Catalunya model d’austeritat

El futur president de l’Estat està buscant la pedra filosofal per treure Espanya d’un deute infernal, fer front als pagaments quotidians del país i donar feina. Diu que haurà de prendre mesures gens grates per a la ciutadania. Posa d’exemple el president de la Generalitat de Catalunya, les seves retallades. Els catalans som els conillets de laboratori d’Espanya, de la dreta del país. El nacionalisme autonòmic model del centralisme ibèric. Increïble, quan interessa trobar un escut contra els cops. Som el motor parat i l’ovella negra alhora, però modèlics en submissió. El senyor Rajoy no valora o vol ignorar la situació deficitària extrema en què està sumida Catalunya. No viu en pròpia carn les conseqüències d’unes mesures que no aporten cap solució definitiva sacrificant la sanitat, l’educació i els salaris dels treballadors públics. Intuïm unes polítiques reformistes equivocades com ho foren les del govern socialista a costa del món laboral i els jubilats. La recaptació de moltes engrunes són apedaçaments per sortir del pas, la xocolata del lloro per a la Hisenda pública, incapaç d’eixugar els interessos estatals milionaris –cada dia més grossos- del deute emès.
El senyor Rajoy, comença amb mal peu, seguint les petjades del seu antecessor. Amb més duresa sobre la classe assalariada nomes obtindrà més misèria. El dèficit de coratge polític és més greu que l’econòmic. Les dues vies de sortida són: la reforma fiscal de les grans fortunes que no compleixen amb el fisc o evadeixen capitals substanciosos i el control de l’economia submergida de l’empresariat com a recurs per a sobreviure, camuflant impostos d’obligat pagament. En definitiva, el control total de la corrupció i el desviament de diner privat i públic. La victòria sobre aquests dos camps de batalla intocables –l’autèntic pastís- serà el ressorgiment de l’economia sense més víctimes innocents. No faci més assajos de proveta. Senyor Rajoy, aprengui de la fallida econòmica de Catalunya –que no pot pagar els seus treballadors- i no repeteixi la mala jugada socialista a nivell nacional. Amb restriccions populars per l’incompliment del govern central que no paga el què pertoca, els catalans fan front a situacions inaudites de misèria al carrer i en famílies que tenen a l’atur tots els membres. No vulgui aquest model, mentre entitats bancàries estan invertint els nostres tributs públics per treure’n benefici privat. Ens pot posar de mirall com a pagadors d’una solidaritat excessiva envers la resta d’Autonomies. Si en això Espanya ens imita ens veurem alleugerits de càrregues fiscals injustes de tants anys. Arregli les balances fiscals i comenci a negociar un sistema de recapta i distribució equitativa en tot el territori espanyol. És paradoxal que una de les Comunitats que més aporta a l’Estat hagi de fer suspensió de pagaments per falta de liquiditat. Patir estretors per pagar massa? El sistema comptable del país falla o és una estratègia per pressionar el pacte fiscal. És ètic i legal fer política utilitzant l’arma del xantatge segrestant una part de les nòmines dels treballadors? No perjudiqueu a tercers pels vostres interessos partidistes.
El nou president diu que els espanyols entendran les mesures de contenció. Segur que no, si recauen sobre els mateixos. El primer fonament de la democràcia és la justícia. Si els sacrificis no són compartits en proporció a la riquesa i els salaris es crea un greuge comparatiu que la ciutadania no perdonarà. La valentia política pot estalviar la provocació i el malestar socials si actua amb sensatesa i sense favoritismes de castes.
Ramon Mas Sanglas- 17/12/2012