Tots en som culpables

Els mals de l’ensenyament van aflorant estadísticament. Amb totes les reserves que tenen les xifres comparatives i sondejos, són dades dignes d’un estudi minuciós, per deduir-ne les causes de l’interrelació i els possibles remeis o canvis en cada col•lectiu afectat. Tendir a la perfecció no vol dir abastar-la, perquè de fracàs escolar sempre n’hi haurà. Es tracta d’apaivagar els efectes més perniciosos. Analitzem-los.

Fa pocs dies es va conèixer que el 25% dels estudiants catalans de sisè de primària estan mancats de coneixements en matèries bàsiques i, no obstant, promocionen de curs per excés de ràtios i manca de places. Que en les zones socials menys afavorides o empobrides culturalment, augmenten aquestes deficiències i en l’escola pública més que en la concertada. Fer els ulls clucs en aquestes situacions dispars equival a no posar els recursos adients d’inversió i en plantilles.

Ara es qüestiona la bona preparació pedagògica del professorat en una comparativa elaborada en 23 països, la majoria europeus. Segons els directors, l’escola pública espanyola té un 38% de docents poc eficients que contrasta amb un 60% que no ha rebut mai cap valoració i reconeixement per la seva feina ben feta. No els fiquem tots en el mateix sac. Segons l’informe OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), aquesta actitud i oblit no incentiva el bon docent ni penalitza el dolent. Si podem dubtar dels barems utilitzats per aquests directors avaluadors, -uns votats pel claustre i d’altres imposats per l’administració-, també és cert que el reciclatge permanent dels funcionaris, per sortir d’un presumpte apalancament en una plaça vitalícia i econòmicament estable, és molt desigual. La mala conducta dels alumnes i l’autoritat desacreditada del professorat comporten gran desencís en alguns ensenyants que els empeny cap a l’absentisme laboral o a la falta de puntualitat, segons diu l’informe. En el sector de la docència privada no es donen tantes irregularitats perquè l’exigència laboral és més rígida i s’imposa la rescissió del contracte, si cal.

L’administració, responsable directa dels sistema educatiu i el seu personal, amb la nova llei en tramitació (LEC) ja preveu noves mesures per controlar el rendiment acadèmic i pedagògic mitjançant una junta avaluativa encara per definir: qui els jutjarà, què, com, quan i amb quins criteris? L’ampliació de la carrera de magisteri a quatre anys, més un màster per a ser professor a l’ESO, podrà ser una bona solució correctora de base. Anant més enllà, el nou cos d’aquest funcionariat, ha de tenir un caràcter vitalici o temporal i renovable?

Els pares, responsables directes dels fills, configuren el quart estament. Si exigim al professional de la docència una preparació determinada, els pares s’han preparat adequadament per ser-ho? Ser pare i mare és quelcom més que una funció merament biològica. Són els primers mestres, que ensenyen amb l’exemple i l’estimació, més importants que la saviesa dels llibres. La descoordinació freqüent entre la família i l’escola afecta molt negativament en el comportament del fill, a casa i a l’aula. Si a la poca conciliació horària hi afegim desavinences d’autoritat i respecte, el xoc de criteris discordants distorsionen enormement la ment d’un jove en formació, provocant-li rebel•lia i enfrontament. Si a més, gaudeix d’un proteccionisme desmesurat dels progenitors i la concessió de tota mena de capricis, s’anul•la la pràctica de l’esforç en detriment del creixement personal.

En aquest ball de percentatges, l’estadística hi inclourà ben aviat les actuacions dels directors, polítics i responsables del nou període històric que obrirà la LEC, segons les seves determinacions sàvies o desencertades, en el camp docent, econòmic i estructural. Estem cansats de buscar culpables del nostre sistema educatiu, quan tots hi tenim molt a fer, canviant hàbits en benefici d’un millor aprofitament intel•lectual envers un món laboral i universitari més ben preparat.

Ramon Mas Sanglas
Docent