Democràcia o llei?

El govern de Madrid ha engegat la maquinària amb so de pau verbal, però, mantenint les idees i estructures polítiques del país. Tenim més embaixadors a Catalunya per sufocar la desconnexió imparable. No serà fàcil sense un gir centralista de 180 graus que apaivagui un catalanisme engrescat en pro dels indecisos i unionistes.

Què fou primer, l’ou o la gallina? Llei i democràcia, qui engendra a qui? Estem en l’escena final del desafiament Catalunya-Espanya amb tres actors rellevants: Rajoy, Soraya i Millo. El primer ha promès canviar el xip en la segona estada a la Moncloa. Per força. Amb majoria simple ha d’afluixar per entendre’s amb els col·legues que l’han envestit. Sense llançar per la borda les lleis del mandat  anterior (educació, reforma laboral i llei mordassa), accepta rectificar-les en ares d’una entesa raonable, respectant els principis d’igualtat dels espanyols i la sobirania nacional indivisible sota l’eslògan  “no hi ha democràcia sense llei”. Només quan interessa? Per què no a la inversa? La llei orgànica de l’Estatut del 2006 aprovada per les Corts Espanyoles, referendada pel poble i signada pel rei, ¿per què fou recorreguda pel PP i trinxada pel Tribunal Constitucional? Les lleis publicades al BOE tenen rangs diferents de compliment? La vicepresidenta Soraya ha estat ungida per plasmar aquest diàleg indefugible i esvair el fantasma de la independència amb contactes permanents abans no prengui més cos el “referèndum o referèndum” del setembre 2017. ¿S’albira una negociació amb més prometences etèries per decantar els catalans indecisos contra el separatisme o més repressió judicial per reafirmar l’unionisme del PP-PSOE-C’s? Tres blocs blindats antireferèndum, sense  escletxes com antuvi amb el terrorisme. Ara a través de l’òptica “don dinero, poderoso caballero”, sinònim de “la pela és la pela”. Enric Millo, polític de fusta conservadora i nou delegat d’Espanya a Catalunya, s’ha compromès evitar la col·lisió dels dos combois amb la mateixa recepta del diàleg exhaustiu per aturar un referèndum autonòmic il·legal. Quina vareta màgica es traurà de l’armilla després de 5 anys d’intents infructuosos? Un desembarcament amb “l’operació diàleg” fa témer el pitjor per fer avortar el full de ruta.

Molts catalans qüestionen el perquè d’aquesta fòbia nacional a un referèndum pactat. No és cap Catexit automàtic. Ignorem quants  voldrien deixar de ser espanyols descontents del tracte que reben. Els sondejos no són infal·libles. L’única certesa del 9-N va ser els dos milions de secessionistes d’una població de 5,5 milions amb dret a vot. Amb una alternativa fiable que mai s’ha ofert, molts optarien per una Catalunya restaurada, recuperant l’Estatut íntegre i legal mutilat al 2010. La negativa a la consulta la fonamenten en la indivisibilitat d’Espanya votada sota el militarisme del 78 (“todo bien atado”), en la covardia i la por terrorífica que surti una diferència a favor de la segregació. Què se’n derivaria per al país sense el primer motor nacional? Conclusió: sepultem el tema, absurdament. Negar la bilateralitat és imposar la unilateralitat i desobediència. El principi d’igualtat és fictici. Ha fallat durant 38 anys la base de l’ordinalitat (no pagar més del que reps).Qui i quan han rendit comptes d’aquesta milionada d’euros solidaris? Ser independent suposa autonomia política i econòmica reals com a nació. Implica un esforç titànic per necessitat, no per caprici. Si Espanya no vol aquesta escissió per les seves conseqüències nefastes, per què no regenera el sistema territorial amb noves estructures equilibrades i justes?

El camí de la desconnexió va directe al laberint de la trama judicial espanyola. La legislació del Parlament està en l’huracà de la denúncia automàtica. Els missatgers de Madrid com poden apagar la foguera de la confrontació amb més combustible? Parlar d’entesa  en aquesta cresta de crispació és burlesc i provocador. Fa anys que sentim la promesa recíproca de seure’s a parlar. Només apreciem retrets mutus d’incompliments, mentides i falsedats numèriques en inversió. Com poden convèncer la societat i al contribuent fidel quan els fets –a vegades corruptes- contradiuen les paraules? No es pot ser ambaixador de la llei sense permís de la democràcia en un país plurinacional i lliure. “La llibertat no es jutja” (Santi Vidal). No podem capgirar l’ordre. Cap llei pot sustentar-se al marge de la voluntat popular, excepte en règims dictatorials. És un contrasentit declarar la llei humana immutable i eterna.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/11/2016

 

Deures escolars, Sí o No?

La regeneració de l'escola abarca els àmbits personals, materials, organitzatius i didàctics, dintre i fora del recinte. Si els deures escolars són una externalitació de l'activitat de l'aula, fins a quin punt tenen caràcter obligatori? D'aquí la polèmica entre detractors i partridaris dels deures extraescolars.

Ha tornat a revifar amb aires desafiants un debat tan antic com la polèmica conciliació dels horaris laborals amb la vida familiar fent vaga de deures escolars.  Si la jornada de l’estudiant, amb tots els matisos diferencials de l’edat, és comparable a la de l’adult, perquè s’ha d’endur treballs a casa per a l’endemà o el cap de setmana? Els pares detractors d’una tradició històrica, són millors educadors dels seus fills o detesten haver-hi de posar el coll per complir amb els requeriments de l’escola? O per contra, són uns recursos que enforteixen més la relació col·legi-família? És evident que hi tenen molt a dir com a part implicada, sempre que no interfereixin en les directrius pedagògiques de la Conselleria i l’ideari propi del centre. Tan evident, igualment, que el professorat no vincularà mai uns deures extraescolars, imposats o lliures, als continguts nous propis de l’aula. Sempre s’han considerat un complement o reforç de matèries explicades. D’aquí ve la discussió d´una obligatorietat arbitrària fins l’exigència i reclam de l’abolició dràstica. Recordo les controvèrsies en molts claustres de professors i els equilibris per redistribuir els deures de casa per àrees (dues cada dia, com a màxim) per no ser abusius. Menys encara per al cap de setmana.

Les Ampes i associacions reivindicatives d’una escola “sense deures per a casa” estan en el mateix dret que els pares satisfets amb el classisme de l’escola “pro deures”. Qui en vulgui que en faci. Liberalisme total. Aquí comença el conflicte i les divergències. Discriminació en un mateix centre o classe, per raons de capacitat i voluntarietat individual, cultural o familiar? Probablement, qui més necessita d’un repàs diari és qui més s’hi resisteix. Mai són avaluables per norma. Milloren el rendiment personal i són un recolzament que agilitza el ritme de l’assignatura, generalment. D’on prové, doncs, el rebuig? Si els deures dels fills són considerats un càstig per als pares que els han d’ajudar fer o controlar que els acabin no tenen la funció benèfica que pretenen. Seran contraproduents i maleïts per uns i altres. Han de ser un al·licient per a l’aprenentatge, que flueixin agradosament entre els tres components: escola, família i alumne-fill. Això no treu d’altres alternatives més originals que al·leguen com a contrapartida: organitzar les compres setmanals, fer cuina familiar, programar una sortida o viatge, compartir consultes per internet. Són noves dimensions de formació fantàstiques que fomenten hàbits socials fora de la rutina memorística i conceptual de l’academicisme. Les dues vies són mitjans que estimulen uns mateixos objectius amb continguts polivalents per motivar la creativitat, promoure l’esforç personal i la responsabilitat dels propis actes. Justificar l’abolició dels deures perquè el nen tingui més temps per jugar contradiu la tesi que a l’escola s’ha d’aprendre jugant. Quan i com inculcarem progressivament que el saber no és innat en el ser humà (ningú neix ensenyat) i que es requereix dedicació i voluntat? Que la competitivitat del mercat laboral és ferotge i cal estar preparats? L’atur juvenil esparverant no és justificatiu. Cada estudiant té un poder intuïtiu i de retenció desiguals, com l’agilitat mental i el potencial artístic. Les facultats es poden exercitar de moltes maneres, menys amb la passivitat. Uns deures escolars estimulants, diversificats i dosificats no poden ser perjudicials. Davant del dubte, respectant totes les opinions socials i dels tècnics en educació, el tema podria sotmetre’s a un referèndum democràtic –tant de moda-, globalment o per escoles: Deures, Sí o No? El gremi educatiu no vol ni pot carregar amb una culpabilitat immerescuda com si fossin els ogres o espantalls dels drets de la  jovenalla. Tot el contrari. És mereixedor de tot l’agraïment social per la seva aportació professional en una tasca extra. Seria més còmode alliberar-se’n que fer-se còmplice i col·laborador. Gràcies, mestres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/11/2016