diumenge, 10 de juny del 2012

Selectivitat de polítics, menys i eficients


La societat exigeix competitivitat laboral i eficiència. Per què fer-ne del polític una excepcionalitat? Quan l’eficàcia d’un sistema s’ha degenerat o diluït és difícil trobar qualitat entre la mediocritat dirigent. S’imposa la innovació total del mecanisme. Espanya és el país europeu amb més polítics per habitant. Paguem 300.000 nòmines més que Alemanya i el doble d’Itàlia o França. Per contra estem sense jutges. Disposem de 4.400 professionals (10 per cada 100.000 habitants) quan els germànics gaudeixen de 40.000 servidors de la justícia amb el doble d’habitants. Així ens va l’agilitat judicial. El desprestigi generalitzat del polític espanyol no treu mèrit al professional honrat. És la maquinària anquilosada de 35 anys de transició que cal depurar. La inèrcia d’un status sedentari de poder ha paralitzat la dinàmica parlamentària de la nació. Han estat incapaços de crear una llei de transparència i de control imparcial sobre les persones, els estaments públics i la bèstia especulativa del país. Necessitem una inventiva transitòria de polítics lúcids que paralitzin l’amortització del deute fins que el creixement estructural revifi. És impossible refer-se invertint el pressupost anual en pagar deute enlloc de produir amb superàvit.
Falla el sistema de reclutament de futurs líders municipals, autonòmics i nacionals, a més de la llei electoral. No tenim un planter polític sa, il·lusionat i format amb visió de futur. Actualment, el continuisme i l’escalada dins el partit és l’objectiu immediat. Necessitem un perfil del polític popular de proximitat, de barri, que expliqui el projecte i demani el vot a domicili, amb primàries, si cal. Sobra la parafernàlia partidista d’amiguisme, el llistat de candidats desconeguts per mèrits de fidelitat. Manca l’escola política universitària que prepari especialistes del saber governar sense lligams i bons políglotes. No volem polítics tot terreny per ser ministres del què calgui, ni personal de confiança a ditocràcia. Cal preparar-se per servir i deixar el càrrec a temps sense pretendre cadires renovables a perpetuïtat, ni sous vitalicis. Per què el polític tradicional està vinculat a una ideologia de partit? El bon tecnòcrata sortit de les urnes no està renyit amb el poder. L’honradesa d’un bon currículum no necessita avals partidistes. Mentre la impunitat o el refugi judicial sigui la principal arma del polític, la democràcia serà una fal·làcia. El contribuent té dret a rebre comptes dels seus administradors cada any, sense esperar el vistiplau dels comicis electorals.
Per fi, albirem una alternativa a les retallades del ciutadà: la reducció del 50% dels parlamentaris autonòmics. Madrid i Balears s’hi apunten. Haurà estat un globus sonda més? És urgent fer-ho extensiu i real a la resta de Comunitats, al Senat, al Congrés i a tots els municipis espanyols. Simplificació vol dir eficiència, estalvi i més control. Un sol polític capacitat en cada municipi fins 5.000 habitants i la delegació directa al poble de les decisions dels plenaris. És un enriquiment democràtic, no una pèrdua de representativitat. Per qüestions burocràtiques no calen regidors. Existeix la secretaria oficial per oposició. Quants milers de nòmines reduiríem? Estem cansats de veure sessions nacionals i autonòmiques mig buides de diputats. El ciutadà ha de conèixer els horaris laborals i salaris dels seus polítics votats, com tot amo dels seus treballadors. Un feina arrodonida seria l’eliminació dels estaments duplicats i superflus que tots sabem, com una gran font per aturar despesa baladí i retornar deute. És l’hora dels deures polítics, institucionals i financers. Pensionistes i treballadors han fet els seus. És l’hora de l’autointervenció sense ordres de fora.
Estem sense diners, sense moral i ètica. Necessitem urgentment el rescat de la falta de moralitat. Sense aquest valor, per més injeccions econòmiques europees, continuarem despullats de transparència. Urgeix acabar amb les velles polítiques i desfer-se de la connivència amb el poder banquer i judicial. Els nous moviments transparents han d’entrar mitjançant el ciutadà votant per la porta d’una llei electoral oberta. Desmarquem-nos dels poders fàctics i publicitaris dels grans partits, del subvencionisme oficial i privat, i deixarem de ser esclaus del bipartidisme per convertir-nos en forjadors dels autèntics servidors a la ciutadania.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada