El poder i el voler no és simple qüestió neuronal. Si la psiquiatria, acompanyada de fàrmacs, pogués moure els fils conductors de la voluntat humana des de fora, tal manipulació consentida seria l’elixir de l’èxit. No hi ha receptes. La decisió del fer o no fer és intransferible i va intrínsecament lligada als hàbits personals que es creen pel costum repetitiu d’uns mateixos actes. Un pacient pot està sotmès i tractat des de la diagnosi gràcies als avenços científics de la medicina. En canvi, l’estudiant, depèn del circuït i força de la seva voluntat, exclusivament. No podem mutar els seus gens. Pot comptar amb estímuls auxiliars tecnològics que facilitin l’aprenentatge, però no són substitutius del seu interès o perseverança. No existeixen teràpies, recursos màgics ni químics per implantar la saviesa per osmosis o contacte. La teoria del constructivisme pedagògic i del ludisme de fa mig segle – aprendre jugant sense cap imposició de l’adult, per pròpia iniciativa i quan vingui de gust - ens ha portat, possiblement, a l’abulisme actual, la repulsió i negativa al mínim esforç.Els polítics de torn del país ja ens tenen habituats a buscar noves solucions del fracàs escolar canviant les estructures del sistema com a panacea. Una modificació estructural no és un maquillatge. Suposa un canvi vertical i transversal dels eixos vertebradors que comporten al docent una tasca burocràtica de programació en tres nivells de concreció; modificació dels materials impresos i digitals; reestructuració física de l’entorn i de l’aulari segon els mòduls i cicles. En definitiva, unes despeses que cal fer-ne balanç, prèviament. Pedagogs, docents i experts que han viscut diversos canvis de plans educatius en les darreres tres o quatre dècades, no són partidaris de grans mogudes. Altrament són els reajustaments. Els analistes del fracàs escolar estan d’acord que les causes són més individuals i socials, per manca d’esforç, dedicació, col•laboració familiar i desconcentració mental, que per la inadequació del sistema d’ensenyament. Amb un increment del cos docent en alguns casos i la complementarietat de recursos tecnològics en d’altres, semblaria suficient per als professionals menys proclius a les innovacions.
Els dos grups polítics nacionals majoritaris intenten un Pacte Social i Polític per l’Educació. El PP voldria reduir a tres cursos l’ESO i afegir-ne un al BAT. El quart d’ESO seria un curs pont per encaminar l’alumnat adequadament cap a la Formació Professional més específica i vinculada a l’empresa o cap al Batxillerat, rumb a la Universitat. EL PSOE es mostra reticent a la segregació prematura. No obstant, la reversibilitat de les dues vies pot posar fi al desacord. Si fem memòria, és un retorn al passat dels tres cursos de BUP i a la FP per aquells que volien integrar-se al món laboral més aviat. La novetat més eficient pot ser la mesura o avaluació periòdica del rendiment al final de Primària i a tercer de l’ESO amb uns exàmens externs, record de les temudes revàlides. Si el rigor dels controls es tradueix en fer repetir curs a qui no progressa adequadament, podrà pal•liar-se parcialment el fracàs escolar, -un objectiu del pretès Pacte- , més que l’obligatorietat fins els 18 anys per suavitzar les estadístiques d’atur del país.
Les arrels del mal no són conjunturals. Els valors estan en crisi fa anys. La possessió de béns materials en excés – víctimes del consumisme- i la falta de visió envers un futur amb treball, ens ha creat un panorama escolar d’alumnes desmotivats, indiferents o conflictius. Ni l’estímul del model francès de cobrar per anar a classe ha optimitzat la motivació. Quan veuen els pares o familiars a l’atur i amb menys formació, només els queda l’al•licient forçat d’una especialització per fer front a la competitivitat ferotge del mercat laboral. Malauradament, aquesta reflexió se la fan només els bons estudiants, que no precisen d’una reforma. L’intel•lecte es fonamenta, bàsicament, en la comprensió i la retenció, és a dir, la voluntat de voler saber, i no tothom té la constància i capacitació adequades. Per tant, un índex mínim de fracàs és inevitable.
L’estratègia innovadora queda tancada en el cercle ministerial d’Educació? Ignoro el grau d’implicació social a què aspira el Pacte. L’escola sola, per més recursos docents i materials que disposi, si no compta amb el concurs de la família i l’autoritat innata que emana d’aquests dos col•lectius –sense autoritarismes de cap mena- no recobrarà els hàbits de treball perduts que intenta inculcar. Dos requisits imprescindibles són: la millora de la conciliació horària o laboral i la renúncia dels adults a les necessitats supèrflues, en benefici i exemple dels fills.
Ramon Mas Sanglas – Docent
28/1/2010
Els dos grups polítics nacionals majoritaris intenten un Pacte Social i Polític per l’Educació. El PP voldria reduir a tres cursos l’ESO i afegir-ne un al BAT. El quart d’ESO seria un curs pont per encaminar l’alumnat adequadament cap a la Formació Professional més específica i vinculada a l’empresa o cap al Batxillerat, rumb a la Universitat. EL PSOE es mostra reticent a la segregació prematura. No obstant, la reversibilitat de les dues vies pot posar fi al desacord. Si fem memòria, és un retorn al passat dels tres cursos de BUP i a la FP per aquells que volien integrar-se al món laboral més aviat. La novetat més eficient pot ser la mesura o avaluació periòdica del rendiment al final de Primària i a tercer de l’ESO amb uns exàmens externs, record de les temudes revàlides. Si el rigor dels controls es tradueix en fer repetir curs a qui no progressa adequadament, podrà pal•liar-se parcialment el fracàs escolar, -un objectiu del pretès Pacte- , més que l’obligatorietat fins els 18 anys per suavitzar les estadístiques d’atur del país.
Les arrels del mal no són conjunturals. Els valors estan en crisi fa anys. La possessió de béns materials en excés – víctimes del consumisme- i la falta de visió envers un futur amb treball, ens ha creat un panorama escolar d’alumnes desmotivats, indiferents o conflictius. Ni l’estímul del model francès de cobrar per anar a classe ha optimitzat la motivació. Quan veuen els pares o familiars a l’atur i amb menys formació, només els queda l’al•licient forçat d’una especialització per fer front a la competitivitat ferotge del mercat laboral. Malauradament, aquesta reflexió se la fan només els bons estudiants, que no precisen d’una reforma. L’intel•lecte es fonamenta, bàsicament, en la comprensió i la retenció, és a dir, la voluntat de voler saber, i no tothom té la constància i capacitació adequades. Per tant, un índex mínim de fracàs és inevitable.
L’estratègia innovadora queda tancada en el cercle ministerial d’Educació? Ignoro el grau d’implicació social a què aspira el Pacte. L’escola sola, per més recursos docents i materials que disposi, si no compta amb el concurs de la família i l’autoritat innata que emana d’aquests dos col•lectius –sense autoritarismes de cap mena- no recobrarà els hàbits de treball perduts que intenta inculcar. Dos requisits imprescindibles són: la millora de la conciliació horària o laboral i la renúncia dels adults a les necessitats supèrflues, en benefici i exemple dels fills.
Ramon Mas Sanglas – Docent
28/1/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada