Crònica d'auguris

La tercera negativa judicial contra la llibertat de Junqueras ha ratificat la seva politització i parcialitat, definiticament, amb l'argumentari emprat. La guerra, no a l'independentisme, sinó al diàleg sense represàlies és ben palès.

És deplorable que Rajoy fonamenti l'estat de dret constitucional de Catalunya sobre la base del tripartit 155 i no en funció de les urnes democràtiques i la separació de poders. Recorda èpoques antiterroristes etarres per conservar el lideratge de bracet amb el PSOE. Ara, sense majoria absoluta, li han sortit dos contrincants més amb qui ha de lidiar: C's i Podemos. Dos fronts que li resten protagonisme, però, que necessita per aturar l’embranzida independentista i refredar l'olla a pressió de l'1-O, causa del fracàs més estrepitós del PPC el 21D, difícil de pair per les conseqüències a nivell nacional.  L’odi  alimenta uns  tribunals ocupats i preocupats per escodrinyar els secrets més recòndits de les troballes i escorcolls en despatxos de les conselleries. És el gran tresor per justificar l’aplicació dels 155 i les càrregues policials espanyoles més brutals als ulls esparverats del món. Després del terrabastall inesperat 21D sobre Moncloa amb la victòria sobiranista i del seu soci i adversari alhora, C's, volen impedir la restitució parlamentària del mateix color sortit de les urnes provocant la divisió independentista. Amb vuit diputats electes absents, la Cambra té legitimitat per constituir-se? El calendari d’alliberació de presoners i exiliats marca el ritme d’investidura. El temps, aliat del 155, juga a provocar noves eleccions. Uns i altres no han d’oblidar que l'important és el què cal per refer Catalunya més que el qui li pertoca fer-ho. La unitat interna és clau per exigir l’externa. Junqueras no va superar el segon assalt ni el tercer del jutjat. L’àrbitre Llarena ha fet cas dels tres liniers:  Rajoy, P.Sánchez i Rivera. Veurem una jugada semblant el dia 11 amb els Jordis i Forn. Hi  haurà fumata presidencial telemàtica de Puigdemont el dia 17? Per seguretat, confiança popular i com a lliçó a la justícia polititzada descaradament, caldria encomanar els escons sobiranistes necessaris als substituts de les llistes guanyadores corresponents, amb Forcadell o Domènech a la presidència del Parlament. Tot menys complaure una oposició rabiosa per tornar al camp electoral minat pel 155 amb el somni d’una esbojarrada Tabàrnia. Mentre les dues portes -del Parlament i la Moncloa- no s'obrin al diàleg, els tribunals no tanquin carpetes d’inculpació, s'oblidin de més imputacions i tots els polítics tornin a casa, el poble català no signarà cap treva de reivindicació. Reparar danys, restablir institucions i demanar disculpes a persones agredides són passos previs  a la negociació. Els pronòstics de canvi a curt termini no són optimistes analitzant posicionaments polítics i l’escassa autocrítica. Si per als perdedors la culpa és de les urnes per no haver satisfet les seves expectatives, tenen un greu problema psiquiàtric: encara no saben de què va i què és la democràcia. Per això no saben ni volen respectar-la emparats pels tribunals fets a mida.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/1/2018

 

La Catalunya reconstruïda

Acabem el 2017 amb un regust de victòria electoral, però, amb un horitzó indefinit. Catalunya i Espanya no podran retrobar-se sense propòsits ferms de respecte a les urnes,  obrint les portes de la llibertat a presoners, exiliats i encausats polítics.

En breu començarà l'escenificació política del nou govern entre bambolines i fent equilibrisme en un camp de mines. El president ha presentat el guió fil per randa en el missatge de cap d’any des de l'exili. Serà una odissea amb final feliç? O neix un govern pur sorgit de les urnes 21D deixant lliures  presos i exiliats o tindrem un govern tutelat pel 155 amb els candidats substituts que pertoquen de cada llista. Què convé més per evitar unes segones eleccions  semblants o incertes per al sobiranisme? Un país democràtic amb signes reals i sincers de reconciliació aplicaria la primera opció sense apriorismes. En cas de relliscades  constitucionals sempre estarà a punt –que no paren de recordar- un 155 activable. Però, el retorn de Bèlgica serà un desafiament als tribunals i l'autoempresonament automàtic? Una absurditat democràtica més i parlar de diàleg alhora. La prova del cotó es veurà els dies 4 i 11 de gener amb la llibertat o no dels presoners polítics sense judici. L’escletxa governamental telemàtica seria l’alegria unionista amb la immediatesa del TC, el receptari dels problemes polítics de Rajoy. Per exclusió estratègica i calendari en mà, a primera vista s’imposa la renúncia d’una fotocòpia del govern anterior, malauradament.  El reglament parlamentari, un artefacte explosiu,  pot ser flexible per a uns i rígid per a l’oposició. Senyora Artadi, amb tota la raó del món, voler no sempre és poder i menys amb un il·legal, però, quasi totpoderós 155.  Una treva, no és cap claudicació sobiranista sinó una porta oberta que es tancarà si Rajoy la desaprofita una vegada més. Si fiscalia segueix fent neteges secessionistes d’adoctrinaments imaginaris, de polítics i pensadors sospitosos, demostrarà que la bilateralitat i el joc net és impossible en aquest país recentralitzador. No podem viure en una transició devastadora d’espionatge permanent, purgant  suposats pecats sobiranistes per absència de diàleg. Quines paradoxes! S'ha de destruir -propi de les guerres - per tornar reconstruir amb una majoria absoluta parlamentària segrestada?  Les eleccions de la solució, confiant en la victòria unionista, enfortiran les discrepàncies amb l’imperi del 155? Sense voluntat compartida el nou any heretarà la crisi democràtica profunda del 2017 amb un sobiranisme guanyador tocat -no enfonsat-, que no passarà per l’adreçador de l’estat renunciant drets històrics conquerits. La resposta exigida és dràstica: recuperació d'institucions i de persones -a ser possible-, i paralització de la maquinària judicial. Cal la participació dels diputats unionistes sense propostes esbojarrades com Tabàrnia, ni frontalitat sistemàtica.  Hem de ser conscients que després del 21D tot Catalunya ha pres una dimensió històrica inèdita reafirmant la singularitat irrenunciable El concepte de primer motor econòmic espanyol sotmès a la fiscalització estatal del 8% del PIB ha dit prou. Solidaritat i finançament autonòmic equitatius sense més empobriment del territori. La llengua i la immersió lingüística són i seran principis inviolables de catalanitat. La integritat de l’Estatut 2006 aprovat ha de recobrar els valors interns dels orígens, si totes les lleis són iguals i estan sotmeses al mateix règim estatal de compliment. Restitució del passat per reconstruir el present és la tasca progressiva de la república catalana.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/12/2017

Veredicte de les urnes

La serenor aparent després del 21-D té moltes incògnites pendents, amb una certesa irrefutable: l'independentisme ha guanyat les elecciones. El catalanisme trobarà la fórmula de govern per refer el país amb llibertat i més progrés.

La democràcia creïble del país ha rebut l’ordre de formar govern parlamentari a Catalunya per voluntat de les urnes. Amb candidats votats i empresonats, com s'aplica i es restableix la democràcia real? Alliberació i restitució són els dos encàrrecs sorgits del 21-D per refer la convivència malmesa l’1-O i pel 155.  Suposa confrontació maliciosa d'un perdedor polític i d'un cap d’Estat partidista, no reconèixer amb paraules i fets la victòria innegable del sobiranisme català. Si ERC i JxCat, germans ideològics, haguessin compartit llista unitària de partit, els 66 escons que han tret per separat superen en escreix els 36 de C's. El poder d'un govern és la seva majoria absoluta parlamentària. L'eufòria passatgera dels taronges amaga la crua realitat de continuar en la bancada de l’oposició, haver d’assumir el marcador 70-57 i el  reconeixement de dos milions llargs de votants que revaliden l'independentisme de l’1-O, després d’una campanya desigual en recursos econòmics i candidats segrestats sense cap judici inculpatori. No queden més alternatives numèriques ni democràtiques. L’estat de salut del republicanisme actual és prometedor després del sisme policial de les porres. El poble català és especialista en curses d’obstacles aliens i en Diades pacífiques que ara la fiscalia considera fins i tot delictives. En canvi, oblida els milions de signatures del PP contra un Estatut  legal i orgànic del 2006, el pecat original i capital del conflicte que ens ocupa.  Les eleccions del 155 han estat un error tàctic i un fracàs col·lectiu del tripartit centralista.  Què hauria succeït de convocar-les Puigdemont? Ens hauríem estalviat patiments, presoners, exiliats, destrosses institucionals i unes eleccions anòmales, si l’Estat hagués garantit l’absència total de mesures  repressives. A una culpabilitat compartida - la DUI i el 155- li correspon un mea culpa bilateral per refer ponts. No es constata cap treva  després d'uns comicis atípics amb el transvasament del vot útil entre dos blocs que no obren barreres. Al contrari, noves amenaces de sis investigats més -imputats- posen en evidència que continua el foc venjatiu. No  aflora l’acostament de posicions malgrat l’oferta de Puigdemont d’una trobada segura amb Rajoy. Senyora Soraya, els caps visibles dels procés no estan “descabezados” ni el procés en situació “caput” perquè ho desitgi. Les urnes han parlat. Sense cap  DUI activada és l’hora dels 45 punts de Puigdemont amb el  retorn lliure  de tots, demanar disculpes per l’1-O i normalitzar Catalunya. El seny català, senyora Arrimades, fa segles que està arrelat a casa nostra com un patrimoni. No s’atribueixi una falsa importació espanyolista.  Senyor Borrell del PSC, per reconciliar-nos només caldrà  desinfectar les ferides obertes pel seu 155. És el moment de respondre la mateixa pregunta de Santiago Carrillo a la mort de Franco: “y  después qué?”. Després del 21-D, què? Rajoy sembla més disposat escoltar els seus homòlegs de C’s, l’oposició, que al president amb majoria absoluta. Fa por la paraula “república”? Més n’hauria de fer “dictadura i unió de poders” en una nació amb la justícia qüestionada per la desigualtat. No es pot ser jutge, legislador i govern alhora. Contradiu el seu exultant “imperi de la llei” per ser just. Queda per veure com i quan plegarà veles el 155 als ulls d’Europa i de la democràcia. El post 21D no suportarà el paraigua d’una segona transició i una Catalunya intervinguda. O renovació integral bilateral amb plena restitució de tots els drets abolits o secessió territorial és el mandat  de les urnes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2017

 

La unilateralitat del 155

S'ha escrit i dit molt sobre la legalitat o no del 155. La realitat és que la seva aplicació ha canviat el modus operendi i vivendi dels catalans en detriment de la normalitat política, jurídica, social i econòmica sense albirar el final del túnel.

Aquest terme tan pervers pel poder espanyol com la DUI, el color groc d’alliberament, el nom de presos polítics i tot signe ideològic de sobiranisme té significats polivalents. Ara, sota la benedicció constitucional, de ser un sacrilegi autonòmic ha esdevingut la seva virtut nacional de retorn a la normalitat catalana. Què és l’invent del 155? És la unilateralitat oficial i legal  de l’Estat per supervisar la Generalitat de forma exprés quan ho cregui oportú, una espasa de Damocles. La panacea miraculosa contra tots els mals i contagis independentistes. És i serà l'arma intervencionista per autoritzar o prohibir després del 21-D el que calgui, guanyi qui guanyi la investidura parlamentària. Un article que ha vingut per no marxar com un àngel custodi de per vida. Si governés l'unionisme el Parlament esdevindria la reencarnació viva del 155, el terror de l’autogovern i de l’oposició secessionista. Vivim dues realitats rivals -pseudodemocràtiques- amb mitjans de resistència paradoxals supeditats a l’imperi del triumvirat dinàstic (PP, PSOE, C’s), pares de la criatura. Fins on podrem arribar? El procés no morirà i el conflicte d'interessos s'incrementarà amb dos milions de sobiranistes arrelats. La ceguesa no serà eterna a Europa. El model escocès de consulta trigarà aparèixer, però, s’aplicarà a Catalunya. Cada nova  fita republicana és un neoprocesisme prudent, un discurs combatiu que alimenta les noves generacions malgrat  les actituds agressives  que  sabotegen  els fonaments educatius, el sistema de salut, el tercer sector i geriàtric, cada vegada  més empobrits pel creixement d'usuaris i menys recursos. Moltes línies vermelles toparan contra el fantasma maligne del 155. No podran amb l’espoli cultural i lingüístic com han fet amb el botí de guerra de les obres de Sixena. Les argúcies estatals emprades al país basc en època etarra empresonant portaveus polítics i segrestant la premsa no funcionarà aquí amb una població més que duplicada. La ira de l’1-O descarregarà sobre nous  investigats, embargaments, més  persecucions contra la llibertat d’expressió, ràdio i TV3. El 155 farà pescar vots als unionistes catalans entre els indecisos com feia el PP amb el terrorisme basc. Una estratègia vella que també fa guanyar vots sobiranistes. La bilateralitat s’ha esborrat del diccionari polític? És una música merament electoralista de dues setmanes, amb  lletra de retrets, sense  continguts ni ponts de diàleg. El PP s’hi troba còmode malgrat la recança d’una majoria absolutista perduda per la corrupció. De tenir-la el caos seria apocalíptic a Catalunya. Estem immersos en una societat revoltada fruit d’una justícia qüestionada per la llibertat perseguida, la incertesa política i un progrés econòmic boicotejat. Cap poble, però, pot conviure encadenat contra els principis universals  d’autodeterminació. El 22-D podrem veure la primera llum i recuperar la realitat d’una normalitat objectiva?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/12/2017