Jugada mestra d’Artur Mas: m´aparto, no marxo i puc tornar

El 10 de gener del 2016 queda marcat en la història política catalana amb la investidura del 130è president de la Generalitat i l'arrencada del procés constituent de la República Catalana. Només amb el compromís majoritari del poble ho podrem fer realitat.

Contra tots els pronòstics més inesperats, l’art de la política pactista ens ha deixat bocabadats. Una doble combinatòria d’astúcia veterana d’última hora per evitar un possible fracàs partidista o personal en segones eleccions i una sagaç estratègia negociadora amb els companys de viatge massa exigents durant tres mesos, ha activat el Parlament amb la presidència de Carles Puigdemont. En definitiva, s’ha pactat una segona ronda de primàries del 27-S per triar president sense el concurs de l’oposició, assedegada per concórrer a les urnes el 6 de març i decapitar l’independentisme català. El desengany monumental de tot l’unionisme, inclòs l’espanyolista, corrobora l’encert del mutu acord in extremis del Junts pel Sí i la CUP. La cessió de dos diputats cupaires per tenir la majoria necessària en la investidura –en la pràctica foren vuit- i la garantia absoluta de fiabilitat governativa independentista, són els fonaments que requereix el full de ruta durant els 18 mesos constituents. Sense vencedors ni vençuts hi ha hagut rectificació de postures intransigents amb mútues concessions, dimissions i mea culpes. Artur Mas “no ha mort, matant”, senyor García Albiol. Els morts no retornen. Li dol, i molt, que el procés del catalanisme no quedi sepultat, sinó revifat. Que les campanes, en aquell dia històric no repiquessin a rèquiem, sinó a glòria. Artur Mas s’aparta, temporalment, per refer el seu partit i el que calgui com a missatger internacional del sobiranisme, per tornar agafar les regnes del nou Estat, si li plau. Deixa el seu llegat en bones mans, un testaferro ben proper, competent i fidel. El sacrifici personal és transitori i altament compensatori a canvi d’una estabilitat política ferma amb el control del poder de la CUP, impedint la temptació de l’abstenció i del vot contrari en moments clau. Sempre dintre la legalitat i legitimitat parlamentàries. El pactisme en període postelectoral, senyor Iceta, no és transfuguisme i menys una subhasta de càrrecs. Quantes i quants socialistes catalans han canviat de fila per conveniència els dos darrers anys?

És innegable que el canvi de rumb instantani de la política catalana ha trastocat els plans polítics i la confecció del trencaclosques nacional. Un govern socialista d’esquerres a la portuguesa ja no serà viable, senyor Sánchez? La unitat espanyola us crida al costat del PP per enderrocar l’independentisme?  Els focus i la diana torna ser Catalunya –per davant l’atur i la corrupció- després de tres mesos de paràlisi en la Moncloa i al Tribunal Constitucional. No podran inhabilitar Artur Mas com a president. Frustrant, oi? Gosaran anul·lar l’autonomia catalana sense consideració dels espanyolistes residents? No pretendran fer una Catalunya selectiva de patriotes bons i dolents. Prou de ridiculeses. No feu més difícil o impossible allò que és tan simple: un referèndum oficial i vinculant a la britànica, i podreu presumir d’autèntics demòcrates arreu del món. Pablo Iglesias i tots els partits satèl·lits pel dret a decidir, cureu la miopia democràtica d’aquest país donant veu i vot definitius al poble català. No perdem més temps buscant culpables i salvadors. Ocupem-nos del futur, inexorablement complex. Tots ens necessitem, polítics de bona voluntat i la societat civil sense exclusions. Afrontem nous estatus sense ruptures, com els fills majors d’edat que s’emancipen sense l’amenaça del pare. No forceu el laberint de la unilateralitat, mirant un altre costat, com ha significat la negativa de cortesia del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament català. És el primer gest oficial de desconnexió envers Catalunya? De ser-ho, honora dos milions de votants. Si és per menyspreu polític, indigna una part de la població catalana, com l'omissió d’agraïment al president sortint pels serveis de cinc anys, que li reconeixem la majoria de ciutadans. L’imperi de la llei no oblida les bones formes i protocols. Necessitem un nova baralla de cartes sense marcar i canvi de crupiers que facin joc neutral en les urnes de la democràcia veritable, no amb el centralisme impositiu o les promeses de reforma constitucional futurible. Ens calen ponts nous i efectius d’entesa – no encaixos-, aquí i allà, per refer lliurement el què vol el poble, no els polítics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/1/2016