Independència, ara o mai

Final de trajecte aconseguit: votar el 9N la pregunta proposada com a sondeig. Ja vindran les eleccions anticipades vinculants. El civisme i la participació han estat una lliçó de democràcia a tota Espanya.

 Ha estat l’opció guanyadora del 9N, l’embrió del nou Estat europeu. Ha importat més la magnitud participativa d’un poble viu que els resultants, espectaculars i merescuts. S’ha desemmascarat la impotència d’un mur centralista, enderrocat per la democràcia cívica catalana.  Per aconseguir l’objectiu final, només cal la convocatòria d’eleccions avançades, encomanades al president de la Generalitat sense cap impugnació possible. No més passos intermedis de cortesia. L’avaluació de la diada s’ha fet sola i amb els mitjans internacionals. Tot intent fora d’un plebiscit electoral seran vies mortes. Ho ha ratificat Soraya de Santamaría per enèsima vegada. Ni esgotament de legislatura, ni un “no” més per resposta. Amb quines ofertes programàtiques convincents es despenjaran els adversaris sobiranistes per fer campanya unionista? Estem encuriosits per sentir més promeses buides o una regeneració autonòmica màgica? Amb quines ocurrències plausibles podrien sorprendre la independència? El país necessita d’un canvi radical. Disposem de sondejos sobre un teòric primer Parlament. Republicà. L’atomització ideològica i la defensa dels  interessos és preocupant si la renúncia partidista no es posa al servei democràtic de la unitat com a principi d’entesa. Els càlculs dels escons sobiranistes semblen optimistes i contrastats: l’independentisme d’ERC, CUP, CDC sumarien 80 diputats enfront de 55 del bloc espanyolista (PSC, UDC, ICV-EUiA, Podemos, PPC, Ciutadans). De fer-se realitat, l’Estat català veuria un horitzó tranquil·litzador. Analitzant la identitat de cada partit observem matisos diversificats de catalanitat. La vocació segregacionista d'ERC i CUP s’ha fet encomanadissa a CDC per necessitat i lideratge. Els tres es necessiten  amb la singularitat comuna i diversa dels seus valors. Els republicans gaudeixen de la gràcia popular, però, els cal l’experiència convergent. Amb la saba nova de CUP formarien un triplet capacitat per dirigir l’Estat català, si hi conflueixen tres principis inapel·lables: unitat d’objectius, renúncies individualistes i col·legialitat de governació. Amb un bloc monolític d'aquest calibre l’oposició de la Cambra seria feble. PSC i ICV tenen el cor partit entre Catalunya i Espanya, ni carn ni peix, vegetarians. Podemos, Ciutadans, UDC i un PPC residual no podrien capgirar un poble bolcat a reconquerir un benestar propi de més nivell. Sempre queden uns serrells de dissidents desconjuntats d’última hora. Aquest guió postelectoral seria un probable escenari per pactar la secessió o un inaudit  continuisme que el ciutadà hauria de referendar. Catalunya compta amb els ulls europeus i nacionals. També Euskadi ensuma la flaire separatista que no va aconseguir amb la violència. Cada dia es defineix millor la futura realitat de tres Estats independents: Espanya, Catalunya i País Basc. Punt i final a la transició.

Ara o mai. No solament per exigència popular. Els ponts de diàleg amb el centralisme seran de força major amb unes plebiscitàries. Urgeix  abans no empitjori més el panorama espanyol. Dues demoscòpies sobre el mapa polític nacional a un any vista, Podemos guanyaria en intenció de vot seguit del PSOE i el PP com a tercera força. Si els primers aglutinen la indignació social i la ràbia contra la corrupció, la casta dels dos clàssics no es resignarà a ser un convidat de pedra. L’animadversió mútua actual esdevindrà amistosa per conveniència i foragitar de la Moncloa  un hipotètic guanyador novell. Seguiran amb la majoria absoluta bipartidista sota l’empara de la banca, carn i ungla. Ni renovació constitucional –o molt superficial-, ni autonòmica, ni institucional. Rajoy no compta amb els nacionalismes perifèrics. Les intencionalitats federalistes del PSOE es volatilitzaran. Aquí no hi cap un encaix catalanista de progrés ni un País Basc lliure. L’exclusió serà la segregació  natural de dos pobles singulars, motors econòmics que Espanya necessita i no sap o no vol respectar. Paradoxa de l’orgull hispànic. L’assetjament judicial permanent i la baixa qualitat democràtica seran el passaport dels dos nous Estats peninsulars. La doble impugnació de la consulta 9N haurà estat la cirereta del pastís de la vergonya i la millor campanya independentista. Gràcies, govern espanyol i TC sumís a les seves ordres. Esperem que els tres partits independentistes aprofitin la decadència política d’Espanya per enlairar-nos plegats amb el suport incondicional d’un poble català lluitador.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/11/2014

Dictadura democràtica del PP

A bots i a empentes arribarà el 9N. Esperem que les urnes no siguin víctimes d'un rebrot dictatorial d'altres èpoques. La desesperació de Madrid toca els límites del frenesí. A falta de diàleg, til·la.

Una paradoxa feta realitat amb el govern espanyol actual. Revestir d’aparences democràtiques un sistema impositiu de governabilitat gràcies la majoria absoluta és un retorn dictatorial. En època franquista no teníem alternatives i els fets responien a la ideologia del règim establert sense enganys. El poble no comptava, lògicament; però ara, tampoc, en una pseudodemocràcia partidista i tribunals fets a mida. Les institucions inquisitorials no donaven comptes a ningú. Ara ofeguen qui aixeca cap o treu pit en nom d’una legislació petrificada. La transició exhaurida esdevé més regressiva que mai. Per tot això, l’assetjament judicial, financer i cultural estimula més la celebració d’un 9N amb eufòria i participació. Les urnes són l’antídot democràtic de la sordesa política.

L’endemà de la consulta –amb el doble Sí guanyador-  revifaran dues incògnites: les eleccions anticipades i el procés negociador posterior. El parèntesi de la unitat pro sobiranisme s’obrirà novament, ¿per donar pas a les batalletes partidistes o signar un programa comú? S’engegarà en orris la feina feta? El bloc nacionalista s’enfortirà al costat del poble i sabrà capejar un adversari sense pietat? Les urnes electorals sentenciaran definitivament la independència o el continuisme de l’adreçador d’Espanya. La resistència numantina del govern espanyol a no deixar decidir sucumbirà amb l’obligació de  concórrer als comicis i evitar la secessió. Massa tard. El 49,6% de catalans ja han triat. No s’apagarà el caliu que ha alimentat durant dos anys una oposició frenètica al diàleg i al pactisme. Les eleccions catalanes seran la prova de foc dels conservadors unionistes i dels socialistes. Embolcallats amb la bandera de la sagrada unitat faran els impossibles per evitar la segregació. Uns, amb la promesa moderada d’estats federals galàctics intentaran parar la batzegada infructuosament. Altres, esgrimiran les armes de la catàstrofe econòmica per a catalans i espanyols per recuperar ex votants perduts al llarg de dos anys per les prèdiques del “no” intransigent. En el marc tripartit del PP, Podemos i PSOE, ¿quin còctel en sortirà per ocupar la Moncloa? Cap de les tres formacions està disposada perdre la locomotora del seu tren. Nova Constitució, refeta autonòmica, pactisme econòmic? La paciència dels catalans és limitada. Si el procés sobiranista no té marxa enrere, més improbable serà la renúncia dels drets sortits d’uns comicis legals. La batalla final del consens pot ser acarnissada, llarga i vergonyosa als ulls del món quan es podria haver evitat amb voluntat política d’entesa.

Sense preses ni pauses. Amb rigor i intel·ligència. Negociar no equival marcar territori de guanyadors i vençuts. Quan els fills marxen de casa i formen noves llars no deixen de banda els pares, normalment. Prosperen tots amb l’ajut recíproc. Les separacions per majoria d’edat no són negatives. Estimulen el creixement amb llibertat. A la història contemporània espanyola li espera uns capítols difícils d’escriure, i a les generacions joves els recaurà la responsabilitat de conservar una Catalunya lluitadora per abastar la maduresa del nou Estat. Tres-cents anys d’espera d’un poble és un periple que ben mereix recuperar la cultura, la llengua i el poder adquisitiu sense més dependència centralista. Sembla un relat d’insomni. Gens ni mica, si som conscients del món europeu democràtic al que pertanyem. Només cal sortir de la bombolla d’una dictadura estovada del segle passat que pretén fer-nos conformistes a costa d’una llibertat condicionada. El 9N serà la porta petita dels raonaments i desitjos dels catalans que ens deixa triar el futur que volem. Fem-nos dignes d’allò que esperen els nostres fills i néts votant responsablement per construir el seu país.

Ramon Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga,  1/11/2014

Pronòstics i càbales

Torna la calma política, aparentment. No vol dir bonança òptima. Els polítics han rebut un seriós avís del poble. Vergonyosa la seva actitud egoista.

Entre les incerteses de la vida el futur polític n’és una per la variabilitat dels personatges i les tendències interessades dels partits en cada moviment electoral. La calculadora és el seu instrument habitual, malauradament. Després, els sondejos i l’opinió crítica de la societat que passa factura dels encerts i pífies. Política és estabilitat. Si trontolla el poble els ha de llegir la cartilla dels seus deures sense apropiar-se drets. El condicionant de la unitat ara és crucial. S’imposa la renúncia ideològica pel bé comú i fer pinya amb el clam popular. Sembla que el quan està força delimitat. Falta definir el què i el com d’aquest futur sobiranista català. El vaivé polític que viu Catalunya ja no està únicament en mans dels líders. És captiu dels votants 9N en primera instància –marcarà tendència- i de la campanya electoral plebiscitària abans de tres mesos. La primera volta o “primàries” del novembre serà el trampolí i assaig per decantar el vot indecís, malgrat el valor no vinculant. Queden tres setmanes decisives per afinar estratègies, rectificar situacions precàries municipals i sobretot, refer el gerro trencat de porcellana, en la mesura dels possibles. Un encàrrec explícit que han rebut els polítics de la societat civil. De no donar-se pot saltar pels aires el procés ben aviat. És l’hora de la unió i de les travesses, dels desitjos i les realitats.

La fractura de la unitat parlamentària pel dret a decidir i del primer model 9N farà minvar la participació prevista al voltant del 75%. Els mals auguris pronostiquen una davallada de 10 punts. Sobre aquesta base podríem fer mil càbales estimatives del segon 9N: 56% de Sí/Sí, 37% Sí/No, 7% de No, tenint en compte que PPC i C’S no faran campanya, directament. Uns resultats positius que donarien ales a unes plebiscitàries independentistes. Tot seguit vindrà el quid més problemàtic centrat en tres vessants: les llistes amb un programa unitari o dispers, la força de l’adversari (unit amb tota seguretat) i la tercera via o oferta de Rajoy, inevitable. Aquest tercer bloc (amb UDC i un sector del PSC) faria canviar de bàndol alguns conversos sobiranistes si la temptació fora forta. (“Más vale pájaro en mano...”). El risc del desconegut té un preu. En definitiva, que tornem als principis negociadors fallits de la Moncloa, indirectament, però, amb el veredicte de les urnes, no dels polítics ni dels tribunals.

Espanya farà mans i mànigues perquè Catalunya no es despengi amb un govern independentista de coalició. El rosari d’obstacles tot just comença. La batalla a favor del No tindrà ressò en tot el regne d’Espanya amb els greuges comparatius autonòmics que es derivin d’una hipotètica millora dels catalans. El govern espanyol es veurà involucrat –malgrat un sempitern no a tot- en la dinàmica del procés català a l’escocesa, amb l’esperança del mateix resultat negatiu. Es pot girar la truita de l’independentisme que pinten eufòricament els promotors? Lluny del meu desig, és una possibilitat de les voluntats –no l’atzar-, com el camí intermedi, un reformisme autonòmic espanyol. Anar a pitjor és poc probable. La independència és un bé preuat difícil d’abastar entre tots. De ser fàcil o Catalunya un destorb per a Espanya faria anys que seríem un Estat europeu. Els factors econòmics, fiscals i de mercat són rellevants, però, les persones i els sentiments també s’han d’avaluar per no fracturar la convivència catalana. En gran mesura dependrà de la negociació bilateral i de l’entesa pacífica recíproca. Una vegada més la voluntat política s’haurà de sobreposar a l’immobilisme legalista i donar fe a les urnes, per bé d’uns i a contracor d’altres. És el joc de la democràcia en estat pur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/10/2014
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-unitat-politica-catalana-ara-es-crucial-74547 

 

Falsa unitat i al·lèrgia electoral

Qui compra un gerro apedaçat? Qui creu en uns polítics barallats i egoistes? La societat civil catalana s'ha quedat orfe políticament? No oblidem, el poder està en mans del ciutadà, ara i sempre.

És d'agrair l'esforç d'Artur Mas per dissimular la trencadissa amb l’eufemisme d'esquerda recuperable. El poble no es mereix tal frustració. Però, president, no s'enganyi. L'adversari també el té dins de casa. Al tren pel dret a decidir hi van pujar intrusos polítics sense bitllet sobiranista: UDC i ICV. A la primera ensopegada han decidit baixar trencant un consens aparent. No porten l'ànima del catalanisme cap dels dos. Punt final al joc de la Puta i la Ramoneta i a la  pesca ecosocialista en aigües veïnes. Han viatjat d'incògnit, infiltrats, per no alinear-se amb els col·legues fidels al carro espanyolista. Es confirma, novament, que cap partit pot servir dos senyors alhora, Catalunya i Espanya. Però, la falsa unitat ha saltat pels aires, també, per l'excés de zel independentista (ERC i CUP) i la imprudència no continguda. Si el mesuró mínim per fer la consulta 9N original -amb garanties democràtiques- era la legalitat catalana s’imposava un canvi d'estratègia sense aquests requisits abans de prendre mal. El culpable directe del naufragi col·lectiu hauria estat el capità, la tripulació en segon terme. Hi havia segones males intencions, tal vegada?

La diàspora política és llastimosa. Cada partit ha decidit buscar-se la vida i salvar la cadira oblidant-se d’un poble àvid de nova terra promesa. Trista imatge, la descomposició política de líders i partits. Final de cicle polític català? On està la regeneració que els omple la boca? No volen eleccions anticipades, ni programa unitari, ni govern de concentració. Estan lliurant les armes a l'adversari interior i exterior, satisfet de la desfeta i del tren buit sense col·lisió. Si cap partit és de fiar urgeix trobar lideratges de la societat civil. Juristes i economistes, tecnòcrates qualificats i valents que vulguin dirigir el projecte sobiranista al costat d’una joventut política renovada, il·lusionada i competent. Els votants no volen més polítics de calculadora, equilibristes d’escons i de promesa fàcil. Ens cal governants vocacionals i tecnocràcia democràtica, no a dit.

L’enquesta 9N era i és un termòmetre informatiu d’unes eleccions ineludibles que encaminin el futur de Catalunya, el final de trajecte. La societat catalana està divorciada de les institucions que els governants estatals es neguen actualitzar. Catalunya ha transmès el missatge de reformar Espanya des de l’autonomia, amb secessió o renovació integral, no un vernissatge. L’aposta catalana per un canvi d’estatus, sense marxa enrere, no trobarà sortida amb pedaços jurídics, la pastanaga inabastable i menys a bastonades. La legalitat segrestada exigeix l’alternativa vàlida i universal de les eleccions. Per què s’hi neguen els partits? La declaració unilateral d’independència seria l’estavellament als ulls d’Europa sense passar per les urnes. Els països civilitzats no funcionen per la rauxa dels dirigents ni dels tribunals. Després del 9N esperem es desencalli el contenciós seguint la via escocesa o quebequesa del SÍ/NO electoral. La victòria serà pel bloc polític més unit. Mirant l’escenari s’entén l’al·lèrgia dels partits sobiranistes a passar pel sedàs d’uns comicis. Queda un bri d’esperança pel retrobament de CDC-ERC-CUP i dissidents catalanistes del PSC? Si l’Espanya monolítica no ha entrat en la cultura del diàleg, que les urnes posin cadascú al seu lloc amb totes les conseqüències.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/10/2014