La maquinària política oficial es torna engegar. Durant unes setmanes s’han fet prospeccions cauteloses, s’ha frenat el ritme trepidant de les restriccions en espera dels nous actors sortits de les urnes. Els governants nous o vells no alteraran la realitat. Començaran a viure-la, si estrenen color. Les ganes de menjar-se el món els positiva i honora. Que l’animositat no es dissipi massa aviat. L’ambició de canvi no els deslliura del maquillatge de les formes i la crisi que els emmarca, d’unes arques municipals empobrides i dels projectes del programa promès. Com es compagina tot plegat? Els problemes d’estretor del ciutadà apurat salten a la vista. L’aturat que intenta escodrinyar fins l’últim racó laboral tant debò trobés més portes obertes en els governants renovats. No tenen cap vareta màgica, malgrat les promeses hagin il•lusionat. Les tisores, guardades en els calaixos consistorials, s’hauran d’esmolar per tallar prim. Qui hagi negat el seu ús en campanya –per ignorància o captar el vot hàbilment- es trobarà defraudat, segurament. Ara veurem la destresa del batlle professional o l’alcaldessa dels fets. Que facin bé la seva feina. Qui n’hagi acumulat dues de públiques, que s’ho plantegi honestament com a primera retallada. Podrà amb totes o és la llaminadura del càrrec i el sou que l’empeny a sacrificar-se? Seguirem veient cares conegudes addictes als consistoris. La pedagogia de la temporalitat política – dues o tres legislatures- no cala en el ciutadà abstencionista sense l’exemple de la renúncia.En capitals i grans ciutats la corporació municipal continuarà amb la seva magnificència desmesurada? El to superb i fred d’aquest polític –més propi de parlaments- s’allunya del carrer. No és el candidat de la campanya. La competitivitat desairada entre rivals, les confrontacions programàtiques i les dissensions consistorials a l’hora de pactar redueixen el potencial del regidor com a servidor, essència del governant honest i casolà. Mentre la llei electoral no aprovi la llibertat del vot nominal -llistes obertes- i simplifiqui tanta parafernàlia, el tacticisme polític serà burocràtic, costós i poc eficaç. Per contrast, en el poblet rural, la Casa Gran estranya menys al vilatà. La convivència facilita parlar en públic de qüestions i millores que afecten la majoria. L’alcalde/ alcaldessa i l’equip no marquen fronteres rígides per principi, sense trepitjar ordenances ni crear favoritismes. Excepcions no en falten, no obstant. Són els punts calents que obren esquerdes durant el recorregut de la legislatura donant peu a noves candidatures per descontentament veïnal. Prevenir les causes d’aquestes friccions és una de les estratègies del batlle, a més de fer quadrar les xifres amb rigor.
L’exigència dels drets ciutadans fa canviar l’estil governamental dels ajuntaments. El fenomen migratori i els nivells diferents del benestar no es cohesionen fàcilment. Els impostos no sempre estan equilibrats entre contribuents i beneficiaris. El govern que opti per la mà esquerra en el repartiment pot xocar amb l’obscurantisme i la injustícia. És la via més directa de perdre el càrrec per desconfiança popular. Solament la redistribució equitativa dels béns públics amb el benentès de les regidories, mantindrà la consistència municipal. En moments difícils, la lupa és imprescindible. No té sentit parlar d’estratègia dretana o d’esquerres en un poble. L’alcalde es deu primer a l’electorat i no al partit, en cas d’incompatibilitat. El repte és afrontar les necessitats poblacionals sense endeutar-se en excés ni cosir de contribucions els habitants. No cal donar cent dies de gràcia si les il•lusions del dia després perduren pacíficament quatre anys. Bona aventura a tothom i feliç arribada a destí.
Ramon Mas Sanglas – 18/5/ 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada