Urnes i jutges

Electoralment viurem un emocionant campionat d'escacs on les peces clau seran els jutges, fiscals i polítics. Per sort els jugadors i votants tindrem l'última paraula el 21-D fins l'escac i mat final.

Dos poders legals, decisius i enfrontats per a molts votants. El jutge manté quatre empresonats pel perill d’una “explosió violenta”, falta de penediment real i ser un perill públic com a atacants. Són hipotètics terroristes capaços de posar bombes o fer explotar metafòricament la societat? Són jahidistes o etarres? Els dos Jordis van ser pacificadors demanant calma en una protesta entusiasta, continguda i cívica. Contrasteu vídeos d'aquesta jornada (20-S) i les actuacions policials de l'1-O. On està la violència en els dos casos? El jutge té ordres polítiques de rentar imatges negres de la policia espanyola a costa de víctimes innocents. Com contrarestar tal injustícia? A cops de democràcia. A cops de vot amb un tsunami electoral sobiranista canviant revenja estatal per mobilització massiva. Demanem comptes de les sentències judicials si de veritat la justícia és igual per a tots. Puigdemont i els quatre consellers poden tornar sense ordre de caça i captura per ser engarjolats només tocar terra catalana. La trampa de la llibertat per  aplicar el rigor de la llei made in Spain com la prohibició de la Junta Electoral d'observadors internacionals el dia 21-D. El dèficit democràtic espanyol és la causa dels conflictes polítics. Fer campanya en unes eleccions convocades il·legalment pel 155 que desmunta drets autonòmics i manté  candidats presoners és la perpetració d’una anomalia democràtica. Per a Rajoy són comicis excepcionals per a la seva pervivència gracies la dependència econòmica de Catalunya. Per aconseguir-ho s’han de tallar ales:  la normalitat  lingüística, la llibertat d’expressió, de pensament i del color groc. Potser el dictador era daltònic o no estava de moda la simbologia cromàtica. Extrems d'humiliació i revenja mai vistos que no s’aturen. La por és d’Espanya, de perdre els ous d'or  del 8,4% del PIB  (16. 570 milions) que rep i deu a Catalunya (2014) segons publica la Generalitat del 155, no el DOG segrestat. Només són 10.000 milions per a Montoro. És admirable la concordança matemàtica dels economistes ministerials a costa de burros pagadors. Ara s'agenollen davant d'empresaris fugitius perquè retornin al veure perjudicada la recaptació a Catalunya per a les arques espanyoles. Boicot erràtic o incapacitat professional? Per més rentats de mans la feina bruta entre polítics i  jutges està escrita. La separació irreal  de poders ha cremat la credibilitat. El xoc s’ha universalitzat a Bèlgica sotmesa al dilema: democràcia de les urnes controlades o dictadura del 155 amb quatre hostes i cinc exiliats. Qui traurà de la garjola els presoners polítics, la força dels resultats del 21-D o la imparcialitat judicial del país? Resulta difícil de creure la segona opció amb tants precedents corruptes en molts àmbits.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/12/2017

Hisenda catalana compartida

La campanya electoral descobrirà elixirs de nova política miraculosa. Iceta ha descobert la hisenda catalana compartida i legal en el bagul de l'Estatut 2006. Però Catalunya no pot ser singular. Tots o ningú. Els privilegis són exclusius dels bascos.

El senyor Miquel Iceta ha descobert que hi ha aigua al mar per pescar vots. Llegint l'Estatut 2006 ha topat amb l’article 204.2 permissiu i legítim, no explotat legalment: "La Generalitat té capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots i cadascun dels impostos estatals suportats a Catalunya". La polèmica  electoral serà llaminera i polèmica. El líder socialista vol  beure en la font del pacte fiscal denegat a Artur Mas (2012) adduint matisos raonables sobre la Hisenda Catalana,  per no rebre l’enèsim cop de porta. Un "consorci tributari" amb l'Estat té cabuda en el règim comú espanyol. Malgrat la cautela d'un Iceta conciliador amb anhels presidencials, els barons socialistes d'Extremadura, Andalusia i Astúries  li han saltat a la jugular. Pitjor ha estat la reacció del PPC i C's  titllant "d'ocurrència i de triomf independentista" el fet d'una hisenda compartida. Pocs amics trobarà el PSC el 22-D per formar un tripartit unionista tolerant i combatiu alhora  a Madrid. Podria compartir un racó de taula amb les vaguetats dels Comuns. Més magre ho tindrà amb els sobiranistes, malgrat una bilateralitat estovada per imposició i necessitat. Li han comprat l'enginy els presidents de la Comunitat Valenciana i les Balears com una mesura d'equilibri financer  entre autonomia i centralitat. De què recelen  les regions restants? No volen posar sobre la taula els seus dèficits fiscals camuflats i passar la vergonya de  pidolaires de l'Estat. La caixa comuna de Montoro tapa amb tripijocs el secretisme de les balances fiscals calculades amb mètodes diferents i mai coincidents. Ben curiós que només les comunitats aportadores estan d'acord amb la panacea Iceta implantant una hisenda més eficient i justa que federal. Per què fa por la transparència? Saber què recull i gasta Catalunya canviaria el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) que paga amb els propis diners recaptats a casa i posaria en solfa la solidaritat abusiva sota paràmetres d’ordinalitat (no pagar més del que reps). La morositat estatal -pagar tard- estaria sota control, però, molt distant d’un concert basc. Els sobiranistes reclamen el pa sencer i carn, no simples engrunes fiscals. La bilateralitat comportarà renúncies sense renegar fites aprovades i no exercitades pels episodis negres de l’1-O i 27-O amb tres reptes difícils: l’absència de dos líders en la campanya (Puigdemont-Junqueras), la manca d’acords bàsics dels tres partits sobiranistes i la guitza del 155 després del 22-D. El nou parlamentarisme  amatent al mínim canvi centrarà l'atenció en la restitució dels drets socials perduts i barrats sense deixar de banda la inviolabilitat immersiva de l'escola, la idiosincràsia catalana perseguida i la integritat dels canals públics de comunicació. El 22-D canviarà el rumb de Catalunya cap a la dependència espanyola severa o cap a l’autodeterminació ferma en funció de la participació massiva de  les urnes i la força  política unitària dels dos blocs contrincants.

Ramon Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga, 5/12/2017

El català, llengua oficial

L'etern dilema del binomi català-castellà torna estar de moda amb el malson del 155. Els drets lingüístics són irrenunciables. Ni per imposició política ni la situació minoritària dels parlants són arguments de capitulació.

La llengua pròpia i preferent de una regió, país o nació és l'idioma o variable lingüística (dialecte) que defineix la seva parla i la idiosincràsia cultural a través dels segles. El terme cooficial és sinònim d’igualtat de rang i el de preferent lliga al lloc geogràfic on es parla. La forma de conservar i expandir un idioma és el seu ús habitual des de la família, l'escola, el carrer i els mitjans de comunicació visuals, orals i escrits. Són ofensives les controvèrsies polítiques que fan llenya de la cooficialitat lingüística al voler  imposar una sobre l’altra en funció del nombre de parlants o del patrocini polític que rep. Polaritzar i emmarcar la societat catalana unionista o sobiranista per la llengua com a ciutadans de primera o de segona, és un argumentari lamentable. Quanta més pluralitat lingüística més riquesa cultural, personal i nacional. Un bon exemple és Suïssa, petita geogràficament i amb quatre llengües diferents. És una sort conviure immers en una societat plurilingüe sense complexos d’inferioritat ni ideologies malenteses. La integració natural facilita l’aprenentatge que cal agrair, no maleir. Per què un estudiant d'anglès, si té mitjans i recursos, se'n va al Regne Unit una temporada? Demanar que et parlin castellà amb molts anys de residència aquí –no turista o de pas- és reconèixer la negació integradora o una exhibició de radicalitat fòbica al català. El bilingüisme innat o adquirit consagra la llibertat d’utilització dels dos idiomes alhora o encreuats. No és qüestió de més o menys cortesia renunciar al català quan et contesten en castellà. És un favor no canviar de llengua. Les dues són cooficials i cadascuna preferent en la seva zona territorial. On es parlarà català si no és a Catalunya?  Presumir d’una Espanya europea, plurilingüe i perseguir formes de catalanitat –com els rètols públics- és un contrasentit. Un rebrot neofranquista lingüístic es mastega al carrer sota els peus del 155 trepitjant subvencions d’oci cultural i certa legalitat històrica  com la conversió del DOG en BOE i els informes dels Mossos i de Justícia en castellà. La regressió institucional i la recentralització seran un empobriment espanyol més que autonòmic. Per a un català nadiu la seva llengua ja està assumida. És el replegament del castellanoparlant qui en sortirà perjudicat, com li passaria un espanyol resident a Londres que es negués parlar anglès i exigís ser atès en castellà. Seria inaudit. Hauria de fer maletes o viure marginat. Tan absurd com que un basc, català  o gallec volgués imposar la seva llengua a Salamanca o Sevilla. Per què no s’aplica –amb normalitat- la mateixa regla de tres a Catalunya amb el català, segona llengua més parlada dintre l'Estat? La persecució lingüística escolar busca l’extinció identitària progressiva com la imposició del castellà en mitjans públics d’expressió. La campanya electoral bloquejarà l'oficialitat preferent del català i el futur de TV3 en cas d’un gir polític parlamentari cap al bloc espanyolista? Un poble mil·lenari mai ho permetrà i pacíficament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/11/2017

Paga i calla!

La polémica del concert basc encesa al Congrés ha tocat el voraviu dels catalans després de tants anys d'espoli fiscal. Les promeses socialistes de la reforma del finançament autonòmic han topat amb les dues roques granítiques del país: la basca i la catalana.

Un titular tan repulsiu com real confirmat al Congrés fa pocs dies amb l’aprovació del “Cuponazo” basc per cinc anys. Un privilegi discriminatori històric arrencat  per la intimidació etarra el 1978. La igualtat entre tots els espanyols de l’art 2, sota l’imperi de la llei, on està senyor Rajoy? S’agraeix una aportació sensata estatal de C’s a la causa catalana i nacional. No serà un rampell de campanya electoral? Una renda per càpita basca anual  de 5.000 euros que dobla la catalana de 2.350, amb el 20% del PIB, és deshonest i motiu de rebel·lió econòmica pels greuges comparatius d’insolidaritat al sistema de finançament territorial i abusiu per a d’altres. Si aquesta estratègia de favors mutus és la bilateralitat que vol l’Estat, Catalunya, tindrà les portes obertes a un pacte fiscal a canvi d’enterrar la unilateralitat? El cop de porta al senyor Mas el 2012 contradiu aquesta pràctica. D’haver-se complert no estaríem on som. Si el camí de la normalitat  és el 155, no ho serà per a una gran majoria de catalans disposats a votar sí o sí un futur millor i diferent. La flama del sobiranisme seguirà viva el 22-D a través dels resultats que en surtin, no del PPC residual a qui remet el govern per la negativa de Rajoy a conversar a Bèlgica. Prèvies de normalitat: ni presoners ni exiliats, fora policies sobrevinguts, restituir les institucions catalanes i abolició de tot vestigi autonòmic atípic. Després, que Moncloa desgrani els 45 punts que té de Puigdemont amb propostes concretes. Sap que els catalans no callen als carrers d’aquí ni a Europa, pacíficament sempre. Que paguen més del compte fa 40 anys -amb més empobriment social-,  juntament amb Madrid, Comunitat Valenciana i les  Balears. Que quatre autonomies en mantinguin dotze deficitàries  invertint els rangs és increïble: l'última en aportar passa ser la primera en rebre. Si el sistema basc és modèlic en  progrés, per què no implantar-lo arreu del país –qui pugui o vulgui- en benefici de la productivitat regional?  Política autòctona, emprenedoria lliure i llengua pròpia són tres ens inseparables dels drets individuals que no poden ficar-se en el sac espanyol del centralisme. D’aquí ve el desencaix autonòmic per l’obsessió simètrica en un país divers i plural. La majoria d’edat secular ens capacita com a administradors propis d’un poble històricament diferent -no calen furs bascos-, independents o annexionats. La porta bilateral d’entesa mai serà la humiliació, la mentida política habitual, la venjança i la sobredimensió solidària forçada. No es pot dialogar amb el codi penal a la mà com a arma coercitiva de convenciment quan la llei no és igual per a tots: que condemnats a presó amb sentència ferma no hi siguin i polítics sense judici estiguin entre barrots. No desapareixeran dos milions de vots independentistes sota la catifa d’una llei fantasma que mantingui concessions partidistes. Tota negociació en un país democràtic  passa pels resultats vinculants de les urnes en forma d’eleccions o de referèndum.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/11/2017