Escoles trilingües, polítics monolingües

"Vivo en un lío", confessa en la intimitat el senyor Rajoy. Si la màxima autoritat del país té un embolic mental, els ciutadans, ¿com entendran i acceptaran les seves pautes legislatives i econòmiques per decret? ¿Quina objectivitat li assisteix i quina garantia d'èxit tenen les decisions fruit d'un garbuix polític? Aquest pessimisme directiu no afavoreix l'enlairament dels ànims inversors ni propicia cap reforma amb serenor. Com ha canviat tan sobtadament l’esperit del Partit Popular abans dels cent dies de gràcia? Comprova que manar no és estar a l’oposició. L'hemeroteca no perd memòria. "Los populares estamos preparados para gobernar el país" (31/12/2011). Amb caràcter i l'estil propis: "Como español, no me gusta que me digan qué debo hacer" (4/1/2012). Després de passar per Berlín (26/1/2012) el poder de Madrid ha canviat de color, probablement. Vet aquí "el lío" del seu president.
Després de les mesures fiscals urgents del 30/12/2011 -increment de l'IRPF i d’altres- s’ha prosseguit el camí de dues reformes de gran calat nacional i autonòmic: la laboral i l'educativa. La primera neix d'un intent de consens social fracassat i acabarà per la via del decret estatal, amb la temença del rebuig popular més frontal d'una vaga. Mal començament per solucionar una crisi ocupacional d'uns aturats que busquen la llum de sortida en aquesta escletxa d'esperança. ¿Què fa malament el govern per intuir tal resposta massiva? És de savis rectificar abans del desastre quan encara s'hi és a temps.
La segona reforma en estat avançat de gestió: el canvi del sistema educatiu, novament (el 13è des de 1970). Les primeres pinzellades ministerials ja han creat opinions discordants pels aires polititzats de la nova assignatura ("Educació Cívica i Constitucional"), a més de la reestructuració a l'ESO i al BAT i les discrepàncies autonòmiques en terreny lingüístic. Per enèsima vegada revifa l'atac a la immersió del català com a llengua vehicular escolar, passant per alt l'aval de trenta anys d'èxit i el reconeixement europeu. El subterfugi del bilingüisme espanyol oficial (castellà i anglès) que planteja la llei, serveix de base universal per suplantar el català o la llengua pròpia d'algunes Comunitats. La tercera llengua autonòmica seria opcional, a criteri dels pares, no dels fills i el seu futur. Un bilingüisme escolar “integrador i equilibrat del carrer” (que aconsella la vicepresidenta), seria l'estocada política final a la immersió. La integració dels no parlocatalans per no destruir la llengua minoritària del país carrega sobre l’escola. El procés invers és polititzar el sistema educatiu centralista i matar la LEC: que tots els estudiants de Catalunya aprenguin les dues llengües com a ciutadans espanyols i catalans.
Mestres i professors seran exigits amb més qualificacions, vinculades als complements salarials. Més exigència, mèrits i productivitat. Entre d'altres, s'imposarà un nivell mitjà obligatori d'anglès. No poden implantar de cop i volta uns canvis idiomàtics en el sistema didàctic de cada especialitat. Ja dominen les dues llengües cooficials de Catalunya, evidentment, però no una tercera per obligació curricular. Cal formar-se o esperar noves fornades de professorat per canviar el model progressivament.
Els legisladors demanen més professionalitat. ¿Quins requeriments són imprescindibles per ser senador i diputat de la nació o d'un parlament autonòmic? A més d'una carrera específica adient, el comú denominador del saber polític és la comprensió dels idiomes del país. El castellà, el català i el gallec per a tot governant espanyol. L'èuscara seria una excepció pel seu origen i complexitat. L'ús democràtic de les tres llengües en les dues Cambres no comportaria cap despesa d'intèrprets, amb l'excepcionalitat basca. L'anglès hauria de ser un condicionant obligatori de tot polític que pertany a la Comunitat Europea. La realitat idiomàtica dels nostres governants i polítics actuals és deficient, monolingüistes la gran majoria. L'exemple que vagi per davant, en l'eficiència, la cultura lingüística i les retribucions salarials paral•leles, abans d'imposar una normativa a la ciutadania al respecte.
Ramon Mas Sanglas - 5/2/2012