Referèndum, sí o sí

El futur govern d'Espanya no troba l'encaix entre els aspirants a la Moncloa. La pedra angular és el seu conflicte català que no volen treure del camí mitjançant un referèndum acordat i vinculant.

És la panacea i frontera del desenllaç del procés entre el continuisme espanyol  innovat  -no apedaçat- i la república d’un Estat català. Amb permís oficial d’Espanya o per lliure (DUI)? És la gran incògnita que impedeix formar el mosaic d’un govern post 20-D: el seu conflicte català. Els termes metafòrics o realistes de rupturisme, desconnexió, secessionisme, independència unilateral i segregació territorial grinyolen a l´oïda dels unionistes i dels suposats pactistes. Els intents de saber-se escoltar per cortesia entre partits i líders han estat nuls durant tres anys. La confrontació té dos murs infranquejables: la intransigència de la unitat espanyola sota l’imperi de la llei constitucional i la igualtat entre tots els espanyols, a excepció dels bascos i navarresos. La butxaca o concert econòmic és el llenguatge més primitiu d’entesa. Per què no s’exporta aquest model a les regions que el vulguin assumir, com a comú denominador d’eficiència? Massa tard per a molts catalans traïts o maltractats?

La reforma de reformes passa per donar veu al poble i obrir la portalada de l’autodeterminació. El vassallatge constitucional com a condicionant no deixarà desplegar les ales democràtiques mai. Un exemple de país inestable i convuls, és la incapacitat per formar govern. Cap jugada aritmètica encaixa o xoca per la ideologia i el full de ruta. Les fitxes del bàndol espanyolista – blanques o negres-  estan sobre el tauler dels tribunals, refugi de la covardia política. Són presoners de la pròpia gàbia legislativa, que no volen obrir, aferrats a la cadira exprés de 35 anys. Esgotats tots els laberints imaginables de consens, només queda el temut, maquiavèl·lic  i horripilant recurs de les urnes, sinònim de rendició a la democràcia real amb segones eleccions nacionals i el referèndum català, pedra angular del desencontre. O entrem en la dimensió democràtica europea o ens arrenglarem amb el Taiwan xinès, a les antípodes del Regne Unit respecte d’Escòcia. L’obligació de tot servidor públic, liberal o conservador, republicà o monàrquic, independentista o unionista és escoltar i acatar les reivindicacions, il·lustrar objectivament dels pros i contres de continuar plegats  o negociar la separació amigablement. Prou d’opacitats, amenaces i falses perspectives regeneradores, incoherents i vagues. Tan legal i noble és pregonar el SÍ d’una República catalana com el NO a la secessió, amb unes regles de joc nítides: 50% més un vot per al guanyador. El pes de les urnes no ha de recaure pensant únicament en els sentiments històrics, ideològics, cruels o agredolços del passat –tots legítims- sinó en les generacions que heretaran les conseqüències. Si el resultat exigeix noves estructures d’Estat s’hauran d’esborrar molts arquetips irrenunciables del centralisme com la hisenda única, recaptadora i repartidora. Mantenir l’eix dels serveis comuns –capitalitat, exèrcit, reialesa discutible, ambaixades i Cambra congressual, no significa menystenir altres competències legislatives i executives regionals amb total independència. El preu de no marxar suposa, també, molts costos i sacrificis per als unionistes. Hauran de compartir patrons de pluralitat parlamentària, diferents del tarannà autonòmic actual sotmès a la subsidiarietat. Prou de càstigs a la productivitat retallant inversions meritòries. Asimetria econòmica no és sinònim de desigualtat entre ciutadans, sinó de justícia, sense excloure el concepte de solidaritat limitada i justificada. Aquest canvi de xip, imprescindible per convèncer els catalans decidits a la desconnexió, imposaria canvis institucionals, estructurals, nou modus vivendi i una filosofia política més propera. En definitiva, una segona transició amb la instauració del món europeu actualitzat dins de casa. Hi ha voluntat política espanyola per guanyar el NO a l’independentisme en un referèndum vinculant mitjançant un reformisme de soca-rel sense enganys? Estarà prou preparat el poble votant per decidir el rumb definitiu quan arribi el dia D? El conflicte no morirà amb la negativa permanent. Amb la mateixa legitimitat de no voler pactar s’imposaria un referèndum unilateral en últim terme.

Els impulsors d’una República, tindran l’àrdua tasca de convèncer l’empresariat que una independència convinguda no divideix la societat ni minva els poders econòmics. Els farà més lliures i plurals –potser complementaris- en dos mercats veïns. Ara tenen el vent poc favorable al canvi, perquè l’estament polític conservador ha plantejat la segregació com un sectarisme i terror, a esquena de les urnes. Aquí rau la por d’Espanya i la negació a donar la veu al poble. És sectarista qui imposa i nega el diàleg. Si el referèndum esdevé una realitat formal i acordada la majoria d’emprenedors apostaran per un  nou Estat català europeu, consolidat i de progrés.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/1/2016

 

Jugada mestra d’Artur Mas: m´aparto, no marxo i puc tornar

El 10 de gener del 2016 queda marcat en la història política catalana amb la investidura del 130è president de la Generalitat i l'arrencada del procés constituent de la República Catalana. Només amb el compromís majoritari del poble ho podrem fer realitat.

Contra tots els pronòstics més inesperats, l’art de la política pactista ens ha deixat bocabadats. Una doble combinatòria d’astúcia veterana d’última hora per evitar un possible fracàs partidista o personal en segones eleccions i una sagaç estratègia negociadora amb els companys de viatge massa exigents durant tres mesos, ha activat el Parlament amb la presidència de Carles Puigdemont. En definitiva, s’ha pactat una segona ronda de primàries del 27-S per triar president sense el concurs de l’oposició, assedegada per concórrer a les urnes el 6 de març i decapitar l’independentisme català. El desengany monumental de tot l’unionisme, inclòs l’espanyolista, corrobora l’encert del mutu acord in extremis del Junts pel Sí i la CUP. La cessió de dos diputats cupaires per tenir la majoria necessària en la investidura –en la pràctica foren vuit- i la garantia absoluta de fiabilitat governativa independentista, són els fonaments que requereix el full de ruta durant els 18 mesos constituents. Sense vencedors ni vençuts hi ha hagut rectificació de postures intransigents amb mútues concessions, dimissions i mea culpes. Artur Mas “no ha mort, matant”, senyor García Albiol. Els morts no retornen. Li dol, i molt, que el procés del catalanisme no quedi sepultat, sinó revifat. Que les campanes, en aquell dia històric no repiquessin a rèquiem, sinó a glòria. Artur Mas s’aparta, temporalment, per refer el seu partit i el que calgui com a missatger internacional del sobiranisme, per tornar agafar les regnes del nou Estat, si li plau. Deixa el seu llegat en bones mans, un testaferro ben proper, competent i fidel. El sacrifici personal és transitori i altament compensatori a canvi d’una estabilitat política ferma amb el control del poder de la CUP, impedint la temptació de l’abstenció i del vot contrari en moments clau. Sempre dintre la legalitat i legitimitat parlamentàries. El pactisme en període postelectoral, senyor Iceta, no és transfuguisme i menys una subhasta de càrrecs. Quantes i quants socialistes catalans han canviat de fila per conveniència els dos darrers anys?

És innegable que el canvi de rumb instantani de la política catalana ha trastocat els plans polítics i la confecció del trencaclosques nacional. Un govern socialista d’esquerres a la portuguesa ja no serà viable, senyor Sánchez? La unitat espanyola us crida al costat del PP per enderrocar l’independentisme?  Els focus i la diana torna ser Catalunya –per davant l’atur i la corrupció- després de tres mesos de paràlisi en la Moncloa i al Tribunal Constitucional. No podran inhabilitar Artur Mas com a president. Frustrant, oi? Gosaran anul·lar l’autonomia catalana sense consideració dels espanyolistes residents? No pretendran fer una Catalunya selectiva de patriotes bons i dolents. Prou de ridiculeses. No feu més difícil o impossible allò que és tan simple: un referèndum oficial i vinculant a la britànica, i podreu presumir d’autèntics demòcrates arreu del món. Pablo Iglesias i tots els partits satèl·lits pel dret a decidir, cureu la miopia democràtica d’aquest país donant veu i vot definitius al poble català. No perdem més temps buscant culpables i salvadors. Ocupem-nos del futur, inexorablement complex. Tots ens necessitem, polítics de bona voluntat i la societat civil sense exclusions. Afrontem nous estatus sense ruptures, com els fills majors d’edat que s’emancipen sense l’amenaça del pare. No forceu el laberint de la unilateralitat, mirant un altre costat, com ha significat la negativa de cortesia del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament català. És el primer gest oficial de desconnexió envers Catalunya? De ser-ho, honora dos milions de votants. Si és per menyspreu polític, indigna una part de la població catalana, com l'omissió d’agraïment al president sortint pels serveis de cinc anys, que li reconeixem la majoria de ciutadans. L’imperi de la llei no oblida les bones formes i protocols. Necessitem un nova baralla de cartes sense marcar i canvi de crupiers que facin joc neutral en les urnes de la democràcia veritable, no amb el centralisme impositiu o les promeses de reforma constitucional futurible. Ens calen ponts nous i efectius d’entesa – no encaixos-, aquí i allà, per refer lliurement el què vol el poble, no els polítics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/1/2016

 

6 de març, nova odissea electoral

Un gir de 180 graus ha trastornat la política catalana per sis vots. Set milions i mig de catalans en mans d'un grup anti tot. La democràcia ha perdut el nord o el sistema gravitatori terrestre està canviant?

Després de tres mesos d'esperança per activar un Parlament  independentista, s’ha trencat el fil de la il·lusió col·lectiva pel desacord intern de la CUP amb el rebuig definitiu del candidat Artur Mas com a  president. Sis ridículs vots de diferència entre els  cupaires antisistema han paralitzat – no esmicolat- el  procés engegat el 27-S amb el suport de 1.600.000  votants de Junts pel Sí   i un munt d’entitats civils. Un vodevil grotesc i humiliant de la democràcia. Quin futur parlamentari ens hauria deparat amb 10 diputats experts en vetar i sense voler governar? En el fons, la frustració esdevindrà motiu de satisfacció per a molts independentistes de soca-rel, que no volen estar en mans d’uns titelles camuflats de l’espanyolisme, entossudit en trencar la sobirania d’un poble. La CUP s’ha alineat amb el “no” del centralisme espanyol. Rebran el seu merescut. Unes segones eleccions posarà a prova de ferro els catalans invictes, amb diferents candidats o el mateix, per a qui aposto com a líder, fins la consumació de la República. Un nou Estat no ha de batejar-se amb cap signe exprés d’esquerre, centre o dreta. No ha de ser flagel·lat pel passat polític dubtós. Això és feina dels jutjats i sense pietat, no de les urnes. Una nació feta Estat ha de néixer amb la voluntat inequívoca de la llibertat majoritària triada pel poble, no manipulada sota el xantatge o el mànec del pactisme. Definitivament, si els catalans volen aquesta realitat, les urnes del secessionisme  han de ser prou fermes i decisives superant el 51% en vots i escons. Ha arribat l´hora del catalanisme pur i dur, sense miraments. Oblidem-nos en molts anys de noves temptatives i exploracions independentistes a partir del 6 de març, probable data electoral. Refermar o enterrar el procés amb totes les conseqüències ben conegudes i patides.

La nova campanya serà quasi bèl·lica, ideològicament. Sense un govern espanyol constituït, -de moment-  els cants de sirena seran diabòlics en pro del referèndum i el federalisme socialista. Sabem de memòria les lletres de les dues cançons. Un referèndum secundat per Podemos a nivell nacional i En Comú Podem o Catalunya Sí que es Pot, en territori català, portaran el segell de la unitat espanyola en el seu dret a decidir. La quadratura del cercle, tot plegat. Sense un govern formal també  quedarà descartada tota oferta temptadora per als indecisos. En el revers de la mateixa moneda trobarem el guirigall del PSOE-PSC dividits a nivell peninsular, amb la promesa  d’una reforma constitucional immaterialitzada i una Espanya federal buida, que mai s’han dignat explicar en la campanya 20-D.  Dos mots són suficients per qualificar la seva utopia política: igualtat entre tots els espanyols i economia territorial simètrica. En què es diferencia del règim autonòmic actual caducat? És sobrer esmentar el posicionament que adoptaran les forces unionistes de Ciutadans i PPC per cavar la tomba de l’independentisme al costat dels seus homòlegs nacionals.

El gran o petit pastís a repartir estarà entre Junts pels Sí, ERC i Democràcia i Llibertat o l’invent nominal que queda per idear per tal d’agermanar la fe i l’esperança d’una Catalunya secular lluitadora. Quants cupaires restaran fidels? Com a imprescindibles espero i desitjo que cap. La història és pendular i repetitiva, a vegades. Que ho sigui molt a la llarga, en tot cas.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/1/2016