Catalunya emmurallada

La qüestió catalana ja forma part del modus vivendi diari fins el fastigueig. Queden dos mesos i mig d'acceleració, però. L'emoció del desenllaç és preocupant quan hauria de ser festiu poder decidir el nostre millor futur.



Per dins i per fora. Per mostra, "Operació Catalunya". A més accions judicials més reaccions defensives exigint un tracte d’iguals, no d'amo a masover. En argot lúdic, el país viu enrocat i en permanent escac. La remodelació de l'executiu català col·loca les millors peces capdavanteres del sobiranisme que enforteixin els pilars del procés. La resistència augmentarà guardant  les jugades mestres recíproques per als darrers moments decisius. Hi haurà escac i mat o quedarà la partida en taules? La llei del més fort és l'antonímia del diàleg que mai han intentat practicar. Una paradoxa entre dos fronts que diuen viure -no conviure- en democràcia. I a més, “madura”, irònicament. La comparativa de Catalunya amb el poble veneçolà, comandat per l’autoritarisme de Maduro, que tolera un referèndum a l’oposició és tota una lliçó a Rajoy que presumeix de gran demòcrata. Polítics i observadors arreu del món que segueixen el  tauler català a dos mesos i mig de rematar la partida estan perplexos al veure com els tribunals han pres les regnes de l’executiu. Els messies socialistes d'última fornada (Sánchez i Iceta) intenten aturar una mala jugada final amb propostes que el govern central ha rebutjat mil vegades mentre el referèndum innegociable estigui activat. Pensen tenir la vareta d'un encaix màgic de Catalunya sense que el ciutadà opini al respecte? De res serviran les arengues de Rajoy invitant Puigdemont a seguir el model negociador del País Basc. De ser un maldecap per a societat espanyola anys i panys, ara, esdevé un exemple a seguir. Amb un concert econòmic intocable de 40 anys i uns impostos anuals de mínims, ¿a qui amarga un descompte de 500 milions a canvi de cobrir els pressupostos de Rajoy i l’estabilitat en la Moncloa? Catalunya porta quatre dècades vivint d'aquestes almoines o “peix al cove”. L'avortament de l'Estatut 2006 com a llei orgànica estatal ens ha dut l'1 d'octubre per l’obstrucció ferotge a restaurar-lo. Ens regirà una legislació estatutària il·legal mentre el poble català no expressi la seva voluntat en les urnes. És una sobrada raó d’autodeterminació com a nació. Radicalisme i deliri  va ser la decapitació estatutària del 2010 pel TC gracies les signatures del PP. Són els fonaments de la muralla que encercla Catalunya per terra, mar i aire. Està encapsulada. La voluntat verbal del PSOE-PSC fent manetes amb Podemos i els Comuns són simples cabrioles de funambulisme polític de caire electoral a llarg termini. Res seriós canviarà en 70 dies. Els jutjats no tancaran cap carpeta ni la guàrdia civil deixarà la feina bruta encomanada. Ignorem els límits de l'escalada repressiva i els subterfugis sobiranistes per esquivar els dards enverinats contra persones i les institucions al marge de l’art.155. Tant poderosa és la raó absoluta –utòpica- que tots la desitgin tant vehement sense voler-la compartir?

Ramon Mas Sanglas -Sta. Eugènia de Berga, 18/7/2017

Un tallat descafeïnat

Que els indecisos del dia 1 d'octubre siguin ciurtadans desconfiats per desinformació, és normal. Ja vindrà la campanya. Però,  és imperdonable que facin la guitza partits polítics amb dues cares. La covardia és traïdoria.

Són les perspectives de l'1 d'octubre en boca del centralisme. Tallat, perquè les forces judicials i executives de l’Estat s’encarregaran de frustrar l’objectiu pretès, i descafeïnat, per la confusió ciutadana que restarà participació. Els Comuns, Podem i QSQP han girat l’esquena al referèndum confirmant que el seu ADN de fets és espanyol, únicament, no català com diuen. Seran ostatges de l'abstencionisme unionista. Com  hi participaran a través d'una mobilització sense el vot? Què és i com pensen aconseguir un referèndum efectiu amb el PP, el PSOE i C's? L’Onze-S proclamarà arreu de Catalunya el dret a decidir i l' 1-O s’exercirà. La campanya de 15 dies serà la gran mobilització mediàtica informativa per dir SÍ o NO a les urnes, no per abstenir-se. Aquests partits cagadubtes, quan practicaran allò que prediquen? Poden i no volen el referèndum. Una contradicció sistemàtica i covarda alineada amb l’espanyolisme. Esperen un salvavides miraculós amb les garanties del Congrés? O que l'altra esquerra de P.Sánchez els tregui les castanyes del foc mentre ells guarden la roba per a les pròximes eleccions? Aquests visionaris del fracàs encara trauran pit contra la banda d’il·luminats separatistes com a herois del resultat. Llàstima no s'hagi trencat Catalunya, lamentarà Aznar, amb una lògica cínica. Amb la sentència filipista de que “Espanya no és Espanya sense Catalunya” (González), els adversaris haurien de reflexionar més per no tirar pedres en pròpia teulada. Aconseguiran el contrari, l’enfortiment secessionista. Res quedarà igual el 2 d’octubre, ni per als espanyols. La reforma constitucional i del finançament seran un llast enganxat a l’agenda de la Moncloa i del Congrés. El desafiament polític, serà el primer maldecap de Rajoy i de Sánchez fins que Catalunya recuperi la dignitat merescuda o vegi la porta oberta per sortir legítimament. El sistema de finançament del 78 s’ha autoliquidat per obsolet. Les subvencions europees estan en vies d’extinció. Per què les comunitats pròsperes segueixen aportant els mateixos paràmetres solidaris de fa 40 anys? Els receptors han disposat de mitjans per fer-se més autosuficients. És el que exigeix Catalunya. Menys impostos estatals,  administració pròpia i respecte lingüístic com a nació real. No caldria la independència, si tant els dol el Catèxit. A canvi de què, però? L’èxit del dia1-O no serà tant la secessió sinó la sacsejada democràtica i el punt final de l’estatus quo nacional gràcies la participació del SI i del NO. Urgeix guanyar-se els indecisos i combatre l'abstencionisme. No hi haurien separatistes de no existir separadors, artífex de les causes nefastes que empenyen fugir.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/7/2017

 

Normalitat "com sempre"

Quantes més coses anem sabent sobre el referèndum més s'accelera la maquinària de l'Estat contra el procés. Tot un concurs d'obstacles contra les garanties fins la meta. Això és maduresa democràtica?



No confonguem desitjos i realitats. Un referèndum no són eleccions i viceversa. Seria més normal si el referèndum fos bilateral i pactat. Si tots els partits de la Cambra hi prenguessin part en la convocatòria i la campanya. Si no parlessin de lleis excepcionals de seguretat i de reticències per a la celebració. És anormal  que el procés referendari vagi acompanyat d'una sistemàtica persecució per terra, mar i aire dia a dia. Que l'exèrcit i la guàrdia civil estiguin a l'aguait de cada moviment personal o legislatiu per portar-lo al TC. Que els tribunals actuïn contra un acte democràtic de consulta. Que s'hagi de programar com vèncer obstacles  del cens, les urnes i s’amenaci per escrit funcionaris d’un esdeveniment electoral normal, defuig del qualificatiu “com sempre”. La democràcia i el dret de vot perillen. També el català que vol continuar sent espanyol votant NO serà boicotejat. Una situació anòmala i malaltissa. L'oposició té al seu abast la convocatòria de les eleccions autonòmiques que reclama amb la victòria del NO. Les enquestes els són favorables. Una oportunitat pacífica per sepultar el conflicte bilateral Espanya-Catalunya sense concessions pernicioses per a l'Estat a més de reafirmar la unitat contra l'independentisme. Desaprofitar les urnes de l'1 d'octubre serà realimentar la confrontació i empobrir la democràcia als ulls europeus. F.González no s’imagina tal separatisme: “Espanya sin Catalunya no es Espanya, por tanto no se producirá la secesión de Catalunya”. La premissa del sil·logisme és certa, la deducció falsa, perquè no té la bola de vidre sobre l’1 d’octubre. Serà segrestada o escanyada econòmicament fins la inanició per evitar-ho o per compassió i l’amor que professen els catalans als espanyols? Si Catalunya és la raó de ser d'Espanya per què se la tracta injustament fins l’extrem de voler marxar? Si s'han de lamentar actuacions policials de repressió la democràcia estarà de dol. Res serà igual el dia 2 d'octubre –per als catalans i espanyols- després d'aquesta fita històrica que l’Estat voldria esborrar. De guanyar el SÍ començarà, a desgrat, una llarga negociació negada cinc anys o s'incrementarà la virulència per la derrota unionista. Farà falta l'arbitratge internacional? En canvi, si reix el NO tot anirà sobre rodes ajupint el cap? On està el dret vinculant del referèndum sigui el que sigui el resultat? L’endemà del referèndum començarà la reforma autonòmica amb o sense Catalunya en funció de les urnes. El quietisme de la cadira de Rajoy s'haurà acabat. Pagarà la insensatesa del llarg silenci i les represàlies judicials es rectificaran. Potser caldrà un nou govern  per validar la Constitució i el sistema de finançament, però la Catalunya d'avui té els mesos comptats. O esdevé una república independent o una nació reconeguda amb drets propis en un marc espanyol plurinacional que respecti uns drets sobiranistes en el nou Parlament autonòmic regenerat.

Ramon Mas Sanglas -Sta. Eugènia de Berga, 5/7/2017