La LEC: una llei trampa o sepultura del Pacte Nacional per a l’Educació

Examinant la crònica de les llargues giragonses que ha sofert el procés de la LEC, ara en tràmit parlamentari, molts analistes de la matèria coincideixen en afirmar l’escassa utilitat de la futura llei. Es podria acceptar com a necessària políticament, però supèrflua jurídicament, sota un cúmul d’interessos camuflats, que possiblement ratllin la inconstitucionalitat, si no agafa un nou viratge en la dilatada trajectòria que li resta fins l’aprovació definitiva.

L’arrel del problema radica en el Pacte Nacional per a l’Educació (PNE), que tant va costar als signants, i que malauradament mai ha tingut l’empenta social i jurídica per convertir-se en llei, i que ara quedarà desvirtuat i en la pràctica, sepultat. El PNE garanteix amb solidesa el sistema educatiu de Catalunya sobre els tres pilars d’una futura xarxa única d’ensenyament mantinguda amb fons públics, la gratuïtat total per part de les famílies i l’homologació econòmica i horària dels treballadors del sector. El compliment d’aquests tres elements fan innecessària una LEC que invalida parcial o totalment, de manera transitòria i, a vegades definitiva, els tres eixos esmentats. Aleshores, què ha passat?

Amb la LEC es fa marxa enrere per falta de coratge en assumir els reptes del PNE. Per començar, ja ha canviat el nom de “servi públic educatiu” per “servei educatiu de Catalunya”. La concertada ja no vol ser d’interès públic, per conservar la seva marca pròpia?. Amb el PNE no existeix el conflicte, perquè desapareix en la pràctica la dualitat pública-concertada. En canvi, la LEC dóna continuïtat a l’estament de l’escola concertada sostinguda amb recursos públics més l’aportació obligatòria de la quota familiar mensual. Mentre es pugui carregar a la família part del cost de l’ensenyament del país, el govern s’estalviarà una partida molt important del seu pressupost anual. D’aquí el mutu acord davant la futura llei del PSC, actualment al poder, amb CIU, aspirant a governar. Tots dos partits gaudeixen de l’aplaudiment de les patronals del sector que veuen amb bons ulls la continuïtat de l’educació com un negoci, a més d’un “servei al país”.

L’excusa de que l’escola pública fa més aigües que la concertada (basat en els informes Pisa i Bofill) no justifica una llei catalana d’educació. La plena competència en matèria d’educació com a autonomia és més que suficient per desplegar la LOE i la LODE, actualment vigents, i garantir una docència de qualitat. Únicament, mancarien uns retocs o normatives especifiques sobre el funcionari docent i no funcionari que ajudi a millorar la seva actuació, rendiment, qualitat i formació en el marc legal actual d’una xarxa educativa única. Tot això es podria concretar en l’Estatut del docent de forma consensuada entre tots els estaments implicats (departament, sindicats i patronals). Seria com el conveni comú del sistema educatiu públic de Catalunya, amb centres de titularitat autonòmica i de titularitat privada. Tots dos serien plenament compatibles en el sistema. Única diferència: l’ideari propi de cada centre. Els primers, de caràcter més aconfessional com marca la constitució de l’Estat, i els segons, amb una ideologia de centre més humanista, confessional o religiosa. Aquí radica la llibertat -constitucional també- dels pares, en triar el centre més apropiat segons la seva creença o estil pedagògic de l’escola. Estem parlant estrictament de l’ensenyament reglat i de les hores curriculars establertes per llei en el marc i el calendari anual. És a dir, el sistema educatiu unificat mantingut amb fons públics implica un cost idèntic de cada plaça escolar, tant a la concertada com en els centres de titularitat autonòmica. Com a servei públic, obliga a l’erari públic, a costejar el manteniment i el personal de tots els centres per igual. Això, no exclou, que cada escola pugui organitzar les seves activitats extraescolars pròpies, o en caps de setmana, fins i tot, amb unes quotes lliurement pactades amb els beneficiaris del servei. Quant al personal docent, l’única diferència radicaria que uns serien funcionaris amb unes oposicions i la retribució pertinent, que no tindria el professorat de la concertada.

Amb la LEC s’accentua de forma descarada la desregulació de la LOE i LODE en diversos punts ara favorables a la concertada, amb més participació en el consell escolar del centre –per exemple-, i s’enterra obertament del PNE, el calendari de l’homologació del personal docent de la concertada amb els docents de la pública, en tots els conceptes. L’any 2011 (data límit en el PNE) passa a la història. Explícitament, la LEC marca en un annex, -mai dins l’articulat-, l’homologació econòmica per a l’any 2012 i l’homologació horària en un termini de 8 anys. És una pseudo-homologació, perquè no es pot parlar de retribució econòmica homologada si es fan 24 hores lectives mensuals de més i sense retribuir. Aquest calendari dilatat dóna més marge a l’actual sistema en benefici de les arques públiques i de les patronals, a costa del personal docent treballant més hores i gràcies a les quotes de les famílies.
L’anul•lació dels drets pactats i signats en el PNE en matèria d´homologació laboral és el tema estrella que clama més venjança al cel pel greuge comparatiu que s’oposa al principi més elemental de justícia: “a mateix treball correspon igual salari i condicions laborals”.

En conseqüència, ens trobem davant d’un panorama fosc, però realista, i molt injust, que només pot canviar si es dóna una conscienciació dels treballadors del sector, les famílies segrestades amb una quota mensual, i els interlocutors socials. Cal mobilitzar-nos per fer canviar de rumb la negociació legislativa. Els tres estaments es troben segrestats: uns sindicats pels seus respectius partits polítics, uns altres per les pròpies patronals a qui serveixen cegament. Les famílies estan supeditades a les patronals mitjançant les AMPES. I finalment, una gran part del professorat de la concertada està en mans de la patronal que vetlla pel continuisme del sistema educatiu actual amb un conveni cada vegada més restrictiu. Ja hem vist la recollida de signatures que han fet les patronals (que han signat contradictòriament molts pares i també professors) per avalar política i jurídicament els seus interessos davant del parlament. ¿Per què el col•lectiu de professors i de famílies no han de promoure legítimament la defensa d’uns drets establerts en l’estatut dels treballadors i consagrats en la constitució, respectivament?
Malgrat el sector públic d’ensenyament vegi en la futura llei un atac als seus drets actuals, els treballadors de la concertada hi tenim molt més a perdre, només amb la desaparició de l’homologació fixada en el PNE. Conseqüentment, qui ha de vetllar per evitar aquesta retallada és el propi treballador, i no les entitats sindicals exclusivament, que són mers representants o intermediaris –en la negociació de convenis- però, no, en les tramitacions parlamentàries.

Ens ha de quedar clar, que la LEC serà una llei històrica, com l’estatut, que portarà unes conseqüències nefastes (si no canvia molt l’actual redactat), imprevisibles, durant molts anys. Ja no m’atreveixo a pronosticar la font de conflictes que pot originar amb la LOE i la LODE, que juguen amb avantatge en algun apartat. Hem d’acceptar que és una llei molt complexa per la seva envergadura i la temàtica, on entren en joc els poders fàctics intocables per tradició, i els seus interessos, malgrat s’hagi volgut remarcar que la llei, pretén bàsicament reforçar l’escola pública amb una gestió més dinàmica.

Una mostra de l’enterrament del PNE és la degeneració progressiva que ha sofert any rere any el contracte programa tant ben definit en el pacte i el seu desenvolupament. Per una banda, hem observat l’apatia de les patronals en acollir-s’hi i per una altra, la retallada injustificada de diners per part del departament. Tota una sèrie de contradiccions inexplicables, a més de les declaracions irrisòries que es fan en pro de l’acolliment dels nouvinguts, amb una manca de recursos i de personal que avergonyeixen al col•lectiu del professorat impotent.

En resum, que sobren el aires de grandesa de una llei baladí, en molts apartats. Que amb una revisió en profunditat del sistema actual per solucionar el fracàs escolar actual tan estrepitós, víctima de tants experiments inútils, era suficient. D’acord, que cal introduir innovacions i sempre amb els experts en la matèria que trepitgen l’aula i no solament amb les directrius dels tècnics de laboratori o despatx.
Molt em temo que tot seguirà igual, i més burocratitzat, per les múltiples interferències dintre el mateix sistema, quan moltes vegades la solució està centrada fonamentalment en la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el professorat i la col•laboració més positiva de la família. Es qüestió de valors i hàbits de treball, més que de conceptes o de metodologia. La sopa d’all fa anys que està inventada. Més tecnologia a l’aula, sí. Més formació del professor, evidentment. Però, sobre tot, més dedicació i exigència per millorar el rendiment efectiu, i menys tolerància o consentiment a les impertinències de l’alumne, amb la col•laboració imprescindible dels pares.

Ramon Mas Sanglas
Delegat sindical FETE-UGT

17/10/2008