Tipologia de votants

Convocades les eleccions autonòmiques catalanes del 27S només ens queda mullar-nos com a votants. Ho tenim clar? Esperem més informació? No votarem per covardia, ignorància i passotisme? Som resposables del nostre futur per molts anys.

“Els ciutadans tenen els governants que es mereixen”, és una realitat i un tòpic alhora. Els resultats electorals parlen i expressen les voluntats populars fruit de la convicció, intimidació, indiferència o ignorància materialitzades en el vot individual comptabilitzat per les urnes. És la grandesa de la democràcia inapel·lable. Cada papereta té el mateix valor, sigui del ric o pobre, políticament culte o ignorant. El segon tòpic, “el poble no s’equivoca mai” queda qüestionat tot sovint al cap d’uns dies o mesos per errades governatives gruixudes que farien canviar el vot de tenir una segona oportunitat. Davant del poder vinculant d’uns comicis històrics i transcendentals tot català cridat a votar hauria de preguntar-se: ¿m’estic preparant bé per triar a consciència la papereta més encertada que determinarà el futur del meu país? Vist el garbuix polític de Catalunya, ¿cerco, rebo i selecciono la informació objectiva prescindint de l’estira i arronsa partidista i de la manipulació dels mitjans? ¿Quants vots canviarien el destí final dels catalans gràcies a una premeditació més il·lustrada, acurada i sospesada abans del 27S? No apostem a la ruleta de l’atzar, a un número màgic de la sort. Tots els responsables a favor i en contra del procés sobiranista, ¿són conscients de la influència en la tasca informativa i de l’obligatorietat de ser transparents i lleials? Seran fidels fil per randa als seus  programes explicats sense trair  principis bàsics? Governarà la candidatura més votada sense pactismes ni tripijocs capgirant la voluntat popular? El ball de xifres entre escons i vots farà trontollar el veredicte oficial en benefici de l’argumentari d’un bàndol?

Atenent-nos al ventall de candidatures, trobarem votants esperançats, convulsos i emprenyats amb l’amor propi ferit. Aparcant els abstencionistes, sense cap valor positiu, només estadístic, tenim tres estadis. Primer, els entusiastes del canvi dràstic sense fissures, els del doble SÍ o independentistes. Hi hauran votants del cor només, del cap i d’ambdós. La convicció de molts anys, la reflexió dels últims esdeveniments o la decisió d’última hora seran cabdals per aplegar o no una majoria i fer la desconnexió amb totes les conseqüències. Segon, els convençuts de la unió patriòtica malgrat les diferències ideològiques i econòmiques que ens limiten, votaran NO a una segregació nacional per por a dividir el poble, per submissió constitucional o per inèrcia del continuisme. Frenar la llibertat i el progrés d’un país per covardia és tan dubtós com apuntar-se a l’aventura d’un destí poc explicitat. Tercer, el front dels indecisos (SÍ/però...), confiats en el provenir d’una Espanya ‘condemnada al diàleg’ i al reformisme constitucional. Demanen el vot a una hipotètica entesa sine die. Saben que la transició autonòmica està esgotada i cal un nou model fiscal discutible. Creuen en el dret genèric  a decidir, no admeten la negació al canvi, ni la fugida i el trencament. Un posicionament neutral, sense ofertes fermes i en terra de ningú, ¿quina sortida noble i realista ofereix al votant entre dues aigües? Els queda un mes i mig per veure la llum, determinant per decantar la balança del Sí/No, o formar un sector parlamentari de vaivé segon les conveniències  legislatives de cada moment.

En cas d’un repartiment equilibrat d’escons entre els tres blocs, sense cap majoria absoluta (mínim 68 escons), tindríem un Parlament atípic amb personatges del món civil o no polític compromesos temporalment. Caldria la dissolució abans d´hora per normalitzar una Cambra estàndard? De guanyar els unionistes, ¿s’imposaria el seu tarannà immobilista de Madrid o mourien fitxa per desencallar el desencís dels perdedors i en benefici propi dels comicis nacionals propers? Només el triomf secessionista té previst un procés constituent fins el referèndum decisiu i la constitució de la nova república amb partits polítics oficialitzats. En definitiva, l’última paraula és dels catalans, no del govern central en desacord. Brussel·les, i menys Catalunya, admetran una imposició constitucional amenaçadora i coercitiva. La força majoritària del doble Sí –possiblement-  avalaria més la racionalitat del diàleg bilateral amb l’Estat que les promeses del polític crític amb el sobiranisme agafat a la bona fe d’una Espanya reformada, però, sense horitzó.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/8/2015