6 de març, nova odissea electoral

Un gir de 180 graus ha trastornat la política catalana per sis vots. Set milions i mig de catalans en mans d'un grup anti tot. La democràcia ha perdut el nord o el sistema gravitatori terrestre està canviant?

Després de tres mesos d'esperança per activar un Parlament  independentista, s’ha trencat el fil de la il·lusió col·lectiva pel desacord intern de la CUP amb el rebuig definitiu del candidat Artur Mas com a  president. Sis ridículs vots de diferència entre els  cupaires antisistema han paralitzat – no esmicolat- el  procés engegat el 27-S amb el suport de 1.600.000  votants de Junts pel Sí   i un munt d’entitats civils. Un vodevil grotesc i humiliant de la democràcia. Quin futur parlamentari ens hauria deparat amb 10 diputats experts en vetar i sense voler governar? En el fons, la frustració esdevindrà motiu de satisfacció per a molts independentistes de soca-rel, que no volen estar en mans d’uns titelles camuflats de l’espanyolisme, entossudit en trencar la sobirania d’un poble. La CUP s’ha alineat amb el “no” del centralisme espanyol. Rebran el seu merescut. Unes segones eleccions posarà a prova de ferro els catalans invictes, amb diferents candidats o el mateix, per a qui aposto com a líder, fins la consumació de la República. Un nou Estat no ha de batejar-se amb cap signe exprés d’esquerre, centre o dreta. No ha de ser flagel·lat pel passat polític dubtós. Això és feina dels jutjats i sense pietat, no de les urnes. Una nació feta Estat ha de néixer amb la voluntat inequívoca de la llibertat majoritària triada pel poble, no manipulada sota el xantatge o el mànec del pactisme. Definitivament, si els catalans volen aquesta realitat, les urnes del secessionisme  han de ser prou fermes i decisives superant el 51% en vots i escons. Ha arribat l´hora del catalanisme pur i dur, sense miraments. Oblidem-nos en molts anys de noves temptatives i exploracions independentistes a partir del 6 de març, probable data electoral. Refermar o enterrar el procés amb totes les conseqüències ben conegudes i patides.

La nova campanya serà quasi bèl·lica, ideològicament. Sense un govern espanyol constituït, -de moment-  els cants de sirena seran diabòlics en pro del referèndum i el federalisme socialista. Sabem de memòria les lletres de les dues cançons. Un referèndum secundat per Podemos a nivell nacional i En Comú Podem o Catalunya Sí que es Pot, en territori català, portaran el segell de la unitat espanyola en el seu dret a decidir. La quadratura del cercle, tot plegat. Sense un govern formal també  quedarà descartada tota oferta temptadora per als indecisos. En el revers de la mateixa moneda trobarem el guirigall del PSOE-PSC dividits a nivell peninsular, amb la promesa  d’una reforma constitucional immaterialitzada i una Espanya federal buida, que mai s’han dignat explicar en la campanya 20-D.  Dos mots són suficients per qualificar la seva utopia política: igualtat entre tots els espanyols i economia territorial simètrica. En què es diferencia del règim autonòmic actual caducat? És sobrer esmentar el posicionament que adoptaran les forces unionistes de Ciutadans i PPC per cavar la tomba de l’independentisme al costat dels seus homòlegs nacionals.

El gran o petit pastís a repartir estarà entre Junts pels Sí, ERC i Democràcia i Llibertat o l’invent nominal que queda per idear per tal d’agermanar la fe i l’esperança d’una Catalunya secular lluitadora. Quants cupaires restaran fidels? Com a imprescindibles espero i desitjo que cap. La història és pendular i repetitiva, a vegades. Que ho sigui molt a la llarga, en tot cas.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/1/2016

Onze dies de segrest en la UCI de Vic- Una víctima de les retallades sanitàries?

Una experiència hospitalària poc afortunada viscuda en pròpia carn, si no canvia la vida, invita la reflexió personal sobre l’àmbit sanitari vigent quan t’hi vincula per necessitat imperiosa.

Així em descric, in situ. Sóc, paradoxalment, un presoner voluntari de la UCI (Unitat de Cures Intensives) de l'Hospital Universitari de Vic (HUV), per un cúmul de circumstàncies adverses. Ocupo la cabina n. 7, la llotja central d'aquest gegantí creuer hospitalari i amb vistes espectaculars enfront l'escenari principal de la maquinària del vaixell.  Des del llit, certament sofisticat, observo moltes maniobres de la tripulació. No puc evitar, involuntàriament, veure i escoltar algunes angoixes i proeses que es comenten entre companys de navegació. Contrasta el trànsit en moments d'activitat frenètica per atendre el pacient abatut i les minses estones de relaxació. Els finestrals del meu habitacle de luxe, equipat amb tot l'instrumental actualitzat pels controls mèdics rutinaris i d'emergència, em converteixen en un espia  privilegiat a través de les persianes graduables. Escolto comentaris  simpàtics de sintonia  i d’abnegació. "Que necessites ajut?", "Vols que vingui?". Detecto més distensió en els canvis de torn, taules rodones de coordinació, avaluació i redistribució d'activitats esporàdiques. M’arriben algunes converses entre comandaments i subalterns respecte del passatge, normalment submís i agraït. Si algun viatger es mostra queixós és pels límits del dolor sense pietat, no per caprici. En quadres quasi agònics  i de consciència minvada  no té cabuda l'exigència banal.  Sabem que la nostra travessia comporta sotragades, punxades i mals tràngols pel propi bé. De què serveix queixar-se de l'inevitable i necessari? Numèricament, predomina el sexe femení en el sector laboral de neteja- molt acurada- i d'infermeria. Tal vegada hi ha més paritat de gènere en la guàrdia de metges. Sense incórrer en la frivolitat de la comparativa qualitativa -odiosa per injusta-, les infermeres s'emporten la palma en el detallisme, l'eficiència escrupolosa i la sensibilitat, sense restar mèrits professionals als nois, més joves en la seva majoria, al costat de les expertes i veteranes sanitàries. L’instint maternal els dóna un plus d'idoneïtat per exercir la professió? És més que una simple dedicació laboral; és l'estigma vocacional que sovint vinculem al món de l'educació i la medicina com a condicionant. Tots plegats, un equip de bandera. Per això, una UCI vista des de fora, com un lloc de fase terminal, a vegades, és tot el contrari vista des de dintre: el retorn a l'esperança per reviure més enfortits gràcies als mitjans mèdics i a la generositat del cuidadors.

Descrit el panorama físic i humà  us preguntareu, què hi feies tu, aquí? Un intrús de vacances o un malalt imaginari camuflat? Cap dels dos supòsits. Era, malauradament, un malalt real en fase d'espera –ara suposadament alliberat- per rebre la implantació d'un desfibril·lador automàtic (DAI) en l'hospital Clínic de Barcelona, després de l'intent desaconsellat d'una ablació ventricular. Des del 25 de novembre, que l'atzar, la fatalitat o la sort d'una prova d'esforç fallida va detectar-me una arítmia maligna, he viscut el viacrucis de vaivens i 22 dies d'ingrés hospitalari. Em veig com a una víctima més de les incongruències sanitàries de la crisi per manca de lloc, pressupost i personal necessaris del sistema públic de la salut. Després de romandre a l'HUV una setmana a planta, vaig a casa fins la confirmació de la data i hora per les proves al Clínic i la primera intervenció. La UCI de Vic va ser la segona sala d'espera de cinc estrelles, excepte en gastronomia. La gravetat d’unes possibles arítmies ventriculars -causa de mort sobtada- m'obliga restar connectat al monitor central de la Unitat, que no disposen les plantes estàndard, ni del personal suficient pels controls sistemàtics. Com es tradueix en la pràctica? Costoses despeses evitables (?) La solució, al meu entendre, passaria per incrementar els recursos del Clínic que té un conveni assistencial amb el Consorci Hospitalari de Vic, entre d'altres, a més de la coordinació realista entre l'hospital origen i l'hospital destí. El cost final del meu pas per la UCI supera ben probablement el preu de la intervenció quirúrgica feta sense demores. Dol tot malbaratament sanitari per unes planificacions erràtiques o insuficients. Fa sentir malament al pacient més positiu que coneix el seu estatus físic malaltís, esperançat en una via més expeditiva, sense trepitjar cap UCI. La dependència d'una solució mèdica a un problema polític, en el fons, és una ofensa al contribuent de tota una vida laboral i al propi afectat per les restriccions personals i familiars inherents que se'n deriven. Demano disculpes, no obstant, als responsables de la coordinació burocràtica per no haver sabut entomar amb més resignació al llarg del procés de gairebé un mes els repetits canvis de dia fins la consecució final.

Malgrat els múltiples entrebancs, vull expressar el meu sincer agraïment a tot l'equip humà d'infermeria de la UCI, molt especialment, i al departament de cardiologia de l'HUV, en particular, per les gestions fetes en tots els nivells i esferes per sortir d'aquest impàs personal.

Molt cordialment,

Ramon Mas Sanglas

Vic, 25/12/2015

POST DATA – El relat viscut fins la data ha tingut nous episodis inesperats i desagradables. Un tercer ingrés de cinc dies al Clínic, després de passar per la via urgent de Vic, a causa d’una hemorràgia postoperatòria de gran consideració. L’excés d’heparina, quatre vegades més de la necessària en un preoperatori, al llarg dels 11 dies de la maleïda espera sembla ser el desencadenant de l’hematoma, la descoagulació exagerada. Afortunadament, els cirurgians del Clínic no van practicar un drenatge aconsellat, que podria haver provocat una infecció del DAI i la conseqüent extracció urgent. Errare humanum est? La bona voluntat mereix ser reconeguda sempre, però, els desencerts, avaluats i revisats per evitar mals majors irreparables.
Després d'aquestes vicissituds, sempre em quedaran dues incògnites pendents de resposta: ¿era realment necessària tal operació i em compensaran les limitacions permanents a què em sotmet el regulador i guardià del meu cor? 
 Espero obrir l’Any 2016 –a casa-  amb noves vibracions que desitjo a tot l’equip mèdic i sanitari de l’HUV i del Clínic amb més recursos de tota mena per agilitzar les llistes i necessitats de tots els pacients.

Vic, 31/12/2015