Concurs de focs polítics (NEP)

S'acosta l'hora. Dels adéus o les garrotades? 1.000 guuàrdies civils, 3.000 policies nacionals  sobrevinguts, més 17.000 mossos, més guardia urbana pepera podran amb un poble imparable? Sort que l'opisició es dóna per perduda, amagadets a casa. Per no fer el ridícul?

El dia 1-O no serà una simple foguerada independentista. Ni un desafiament pujat de to amb l’esquivament de suposades legalitats recíprocament sospitoses. Hi hauran explosions partidistes antagòniques i potser agressives- malauradament- que costaran refredar. A nivell policial, corredisses, molta i menys clavells. La tensió de 10 dies in crescendo tindrà repercussions nefastes al carrer. Veiem argúcies municipals per omplir urnes  i  d’altres de signe contrari per sabotejar-les que poden esclatar en pròpies mans. És perillós jugar amb la llibertat d’un poble mobilitzat i convençut, enfrontada a un poder legislatiu, policial i judicial fusionats per combatre-la. Però, la democràcia no té aturador. La gran paradoxa és confrontar una veritat mal compartida. Un excés de verborrea, buida de realisme, pot acabar en un munt de cendres el 2-O. Una campanya unilateral  coixa, sense promotors del NO i amanida amb la presencia de tricornis, segrestos informàtics i arrencada de cartells, entristeix un país que presumeix de democràcia europea. Veus crítiques d’àmbit interior i estranger ja s’han pronunciat contra l’atropellament de la lliure expressió escrita i la pluralitat ideològica. El catalanisme no està endimoniat ni pretén dividir el poble. On està l’autocrítica periodística del nacionalisme espanyol alimentat tantes dècades de l’esperit de formació nacional? El silenci dels intel·lectuals s’ha trencat per desmentir barbaritats polítiques. Tertulians i líders líders polítics han saltat a la palestra televisiva contra Catalunya amb valoracions i actuacions preocupants. Les del PP i C’s es qualifiquen soles. El convenciment de l’imperi diví de la llei intocable de que no hi haurà un 1-O pacífic és una crida a la provocació ciutadana fins aconseguir el boicot de les urnes com sigui. El discurs del PSOE-PSC és descaradament inestable. El veto radical a aplicar el 155 s’ha capgirat a favor de mesures repressives estatals, i quan interessa matisen o callen mirant de reüll la Moncloa o la presidència del Parlament. L’Espanya federal, nació de nacions i plurinacional passen a millor vida o obriran la porta el 2-O? Són focs artificials com el mapa de regions federades  Algú l’ha vist mai?  El PSOE funciona per la inèrcia  lògica del PP. Si marxés Catalunya, ¿per què lluitar tant per la Moncloa i pujar i a un tren sense locomotora? Però, i què arreglen destrossant-la per la força bruta? Podemos i les confluències ramificades ballen al ritme polític oportunista. Com sempre. Depenen de les crisis internes i  les comtesses electorals que esperen amb deliri per revoltar el galliner. Com i amb qui defensen el dret a decidir? Amb mobilització i sense urnes. La seva regla d’or que menys falla i acontenta majories indecises i silencioses és l’ambigüitat política, que abans es deia “canvi de camisa”. Caldrà la veu definitiva d’Europa per sentenciar l’atzucac del contenciós. ¿Com defensar els drets d’una minoria democràtica autosuficient de 7 milions contra un gruix de 38 milions per canviar una Constitució petrificada? Aquest joc on el gros en aparença necessiti del petit més ric no és nou en democràcia parlamentària i la vida real. Aquí rau l’única gran raó negociadora. Espanya s’ha de guanyar la confiança dels catalans amb tolerància i justícia, no amb la llei del més fort. No amb confrontació de legitimitats. On estan els límits legals de solidaritat no obligatòria? La  història té molt a dir, però, menys a fer en matèria econòmica avui i ara. Decidir el futur aferrats només al passat per viure el present és pura nostàlgia volàtil i font de conflictes permanents.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 22/9/2017

La dependència econòmica

La guerra d'opinions i d'articles està encenen la premsa diària. La víctima és la democràcia que estripen els polítics i jutges contra el poble, únic àrbitre inapel·lable a través les urnes.

És la mare dels ous de l’Estat. La independència més desitjable és l’econòmica. Les proves estadístiques conclouen que molts catalans, i sobretot empresaris que es consideren espanyols o tan catalans com espanyols pels seus negocis, votarien de bon grat un concert econòmic abans que la segregació territorial. Per a qui la llengua i la cultura són substancials, Catalunya és quelcom més que el poder dinerari. Acabem de veure el desafiament del govern central i la seva estima pels catalans. No pequem d’ingenuïtat. L'enveja històrica a un poble que "de les pedres en fan pans" és secular. Montoro s’ha fet amb les regnes de la tresoreria de la Generalitat per controlar la caixa (Art. 155 camuflat), amb l’excusa  d’impedir un referèndum. Una traveta al funcionariat i a la feina dels serveis socials per controlar la guardiola. No passaria al País Basc d’on no té la clau de les finances. Si el delicte de les urnes és la independència del país, podria canviar-se la pregunta per legalitzar-ho tot: ¿Volen els catalans ser administradors dels diners del seu rendiment  o han de seguir mantenint per força un sistema de falses autonomies del 78? De guanyar la primera proposta seguiria el bloqueig sota l’imperi de la llei unitària.  La sortida única és la fugida, doncs, abans que quedar amb una mà davant i l'altra al darrera. A qui li agrada  pagar més del que rep? Espanyols i catalans vam ser enganyats amb una Constitució maquiavèl·lica. Ignoraven el significat del mot "autonomia"? Batejar 17 regions amb aquest terme sabent que més de la meitat no tenien recursos autòctons de subsistència va ser l’estafa política d’uns falsos pares legisladors. S’imposà la pressió militar del dictador sota la utopia de la unitat indivisible per deixar-ho tot ben lligat. No volien singularitzar regionalitats excepte Bascònia i Navarra per la por etarra, no els furs de tapadora. Sabien que la pretesa igualtat basada en la solidaritat obligatòria era un mecanisme injust. D’aquí la tolerància i complicitat de 23 anys de  pujolisme i  “peix al cove”, callar i votar. Tot va petar amb l’Estatut 2005 tips de pidolar i tant espoli. No sé si és l’hora dels adéus definitius, però sí l'hora que el burro català digui prou a les engrunes a canvi del pa sencer que es guanya. Prou dependència fiscal. No voleu secessió regional? Federeu les que no tenen autosuficiència econòmica. Reformeu sistemes agraris o industrials improductius i anacrònics. Les “anchas castillas”, el “vergel de Europa” (Andalusia) i el “plan Badajoz” (Extremadura) exigeixen noves estructures rendibles, sense terratinents latifundistes ni protectorats polítics. No són els territoris que criden la independència sinó la dignitat i llibertat de les persones. Els segrestos de cartells, webs, locals i urnes sense la lliure expressió democràtica recorden   il·legalitzacions abertzales o entorns iraquians i turcs. El món polític espanyol  s’ha begut l’enteniment o s’ha venut al món judicial? Obliden que a més diàleg, estil Escòcia i Quebec, més garanties del NO i fracàs del SÍ a la secessió. La repressions crien separatistes. Qui és el colpista que vol  dividir amb un estat d’excepció? Qui posa urnes o qui les impedeix? El dia 2-O Espanya patirà una greu crisi d’Estat, -dimissions i eleccions-  no per l’èxit o fracàs del referèndum del dia abans sinó per la seva gestió patètica contra un poble  sense haver resolt el conflicte. Submissió o ruptura no és el dilema. Per iniciar el diàleg s’hauran d’anul·lar les sentències judicials i tota una cadena d’insensateses comeses en tants embats al procés, condició sine quan nom per pactar un desenllaç, que caldrà votar, ni imposar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/9/2017

Recapitulem...

L’Estat ha passat de les paraules als fets provocant el xoc polític previst. La Diada ha estat la porta triomfal de la campanya pro 1-O. L’escalada de confrontació anirà a més cada dia fins la topada final amb totes les incògnites imaginatives.

S’han aprovat les lleis del Referèndum i de Transitorietat en dues sessions maratonianes de filibusterisme i boicot tècnic de l’oposició contra la pressió sobiranista. Un descontrol vergonyós  impropi d’un hemicicle carregat d’adrenalina de mesos o anys. El xoc del tren polític Madrid-Barcelona i viceversa és un fet. Però, anaven buits. No hi ha víctimes –per fortuna-, perquè els passatgers encara hi han de pujar per dir la seva. Obliden que els viatgers, considerats objectes de discussió banal i partidista, són els únics subjectes de valor mitjançant els seus vots, no les lleis a mida. Que els escons que ocupen els diputats per tirar-se el plats els han conquerit més per designació popular que per mèrit personal. Que el ciutadà els paga un sou per servir i dialogar, no per insultar-se ni enriquir-se. Prou d'incendis judicials, multes, cartes recriminatòries, inhabilitacions i persecucions d'urnes (“objectes de delicte”) per impedir que els amos exclusius de la democràcia votin. Apagueu el foc amb el silenci, la reflexió i recapitulem. Per què hem arribat tristament fins aquí i com sortir-ne? Cal rebobinar 7 anys fins la sentència nefasta del TC contra l'Estatut i només 5 per rebre el primer cop de porta contra la proposta dialogant d’un pacte fiscal just. Rajoy no ha volgut llegir mai les manifestacions massives d’un lustre. Res a dir enguany del tsunami aclaparador de manifestants exultants, pacífics i demòcrates de la Diada determinats a votar? La covardia política no té paraules, només els tribunals submisos a la força. Tres pecats capitals d’origen que han dut la ciutadania  a decidir sols el dia 1-O. Set anys d’inconsistències democràtiques contra un referèndum que l’Estatut 2005 permetia com l’article constitucional 150.2 amb voluntat política. El que ens regeix ara és il·legal i no votat. Per què el TC el va esmicolar? Per la por a un país progressista. Cap a on anem? Per als unionistes al precipici. Segons la convocatòria a unes eleccions autonòmiques si els resultats són adversos. De ser favorables, la proclama de la  tercera República i el traspàs de legislació fins el redactat  i votació de la Constitució catalana. És obvi que l’escenari repressiu actual és antagònic i frontal a un plantejament secessionista pactat. Només la mediació internacional podria atenuar el radicalisme espanyol. Esperen que la democràcia catalana capituli dels resultats1-O a canvi d’eleccions? Seria denigrant per al món democràtic. Però, si en un acte de suprema generositat renunciés, ¿l’Estat espanyol s’avindria a acatar els programes d’uns partits secessionistes que guanyessin els comicis? No i no. Parlem clar i català. Els declararia il·legals. Espanya mai, mai i mai permetrà que Catalunya, la seva locomotora econòmica, marxi del país. El problema no és constitucional i d’unitat, només dinerari i de butxaca. “España no seria España sin Catalunya”(Felipe González). Així s’agraeix l’aportació de tants anys? L’oligarquia bancària i la dreta política més corrupta (“todo atado y bien atado”) és l’expressió d’un franquisme ben viu. L’exemple més recent: l'Estat dóna per perduts 42 mil milions del rescat bancari que el contribuent va pagar i pateix amb retallades. Com se’ls repartiran? S'han autoamnistiat tenint guanys multimilionaris anuals. Una versió més del clavegueram estatal. Amb querelles, més espoli i amenaces de presó Catalunya no es sotmetrà a més recentralització castellana ni es deixarà espanyolitzar la seva cultura i llengua. El dia 2-O la sacsejada estatal serà un fet rellevant. Recapitular o tornar als capítols inicials vol dir buscar en el passat la mare dels errors que sofrim al present per esmenar-los, no enterrar-los. La memòria històrica, inseparable de la justícia de veritat, no perdona. Catalunya necessita nous aires. La gàbia nacional s’ha fet petita per créixer. L’engany dels progres espanyols i d’un federalisme fantasma com la irònica “Comissió del diàleg” de P.Sánchez només satisfà als bascos pidolaries amb un plat de llenties per millorar la quota anual amb menys solidaritat a costa dels altres i a major glòria del PP.  Així s’entén l’aliança PP-PSOE de falses esquerres –un convidat de pedra de dues cares -contra el referèndum. Decidir SÍ o NO i la guerra d’urnes posarà a prova la resistència municipal dels pobles i la talla democràtica d’Espanya a l’aguait del món.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/9/2017