La independència de Catalunya en mans dels barcelonins?

Mai havíem viscut una campanya electoral tan plural i fragmentada. A què respon tan interès participatiu? Desig de regeneració política, voluntariat o afany per ocupar una cadira remunerada?

Si Ada Colau esdevingués alcaldessa de Barcelona -com pronostica algun sondeig- es veurà obligada a consultar el recolzament o rebuig de la independència als seus ciutadans. És un compromís anunciat públicament. Amb els socis d'esquerres que podria formar l'equip de govern es veurien involucrats en una consulta municipal legítima, que el president de la Generalitat no va poder dur a terme plenament el 9N, rebutjada pel PP i el Tribunal Constitucional. Tota una paradoxa que els dos partits independentistes impulsors -CDC i ERC- no siguin els protagonistes fins el 27N, si es fes abans d'aquesta data. La capitalitat catalana representa més d'un terç dels votants. ¿Quin pes específic tindrien les classes burgeses i empresarials barcelonines menys catalanistes i poc disposades a plantar cara quan la Catalunya central i els territoris gironins són el rovell de l'independentisme? Barcelona és el cor administratiu, comercial i financer del país amb un fort component de nouvinguts. El resultat podria ser un revés col·lectiu i una paràlisi del moviment nacionalista o una gran embranzida comarcal si la resposta fora positiva. Els sondejos preelectorals són tan insegurs com les promeses alimentades per l'efervescència d'una companya fragmentada i polèmica. Les conseqüències imprevisibles dels pactes posteriors i de conveniència també són capaços de capgirar intencionalitats, programes i consistoris.

Durant 15 dies haurem suportat -a menys de fer vaga televisiva- tota mena d'informació i manipulació política a base de promeses, mitges veritats i calúmnies entre partits. L'insult és la pitjor defensa i enemic de la veritat. El votant no és ximplet. Sap destriar el gra de la palla de cada candidatura, les possibilitats reals del què promet i coneix el passat enganyós o corrupte que porta en la motxilla. És el moment de passar factura. Un sol dia cada quatre anys. Sense rancors ni venjances siguem jutges imparcials votant uns governants servidors i dignes del càrrec. No són moments d'amnèsia. És l'hora de la raó serena per damunt de les inèrcies i sentiments que poden trair. La prova d'aquest despertar ciutadà és el punt i final del bipartidisme espanyol i el naixement de dos homòlegs paral·lels de dretes (Ciutadans) i d'esquerres (Podemos) amb una suposada netedat democràtica.

Quin serà el mapa polític català més probable? La triple incògnita supeditada al càstig de la denigració política, als desacords interns envers el procés catalanista i la pressió  espanyolista sense treva, ho fa del tot enigmàtic. A ningú escapa que votar en clau plebiscitària és pura ficció o simple intencionalitat. Només seria detectable si CDC i ERC anessin units sota les mateixes sigles, llista i lema. El votant indecís té unes cartes difícils de jugar quan els dos partits esmentats ho podrien fer tan fàcil. Raó de més per exigir transparència i responsabilitat en cada compromís concret en moments històrics i decisius per a Catalunya. Està en joc una sola independència, no dues.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 12/5/2015