Justícia imperfecta i polititzada

 Política i justícia semblen inseparables en aquest país quan veiem conflictes judicials ressolts sota el prisma dels partidisme. Dèficit democràtic o mal configuració congènita?

El Tribunal Suprem esmena la plana als col·legues de l’Audiència Nacional sobre la sentència del setge al Parlament. De l'absolució quasi total a tres anys de presó per a vuit dels 19 inculpats. Dos extrems d’interpretació sospitosa. Per què? Els dos estaments judicials han jutjat fets diferents o els ulls tapats de la deessa justícia espanyola s'ha tret la bena de l'equanimitat? Mentre l’Audiència va respectar més l'expressió democràtica d'un col·lectiu indignat, malgrat les formes extremes i barroeres intolerables, el Suprem condemna sense clemència la burla a la màxima institució del país, el Parlament. Membres de dos cossos judicials sotmesos a les arbitrarietats, les ideologies i les pressions mediàtiques és la primera impressió del ciutadà en aquest viratge sobtat. La imparcialitat de la justícia humana sempre serà un objectiu de la judicatura. Una aspiració de difícil consecució per un pecat de configuració, la politització de l'estament. Mentre s'associï la figura del togat als criteris progressistes o conservadors, de dretes o esquerres i en funció del seu nomenament provinent del bipartidisme PP-PSOE, estarem lluny de la separació dels tres poders de Montesquieu. Aquestes paròdies i rectificacions de desprestigi que protagonitzen alts tribunals són massa freqüents darrerament. El pes polític enrareix sentències fins ratllar la incomprensió i provocar la protesta. Jutjar fets delictius en sentit estricte, descontextualitzats del marc ideològic de l'àrbitre, requereix una professionalitat  modèlica i vocacional. L'objectivitat pura i dura basada en els codis civil o penal i en la jurisprudència escrita es revesteix inconscientment d'un estigma polític que impregna la càrrega de culpabilitat o d'alliberament envers les víctimes i les causes circumdants. La premsa ens sorprèn sovint amb casos similars. La sentència favorable a 20 alcaldes acusats de fer servir diners públics en afers personals serà revisada per la Fiscalia. Són lícites o normals aquestes interferències? En la mateixa línia municipal està la discòrdia entre l'alcalde de Lleida i la dimitida -a la força- primera tinent alcalde en fase d'instrucció. Més ridícul encara, voler justificar i comparar donatius de particulars al PP per deslliurar-se d'Hisenda, atribuint-se un rang benèfic com Càritas o la Creu Roja. Què hi diran els tribunals?  On està la frontera universal i neutral entre la permissivitat i la transgressió?

Jutjar fets és complex perquè intervé la intencionalitat de l'acusat molt difícil d’escodrinyar. La casuística penal és freda i lletra morta que cal revifar en cada cas per dictar un veredicte just. Filar prim no escapa de la subjectivitat, la idiosincràsia -malauradament- i del pes corporativista dels jutges. S'admet que cap acte vandàlic, criminal, de malversació o corrupció hauria de quedar impune de càstig sense discriminació social i econòmica. Quan falla una part de la justícia d'un país és per dèficits del sistema institucional. En la retractació resolutiva del setge parlamentari és evident un extremisme, del res al tot, quan queden recursos punitius intermedis més efectius que la presó. La col·lisió dels drets ciutadans i institucionals ha creat una contradicció jeràrquica de valors a costa d'uns caps de turc com a desenllaç. On està l'equilibri entre la democràcia reivindicativa, els drets dels representants parlamentaris i la prevenció policial d'incidents? La perfecció no és d'aquest món, però sí l'obligació de buscar-la a qui pertoca, sense cap escut de crisi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/3/2015