Independència del país o partidisme?

Amb l'entrada de nous personatges civils al cercle polític del sobiranisme sembla que quelcom es mou a favor de la unitat. Busquem la independència de país, no a la carta  de cada partit.

 

Els polítics sobiranistes s'omplen la boca parlant del model escocès i quebequès amb un full de ruta sense fissures, mentre aquí cada partit imposa la seva brúixola a uns ciutadans desconcertats que es pregunten: quina i com serà la Catalunya independent que necessitem i volem? És la de cada partit o la del poble? No volem triar entre tres o quatre models paral·lels d'independència en funció dels colors polítics del Parlament. Només volem votar Sí o No a una sola Catalunya feta Estat propi amb estructures separades d'Espanya, pactades degudament, gràcies la força majoritària de les urnes. D’entrada, res d'unilateralismes. No ens interessen gens ni mica les aspiracions particulars de CiU, ERC o CUP i altres, malgrat que legítimes. Aquestes formacions polítiques són simples instruments mitjancers per aconseguir el fi de la independència. Si són eines que destorben el bé comú, que miren de reüll i no frontalment el futur de Catalunya, no ens calen. Seran ignorades. No obligueu a la ciutadania haver de triar entre partits i el seu racó independentista, perquè serà un fracàs col·lectiu a favor de l’abstencionisme. En defitiva, la batalla sobiranista perduda. Total recolzament al jutge Santi Vidal de no presentar-se el 27-S "si m'obliguen escollir". Ha entrat aire fresc de la societat civil al món polític enrarit. Si seguiu tancant portes i finestres quedareu tots contaminats. Fulls de ruta egoistes, caminets particulars cap al castell del partidisme, seran repudiats per un electorat que ha demostrat unànimement tres anys seguits ser enemic del capellisme i les divergències. En una Catalunya plural hi cabem tots, però no amb un govern fragmentat des del seu naixement. És l'hora decisiva de la concentració per una causa comuna sense escarafalls. Quin sentit té pregonar la independència amb cartells informatius diferents en cada partit? Quantes independències sortiran a la subhasta? Això és crear dilemes i confusió al votant mig convençut per desdir-se. ¿Com podem imaginar-nos una campanya electoral del Sí amb marques blanques per intentar vendre el mateix producte en benefici propi? Mantenir la unitat espanyola ho tindran fàcil els detractors secessionistes aprofitant la mateixa desunió sobiranista. Senyor jutge, intenti convèncer i imposar la seva filosofia de la lògica assenyada per no haver de plegar abans del 27-S. Queda mig any perquè el poble dirimeixi sota la batuta d'una directiva política unificada i de país o malavinguda, malgrat unes aparences d'unitat poc efectives. La pluralitat ideològica és natural en democràcia. Incomprensible la disparitat de criteris dintre la mateixa corda del procés per respecte a les prioritats i veus del poble. Concretant: els dissenyadors de l'edifici d'un nou Estat està en mans de la convicció consensuada i la capacitat dels polítics per servir a la independència -no el partidisme-, però, seran els ciutadans que donaran el vistiplau per anar-hi a viure o continuar en les dependències actuals mal ens pesi.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 23/3/2015

Justícia imperfecta i polititzada

 Política i justícia semblen inseparables en aquest país quan veiem conflictes judicials ressolts sota el prisma dels partidisme. Dèficit democràtic o mal configuració congènita?

El Tribunal Suprem esmena la plana als col·legues de l’Audiència Nacional sobre la sentència del setge al Parlament. De l'absolució quasi total a tres anys de presó per a vuit dels 19 inculpats. Dos extrems d’interpretació sospitosa. Per què? Els dos estaments judicials han jutjat fets diferents o els ulls tapats de la deessa justícia espanyola s'ha tret la bena de l'equanimitat? Mentre l’Audiència va respectar més l'expressió democràtica d'un col·lectiu indignat, malgrat les formes extremes i barroeres intolerables, el Suprem condemna sense clemència la burla a la màxima institució del país, el Parlament. Membres de dos cossos judicials sotmesos a les arbitrarietats, les ideologies i les pressions mediàtiques és la primera impressió del ciutadà en aquest viratge sobtat. La imparcialitat de la justícia humana sempre serà un objectiu de la judicatura. Una aspiració de difícil consecució per un pecat de configuració, la politització de l'estament. Mentre s'associï la figura del togat als criteris progressistes o conservadors, de dretes o esquerres i en funció del seu nomenament provinent del bipartidisme PP-PSOE, estarem lluny de la separació dels tres poders de Montesquieu. Aquestes paròdies i rectificacions de desprestigi que protagonitzen alts tribunals són massa freqüents darrerament. El pes polític enrareix sentències fins ratllar la incomprensió i provocar la protesta. Jutjar fets delictius en sentit estricte, descontextualitzats del marc ideològic de l'àrbitre, requereix una professionalitat  modèlica i vocacional. L'objectivitat pura i dura basada en els codis civil o penal i en la jurisprudència escrita es revesteix inconscientment d'un estigma polític que impregna la càrrega de culpabilitat o d'alliberament envers les víctimes i les causes circumdants. La premsa ens sorprèn sovint amb casos similars. La sentència favorable a 20 alcaldes acusats de fer servir diners públics en afers personals serà revisada per la Fiscalia. Són lícites o normals aquestes interferències? En la mateixa línia municipal està la discòrdia entre l'alcalde de Lleida i la dimitida -a la força- primera tinent alcalde en fase d'instrucció. Més ridícul encara, voler justificar i comparar donatius de particulars al PP per deslliurar-se d'Hisenda, atribuint-se un rang benèfic com Càritas o la Creu Roja. Què hi diran els tribunals?  On està la frontera universal i neutral entre la permissivitat i la transgressió?

Jutjar fets és complex perquè intervé la intencionalitat de l'acusat molt difícil d’escodrinyar. La casuística penal és freda i lletra morta que cal revifar en cada cas per dictar un veredicte just. Filar prim no escapa de la subjectivitat, la idiosincràsia -malauradament- i del pes corporativista dels jutges. S'admet que cap acte vandàlic, criminal, de malversació o corrupció hauria de quedar impune de càstig sense discriminació social i econòmica. Quan falla una part de la justícia d'un país és per dèficits del sistema institucional. En la retractació resolutiva del setge parlamentari és evident un extremisme, del res al tot, quan queden recursos punitius intermedis més efectius que la presó. La col·lisió dels drets ciutadans i institucionals ha creat una contradicció jeràrquica de valors a costa d'uns caps de turc com a desenllaç. On està l'equilibri entre la democràcia reivindicativa, els drets dels representants parlamentaris i la prevenció policial d'incidents? La perfecció no és d'aquest món, però sí l'obligació de buscar-la a qui pertoca, sense cap escut de crisi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/3/2015

 

Crisis de fe política

De la fe sola no es viu, calen les obres. De promeses polítiques n'està cansada la societat espanyola. De baralles entre partits catalans n'estem farts. Que en sortirà d'una mala gestació el 27-S?

Creure o no creure és la qüestió. El grau de fe en el poder de la religió, del diner, de la política, en les pròpies conviccions morals i en la prosperitat personal és el principi bàsic per convertir l'esperança en fets. Les crisis o canvis circunstancials de més curta o llarga durada són daltabaixos de la vida laboral, espiritual, econòmica i també governativa. En política són molt crítiques en vigílies electorals quan els aspirants han de sotmetre's a l'avaluació del propi partit i a la confiança dels electors. Cada quatre anys és examinada la tasca de l'alcalde, regidor i diputat per renovar el contracte o assumir les conseqüències de l'atur professional. Per donar la talla en les urnes cal haver fet els deures a temps. La corrupció i les aparences democràtiques no colen. L'obediència a les normes internes de partit per passar pàgina contradiu la llibertat de la pròpia consciència. El silenci a les injustícies per guanyar-se l'ascens en el llistat de la candidatura és ignominiós. El focus del mal entre federacions està en les ambigüitats assembleàries, una tapadora epidèmica que repugna la societat civil.

La crisi que viu Catalunya en el procés sobiranista és històrica i molt dura, irrepetible en molts anys, probablement. La decisió que prendran les coalicions i cada membre en particular hauria de ser vocacional, no rutinària -conservar la plaça- i gens confiada a l'atzar, malgrat l'encert o l'infortuni determini el seu futur immediat. És comparable al compromís que pren el capellà i el religiós abans de fer els seus vots definitius de servei per continuar en la vida sacerdotal i monàstica o penjar els hàbits per lealtat als seus principis, sense cap imposició. Les crisis vitals afecten l'essència de la persona, la llibertat en especial, i a la fidelitat a uns programes que tot polític ha d'avalar amb fets de govern.

Les freqüents baralles en la coalició CiU és una mostra de la divergència dels interessos nacionalistes de dos partits que dubten de la independència real. Tots dos es necessiten numèricament al Parlament per governar, però, temen el fracàs del 27-S que ells mateixos alimenten. La indefinició, nedar i guardar la roba, -niu de l'abstencionisme- és rebutjada de ple per la moguda sobiranista. L'esperança remota d'una tercera via pactista amb un nou govern estatal a l'horitzó, està donant ales als dubtes interiors de CiU, PSC i ICV, deixant en minoria les forces independentistes fermes. La fe política en un Estat català està en hores baixes. Crisis encomanadissa o superable? És difícil tenir fe en uns missatgers opacs, desunits, indecisos, egoistes. Les darreres estadístiques sobre la independència són poc optimistes respecte els unionistes que superen en 4 punts (48% contra 44%). Les causa principal, la incredulitat en una política de tants caps tants barrets sense un full de ruta comú. No és l'oposició de l'espanyolisme que fa perdre adeptes, ans el contrari, cada sentència judicial adversa en fa augmentar. És l'espectacle llastimós que donen els partits catalanistes. És un miracle que hi hagin encara tants seguidors obstinats en marxar d'Espanya. Això és la tenacitat pura que fa moure muntanyes, heretada de fa tres segles. Si el procés tingués el recolzament dels cinc partits pre-9N, el percentatge de ciutadans en pro d'una Catalunya republicana superaria el 60%. A quin mur de lamentacions haurem de recòrrer el 28-S si el país ha d'acatar una derrota democràtica de les urnes? A la irresponsabilitat d'uns polítics, que seguiran tirant-se les culpes mútuament, i a l'abstenció de molts catalans sense brúixola política que es quedaran a casa. Però les víctimes seguiran essent les mateixes, a remolc del centralisme espanyol immobilista i despietat.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 14/3/2015

Desafiament polític de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC)

El confusionisme de llengües va ser el fi de la Torre de Babel. La indefinició política de nacionalistes (CiU) i independentistes(ERC) portarà el caos electoral per diferències semàntiques?

El refredament del tsunami independentista té unes causes i uns responsables: la dispersió de les llistes electorals, la pugna interna pel lideratge i l’estructura immobilista dels partits. La por a perdre poder adquisitiu en les urnes els porta a nous matisos de vocabulari i la indefinició semàntica. CDC renega del mot "independentisme" al proclamar-se "nacionalista". No són sinònims pel votant ni les seves conseqüències programàtiques. Prou d'amagatalls i jocs. La societat catalana és exigent i no mereix ser la joguina del torn polític. S'acaba el temps d’ambigüitats, dissensions i confrontació per abastar vots i justificar el continuisme. El poble no està en venda. Vol i busca servidors d'una Catalunya viva, diferent i respectada. L'ultimàtum té una resposta: la creació d’una plataforma de la societat civil. Una candidatura potent de tecnòcrates apolítics, temporalment, ¿pot ser una solució alliçonadora al catalanisme polític encallat o el foment de més dispersió en les urnes? Sempre quedaria una sortida intermèdia amb la incorporació d'aquest exèrcit d'experts en les files independentistes sense dilacions, si foren ben acollits i no com a simples voluntaris. El tot o res està en mans del poble i els representants directes, no imposats. L'elector intel·ligent del 27-S canviarà el xip de la supeditació.

Estem en la cruïlla d’una multiplicació de coalicions que paralitza el procés i alimenta els indecisos esmicolant el gran objectiu comú del sobiranisme. Mentre la refundació política sigui el centre neuràlgic dels partits, l'atenció a la ciutadania és nul.la. "Ni fugint del capitalisme d'amiguets" (Joan Herrera), ni "aprenent la lliçó del govern central" (Junqueras) contra Catalunya, "ni la moderació per lluitar contra Podem" (Rull), ens obrirà cap porta a la independència sense la renúncia de criteris egoistes. Les crítiques recíproques  autodestructives enforteixen l'argumentació de l’adversari que no aconsegueixen fer callar amb la raó, la unitat i els sufragis, segons els darrers sondejos.

Si CDC ja no és independentista per no perdre el lideratge gràcies els escons de UDC, ¿quin serà el nucli del seu full de ruta? Volen curar-se en salut, no burlar-se de la llei, però sí, dels votants? Què hi diu ERC a qui demanaven llista unitària? Ha fet aigües la llei electoral desbloquejada –continuen les candidatures d’amiguisme- i la llibertat individual del vot parlamentari, dos pilars de la democràcia. Aquest anquilosament  dista enormement dels processos sobiranistes europeus, Irlanda o Letònia, per exemple. Dos camins paral·lels, poble i polítics, no confluiran mai. El ciutadà votarà si sap què fer el 28-S. Vol una agenda ben definida per separar-se o no d’Espanya, no meres hipòtesis de conveniència per fer subsistir políticament els partits i sumar escons. Les eleccions 27-S no seran uns exercicis d’indulgència sinó de transcendència per decidir el futur de forma plebiscitària, per bé o per mal.

Ramon Mas Sanglas – 10/3/2015