Plurinacionalitat i unitat surrealistes

El nou PSOE creu haver  trobat la bola de vidre del conflicte Espanya-Catalunya en la pluralitat de nacions, no d'Estats, dintre del territori nacional. Li falla la memòria històrica i li falta coratge democràtic per deixar decidir.

No és cap novetat el fet plural de la regionalitat espanyola. Per a Herrero de Miñón i molts constitucionalistes és una obvietat des del 1978. El Congrés del PSOE no aporta cap descoberta. La anormalitat socialista és mantenir la unitat imposada sobre una base plurinacional diferencial  real per no defraudar la baronia interna estàtica i la dreta espanyola. Per no trencar motlles nacionals contra els independentistes signa amb el PP la batalla antirreferèndum. Una oportunitat perduda per discrepar de Rajoy i obrir un pactisme sincer abans l’1 d’octubre. No aprofita el camí obert en la moció de censura de Podemos. Tanca files amb una executiva a mida per desfilar cap a la Moncloa amb una fantasiosa plurinacionalitat quimèrica a canvi de catapultar el procés. Arriben tard i malament. La nova política de Pedro Sánchez obre un munt d'incògnites i contradiccions. Com compaginar la sagrada unitat de l’Estat amb la plurinacionalitat econòmica d’una Espanya nació de nacions? Quins requisits mínims són imprescindibles per ser una nació? Quantes n’englobarà el territori espanyol? En què es diferencia en la pràctica una nació d’una autonomia actual? Són drets adquirits per la història autòctona o per sol·licitud i mèrits? Com es combina amb la igualtat de tots els espanyols que consagra la Carta Magna? El règim federal o confederal de nacions com administra la productivitat dels propis recursos descentralitzats  fiscalment i el manteniment dels serveis comuns de l’Estat? Divergeix del sistema foral basc-navarrès i del concert econòmic? Pensen fer capitular els catalans de l’intent secessionista enlluernats per un plurinacionalisme indefinit? El “No és No” a Rajoy en la investidura ha esdevingut un “Sí és Sí” contra  Catalunya. Com ho justifiquen?  Perquè “Espanya estima Catalunya i no vol que marxi”, responen. Amor colonial i paternal o fraternal entre iguals? Pel bé del catalans o dels espanyols? Qui necessita més de qui? Prou castells de fades i focs d’artifici. La credibilitat ciutadana neix en el consens de les urnes, no en els mítings congressuals i assemblearis. La creació d'una Comissió al Congrés sobre Catalunya abans d l'1-O amb les noves forces, ¿serà una llumeta d'esperança contra el radicalisme del PP o una modalitat amable per enterrar el procés sense el 155, la repressió lingüística i els tribunals? No proposeu més cercles quadrats. Un millor finançament -simètric i asimètric alhora per a tots- i una reforma constitucional que mantingui la unitat, la igualtat i la diversitat territorial són paradoxes. El futur de Catalunya i de cada regió passa per la seva ciutadania a través dels vots, no un congrés socialista. Un Estat propi o una nació annexa amb contingut limitats són dos mons dràsticament diferents que els governants espanyols no volen  plantejar-se seriosament per no perdre el poder de la centralitat eterna. Vet aquí el xoc entre el surrealisme de les intencions i la praxis legislada intocable.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/6/2017

 

Eleccions a la carta

Aquesta és l'única i terrorífica raó contra el referèndum: el resultat. No se'n refien de les enquestes favorables perquè els sondejos estan sotmesos al vaivé de molts factors canviants.



Autonòmiques estàndard, si guanya el NO el dia 1 d'octubre. Constituents, si triomfa el SÍ per formar el Parlament del nou Estat  republicà. Dues opcions derivades d’un referèndum unilateral en mans dels catalans. Per fi els ambigus (CSQP, Podem i Comuns) s'hauran de mullar o abstenir-se. La neutralitat no existeix  pels demòcrates. De no celebrar-se pel segrest de les urnes (“cop d’estat”), per impediments judicials o policials de força major és proclamaria una DUI emparada en la Declaració universal d'autodeterminació dels pobles. Seria el tercer supòsit amb conseqüències desconegudes. Què els convé més a uns i altres en aquest menú a la carta? Analitzem els tres escenaris. Els sondejos són favorables al sector unionista, numèricament. Un tactisme actiu a favor del NO amb arguments persuasius de tolerància els podria portar a la presidència de la Generalitat en forma de tripartit  o de quartet. La derrota sobiranista minvaria el coratge per remuntar un fracàs moral a més del possible rebuig constitucional dels partits i programes secessionistes. Contràriament, un SÍ guanyador aconseguiria l'objectiu del catalanisme republicà vinculant. En cas de conflicte en el mecanisme del procés el tribunal d'Estrasburg faria d'àrbitre inapel·lable. Per impedir-ho el pitjor camí seria la repressió. Totes les coalicions presumeixen de diàleg –inexistent- i propers a la ciutadania sense explicar les entranyes dels respectius programes a favor de la pertinença a Espanya o de la seva sortida. Tots prometen solucions al maltractament reconegut de que és objecte Catalunya en diferents estadis, sectors i èpoques. Quines propostes en concret? Restituir un Estatut originari és involucionista. Refer la Carta Magna i reconèixer la plurinacionalitat territorial, una discriminació pels menys afortunats. Declarar la simetria fiscal del cafè per a tots, el continuisme de la incongruència que ens té atrapats: iguals a l’hora de cobrar, però, diferents a l’hora de pagar. L'única realitat és acceptar que som plurals per llengua, economia i cultura, l’antagonisme de la recentralització. Disposem de tres mesos per descobrir-la si el referèndum anunciat arriba a port, malgrat a bots i empentes. El Parlament hauria de planificar debats televisius d'informació i aprovar una partida econòmica per optimitzar la campanya oficial de 15 dies per a tots els partits sense excepció, en funció del nombre d'escons actuals. Qui la rebutgi a tal efecte que la retorni a les arques comunes. El ciutadà no pot anar a les urnes fent actes de fe i d'esperança en els governants. L'astúcia sobre la llei de transitorietat té uns límits en el temps. Si tots propugnen el bé de Catalunya i d'Espanya no s'entén la por, els recels  i tants silencis en un moment crucial. Menys encara la persecució judicial per abatre l'adversari en un camp polític o tancant els ulls com si res passés. La incertesa només es combat amb la gosadia i la veritat.

 Ramon Mas Sanglas -Sta. Eugènia de Berga, 19/6/2017

Unilateralitat, no eleccions

El tren del referèndum ja té estació assignada d'arribada. Tindrà instal·lades les vies necessàries? Les fortes desavinences entre maquinistes ho fan difícil a tots els viatgers.

 

Aquest és el camí triat pel govern –a la força- amb la data i pregunta del referèndum.  Queden pendents un munt d’eventualitats, actuacions i decrets fins l'1-O que els polítics ambigus condicionen per adherir-s’hi i els unionistes en fan estelles. No accepten l’objectiu de comptar-nos mitjançant una resposta de Sí/No adreçada a tots els votants catalans sense excepció. Una participació alta el farà vinculant a diferència del 9N, si s’aconsegueix torejar el segrest de les urnes i la inhabilitació dels convocants.  Com  reprimir un poble? Una paradoxa de la racionalitat com la negació a explicar-se al Congrés i escoltar alguna resposta a les 46 peticions de Puigdemont sense escarnis ni votacions, la repetició del 2014 entre  goliats i  un david. Reclamen eleccions  que només es faran amb la victòria del NO. Mai seran una alternativa a la consulta. De convocar-se, el TC vetarà els programes independentistes  o  les seves formacions? Seria més esperpèntic. De guanyar el sobiranisme en vots i escons, repudiat ara, com sortirem del laberint on tots hi estem atrapats? En democràcia les urnes sempre són l’àrbitre per formar govern i el país que volen els seus ciutadans.  Les mesures repressives contra el cap de la Generalitat, l’abolició de l’autonomia o la governança des de Madrid amb un “virrei”  seria un daltabaix  per Espanya i el món exterior. S’omplirien els carrers i places d’insurrectes després de 5 anys de sordesa permanent.  Els unionistes se’n adonen d’aquesta irracionalitat. El PPC s’ha manifestat als mitjans amb una precampanya irrisòria  tocant el voraviu dels pensionistes catalans, que 3 de cada 10 no cobrarien. Falsegen dades que els contradiu, com la mateixa corrupció. Si Catalunya amb menys atur no pogués afrontar les pensions dels seus jubilats amb una cinquena part del PIB nacional, ¿com s’ho faran les restants autonomies a les que ajuden? Atacar la corrupció del catalanisme al costat de 900 investigats del PP –alguns empresonats- és mala fe. Esperem que el PSC i C’s saltin a la palestra amb espots més persuasius per minvar el secessionisme. Que Podem i els Comuns no tirin més aigua al vi i els demanin per separat, sense més ambigüitats. Entre tants espanyolistes, no pot sorgir una sola proposta  d’encaix mutu? Una campanya electoral camuflada evidencia l’opacitat i el desinterès per pactar. És absurd mostrar-se tan combatius políticament o parapetar-se en la neutralitat que no existeix per a cap demòcrata. Que dirimeixi el ciutadà en referèndum, malgrat  a contracor. L’estatus actual no pot perpetuar-se. Decidim el futur canviant les lleis necessàries.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/6/2017.

Data, pregunta i urnes

El tauler del Congrés viurà en directe l'última jugada política sobre el referèndum amb un final sense solució amb tota probabilitat. El pitjor és que la democràcia no pugui decidir el seu futur per desacord dels seus polítics.

L’escalada verbal contra el procés català  preveu una traca històrica sense  sortida airosa. Enunciar  data i contingut de la papereta amb resposta binària és fàcil. Exposar urnes i que no siguin confiscades, difícil de pronosticar. El "no és no" de Pedro Sánchez a les polítiques de Rajoy s'ha traduït en un "sí rotund" contra el referèndum. Tot s'hi val contra Catalunya per preservar la centralitat. Només obre un  finestró al reconeixement d’una  plurinacionalitat confusa per donar oxigen al finançament de Catalunya  sota la unitat indivisible i d'acord amb el PP. Una ratonera federal utòpica per sotmetre a votació nacional la qüestió catalana. Han decretat un setge al procés amb lupa. Puigdemont busca suports i portes a nivell mundial. La resposta a la instància feta a la Comissió de Venècia no ha estat satisfactòria. Vista la recomanació de pactar amb l’Estat, el president anirà al Congrés, no a sotmetre's al veredicte parlamentari ni a l’escarni públic tipus Ibarretxe, sinó explicar a Rajoy el desig últim de negociar amb dignitat abans d’aprovar la llei de transitorietat unilateral si rep el darrer cop de porta. Sap la reacció i les interpel·lacions del cara a cara. Mai podrà ser titllat de reticent al diàleg aconsellat pel Cercle d’Economia i Europa. No hi va per ser decapitat en nom del poble català i enterrar el full de ruta que seguirà més viu amb un “i després, què?” Sense solució no hi ha final de camí, que ni els mateixos espanyolistes més benèvols saben o volen trobar. Eleccions autonòmiques? També seran impugnades si guanya l’alineació independentista en vots i escons? Serà recorregut al TC tot programa i formació secessionista per atemptar contra la sagrada unitat o per similitud terrorista? Si el suflé del sobiranisme ha baixat lleument per les represàlies, unes eleccions vinculants i legítimes el remuntaria ipso facto. La lletra de la transició matarà l’esperit d’una renovació urgent? Amb  comicis repressius no sortirem del fangar per dues raons: els gens democràtics hispànics –colonials- no tenen la qualitat dels gens nòrdics i perquè el marc econòmic espanyol seria asfixiant sense la contribució catalana. Com reactivar un estatus  injust i inaguantable? La balança de la resignació regressiva o la rebel·lió està en joc. La claudicació de la resistència espanyola amb un concert fiscal específic per a Catalunya a canvi de no marxar s’ha esvaït fa temps. Estan ancorats en la simetria i la igualtat, irreals en la pràctica. Només un miracle de mútues concessions in extremis evitarà la catàstrofe autonòmica. Als dos blocs enfrontats s’hi afegeix el nucli dels ambigus (Comuns i CSQP) que es reserven el dret a decidir sense escollir res per covardia política i no equivocar-se mai. Són el paraigua i els escons dels indecisos preocupats per la bona imatge de la neutralitat i la conveniència. Una vegada més apel·lem al dret internacional d’autodeterminació dels pobles per a un desenllaç pacífic i acordat.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/6/2017