Reforma constitucional, una trampa

És difícil una trobada per camins diferents i objectius oposats. La bona fe del govern nou de Madrid seran pedaços del passat mentre no s'aixampli l´horitzó sobiranista amb un referèndum determinant per a tots els catalans.

El govern Sánchez mitjançant la ministra territorial Batet ha trobat un forat per defugir o envernissar el conflicte espanyol-català. Per a Rajoy era l'imperi de la llei i la unitat nacional. Per al PSOE canviar la Constitució en la pròxima legislatura. Dos murs granítics idèntics contra l'autodeterminació a l'estil escocès. Per al nou govern el forrellat que tanca  esperances és el camuflatge d’una reforma que requereix dos terços del Congrés, és a dir, els concurs del PP i C's. Una enganyifa socialista que es quedarà amb el peixet  dels 45 punts de Puigdemont i la reversió de les lleis vetades pel TC a instàncies de Rajoy a canvi d’un segon cafè per a tothom. Una paradoxa política i un caramel enverinat que  Catalunya no encaixarà. Batet reconeix unes autonomies esgotades i pretén donar-les vida. Amb uns estats federals vaporosos que el PSOE mai ha definit en les declaracions de Granada i Barcelona o  amb un rentat de cara? El diàleg de Quim Torra amb Pedro Sánchez serà una trobada de cortesia amb dos punts de partida oposats: l'1-O per a un i la reforma constitucional per a l'altre. Tot per tapar el dret a decidir que ja contempla l'actual carta Magna sense canviar res. De no ser així, perquè el Congrés (2014) va permetre a Turull, Rovira i Herrera la sol·licitud del permís per fer un referèndum sobiranista? Són precedents parlamentaris constitucionals. Es podria repetir la sessió i votació amb el nou govern. La negativa del  PSOE d'aleshores pot revertir-se en una majoria a favor com la recent moció de censura guanyada i secundada pels partits catalans. Un referèndum neutral posaria fi als enfrontament partidistes de sis anys –no civils com diu Borrell-, guanyi qui guanyi. El problema és la por als barons de casa i el rebuig socialista que els faria perdre milions de vots autonòmics. La igualtat que prioritza la ministra andalusa d'Hisenda mai trobarà el camí real cap a la plurinacionalitat i la asimetria innegable que té Espanya ocultada per la solidaritat interregional forçada. La indivisibilitat patriòtica del PP s'ha mutat en una fórmula del reformisme constitucional. En què difereixen si persisteix el rebuig a resoldre-ho mútuament? Prou d'argúcies i xantatges. Tan legitima és la unilateralitat nacional imposada en la transició com la catalana perseguida. Sánchez sap que les urnes de Catalunya mai podran competir i guanyar Espanya en el bastió unitarista. D’això se’n val. Foren detestables les repressions policials i el 155 del PP, però Sánchez té en contra la falta de credibilitat sobiranista a més d’uns presos polítics escudats en la justícia. Senyor Iceta, prou de cinisme i de castells demagògics. Aplaudeix el dret de ser independentista i els talla les ales per aconseguir-ho democràticament. Una provocació incendiària que perpetua el conflicte per interessos, vostè que es defineix com el facilitador intern de les parts. El graner de vots del bipartidisme espanyol incombustible, abans amb la lluita contra ETA, ara a costa del conflicte català lliurat covardament als tribunals, no buidarà de conviccions el catalanisme arrelat. Tot fa pensar que la política sanchista està abocada a desinflar tensions -no a solucionar reivindicacions i drets- amb l'acontentament dels cercles econòmics i empresarials de Catalunya. Si tot acabés amb un Estatut 2006 recuperat i un Pacte fiscal fallit el 2012, s'apaivagaria el foc creuat entre administracions, però, el republicanisme independentista no serà reduir a cendres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/06/2018

Governs quimèrics o d'entesa

L'esperança de millora política és l'ultima cosa que es perd. D'aquí els 100 dies de gràcia als dos  nous governs. Què n'esperen un de l'altre? Els tsunamis de quinze dies fan dificil de pronosticar res. De moment paraules i més paraules.

Quin projecte té Sánchez i el seu equip per a Catalunya? Que n'espera Quim Torra del govern d'Espanya? Les dues preguntes i mare dels ous no mereixen respostes impositives. La solució és del poble i  escapa de les mans governatives i judicials. Les  idees lluminoses de l'oposició s'esfumen sovint quan arriba a Moncloa. El diàleg i més diàleg suggerit i promès on està i sobre què? Catalunya sempre estarà marcada per l'estigma del club 155 integrat pel PSOE. Un referent i diana fàcil que tots els i les   flamants ministres -d'Interior i d'Afers Exteriors, en especial- tindran ben present. No serà que faltin propostes resolutives de Mas i Puigdemont. Ara, però, hi ha dues prioritats urgents: treure els presoners polítics i el retorn dels exiliats. El polític que ven consells des de la rereguarda i esquiva responsabilitats de governant quan li toca és un polític  oportunista. Si es pot parlar pacíficament de tot -diuen-  i defensar les ideologies legitimes més diverses, per què és jutjada  l'autodeterminació com a delicte de rebel·lió o desobediència? Quina contrapartida  efectiva ofereix Espanya a un diàleg protocol·lari? Tant unilateral és imposar la indivisibilitat territorial com la demanda d'un Estat propi de dos milions de ciutadans. La bilateralitat com a solució compartida només pot sortir dels subjectes de dret al pronunciar-se mitjançant un referèndum legal que la Constitució no nega. Polítics de torn de dretes, centre i esquerres, no enganyeu  amb falses esperances sobre el futur. El procés català no ha mort. El 155 va ser una etapa injusta i perduda de letargia que ara revifa amb més pujança. Els dos governs recentment estrenats, sorgits d'una guerra de partits, mostren aparences de reconciliació superficial barrant la porta exclusiva de les urnes. No hi haurà cap màgia en 17 ministeris -tants com autonomies- llevat d’escoltar els amos de la democràcia. La paraula ho diu tot: govern del poble. Només la llei de les majories nacionals, regionals i locals basades en la decisió lliure de cada àmbit pot liquidar enfrontaments històrics. On està la plurinacionalitat que recull i proclama la Carta Magna. El model autonòmic ha mort per injust i estèril. El mapa de 17 governs, la majoria dependents de la caritat estatal, és inviable. Doneu pas a la reagrupació regional en forma d'estats federals amb autosuficiència plena. Cap privilegi per a ningú. Qui vulgui que sigui locomotora de la seva pròpia càrrega com funcionen les nacions democràtiques arreu del món civilitzat. La llibertat votada per majories no trenca mercats ni societats. S'enriqueixen com tota pluralitat  lingüística i econòmica. Supeditar un govern territorial a una centralitat simètrica és reduir potencials  autòctons. L'obsessió per la integritat patriòtica és una quimera de segles passats basada en la lluita de classes socials i la llei colonial  del més poderós. La igualtat de drets de govern a govern és l'única forma d'entesa per resoldre conflictes nacionals i regenerar parlaments regionals sense hostilitats internes. No oblidem que el govern de Sánchez necessita també dels 17 vots independentistes per subsistir.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/6/2018

Prendre riscos bilaterals

Catalunya i Espanya estan d'estrena amb dos governs ansiosos de diàleg  i acabar el conflicte bilateral. Amb presos polítics és impossible. Amb un PP sepultat la democràcia tindrà més via lliure. El PSOE sabrà enlairar el vol sense complexos?

Una invitació obsessiva del president Torra enfront de dos nous governs i un aparent totpoderós PP que s'esmicola. En un país amb democràcia real no hauria passat amb el respecte a les minories i a l’Estatut votat sense trossejar-lo. Espanya, però, s'ha governat fins ara amb majories absolutistes dictatorials, el tot o res. La lliga política en mans d’àrbitres catalans i bascos, els dos petits i grans rivals de l'espanyolisme més unitarista i feudal, ha trencat el monòlit bipartidista. El blau nacional s'ha tenyit de vermell amb multicolors. L'imperi d’un PP cau per l'ambició desmesurada i corrupta gràcies la tenacitat del sobiranisme català i abertzale amb el suport de Podemos. Cau l'inventor del 155 contra una Catalunya humiliada l'1-O. L'estratègia aritmètica dels imprescindibles que la Generalitat ha tastat en mans de la CUP més d'una vegada, foragita Rajoy de Moncloa, víctima del propi fangar. La unió de petits gegants s'imposa al colós amb peus de terrissa. S'engega la moviola de la política cooperativista. Pactisme i flexibilitat amb el govern socialista o desobediència? Els quatre vots  cupaires permetran al Parlament sobiranista negociar a Madrid amb ERC i PDeCAT o es plantaran? Els republicans no estan per a més peix al cove. Tampoc hi hauran concessions secretes com sospita C's. Tot a plena llum. Els dos blocs catalans actuals poden escindir-se en tres: conservadors perdedors,  comuns amb  socialistes,  republicans indepes. On estaria l'eix de la majoria parlamentària decisiva? Deslliurats del 155 romandrà el caos polític amb presos i exiliats. El jutge Llarena té les cartes judicials i polítiques sobre el tauler. A què jugarà? L'evidència descarada de que la justícia i la política són inseparables. Dies de pena i esperança. De plors i somriures. De tempestes  i  calma insegura. Tot canviarà ràpidament  sense garanties d'estabilitat a l’aguait del respir i moviments dels estrenats consellers i ministres. La vella política de la transició bipartidista no es resigna, però, a enterrar ideologies arrelades, ni cedir al reformisme plural que reclama el Cercle d'Economia amb un nou Estatut. Refer el vell seria un pont inicial, no un objectiu final per abastar la fita republicana, l'autodeterminació. Ho podrà entendre l’executiu de Madrid amb una oferta realista, neta de revengisme? El neoliberalisme falangista de C's, usurpador del patrimoni del PP, restarà amatent per impedir-ho. El recorregut dels dos rivals posarà en escac el govern de Sánchez que intentarà salvar el vot dels seus entronitzadors fins els comicis. El poble no es deixarà entabanar amb promeses sense fets. Una capa superficial d'asfalt no redreça un camí tortuós. Obrirà portes a un referèndum vinculant o seguirà escoltant les sirenes uniformistes del 78? Catalunya no vol peixet ni més engrunes. Sap pescar i vol el pa sencer. Amb simples gesticulacions no s’aixequen barreres ni brollen solucions. La desobediència desapareixerà com a ressort de protesta? Catalunya espera canvis de profunditat a mig termini i més transigència immediata. És el discurs esperançador de Quim Torra. No anar a pitjor serà positiu, però insuficient.  Parlar de república a Espanya no és cap sacrilegi socialista. S'atreviran fer costat al republicanisme català? Pujaran al ring polític constitucional per trencar lligadures i vets parlamentaris del TC? Per donar vida a la plurinacionalitat es requereix diàleg incondicional, trencador i agosarat. S'apropen hores de vertigen polític i de miracles quasi impensables fins ara: desfer-se de motxilles carregades d'immobilisme espanyolista per encetar un federalisme penjat a les beceroles fa dècades. On són les teories federals del socialisme? Una nació de nacions no és l'objectiu de la República Catalana independent, però, posaria punt i final a un fals autonomisme asfixiant. Normalitzar és arriscar a Espanya i a Catalunya en nom de la democràcia efectiva.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 5/06/2018

Fariseismes polítics i jurídics

Tenim President sense consellers oficialitzats. No són del  gust de Moncloa. El 155 s’imposa, novament, a les urnes del 21-D. El colonialisme espanyol ha fet pinya amb el tripartit unionista contra la democràcia legítima del poble català.

El tripartit aliat del 155 ha paralitzat el govern del president Torra vetant la publicació dels consellers en el DOGC. Primer assalt d’una nova cursa d’obstacles. Fins quan l'escalada de provocacions? No és problema de consellers il·legals, sinó de com compaginar un 155 actiu amb la constitució del govern català. Dos elements incompatibles alhora. Un bucle entre la restitució dels símbols enderrocats i la força de la llei selectiva. La llei de les urnes no compta? Una confrontació judicial i política entre un Llarena que nega l'excarceració dels consellers i un Rajoy que voldria barreres aixecades per aprovar pressupostos amb permís del PNB que els condiciona al 155 desactivat. Un triangle conflictiu que es retroalimenta amb batalles electorals camuflades. On està el 'NO és NO' de P. Sánchez contra la investidura de M. Rajoy? Ara ha esdevingut el segon soci i crossa contra la qüestió catalana.  El bipartidisme tradicional no vol ser abatut pel neofalagisme creixent de Rivera. Tots a costa i contra Catalunya, al preu que sigui. Una Catalunya que tant odien com necessiten per salvar l’economia espanyola. Ser espanyol i català de conveniència és un fariseisme de butxaca i de partidisme. Matrimonis disfressats d’oportunisme fins la batalla campal dels comicis. La hipocresia política  -falsament unionista- no acovardirà dos milions de sobiranistes amb la por de l'enduriment penal. El país s’ha convertit en una selva del poder, una croada a l’estil del 36, la llei del més fort. Qui devora a qui? On està el servidor públic i democràtic de la ciutadania? Un nou corró del 155 podria ser apocalíptic per a les institucions catalanes més sagrades: escola, policia autonòmica i  poders mediàtics (ràdio i TV 3). No siguem ingenus inculpant només Madrid de tots els mals de casa.  Els Comuns-Podem, en els llimbs de l’ambigüitat habitual, esperen el tren de la millor oferta. No saben ni  expliquen què volen, només la cadira. El PSC està fent el llit al seu germà gran per recuperar la Moncloa. On està el dret a decidir del gran socialisme autonòmic que s'omplia la boca de catalanista? Se l'ha engolit un PSOE famolenc que veu perillar el graner andalús assetjat per Rivera. Necessita el coixí d'Iceta -que hi cau de quatre grapes- per compensar altres dèficits territorials. Al PPC residual li sobren comentaris. El tripartit s’ha confabulat per cavar la tomba als empresonats –que voldria veure inhabilitats-  amb noves eines jurídiques de rebel·lió a fi d’escarmentar futurs líders imitadors. Aquell bipartidisme de l'engany - "apoyaré"- i de les signatures va enterrar l'Estatut català al Congrés i al TC. D’ençà que plora la criatura. Ara, amb el nou soci de C’s pretenen sepultar un poble que no ha emmudit mai exigint els seus drets. S'acosta l'hora de la gran sacsejada sobiranista, del gran compromís col·lectiu: la llista o bloc  únic per afrontar una consulta vinculant o comicis plebiscitaris. L’hora de la radicalitat republicana de la CUP, potser. Amb petites barques partidistes Catalunya no solcarà les aigües turbulentes del nacionalisme espanyol, aparentment unit, però, maldestre i malfiador. Cal un sol creuer de gran cabuda i calatge per afrontar la bravura d’alta mar. Si Espanya s’ha aliat amb els seus tribunals exprés, Catalunya necessita de la justícia europea per afrontar envestides ferotges contra l'excepcionalitat, fins que la bonança de la normalitat  arribi  al port de la concòrdia, unida  o separada d’Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/5/2018

.

.