El referèndum, àrbitre del diàleg

Diuen que tots els mals tenen solució menys la mort. El conflicte Espanya-Catalunya no pot ser una excepció. Els límits arriben quan ja no donen més de si. Fins quan durarà el cas per veure la llum de la solució? 

Caldrà tensar tant la corda fins que peti o els extrems es toquin? Tots intuïm que parlo del contenciós Espanya-Catalunya. Diuen que la justícia és lenta, que no dóna l’abast. No és el cas. Al llarg del 2016 han surtin dels tribunals del país prop de 20 sentències o resolucions contra diputats catalans o lleis del Parlament, quan casos greus de corrupció política porten anys esperant als llimbs de la justícia. Altres són absolts o enterrats per la via ràpida. Però, el cas que ens ocupa ha topat amb una pedra granítica: el descontentament del poble català des del 2010 (sentència injusta contra un Estatut aprovat i recorregut pel PP). Conversió d’un interès polític en problema jurídic amb tot un llarg muntatge al seu entorn. D’aquí les plagues estatals contra una Catalunya cívica i pacífica, però inconformista i reaccionària enfront les injustícies centralitzadores. Fallits els intents negociadors  constitucionals durant 5 anys s’ha arribat a l’independentisme parlamentari del 48% (eleccions 27-S del 2015) que ha activat el full de ruta previst cap a una república catalana. El TC ha decapitat tota iniciativa parlamentària que beneficiés l’autonomia i l’intent d’una consulta legal. Això ha fet créixer la desafecció mútua al límit. Com i quan podrà començar el desglaç amb un diàleg de fets enlloc de recórrer als tribunals?

Els dos bàndols estan atrinxerats. Espanya en el castell del 78 fortificat sobre la unitat indivisible i la igualtat dels espanyols. El segon enunciat és erroni perquè bascos i navarresos són diferents i el principi d’ordinalitat autonòmica no s’ha aplicat mai.  Catalunya davant del bloqueig estatal s’ha estancat en la defensa unilateral de l’independentisme no absolut, però, majoritari en la societat. L’enfrontament és un risc de col·lisió. La desobediència a la justícia com a espanyols i al Parlament com a catalans és una doble arma mortífera. L’informe anual del grup “Amics del País” (M. Roca Junyent)  refusa la judicialització i el desobeir a canvi del diàleg. Continuen les flors i violes per més ambaixadors de Madrid a Barcelona. Diu que el catalanisme no vol “anticossos de desobediència” per no crear estrès i regressió econòmica. Oblida el senyor Roca –pare de la Constitució del 78- que va renunciar el pacte fiscal català al costat de Jordi Pujol? “D’aquella pols aquests fangs”. Ara proposen més autogovern i una oferta com la panacea de l’entesa. Com? “Sense renunciar les posicions pròpies s’han de reconèixer les de la part contrària”, afirmen. Difícil de menjar i pair. Sense populismes han de proposar un programa bilateral de mínims per satisfer les reivindicacions històriques justes. Falta el principal: que el poble, àrbitre de la democràcia,  accepti el menú. És a dir, el terrorífic referèndum és inevitable: la independència o l’oferta. Si els partits unionistes són incapaços d’aparcar la seva integritat sobiranista espanyola no hi haurà oferta, diàleg i menys consulta vinculant. S’ha tocat la Constitució quan ha interessat. Com que l’empat i desentesa estan més que pronosticats –després de tantes pròrrogues – caldrà la intervenció europea per arbitrar els xuts finals amb la imposició d’un referèndum legal. La cimera del 23-D serà un totum revolutum amb els ingredients dels pressupostos. Es reforçarà la majoria de celebrar el referèndum gràcies al grup CSQP, fet que donarà nova munició al govern central per recórrer al TC i empitjorar la hivernació política. Desitjo equivocar-me com el millor obsequi nadalenc.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/12/2016