Deures escolars, Sí o No?

La regeneració de l'escola abarca els àmbits personals, materials, organitzatius i didàctics, dintre i fora del recinte. Si els deures escolars són una externalitació de l'activitat de l'aula, fins a quin punt tenen caràcter obligatori? D'aquí la polèmica entre detractors i partridaris dels deures extraescolars.

Ha tornat a revifar amb aires desafiants un debat tan antic com la polèmica conciliació dels horaris laborals amb la vida familiar fent vaga de deures escolars.  Si la jornada de l’estudiant, amb tots els matisos diferencials de l’edat, és comparable a la de l’adult, perquè s’ha d’endur treballs a casa per a l’endemà o el cap de setmana? Els pares detractors d’una tradició històrica, són millors educadors dels seus fills o detesten haver-hi de posar el coll per complir amb els requeriments de l’escola? O per contra, són uns recursos que enforteixen més la relació col·legi-família? És evident que hi tenen molt a dir com a part implicada, sempre que no interfereixin en les directrius pedagògiques de la Conselleria i l’ideari propi del centre. Tan evident, igualment, que el professorat no vincularà mai uns deures extraescolars, imposats o lliures, als continguts nous propis de l’aula. Sempre s’han considerat un complement o reforç de matèries explicades. D’aquí ve la discussió d´una obligatorietat arbitrària fins l’exigència i reclam de l’abolició dràstica. Recordo les controvèrsies en molts claustres de professors i els equilibris per redistribuir els deures de casa per àrees (dues cada dia, com a màxim) per no ser abusius. Menys encara per al cap de setmana.

Les Ampes i associacions reivindicatives d’una escola “sense deures per a casa” estan en el mateix dret que els pares satisfets amb el classisme de l’escola “pro deures”. Qui en vulgui que en faci. Liberalisme total. Aquí comença el conflicte i les divergències. Discriminació en un mateix centre o classe, per raons de capacitat i voluntarietat individual, cultural o familiar? Probablement, qui més necessita d’un repàs diari és qui més s’hi resisteix. Mai són avaluables per norma. Milloren el rendiment personal i són un recolzament que agilitza el ritme de l’assignatura, generalment. D’on prové, doncs, el rebuig? Si els deures dels fills són considerats un càstig per als pares que els han d’ajudar fer o controlar que els acabin no tenen la funció benèfica que pretenen. Seran contraproduents i maleïts per uns i altres. Han de ser un al·licient per a l’aprenentatge, que flueixin agradosament entre els tres components: escola, família i alumne-fill. Això no treu d’altres alternatives més originals que al·leguen com a contrapartida: organitzar les compres setmanals, fer cuina familiar, programar una sortida o viatge, compartir consultes per internet. Són noves dimensions de formació fantàstiques que fomenten hàbits socials fora de la rutina memorística i conceptual de l’academicisme. Les dues vies són mitjans que estimulen uns mateixos objectius amb continguts polivalents per motivar la creativitat, promoure l’esforç personal i la responsabilitat dels propis actes. Justificar l’abolició dels deures perquè el nen tingui més temps per jugar contradiu la tesi que a l’escola s’ha d’aprendre jugant. Quan i com inculcarem progressivament que el saber no és innat en el ser humà (ningú neix ensenyat) i que es requereix dedicació i voluntat? Que la competitivitat del mercat laboral és ferotge i cal estar preparats? L’atur juvenil esparverant no és justificatiu. Cada estudiant té un poder intuïtiu i de retenció desiguals, com l’agilitat mental i el potencial artístic. Les facultats es poden exercitar de moltes maneres, menys amb la passivitat. Uns deures escolars estimulants, diversificats i dosificats no poden ser perjudicials. Davant del dubte, respectant totes les opinions socials i dels tècnics en educació, el tema podria sotmetre’s a un referèndum democràtic –tant de moda-, globalment o per escoles: Deures, Sí o No? El gremi educatiu no vol ni pot carregar amb una culpabilitat immerescuda com si fossin els ogres o espantalls dels drets de la  jovenalla. Tot el contrari. És mereixedor de tot l’agraïment social per la seva aportació professional en una tasca extra. Seria més còmode alliberar-se’n que fer-se còmplice i col·laborador. Gràcies, mestres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/11/2016