocacional de moviments socials amb nous líders eficients. Els primers passen el relleu a la generació jove incòmoda per les reticències del sanedrí. És el cas del PSOE i el PSC. Les dissensions internes i la manca de persones carismàtiques els obliga acceptar un lideratge enigmàtic de voluntaris. Els costa assumir la temporalitat del càrrec polític. Estan avesats a llargues permanències en el canelobre del poder. Una malaltia que els vicia amb un servei mediocre i la pèrdua del seu electorat. Només el conservadorisme més visceral –el PP- defuig d’aquesta reestructuració interna. Trobaran la factura en la cantonada electoral. Els segons, –CUP, Podemos, Guanyem Barcelona- estaran recolzats per la inquietud d’uns votants cansats del polític allunyat, magistral i pletòric de privilegis personals. És l’onada del règim post crisi que intentarà enterrar tota una era fosca de corrupció amb diputats imputats i en actiu. És l’esperança d’una llavor política nova.

Ha començat la lluita pel poder a contracorrent. De baix a dalt. El partidisme no té raó de ser sense l’aval democràtic directe del veïnatge. És el substitut de la ideologia partidista dictada. Les eleccions esdevindran compromís amb la ciutadania amb una triple obligació: presentar un programa amb terminis d’execució, rendir comptes al poble cada any i dimitir ipso facto si incompleixen el contracte. És anacrònica la votació de candidatures tancades amb persones desconegudes. El votant vol un pacte personal i no anònim sobre un projecte bilateral durant quatre anys. Exigeix garanties de rescissió o penalització de les persones signants en cas d’incompliment. Poden dimitir els individus, no els partits. Està fora d’òrbita formar coalicions de govern amb sumes aritmètiques d’escons. És el poble que cuina i escriu el menú del país, no el xef de cada fogó o partida. L’arbitrarietat legislativa lluny del poble, sense ser consultat, ha entrat en via morta. La conjuració de diputat del Congrés en temes vitals d’estat sense passar per les urnes és trair la ciutadania, si no consta en el programa electoral. No es governa a cops de llista, de líders o de pactismes interns. El polític és un treballador  delegat, qualificat i ben pagat, sense privilegis durant el càrrec i a posteriori. Res més lluny de la democràcia que els aforaments polítics, favors de jubilació, sous injustificables i escons buits en els plens. Va contra la dignitat legislar per als altres sense l’exemplaritat del legislador. És hora de fer realitat la separació de poders. Que tots els jutges accedeixin per oposició pública i no per nomenament de partits i el cap de govern. Tot contracte comporta clàusules bilaterals de rescissió. Un país democràtic no té perquè suportar el trencament programàtic d’un govern fins el final de legislatura. Per fi, el poble albira signes europeus de maduresa democràtica que espera conquerir amb referèndums i eleccions obertes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/7/2014

Mossegades polítiques

Els éssers humans som irrepetibles. No els nostres actes i moltes decisions perfeccionables. Per què som tan tossuts i ensopeguem tantes vegades en la mateixa pedra? Senzillament, no volem escoltar i ser aconsellats. 

Els llibres d’història parlen de guerres de religió, territorials, successòries o dinàstiques.  Avui són batalles ideològiques i partidistes -camuflades de diàleg-, alimentades pel poder fàctic i capitalista sobre la base d’una suposada ignorància popular. Però, el poble ja no dorm sota els efectes de la fe i la política fictícia. El model d’una governabilitat espanyola clàssica i  aferrada a l’immobilisme està en extinció. La radicalitat del “mano i ordeno” és enemiga de les urnes i els pactes. Negar-se a reformar el finançament autonòmic a punt de vèncer per no aixecar greuges interterritorials a costa de mossegar més solidaritat autonòmica injusta és una provocació. Un sistema que fa ulls cluc a la misèria infantil i presumeix d’aires financers frescos és indignant. Destinar a la investigació científica nacional un equivalent al 2% del rescat bancari de Bankia, un crit al cel.  A canvi de silenci rebaixa l’IRPF -aparentment- amb finalitats electoralistes, reparteix 3.900 misèrrims euros de compensació a les autonomies i carrega nous tributs al treballador acomiadat. Un assetjament permanent de mossegades econòmiques sense intenció d’esmena. Continuen aflorant fruits d’aquestes males arts polítiques pròpies d’un estat democràtic poc evolucionat: més detencions per desviació de subvencions  autonòmiques (Andalusia), corrupteles municipals per tractes de favor (Torredembarra), creuament d’insults entre jutge i fiscal posant en evidència una justícia desigual (cas Nóos). Exemples recents que s’afegeixen a la llista centenària dels llimbs d’imputats, perquè la justícia és lenta. Quan interessa. Per aforar l’ex-rei amb totes les garanties jurídiques retroactives tres setmanes han estat suficients per acabar de “ lligar” un lapsus legal que els conservadors de la transició –només el PP ha votat a favor- no van preveure-ho a temps. L’oportunisme polític és l’especialitat en les reformes exprés, sense i contra el poble. El mot “referèndum” és lletra constitucional morta.

Afortunadament ha eixit un nou cicle polític centrat en el dret a decidir en tot i per tot, emergit d’una societat indignada i protestatària. L’Espanya i la Catalunya submisa al governant omnipotent de torn comença tocar fons. La maldat de les majories absolutes pagaran el preu de la depuració. La ciutadania polititzada amb cultura referendària com la CUP, Podem i Guanyem Barcelona fa pinya amb un partidisme regenerador nascut de les bases, estil ERC. Veiem com es desploma el classicisme polític per manca de lideratge i de renovació interna, allunyat del poble. Un país potes enlaire necessita d’una recomposició integral urgent sense defugir de la realitat plural. Buscar subsistemes de camuflatge fiscal per afrontar unes eleccions difícils és intentar subornar uns contribuents castigats per la crisi. No cauran en el parany, fàcilment, diuen les enquestes.

Un Felip VI –a l’entredit-  intenta posar bàlsam a les ferides de tants mossecs amb el reconeixement públic de la plurinacionalitat espanyola i la cooficialitat de quatre llengües. Predica al desert. El ministre Wert persisteix en queixalar l’escola catalana cobrant-se 6.057 euros per cada alumne sol·licitant de més castellà. Són mossegades ideològiques i a la cultura d’un país. Més cruentes i sarcàstiques, pel caràcter premeditat, que la queixalada instintiva i física del jugador uruguaià. Passaran factura amb contundència. El votant vol saba nova. Exigeix una casta política que no visqui de la usurpació entre col·legues de la mateixa espècie. Adéu a la llei del depredador polític–“homo homini lupus est”- i benvingut el servidor vocacional i temporal. Prou de mimetismes i simulacres per conservar poltrones sense permís del conciutadà. Ni esquerres ni dretes. Democràcia real, viva, directa i negació al continuisme dinosàuric. Els polítics penjats d’un sistema ranci i obsolet seran escombrats per la nova generació fonamentada en el dret a decidir i les llistes electorals de proximitat.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/6/2014

Un govern espanyol atrapat

El Congrés ha fet un monarca a la seva mida. Li han barrat la boca amb les paraules justes perquè Catalunya no faci un pas més en fals. Felip VI i sobiranisme català irreconciliables.

La proclamació de Felip VI ha posat el govern central contra les cordes del sobiranisme català. El patriotisme d’un discurs “vell” impropi d’un monarca nou ha aixecat polseguera sobre principis democràtics coneguts i mai reconeguts. Noves esperances? Pocs mitjancers veuen complides les seves expectatives teòriques. El rei visita Catalunya amb una cartera de bones intencions i buida de fets realitzables. Només encetar el regnat li recorden que exerceix una monarquia parlamentària. Signa acords legislatius de les Corts com a cap d’estat. No pot decretar per pròpia iniciativa. Qui esperava de Felip VI un aflorament de la tercera via, el desencallament del procés català en positiu gràcies la corona reial, s’emportarà una frustració més.

El govern estatal està entre dos focs: la mà estesa d’Artur Mas i el missatge reial sobre una “Espanya on hi cabem tots”. Com es reconstrueix un trencaclosques capgirat i amb peces desavinents? No ignora que milions de persones no se senten espanyoles. Que d’altres no combreguen amb una monarquia no referendada. La societat catalana sobiranista no és ingènua i no caurà en la trampa de Rajoy: “Escoltaré Mas si renuncia a una consulta il·legal.”  Després de mitja legislatura llarga el poble coneix el valor de les seves promeses incomplides. La fita del 9N és intocable i tot oferiment ridícul serà per desvirtuar la pregunta, confondre sentiments i dividir vots. Després d’un Estatut legal esmicolat i l’atrinxerament lingüístic arreu dels Països catalans el concert econòmic més generós mai podrà omplir el desencís d’un poble ofès en la seva identitat i economia. Ja no és possible pescar en l’ambigüitat perquè la ciutadania s’ha definit exigint partits polítics diàfans. CiU va apostar pel sobiranisme fa dos anys al costat d’ERC deixant els clarobscurs passats. L’annexió al dret a decidir d’ICV i la CUP ha eixamplat el front comú, ¿cap a un govern de concentració, gens fàcil, però, factible? Seria la muralla imbatible de la república catalana.

La mediació del rei no podrà estar mai d’acord amb l’independentisme. Com a molt, pot defensar una consulta institucional, si creu de veritat en l’Espanya democràtica. Malauradament, els seus mecenes del congrés no li donen carta blanca. Tot un paper artificial com a mediador. “Fer veure” que quelcom es mou per defensar la pluralitat territorial sense ferir l’esperit nacional unitarista. El temps i l’espai per a la consulta s’esgota. Dos mesos abans de ser consultats no interessa una tercera explosió popular 11-S. Només podria refredar-se amb una oferta política intel·ligent sense condicionar la democràcia i la llibertat. Cap governant n’és propietari. És l'última oportunitat del govern espanyol per fer canviar la pregunta  de la consulta: Independència o un consens espanyol digne? Siguem realistes. És l’esperança de molts empresaris, conservadors i indecisos que tenen el cor i el cap dividits. És la solució estatal per restar forces al catalanisme mediocre: reconvertir la il·legalitat tossuda del govern i acceptar la legitimitat democràtica a decidir que Europa aprova. Saben que el sobiranisme pur suportarà tota prova de foc. Restarà immune a concessions centralistes de compromís i a la invitació de formar files nacionalistes sense el reconeixement del país català com a nació de nacions i els drets inherents. Si la proposta al canvi de pregunta no arriba a temps les urnes decidiran el repte plantejat als ciutadans de Catalunya trencant barreres judicials o mitjançant unes eleccions plebiscitàries inapel·lables.

Ramon Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga, 24/6/2014

El govern del PP contra l’escola catalana

Arreu dels Països Catalans ja és una constant la lluita contra el segrest dels drets de la llengua amb el govern del PP. Un retorn històric al "hable en cristiano"? Per fortuna, la incultura dels seus temps és aigua passada. 

Polítics del PP es lamenten que són arraconats com a partit pestilent per una part de la societat. S'han preguntat el perquè? Es pengen mèrits com a redemptors de la crisi, es carreguen el que funciona bé o necessita simples retocs i no fan el que caldria en profunditat. Gairebé totes les reformes del PP demanen una contrareforma tant aviat com surtin del govern: dues lleis laborals sense consens, l’avortament en tràmit final, un sistema educatiu uniformista a punt d’entrar a les aules, el finançament autonòmic en regressió, restriccions del poder municipal i local, reubicació exclusiva de  jutjats en la capital provincial,... La seva doble fita és la centralitat de serveis i la desfeta de les competències autonòmiques. Un retorn enyoradís al “tot lligat i ben lligat”.

El palmarès del desvergonyiment se l’emporta l’atac a la llengua i la cultura catalanes arreu de la península. Han pogut deslliurar-se del valencià vehicular a les escoles amb molta facilitat fent i desfent lleis amb majoria parlamentària malgrat la resistència popular. Després de tallar les emissions televisives catalanes del Canal 9 no oferia més dificultat tancar inscripcions escolars arreu del territori a 100.000 famílies que exigien aules en valencià. La pluralitat cultural els fa fàstic i nosa per ser compartida en el regne d’Espanya. Paral·lelament s’ha repetit l’episodi amb més virulència a les Illes Balears. Va començar el curs acadèmic amb una vaga de docents durant setmanes rebutjant el veredicte del president insular Bauzá que imposà el trilingüisme a les aules a parts iguals sense preparació, mitjans, ni lògica. Molts alumnes han perdut un curs. La lluita és ben viva amb una llarga vaga de fam d’un professor. Però, la cirereta del ministeri s’ha reservat a Catalunya amb la llei Wert aprovada i contra la immersió lingüística. El ministre s’ha trobat amb una resistència i un os difícil de rossegar anomenat insubmissió. Recursos de la Conselleria contra sentències adverses han pogut salvar al situació fins acabar el curs. La trinxera que li espera l’escola catalana és el setembre. Múltiples manifestacions populars de polítics, sindicats, docents, pares i entitats culturals han deixat clar que la societat catalana no s’arronsarà davant d’unes denúncies minoritàries que reclamen més hores de castellà trepitjant la resta de la classe i un sistema modèlic amb 30 anys de vigència.

La persecució lingüística ha esdevingut una plaga política de l’Estat per tal de destruir una cohesió social i crear conflictes inexistents. La catalanofòbia, que nega, és imposar igualtats lingüístiques escolars amb el castellà que ja impera al carrer, patis d’escola i en l’àmbit familiar d’aquests denunciants. Qui millor el parla i domina en vol més. Una absurditat i una manipulació política grotesca contra el sentit comú i la democràcia dels centres i pares que recolzen un sistema aprovat pel 83% del Parlament (LEC). Catalunya no renunciarà el seu patrimoni lingüístic que és el bressol de la llengua pròpia des de l’escola. Com a país d’integració ha singularitzat sempre l’atenció als infants nouvinguts que s’incorporen a les aules, sense menystenir i haver d’ampliar als autòctons les hores de la segona llengua cooficial que dominen per igual i millor en acabar la seva escolaritat. Els avals científics oficials ho confirmen any rere any. Si la llei Wert és una declaració de guerra a la llengua catalana, quines víctimes espera veure en el seu camp de batalla? Més protestes al carrer, escoles tancades, directors dimitits, docents sense salari, famílies en lluita? Casualment l’inici de curs s’escau prop de la Diada 11-S que es preveu d’alta tensió pel procés sobiranista, dos mesos abans del 9N. Senyors governants del PP, no tireu més llenya al foc. L’únic extintor es diu democràcia –sui generis en el partit-  i referèndum, eina desconeguda. La factura que la societat –no solament catalana- us passarà d’aquí dos anys, l’haureu de pagar amb la claudicació i la humiliació. No us serà condonada. Abans haureu de veure, també, l’albarà del 9 de novembre.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/6/2014