Sostenibilitat dels pensionistes catalans

El col·lectiu de jubiltats catalans- 1,6 milions-  tindran la paraula decissiva el 27-S- Apostaran per seguir igual o millorar la seva pensió?  Busqueu informació objectiva urgentment.

La controvertida polèmica sobre les pensions dels catalans -1,6 milions de beneficiaris-  en cas d’una segregació territorial, es fonamenta en la temença sembrada per l’espanyolisme anticatalanista i en la ignorància per manca de documentació econòmica, rigorosa i oficial. És un fet real que Catalunya pateix avui un dèficit fiscal en l’àmbit de la Seguretat social, sotmès a un règim estatutari i constitucional restrictiu penalitzat per la quota de solidaritat obligatòria dels seus impostos. La diferència entre la recaptació mensual dels treballadors i empresaris catalans i la despesa dels seus pensionistes no és compensatòria  degut a l’evasió parcial a Madrid del capital recaptat. La mitjana recaptatòria de Catalunya és superior amb un 19% d’aturats enfront dels 23% d’ Espanya, sense comptar les empreses catalanes amb seu a Madrid on cotitzen. La millora progressiva post crisi i els valors absoluts de la recuperació són alentidors perquè l’economia catalana aporta el 20% del creixement nacional, un 16% de la població espanyola.  En un sistema de Seguretat Social propi això repercutiria directament en les arques catalanes amb un augment d’uns 200 euros/mes –aproximadament- per pensionista, uns tres mil milions anuals addicionals. Si la pensió mitjana del sistema espanyol –jubilació, incapacitat permanent, viduïtat i orfenesa- és de 864,80 euros/mes (2013), en un  règim català independent hi haurien més mileuristes.

Els malentesos sobre el pagament dels jubilats es basen en el desconeixement del sistema o mecànica. No existeix un fons acumulatiu i exclusiu per a tal finalitat. Es paga cada mes al pensionista de la recaptació aportada pel sector actiu dels treballadors i empreses cotitzants a la SS. A menys atur més ingressos. La famosa guardiola o excedents reals de 41.634 mil milions d’euros (2014) gràcies als anys laborals de vaques grasses, s’està buidant cada vegada que l’INSS en fa ús per afrontar les dues pagues extres anuals. Cada autonomia hi té la seva fracció proporcional que caldria negociar o rescatar en cas de segregació.

El nivell de vida o renda per càpita varia entre regions. D’aquí la necessitat d’ajustar les quanties perceptores regionals al marge dels barems de cotització al llarg de la vida laboral personal per no devaluar el poder adquisitiu degut a les desigualtats autonòmiques. Es una fal·làcia la uniformitat espanyola en l’adquisició de béns, habitatge o les inversions quan la ràtio catalana entre pensió i productivitat és d’un 8% inferior al que hauria de ser. És insultant i demagògic llegir que “els catalans cobren les pensions gràcies a la solidaritat dels espanyols" (Fátima Ibáñez) i que una Catalunya independent no tindria liquiditat per pagar quan la seva taxa d’atur és més baixa i la cotització mitjana més alta. Esperem que les estructures d´Estat fetes per la comissió de la Transició Nacional ens ho aclareixin durant la campanya electoral. L’impossible  és ser autosuficients i aportar a més un 6’5% o 8% del PIB (segons el model aplicat de balança fiscal) per sufragar altres pensions o inversions espanyoles. La solidaritat té uns límits de temps i racionalitat a l’estil alemany, “no pagar més del que reps” (principi d’ordinalitat). Economistes prestigiosos apolítics no solament avalen la sostenibilitat social de les pensions actuals dels catalans com a estat propi –cada dia més nombroses-, sinó que el superàvit mensual de la SS catalana donaria per fer un fons de reserva  en vistes al major envelliment poblacional.

Tota la rumorologia unionista maliciosa al respecte és per atemorir als 1,6 milions de votants jubilats catalans, el major col·lectiu decisiu el dia 27-S per decantar la balança a favor propi o seguir perdent recursos de casa gràcies a la classe treballadora catalana en fase expansiva.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/8/2015

Tipologia de votants

Convocades les eleccions autonòmiques catalanes del 27S només ens queda mullar-nos com a votants. Ho tenim clar? Esperem més informació? No votarem per covardia, ignorància i passotisme? Som resposables del nostre futur per molts anys.

“Els ciutadans tenen els governants que es mereixen”, és una realitat i un tòpic alhora. Els resultats electorals parlen i expressen les voluntats populars fruit de la convicció, intimidació, indiferència o ignorància materialitzades en el vot individual comptabilitzat per les urnes. És la grandesa de la democràcia inapel·lable. Cada papereta té el mateix valor, sigui del ric o pobre, políticament culte o ignorant. El segon tòpic, “el poble no s’equivoca mai” queda qüestionat tot sovint al cap d’uns dies o mesos per errades governatives gruixudes que farien canviar el vot de tenir una segona oportunitat. Davant del poder vinculant d’uns comicis històrics i transcendentals tot català cridat a votar hauria de preguntar-se: ¿m’estic preparant bé per triar a consciència la papereta més encertada que determinarà el futur del meu país? Vist el garbuix polític de Catalunya, ¿cerco, rebo i selecciono la informació objectiva prescindint de l’estira i arronsa partidista i de la manipulació dels mitjans? ¿Quants vots canviarien el destí final dels catalans gràcies a una premeditació més il·lustrada, acurada i sospesada abans del 27S? No apostem a la ruleta de l’atzar, a un número màgic de la sort. Tots els responsables a favor i en contra del procés sobiranista, ¿són conscients de la influència en la tasca informativa i de l’obligatorietat de ser transparents i lleials? Seran fidels fil per randa als seus  programes explicats sense trair  principis bàsics? Governarà la candidatura més votada sense pactismes ni tripijocs capgirant la voluntat popular? El ball de xifres entre escons i vots farà trontollar el veredicte oficial en benefici de l’argumentari d’un bàndol?

Atenent-nos al ventall de candidatures, trobarem votants esperançats, convulsos i emprenyats amb l’amor propi ferit. Aparcant els abstencionistes, sense cap valor positiu, només estadístic, tenim tres estadis. Primer, els entusiastes del canvi dràstic sense fissures, els del doble SÍ o independentistes. Hi hauran votants del cor només, del cap i d’ambdós. La convicció de molts anys, la reflexió dels últims esdeveniments o la decisió d’última hora seran cabdals per aplegar o no una majoria i fer la desconnexió amb totes les conseqüències. Segon, els convençuts de la unió patriòtica malgrat les diferències ideològiques i econòmiques que ens limiten, votaran NO a una segregació nacional per por a dividir el poble, per submissió constitucional o per inèrcia del continuisme. Frenar la llibertat i el progrés d’un país per covardia és tan dubtós com apuntar-se a l’aventura d’un destí poc explicitat. Tercer, el front dels indecisos (SÍ/però...), confiats en el provenir d’una Espanya ‘condemnada al diàleg’ i al reformisme constitucional. Demanen el vot a una hipotètica entesa sine die. Saben que la transició autonòmica està esgotada i cal un nou model fiscal discutible. Creuen en el dret genèric  a decidir, no admeten la negació al canvi, ni la fugida i el trencament. Un posicionament neutral, sense ofertes fermes i en terra de ningú, ¿quina sortida noble i realista ofereix al votant entre dues aigües? Els queda un mes i mig per veure la llum, determinant per decantar la balança del Sí/No, o formar un sector parlamentari de vaivé segon les conveniències  legislatives de cada moment.

En cas d’un repartiment equilibrat d’escons entre els tres blocs, sense cap majoria absoluta (mínim 68 escons), tindríem un Parlament atípic amb personatges del món civil o no polític compromesos temporalment. Caldria la dissolució abans d´hora per normalitzar una Cambra estàndard? De guanyar els unionistes, ¿s’imposaria el seu tarannà immobilista de Madrid o mourien fitxa per desencallar el desencís dels perdedors i en benefici propi dels comicis nacionals propers? Només el triomf secessionista té previst un procés constituent fins el referèndum decisiu i la constitució de la nova república amb partits polítics oficialitzats. En definitiva, l’última paraula és dels catalans, no del govern central en desacord. Brussel·les, i menys Catalunya, admetran una imposició constitucional amenaçadora i coercitiva. La força majoritària del doble Sí –possiblement-  avalaria més la racionalitat del diàleg bilateral amb l’Estat que les promeses del polític crític amb el sobiranisme agafat a la bona fe d’una Espanya reformada, però, sense horitzó.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/8/2015

 

Els set planetes del 27S

Després de la convocatòria electoral (3 agost) comença l'espring final. La Diada 11S i la campanya del 27S seran la culminació per decidir el nostre vot. Estem mentalitzat de la trascendència històrica?

 

Està al caure la convocatòria electoral autonòmica normal. La maquinària del procés sobiranista s'està reciclant a marxes forçades dintre la legalitat per no exacerbar més el nerviosisme centralista. Ja sabem -finalment- els partits aspirants al nou Parlament. Els clàssics, sencers o fragmentats i les noves coalicions sorgides de la pròpia regeneració o de l´amalgama de personatges sota una llista única i tranversal amb la societat civil enmig de polítics. Un presidenciable de centredreta camuflat d'esquerres en quarta posició? Controvèrsia fàcil d'esvair, democràticament, amb primàries directes i universals. Que el votant de la candidatura "Junts pel Sí" marqui el seu favorit per formar interinament -un màxim de 18 mesos- un govern de concentració, en cas de guanyar. El polifacetisme polític català no pot ser més dispers i fet a mida per bé d'una democràcia representativa diversa o per mal del confusionisme popular. Les òrbites gravitatòries entorn d'un 27S seran set: dues forces centralitzadores de l'espanyolisme (PPC, C's), el tàndem orbital confluent del catalanisme "Junts pel Sí" (CDC-ERC) i CUP, i els tres planetes errants "Sí que es pot" (ICV-EUiA i Podemos), PSC, UDC. En l’univers electoral hi pul·lularan diversos meteorits independentistes no inscrits com a concursants directes (Procés Constituent, Solidaritat, MES, secessionistes d'UDC, Súmate, etc.) que apostaran lliurament pel millor postor. Formen un bon reguitzell de polítics díscols conversos a la causa sobiranista pel dret a decidir sense cap imposició partidista. Vet aquí un panorama parlamentari multicolor que en definitiva es reagruparà en tres blocs: el SÍ-SÍ a la independència, el NO rotund a la segregació i la tercera via sota un hipotètic reformisme constitucional/fiscal. Qualsevol majoria parlamentària (68 escons o més) d'una opció conduiria el futur de Catalunya al continuisme centralitzador, a l'esperança d'un canvi nacional de govern o a l'èxode català negociat. Són les regles galàctiques de la democràcia europea que no poden ser sotmeses o trencades per un rampell dictatorial del "no puedo y no quiero". L'imperi de la llei, caduc i canviable, està fet per i per a l'home, no a l'inrevés. Els Estats, autonomies i comarques han nascut i s’han modificat per voluntat majoritària dels seus habitants. Exemples recents, dues noves comarques catalanes en menys d'un any. La complexitat d'una nebulosa electoral trobarà solucions i respostes idònies si rep la llum necessària abans d'anar a les urnes. El ciutadà té el dret i el deure de conèixer les estructures d'un nou estat català, les limitacions, beneficis i renúncies temporals a que es veuria sotmès, malgrat les pressions i les incògnites europees de rebuig o acceptació de l’eix Catalunya- Madrid- Brussel·les. Negociar és parlar en el marc de la legalitat compartida i la voluntat política bilateral, lluny de la decisió unilateral. Seria l'últim recurs per la sordesa democràtica persistent amb un 27S independentista victoriós. Ens enfrontem a uns comicis excepcionals irrepetibles que els resultants del NO i del SÍ convertiran en plebiscit sense cap decret explícit i amb totes les conseqüències. Tot està a les nostres mans. La congruència d'acceptar el veredicte de les urnes està lligat forçosament a les dues bandes, malgrat el desacord dels perdedors. Quin sentit tenen les amenaces, intimidacions i xantatges en un país europeu democràtic per influir o fer callar les urnes? “Quan un poble comprèn que obeir lleis injustes escurça la seva llibertat, cultura i dignitat, cap tirania por aturar-lo i dominar-lo” (periodista Martí Anglada).

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 28/7/2015

Els molins de vent de la independència

Les aigües del riu sobiranista tornen parcialment a la seva llera després de mig any de devastació. El bon abastament serà capaç d'omplir les esperances dels catalans?

 

Embolica que fa fort, però, l’independentisme té llista única per al 27S, finalment. Els gegants dividits de la fantasia política han tornat a la racionalitat i pot fer-se realitat el propòsit d’un poble. Ha calgut una cimera per crear un diccionari exprés i definir què és un polític civil, actiu, temporal i els seus drets només 70 dies abans de la cita amb les urnes. Un rècord d’ultimàtums per superar utopies com el voler competir una final de campions amb amateurs sols sense els professionals del procés sobiranista. Hauria estat un error històric i l’enterrament de la feina de tres anys, simplement per esquivar la ideologia del president i el seu partit. La independència d’un poble té signes partidistes propis o és l’alliberació d’un país democràticament? La rebel·lia col·laboradora de la CUP -nens petits díscols de CDC- no ha de moure un mil·límetre les línies mestres del full de ruta del procés, comú a tots els secessionistes. Si el problema rau en qui ha d’encapçalar la llista única la solució estaria en el mateix poble sobirà, no en el partidisme. Com? Mitjançant primàries populars directes sorgides del 27S. A falta d’una llei electoral catalana amb candidatures obertes, que cada votant marqui UNA creu al líder preferit de la llista -sigui polític o no- per presidir un parlament transitori i constituent de la nova república catalana amb un govern de concentració. Prou de lluites intestines pel lideratge. El full de ruta únic no pot divergir en els instruments comuns per aconseguir la fita. Estem dirimint un nou país entre Catalunya/Espanya, no entre ideologia dretes/esquerres. Si la confluència del moviment independentista no és total i forta, serà batuda per la unitat espanyolista del PPC, C's, UDC i la neutralitat dels indecisos capitanejats per les fades del federalisme hispànic del PSC, ICV i Podemos.

Hem superat el ridícul de la desunió després d’una crisi d’egos partidistes, encara que els resultats no fossin satisfactoris. Molt al final, però, hem entrat en la fase escocesa d’un referèndum formal amb forma de comicis plebiscitaris. Gràcies a l’empenta de l’ANC, Omnium Cultural, MES, l’AMI i altres entitats polítiques compromeses en aquest sumatori, la Diada 11S es veurà enfortida per combatre l’abstencionisme del 27S. Si Catalunya esdevé una República pròpia ja vindran les eleccions pertinents per formar l’arc parlamentari partidista més adient a les necessitats dels país. Aquest segon pas només té sentit fora de la transició econòmica i financera escloscades actuals. Què podria canviar a Catalunya amb un govern espanyol PP-Cs o PSOE-Podemos? Res de res o un lleuger envernissament. El repte és saber que farem el 28S si el poble opta pel canvi dràstic i la negociació de la separació. A més de gosadia política i ciutadana ens cal un calendari i unes estructures d’Estat ben definides pel dia D que il·lustrin al votant convençut i deixin pocs indecisos a casa un dia electoral clau per als catalans i el seu futur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/7/2015