Cultura de les llistes obertes

Si per a canviar el sistema electoral de les llistes tancades es requereix un 50% d’abstencionisme, anem pel bon camí. El cansament dels votants s’accentua cada vegada que s’acosten a les urnes per escollir els candidats del partit preferent sigui local, autonòmic, nacional o europeu. L’apatia, frustració o desinformació podrien ser alguns dels ingredients que alimenten la desgana participativa, fruit del mal comportament generalitzat de les faccions polítiques. La seva ètica malparada i dubtosa, amb actuacions corruptes sovint, ha posat en entredit l’eficàcia del partidisme com a mètode sistemàtic i únic per triar els governants més adients. Malgrat la història d’algun partit sigui secular, no és obstacle per canviar el sistema que és ve practicant des del 1977 al nostre país.

Si la decisió parlamentària majoritària, sense la consulta popular, és suficient per legislar una modificació electoral, quins condicionants addicionals s’han de donar per fer-ho? Només alguns en parlen entre ells, però, ningú fa el pas. En totes les campanyes sorgeixen els grinyols clàssics dels bipartidisme, el bloqueig d’unes llistes sense l’opció aleatòria per triar l’ordre dels candidats, les aliances de perdedors enfront la coalició més votada que la destrona de la presidència,... Cal una reforma que reconegui la vàlua de la persona aliena a l’entramat partidista i tingui representativitat política segons els habitants de cada província, en els comicis nacionals, i de cada comarca, en les eleccions autonòmiques. Els candidats, més pròxims als electors, defensarien millor els seus programes, anant per lliure o en coalició ideològica de partit. És la filosofia del polític a l’abast, que s’atansa al poble per parlar amb les persones i no a les persones. En les eleccions municipals el tacticisme encara seria més simple pel règim gairebé col•loquial entre electorat i candidat.

Si busquem resultats i comparatives del sistema de llistes obertes tenim diversos models europeus. A Finlàndia, prima el candidat individual amb el suport de 100 signatures, abans que els partits o associacions de districte, assignant els escons -segons la llei d’Hont-, en proporció als vots obtinguts. Es fa llista única ordenada per sorteig sense més identificació que un número, nom, municipi, professió i titulació. Els costos propagandístics d’informació, són mínims, perquè es fa més a cau d’orella que amb grans mitjans mediàtics.

A Suïssa les eleccions al Consell Nacional són tan obertes que alguns titllen de lliures. Els cantons tenen el nombre de candidats fixat segons la població. Cada partit presenta els aspirants sense ordre preferencial. Es voten les persones favorites del partit que sigui fins el nombre màxim permès del districte. El repartiment d’escons surt dels grups més votats que ocuparan els candidats més sol•licitats. A Luxemburg tenen un protocol semblant amb caràcter local, molt desvinculat del partidisme.

El sistema britànic funciona per districtes i de forma nominal. Cada membre defensa les seves propostes a prop de casa, el coneixen bé i li poden exigir el compliment de les promeses. El perill radica en l’aglutinament d’escons en un partit o l’exclusió de les minories. No obstant, els funciona bé, sembla ser, si el partit no distorsiona la Cambra amb una majoria avassalladora.

La cultura de les llistes obertes dóna molta empenta a la persona lluitadora, independentment del comportament polític del partit o la repercussió de la sondocràcia. La valoració individual que en fa la societat de cada candidat no crea crispació electoral i no està supeditada a la pressió mediàtica. Això permetria que els parlaments els ocupessin representants més propers i menys anònims, amagats en unes llistes encapçalades per les cúpules de sempre. La professionalitat individualitzada donaria un rumb més dinàmic a l’actual status polític, -quasi vitalici- instal•lat en el poder, que les generacions joves rebutgen. El polític com a educador és una assignatura pendent del país. Tantes dècades de rutina i opacitat, demanen canvis del clima governamental i un nou estil de fer política més transparent i pedagògic, amb noves cares predisposades a servir la democràcia.


Ramon Mas Sanglas
16/10/2009

Proposta d’un nou calendari escolar

La previsió dialogada sempre és imprescindible, malgrat la polèmica dos any abans. L’anunci no és novetat: una setmana escolar de vacances al febrer del curs 2010/2011. El calendari acadèmic europeu sempre ha estat un punt de mira unilateral, però, insuficient en si mateix. L’àmbit escolar està lligat al món del treball, les festes anuals, la climatologia, l’arranjament dels locals, la renda familiar, la flexibilitat horària,...per conciliar més bé el “modus vivendi” dels adults amb els fills. Podríem agrupar en quatre consideracions o incògnites la modificació del calendari:

Primera. Sense una visió global i específica, alhora, dels calendaris laboral i escolar, no es poden harmonitzar recíprocament. El departament d’Educació s’ha d’entendre amb el món empresarial i sindical per consensuar, mínimament, les dates de les festes laborals comunes i un horaris més flexibles, sense descartar la jornada acadèmica intensiva en certes edats, tot el curs o en temporada de més calor.
El trimestre escolar més llarg és el primer, fins el Nadal. Per què no implantar un període de descans a principis de novembre si el curs ha iniciat la segona setmana de setembre?
El període vacacional de febrer només té lògica si el segon trimestre comença el 2 de gener, com a Europa, i no el dia 8 del mes, per donar marge a més dies lectius. Quan la Pasqua s’escau molt aviat els dos períodes resulten molt curts. Considero un pedaç aquesta interrupció i fora del context anual sense el descans de la tardor. Amb dues setmanes addicionals sobrarien els dos dies festius locals i escolars.

Segona. Les persones implicades directament en litigi són els docents i els pares, a més dels destinataris, l’alumnat. De moment les discrepàncies són més que les coincidències. El professorat, via sindical o administrativa, no ha rebut, de moment, cap invitació per discutir la nova redistribució laboral. La setmana de febrer serà de descans, de monitoratge, de formació individual o de preparació acadèmica? Els pares disposaran, majoritàriament, del mateix nou descans setmanal dels fills, prèvia negociació amb l’empresa? Hauran de recuperar les hores o faran una permuta de les seves vacances estiuenques? Si cadascú va pel seu cantó la relació familiar serà inexistent.

Tercera. Els recursos humans i materials per ocupar l’alumnat que no pugui quedar-se a casa, d’on sortiran i qui els ha de costejar? Els monitors habituals del mes de juliol, -universitaris la majoria- estan en plena efervescència d’exàmens. Més del 50% dels alumnes no podran ser atesos pels seus pares o tutors. És un maldecap familiar afegeix a mig febrer. Si han de continuar a l’escola amb unes activitats complementàries s’aigualeix l’objectiu bàsic de la setmana, que és trencar el ritme lectiu. Les Ampes veuen amb bons ulls la novetat, però, a càrrec de l’administració, local o autonòmica. Em sembla que l’economia pública no està per afrontar tantes inversions.

Quarta. El fills són del pares, no dels avis, veïns o cangurs. L’afegit d’uns nous dies festius dins el curs acadèmic pot distorsionar la vida familiar si la societat empresarial i productiva no és flexible per compatibilitzar-ho. La continuïtat de les vacances estiuenques ofereix més comoditat que en períodes interanuals. La proposta del departament només s’optimitzaria amb la disponibilitat majoritària i simultània dels pares amb el triple objectiu de relaxament acadèmic, laboral i d’estalvi.

La valoració que se’n desprèn, és que s’ha de ponderar millor la decisió final mentre la confluència de tots els factors humans i econòmics no siguin més positius. No oblidem que l’horari de la jornada laboral juga un paper molt important en el còmput anual de les hores, en benefici o en contra de la conciliació família i escola.


Ramon Mas Sanglas
14/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091014/53804580509.html

La LEC sota sospita d’il•legalitat

El Parlament va aprovar la Llei de Educació de Catalunya (LEC) amb el consens del grup majoritari de l’oposició fa tres mesos i escaig , amb un percentatge de vots favorables molt alt, fet inusual. Tot just iniciat el desplegament legislatiu s’aixequen ja veus exteriors clamant la seva revisió per la dubtosa legalitat competencial d’algun apartat. Es tornarà a repetir una odissea paral•lela a l’Estatut? Ha de passar tot pel tamís del centralisme espanyol o arribar al Tribunal Constitucional (TC)? Si Catalunya té transferides totes les competències en matèria educativa, ha de sotmetre a Madrid aquestes directrius de la seva incumbència? Analitzem els dos punts calents objecte de conflicte: el disseny del currículum escolar i el nou cos de funcionaris.

El “ministerio de Educación” ha alarmat que la LEC no compleix amb la distribució horària de les matèries de règim nacional, en concret, les tres hores setmanals de castellà a primària. Tema més que discutit legalment i justificat pel bilingüisme autonòmic i el compromís d’assolir per igual el domini de les dues llengües cooficials al finalitzar l’obligatorietat escolar.
Quant al cos docent, la LEC redueix a cinc els dotze cossos docents de l’ensenyament públic reconeguts en la LOE. Simplifica l’heterogeneïtat en funció del títol acadèmic dels ensenyants. Intueixo que el problema de fons radica en l’accessibilitat al cos per l’exigència del domini del català que limita més l’ingrés de possibles funcionaris de fora. Si aquesta normativa lingüística s’aplica als mossos d’esquadra, no ha de ser un condicionant més exigent dins l’estament educatiu on el català és la llengua vehicular del sistema?

Els dos governs han entrat en fase de diàleg per llimar les diferències de criteris aplicant l’art. 33.2 de la Llei Orgànica del TC que aconsella la resolució de conflictes de lleis aprovades, abans de recórrer a les instàncies superiors. Si la LEC se sustenta sobre la premissa de l’Estatut vigent, però, pendent de resolució –i sembla que va per llarg-, com podem garantir que no perilla la seva ortodòxia i es desplomi tot plegat? Aquestes converses tècniques per esbrinar què correspon a cada administració en matèria d’educació les considero supèrflues perquè fa anys que Catalunya gaudeix de la competència plena en aquest àmbit. Al seu moment van establir-se els protocols de les fronteres i els drets autonòmics propis.

Fa poc de tres mesos el mateix ministre Gabilondo es desfeia en elogis a favor de la LEC valorant la gestió innovadora dels centres i la participació especial dels pares. Per què de cop i volta es qüestiona la llei? Durant la seva tramitació parlamentària es van sentir veus contràries del PSOE per la insuficiència horària del castellà, i del PP, exigint un bilingüisme harmònic integrador. Tots dos parlaven amb un to amenaçador d’hipotètica inconstitucionalitat. No és estrany, doncs, s’interposin traves abans s’exhaureixi el temps reglamentari de les apel•lacions.

La causa del problema no pot ser altra que la politització de la LEC, amb el comú denominador de la llengua catalana, cada dia més expansiva, lentament, però, enfortida amb més publicacions i major integració de la nova immigració i amb més autòctons que omplen moltes aules de Normalització Lingüística arreu de les comarques. Per contrast, i com a certificació d’aquesta asseveració, constatem que no succeeix el mateix al País Basc, -on el nacionalisme ha estat suplantat políticament-, ni a Galícia, on la llengua pròpia fa anys no té una pujança exuberant. El fet d’una immersió lingüística escolar positiva durant trenta anys, aproximadament, és irrefutable i irrenunciable, perquè es compleixen escrupolosament els objectius finals de l’ensenyament obligatori de tots els estudiants del país: parlar i escriure correctament les dues llengües, catalana i castellana.


Ramon Mas Sanglas
12/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091103/53816798876.html

Olimpíades electorals

Els polítics catalans han iniciat l’escalfament de la cursa electoral un any abans. Ells guisen, amaneixen i s’ho maneguen tot, fins el dia de la votació, després de marejar la perdiu els darrers quinze dies. Només en aquella jornada és imprescindible el poble –la democràcia- per comprar el seu vot, moneda de canvi per quatre anys més de tranquil•litat i bon viure. Qui ho negui, com justifica tal desassossec maratonià, per abastar la cadira del poder a un any vista?

Per conquerir aquest dia de glòria s’imposa l’aparença, almenys, d’uns deures més ben fets que l’adversari, durant la legislatura. Ara urgeix endreçar la casa, fer bugada dels pecats amagats, si per mala sort albiren la llum de la veritat. Uns, estan obligats a fer actes de contrició i penediment, mentre d’altres veuen l’esperança del pòdium més a l’abast. Ara toca l’escenificació o paròdia de l’apropament per transmetre una imatge impol•luta als ulls de l’electorat. Quan la conducta poc desitjable del polític mereix ser reprovada pels seus mateixos companys de coalició, aconsellen als capitostos que “agafin el toro per les banyes” i “facin net”. Què és això? Que reestructurin el llistat dels seus subordinats segons la fidelitat i utilitat al partit? S’obliden que el poder democràtic del poble és qui els passa pel sedàs a tots, que els avalua per renovar o extingir el contracte, i no la cúpula de cada partit. Aquest és el pitjor mal, endèmic, de les candidatures tancades. Només els votants atorguen les medalles d’or, plata i bronze pel servei rendit al ciutadà, no el partit. Les negligències i la ideologia erràtica sovint passen factures cares.

És hora de canviar el xip i decretar l’extinció del mecanisme electoral actual que amaga dins l’anonimat persones ineptes i s’ignoren currículums de polítics valuosos que no tenen l’opció de presentar-se lliurement amb l’aval d’unes signatures. Defenso el rèquiem de les llistes tancades en pro de les obertes o nominals, sense ordre de candidats, encara que es presentin en coalició. Si fins ara, la manca de temps ha estat d’excusa per no fer-ne llei, proposo que els partits que no incloguin en la seva campanya electoral la urgència d’aquesta demanda popular, tinguin el rebuig en les urnes. Exemples del model no en falten arreu d’Europa (Suïssa, Luxemburg, Finlàndia, Anglaterra). Volem candidats cara a cara i de la mà del poble, sense l’antifaç del partidisme i la seva idiosincràsia. Prou d’opacitats polítiques emmagatzemades en el si de cada facció fins l’esclat de la bombolla, just abans de les cites electorals.

La veu del canvi que propugna la societat de l’abstencionisme o vaga del vot, és més potent i clamorosa que una manifestació general del país. El seu missatge és ben explícit: no volem els governants que ens autoimposen per ordre de llista i sota pressions mediàtiques. Volem concedir les medalles de la responsabilitat als polítics més professionals que s’hagin acreditat com a experts i siguin mereixedors de la confiança individual a través de les urnes.

Ramon Mas Sanglas
10/10/2009

Valors familiars i escolars sota xantatge

Adolescents francesos remunerats per evitar l’absentisme escolar crònic. Mesura que ha aixecat gran polseguera en els mitjans educatius i socials del país veí, pels tres centres experimentals de les rodalies de París afectats, extensible a una trentena d’escoles més el curs vinent, si el mètode reïx. Un premi de 10.000 euros per aula per fruir d’unes colònies pagades o viatges culturals, a canvi d’escalfar la cadira tot l’any, no és gens menyspreable. Han qualificat de situació extrema aquest recurs pecuniari per salvar el desinterès absolut i l’abandó escolar dels joves que no aconsegueixen portar-los a les aules per pròpia iniciativa. Pagar per obligar l’assistència escolar és, crec, carregar-se la magnificència de la funció docent, l’autoritat paterna i educativa, com si el treballador tingués dret a cobrar només per anar a la feina, productivitat apart. Per al jovent, feble en conviccions, no són uns antecedents maldestres per entrar al futur món laboral?

Quan els deures de l’aprenentatge no neixen de la força i voluntat individuals, sota la tutela de les obligacions familiars, l’escola se’ls converteix en un centre d’empresonament, a costa de més despesa pública, en el cas francès. Els valors del saber que menystenen i banalitzen, són fruit d’una desfeta familiar progressiva que sol començar premiant el fill amb la paga setmanal per fer-se el llit, parar la taula, comprar el pa,...i més endavant, la bicicleta o la moto, per aprovar el curs. Tot "a canvi de...” o cultura mercantilista que aprèn ben aviat del seu entorn. Regles d’un joc molt perillós que fa rebotar moltes criatures davant d’una negativa materna, tant nefasta com el “ho diré a la senyoreta o al mestre”, si no em fas cas. El rol familiar i docent s’han de complementar, i mai interferir, suplantar o contradir.

El súmmum de l’autoritat desacreditada, segrestada, és convertir la irresponsabilitat de cada edat, en un mercadeig condicionat al materialisme del diner o dels regals, per guanyar-se la simpatia i l’estimació. Això, és, posar preu als valors més nobles del servei a casa, l’altruisme, la companyia, l’estudi,...amb l’excusa de no traumatitzar o ferir la sensibilitat immadura del nen, aparentment. Ridiculesa absurda que pot aprofitar per fer xantatge l’adult o convertir-lo en la seva joguina, objecte de maltractament, quan li vingui en gana. Per aquí pot arrelar una incipient violència de gènere, -sovint abans de la majoria d’edat- quan de petit no s’assoleixen els hàbits dels respecte i de l’esforç per fer allò que no sempre ve de gust i sense contraprestacions.

Ramon Mas Sanglas
7/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091011/53801803424.html

Falten líders i voluntat de canvi

El cos social dels pares i fills, alumnes i mestres, polítics i societat estan en crisi per falta d’autoritat, no autoritarisme. La cúpula dels governants, diana cabdal dels dards, fa trontollar l’equilibri de la piràmide perquè fa temps que la cobdícia s’imposa, per damunt de l’acceptació de l’esforç i el servei. L’afany del diner fàcil d’abastar ofega l’esperit de la convivència pacífica i la cultura de l’exemplaritat. Cada dia ens esclaten a les mans nous casos de comportaments dubtosos que minven la confiança entre governs i ciutadans. Sense guies o amagats en la impunitat, de quins models ens podem refiar sense témer el naufragi?
La trilogia negre d’uns polítics opacs, uns pares estressats i uns mestres impotents, fa difícil de configurar un rumb segur i optimista si no trobem els líders que ens exigim i reclamem. Existeixen panacees realistes i possibles, que tots tenim in mente, i que no gosem aplicar perquè la covardia de la inèrcia i el bon viure mediàtic dels opulents superen la inquietud d’una renovació profunda i progressiva. Un remei per a cada malaltia:
Falla el sistema electoral de les llistes tancades que alimenta l’avarícia d’uns polítics instal•lats en el poder emparats per uns partidismes rivals. Legislem, d’una vegada, un model de comicis amb llistes obertes.
El món empresarial no deixa conciliar la jornada laboral espanyola de l’home i la dona amb la vida familiar, perquè encara no s’ha assumit la cultura europea que a més flexibilitat, més eficiència i productivitat.
Com a conseqüència, l’escola aparcament i conflictiva, es veuria alleugerida dels problemes familiars que no li pertoquen. Si els pares visquessin més alliberats amb uns horaris flexibles, podrien conviure amb els fills des de les cinc o sis de la tarda. Les lleis eficients han de servir la persona, no a l’inrevés.

Ramon Mas Sanglas
5/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091006/53798755324.html

Sistema o polítics acabats? (NO ENVIAT)

Ser polític en aquest país resulta econòmicament rentable, però, socialment, gaudeix de poc prestigi. La degeneració progressiva per culpa de conductes corruptes ha pervertit el sistema a través dels partits i les coalicions, en permanents litigis per abastar el poder.

Són múltiples els mals que pateixen els nostres grups polítics. Urgeix una renovació estructural del seu finançament i de tot el sistema electoral, per canviar l’estil actual de fer política, poc recomanat per inacceptable. No té credibilitat popular per la ineficiència, la doble moral i la constant contradicció entre les paraules i els fets. El context polític nacional i autonòmic, fòssil i radicalitzat, no és representatiu a l’hora de legislar perquè està lluny d’un poble que no admet majoritàriament el mecanisme d’unes llistes tancades, imposades per la Constitució del 1978. S’ha de rescabalar el poder democràtic real, paralític i presoner en mans dels parlamentaris. Les paròdies electorals serveixen per destapar els camuflatges dels partits cada quatre anys i marcar nou territori, enlloc de parlar amb la gent i captar els seus missatges i angoixes. El polític, que es creu emissor dels seus dogmes, s’ha de convertir en receptor i servidor.

L’enrocament progressiu de les mateixes persones en el poder ens ha dut a un capgirament greu de les regles del joc, fruit d’una reglamentació constitucional anacrònica. La maquinària governamental ha segrestat la democràcia que ha posat al seu servei impregnant fins i tot l’activitat econòmica i humana. En els comicis electorals cada candidat es converteix en venedor ambulant de productes utòpics per assegurar el seu rànquing comercial, el seu escó, com una mercaderia més, amb la simple moneda de la promesa fàcil. És la litúrgia a què ens han avesat per comprar el vot del ciutadà. En lloc demanar-nos què ens fa falta o volem canviar, ens imposen el producte. Si no t’agrada, te n’abstens. Quina legitimitat podria tenir un govern amb un abstencionisme superior als 50%?

Mentre no s’obri el meló de la Carta Magna i es mantingui el seu caràcter intocable, que impossibilita la modificació del sistema electoral, la representació autonòmica al Senat, la llibertat popular de consulta, la flexibilitat monàrquica,... no podrem somniar en unes llistes obertes amb persones il•lusionades enlloc de partits o coalicions. La temença d’un revés individual i la pèrdua d’un muntatge suculent històric, fa que tots els parlaments del país, es desentenguin d’una nova llei. No estranyi, doncs, que, si per la legalitat no és fàcilment viable, apareguin altres viaranys titllats d’aventures, per aconseguir una llibertat d’expressió democràtica viva i noves formes de més autogovern.

Ramon Mas Sanglas
7/10/2009