El terror espanyol al diàleg democràtic

El 27-S sembla haver entrat en campanya a nivell espanyol. El calibre dels torpedes contra la independència intenta arrassar tota entesa i llibertats. S'han esvaït els valors universals de la democràcia?

 

Com era d’esperar -i el que veurem-, la maquinària maquiavèl·lica del govern del PP s´ha desfermat a marxa forçada  contra el procés sobiranista pacífic i legal de Catalunya per impedir, com sigui, el triomf de les candidatures Junts pel Sí i la CUP, altament perillós per a l’economia d’Espanya. Canviar les funcions institucionals del Tribunal Constitucional (TC) per adaptar-lo ad personam per enderrocar el president Mas, és la vilesa més antidemocràtica que mai ha patit el país després del franquisme. Una conjuració de tal magnitud  no té precedents, llevat el pla Ibarretxe en menor escala. Si volen penalitzar incompliments de sentències, l´Estat bat el rècord contra Catalunya. Però, el seny de molts magistrats es nega fer de botxins i participar de la guerra bruta del PP. Tots els partits, sense excepció, han condemnat aquesta barrabassada legislativa del Govern espanyol, una “Brunete jurídica irracional” (Pilar Rahola) per la impossibilitat física davant del món de treure el tancs de l´hangar.  En paraules del mateix president Mas “és el retorn de la Inquisició espanyola” del 1478, fundada pels Reis Catòlics, per mantenir l’ortodòxia dels regnes hispànics. Només manca la foguera en la plaça pública o la tortura per arrancar el penediment del reu. Tal cinisme estratègic, aprofitant el corró de l’absolutisme parlamentari, és la vexació de la democràcia i dels drets universals de l’autodeterminació dels pobles. Els ideòlegs d’aquesta iniciativa esperpèntica sobre el TC, han sospesat les conseqüències adverses que se’n derivaran, pitjors que el mal que pretenen curar? Molts indecisos s’estan definint per fugir d’un Estat que castiga la democràcia de les urnes, imposa les lleis unilateralment i tanca les boques discordants amb sistemes coercitius i multes. La traïdoria d’aquest procediment revesteix especial gravetat pel moment electoral, pocs dies abans de la campanya 27-S i amb la participació directa del candidat del PPC. Uns fets que ageganten les conviccions d’un poble solidari i generós per sortir de la servitud durant dècades.

Europa està envaïda d´immigrants fins el coll. Què té a veure amb la independència de Catalunya i les declaracions genèriques de la senyora Merkel al respecte forçades per Rajoy? Espanya accepta més refugiats a canvi que Europa negui un Estat català? Aquests tripijocs són propis de ments mesquines i xantatgistes, no de la maduresa europea. És d’admirar l’acolliment voluntari de moltíssimes famílies catalanes i espanyoles, però no el sistema impositiu del govern a canvi de favors i represàlies. El cúmul d’envestides contra el catalanisme és esgarrifós: la carta de Felipe González tractant de nazis als independentistes, la declaració de Alfonso Guerra titllant de feble un PP que no aplica l’article 155 contra el “cop d’Estat de Mas a càmera lenta”, la satisfacció d’Aznar al veure com s’esmicola el partidisme català i no Espanya. D’aquí ve el darrer torpede del govern –el TC- que li ha sortit per la culata i a destemps.

En la compareixença al Parlament Artur Mas va revelar els múltiples intents frustrats d’entesa amb Rajoy abans d’engegar el procés sobiranista. No viuríem ara aquest litigi amb el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. No es pot aniquilar un moviment popular identitari de segles. No és de rebut  negar la seva singularitat econòmica, lingüística i cultural. És el preu que caldrà pagar per l’error històric de simetria abusiva de les autonomies a canvi de continuar units. Tal autodeterminació faria oblidar la independència en un referèndum legalitzat, molt probablement. Però, una doble pregunta inevitable: No és massa tard? L’orgull del Regne d’Espanya està disposat ajupir el cap? El vespre del 27-S, la nit plebiscitària del “Sí/No”, malgrat no agradi sentir-ho, sortirà a la llum la intencionalitat dels catalans envers el seu futur. Una majoria minsa seria motiu d’alegria continguda suficient per obligar a negociar amb el nou govern espanyol del desembre, però, insuficient o molt incòmode o poc desitjable per declarar la independència de Catalunya. Tot és possible i tot està a les nostres mans, menys continuar travats com fins ara.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/9/2015