Cop d´estat socialista a l’independentisme

El còctel polític actual no pot ser més sofisticat per enverinat. Una barreja d'amor i guerra entre partits, regions i ideologies. La clau de la Moncloa i la diana dels dards, el full de ruta de Catalunya.

Pedro Sánchez ha estat abatut per la baronia de casa seva. Els déus de l’Olimp sociata han descarregat la ira implacable contra tot intent d’alineació negociadora amb el catalanisme pacífic. Han preferit honorar el conservadorisme peperià. El NO és NO a Rajoy ha culminat amb el martiri del secretari general del PSOE, catapultant anys d´història del socialisme espanyol. L’obsessió fallida per abolir la corrupció política de soca-rel tindrà un preu molt alt amb dimensions i conseqüències desconegudes. La traïció a la militància  democràtica i l’amotinament de l’oligarquia socialista pot ser l´hecatombe del partit o la seva fragmentació en benefici de Podemos-IU, la nova esquerra regeneradora 15-M. Li arribarà, definitivament, el sorpasso com un regal celestial?

El doble fracàs del PSOE en les recents eleccions basques i gallegues i l’encallament de la investidura fracassada de Rajoy han propiciat la resistència desmesurada dels barons antisanchistes que esperaven aquest moment per defenestrar un agosarat capitost pactista amb els morats i el catalanisme. La sultana Susana Díaz ha estat la primera en facilitar el daltabaix. L’excusa oficial, que amb 85 diputats no es podia formar govern, ha justificat l'oposició ferotge al separatisme de Catalunya, tercer graner econòmic del seu PER i de les inversions que rep el camp sureny d’Espanya. El PP, detractor impertèrrit contra tota secessió, -i la seva marca blanca Ciutadans, - mai se’n han amagat torpedinant el procés i encausant els líders del full de ruta fins la inhabilitació. En canvi, el seus contrincants han estat dubtant de la unitat nacional sobirana temptats per l’estrada dels nacionalistes per necessitat aritmètica d’aquests escons. Les “vaques sagrades” sociates d’antuvi no ho han tolerat ni en broma. En què es diferencia un PSOE enyoradís del passat d’un PP? Ben poc o res. En breu – segona investidura- lliuraran la seva abstenció a Rajoy amb aires de generositat i diàleg per evitar uns comicis nadalencs. ¿Faran creu i ratlla a les múltiples causes judicials de corrupció que els dos partits porten en les seves respectives motxilles? No importa haver-se carregat un secretari general lluitador i els drets democràtics d’una militància honesta arreu d’Espanya. El bipartidisme de la transició continuarà viu i agermanat pels segles dels segles aplicant legislacions injustes i retrògrades. Seguiran intocables la reforma laboral, la llei mordassa, la d’educació Wert i els poders il·limitats del Tribunal Constitucional per saquejar els drets parlamentaris dels catalans i dinamitar cada pas cap a la independència.

Ser “crític” no és sinònim ni legitima el “saboteig”. La suspicàcia política sana si no va revestida d’una cuirassa democràtica autèntica és fariseisme. Només les urnes o la votació nominal són els jutges de la veracitat. No la mà alçada, poc més que anònima, que coarta la llibertat ideològica en situacions crucials. En què va diferir la deliberació del Comitè Federal d´una conspiració soterrada? El fidels a Pedro Sánchez, com el PSC, tenen l’oportunitat de rectificar i retornar al dret a decidir al costat dels parlamentaris catalans referendaris. Qui ha tastat el poder mai en té prou. Especialment aquells que es creuen els cervells, ideòlegs o caps pensants del partit. No vull nominalitzar. Són prou coneguts per mediàtics i promotors dels poders fàctics. La jubilació dels polítics divinitzats és utòpica perquè sempre els espera una porta giratòria. Continuen manipulant la tramoia i els decorats de l’escenari actual.

Ens deslliurarem de terceres eleccions, per bé o per mal de Podemos i del PSOE. Però ens tocarà rosegar quatre anys més l’animadversió d’un PP que la majoria repudia, però, segueix recolzant en les urnes. Ens haurem de creure que Espanya o els espanyols són diferents, realment, per contradictoris? Els independentistes  s’enfrontaran a més reforços adversos, però no barraran el camí. Tal vegada l’eixamplin més per manca de tacticisme, pedagogia i credibilitat. Les urnes d’un referèndum o referèndum pro independència ho decidiran d’aquí un any, a menys que un pacte miraculós sobrevingut de l’Olimp espanyol fes canviar el destí de la nació catalana, democràticament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/10/2016