De professió, polític

Sabem que la política és una carrera universitària, originàriament prestigiosa i exigent. La persona que l’exerceix desenvolupa una funció pública, però, no hi arriba com a opositor sinó per votació, ni se li exigeix davant d’un tribunal cap nivell de coneixements legislatius, economicistes, administratius,...que formaran part del seu rol laboral. El contrasentit entre funcions i mèrits és ben evident en molts casos. El polític (que s’ocupa d’afers públics) diu el què s’ha de fer i el funcionari (un empleat expert de l’administració) aplica el com fer-ho. Si aquest darrer hi accedeix per oposició i solvència, per què es deixa dominar pel polític només potencialment competent? És un servilisme paradigmàtic. Renuncia drets a canvi de privilegis? No estranya el desprestigi general del funcionariat, per no assumir les competències amb plenitud. El polític, com podrà plantejar, discutir i aprovar lleis com a diputat de l’estat o autonòmic, si no és un professional reconegut en dret o especialista en economia, entre d’altres? Per més recolzament de persones de confiança o amiguisme que tingui al darrere, que suposa duplicitat de càrrecs i retribucions, el ciutadà vota la persona que ha d’assumir la responsabilitat de les seves decisions, encertades o fallides.
Per justificar aquest presumpte buit competencial, sorgeixen els corpus anomenats partits polítics que agermanen ideologies semblants, enforteixen actuacions comunes i tapen lapsus personals, tot formant un corporativisme polític sui generis. És aquí on comença la desviació professional, vocacional i compromesa de servei al poble, abans que als companys de gremi. La deriva progressiva pot desembocar en la corrupció, fàcilment, en diferents entorns socials i amb conseqüències imprevisibles, a costa dels impostos recaptats, per apropiació indeguda, distorsió o mala gestió.

Vet aquí incògnites amb mil respostes: els polítics actuals són honrats i bons professionals? Per què tanta cobdícia de domini i per mantenir-lo, des del petit municipi fins la Moncloa? Per què tantes confrontacions entre partits per captar votants rivals enlloc de servir-los millor? Els nostres dirigents governamentals mereixen el què cobren? El gran desencís en els comicis electorals amb baixes participacions no demostren respostes entusiastes. Aleshores, si no fallen les persones, falla el sistema. Potser les dues coses. Llistes tancades o llistes obertes, és el debat de fa dècades. Si el canvi l’han de legislar els mateixos que ens governen, anirà per a llarg, malgrat no sigui la panacea de l’abstencionisme. La falta de cultura política és el gran dèficit del país, que s’autoalimenta de la degeneració de la classe política. Quan regidors i diputats visquin més proper al poble i demostrin ser uns gestors eficaços i transparents dels béns comuns, retornarà la confiança en els càrrecs públics. Es busca polític professional honrat, seria l’eslògan que ho resumeix. Mentre l’enriquiment fàcil i l’ambició per la poltrona del poder sigui l’estereotip del polític actual, viurem en una crisi permanent de governants.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090824/53771597609.html