El PP es carrega les pagues extres dels jubilats

El ressò mediàtic sobre la crisi de les pensions es dóna cada 6 mesos, quan arriba la paga extra. La guardiola de la SS toca fons perquè treballadors i empresaris no aporten prou. Què passarà d´aquí un any i mig?

En la guardiola del pensionista hi queden recursos per afrontar tres pagues extres: la del desembre 2016 i les dues del 2017. Tot plegat 25.176 milions dels 66.815 milions que hi havia el 2011 (PSOE). La menjada de 8.700 milions de cada paga extra deixarà buida la reserva acumulada per obra i gràcia d’una reforma laboral del PP que premia els empresaris amb exempcions o baixes cotitzacions a la Seguretat Social (SS) per cada treballador que lloga, en condicions precàries en un 90%, amb minses o nul·les aportacions a la SS. Així pot presumir del milió de persones rescatades de l’atur –a vegades contractades per hores, dies o setmanes- a costa dels pensionistes. Els 8 milions i mig de jubilats, vídues i orfes no es quedaran amb els braços creuats si els impostos de l’Estat no supleixen aquestes reserves mal revertides o sostretes per interès propagandístic polític i de partit. La mesada del pensionista és el pa a taula per a milers i milers de fills i néts. És un dret conquerit durant tota una vida laboral de suor i estalvi per la banda assalariada i empresarial. Podria desaparèixer el desglossament de les dues pagues del juny i desembre, però no, la quantia total anual corresponent per llei. De donar-se qualsevol retallada els jubilats addictes al PP no esperarien les properes eleccions per canviar el seu vot. La guerra social seria implacable i de conseqüències imprevisibles. El pacte de Toledo requereix una reunió d’emergència per trobar una solució immediata via nous impostos estatals o una contrareforma laboral més justa i realista sense enganys de maquillatge, ni esperar que la mortalitat natural ho solucioni. El sistema de la SS no pot viure amb més números vermells generats per un mal entès sosteniment de la tercera edat. No és cap regal. És el retorn dels estalvis laborals i beneficis del seu capital acumulat, administrats per un Estat de dubtosa responsabilitat i competència. Que els futurs pensionistes s’hagin de adaptar a la penúria econòmica del país ho tenen força assumit, malgrat difícil d’admetre en un caos de corrupció política de diners públics. Si els presumptes lladres i defraudadors fiscals retornessin els seus deutes el país canviaria d’imatge i d’estatus. Però, el cercle viciós que alimenta la por del votant ens té atrapats. El PP ha tingut més escons el 26-J en poblacions perseguides més darrerament per la justícia. Es vota els conservadors i al capitalisme com a presumptes garants d’estabilitat nacional, quan únicament un canvi radical d’estructures i mentalitats pot netejar les bases corruptes i defugir d’un continuisme ineficaç. Si la mensualitat del jubilat està penjada de les cotitzacions laborals no es pot desregular aquesta dependència vinculat premiant l’empresariat amb l’exoneració dels seus càrrecs socials per noves contractacions. Que el recompensi amb l’alliberació o rebaixa d’IVA en la productivitat, per exemple. Estem pendents d’un nou govern que no troba els aliats necessaris. Si el deute europeu se li grava amb una multa extra de 8.000 milions, Catalunya vol deixar de ser contribuent net d’Espanya i les arques estatals de la SS estan escurades per complir amb els pensionistes de la nació, ¿quina sortida airosa li resta al futur govern envoltat de partits resistents als pactisme?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/7/2016

 

La igualtat espanyola i la singularitat catalana

Corren rius de tinta sobre la situació política delicada de Catalunya i la interacció amb la política espanyola. La paraula màgica és "referèndum" que està en joc en totes les ruletes partidistes. Només falten les apostes.

És la pretensió d’un cercle quadrat. L’encaix comprimit o l’engabiament de Catalunya en una Espanya unida. Les negociacions socialistes del 20-D van fracassar per no admetre la proposta del referèndum català de Podemos i el dret universal d’autodeterminació. Al 26-J volen curar-se en salut prometent la diversitat dels pobles i l’especificitat catalana tancada en les golfes del federalisme fa tres dècades per les baronies del partit. Quan el poder se’n va de les mans les promeses són poc creïbles després de tants anys de glòria absoluta per fer-les realitat. Per què? Ras i clar: Espanya no tolera Catalunya fa segles perquè no es deixa espanyolitzar. L’estimen molt i no vol ser estimada. Per què serà? Hi ha petons que maten i no perdonen. Pedro Sánchez s’esforça per aparentar solucions d’entesa amb la reinstauració d’un diàleg aparent, però, fals. Respira i traspua els mateixos aires unitaristes de la dreta conservadora. S’odien verbalment pel poder, però s’abraçarien per barrar les portes del catalanisme secessionista. L’independentisme és l’única oposició real del govern. Proposa ofertes institucionals de gran volada on hi càpiguen tots els espanyols amb els seus drets singulars sense diferències que els separin.  Gran utopia. Que comenci per treure el PER andalús i extremeny  del 1986 regalat per Felipe González i el concert econòmic basc-navarrès vigent des del 1978 o implanti els dos privilegis en totes les autonomies que ho sol·licitin. Un principi elemental de tot estat federal és la recaptació i gestió dels propis tributs.

La trampa d´un referèndum sobiranista català votat per tots els espanyols seria la pitjor gosadia de la traïdoria espanyola. L’antítesi de la democràcia mundial. Pregunta: Espanyols, voleu que Catalunya deixi de pertànyer Espanya? (Sí/No). El resultat prou evident, seria el càstig d’un autonomisme més restrictiu sense fer emmudir dos milions de veus i cors independentistes. Catalunya no s’ha d’encaixar en el territori espanyol, sinó alliberar-se i decidir què vol fer i ser. S’ha de retrobar lliurament dins de casa no malbaratant la força de la unitat amb lluites internes i absurdes contra el centralisme. La singularitat catalana comença amb el respecte mutu entre el partidisme polític català fent pinya parlamentària amb la majoria emanada de les urnes (27-S). El bagatge cultural, històric, legislatiu, jurídic i lingüístic esdevindrà una joguina per a la judicatura espanyola si el Parlament és objecte de befa i discòrdia permanents. Quan els intents de bilateralitat es donin definitivament per esgotats jurídicament i políticament podrem parlar d’unilateralitat (RUI o DUI), in extremis. Però, mentre repiquin les campanyes del Tribunal Constitucional contra el poder legislatiu català, quasi a diari, l’independentisme no s’esquerda, creix.

El 26-J serà un plebiscit, sinònim de majoria suficient. Per a Pedro Sánchez per fer fora Rajoy de la Moncloa. Per a Podemos posar les urnes catalanes del referèndum per dissuadir els rupturistes o marcar cintura democràtica. Per a C’s fer de frontissa al millor postor. Per al PP repetir legislatura com a premi de la bona gestió anticrisi i garant de la unitat espanyola. Qui acabarà passant per l’adreçador de les urnes, una Catalunya independent o l’Espanya colonial? Les nostres conviccions tenen la paraula.

Ramon Mas Sanglas – 1/6/2016

La rambla Hospital de Vic espolsa més trànsit

La polèmica remodelació de la rambla de l'Hospital de Vic sembla irreversible. Comerciants i ecologistes hi diuen la seva. Els de fora i que estimem Vic, també. Agrairia la publicació de la meva opinió.

Durant molt mesos estarà tallada per la remodelació, després amb un sol carril. La política urbanística de l’ajuntament de Vic ha declarat la guerra permanent al trànsit rodat del nucli urbà, a les bones o amb mesures coercitives controlades per radar. La polèmica tala d’arbres protegits o no i l’emigració de la fauna que hi vivia no deixen indiferents als ecologistes. Però, les repercussions del canvi per als humans tindran compensacions per damunt dels inconvenients? Revestir Vic d’asfalt i lloses que s’aixequen als quatre dies, sense el caliu de la natura vegetal que suavitza els tres mesos d’infern, augmenta  la fredor d’un Vic de nou mesos d´hivern, segons la dita.

Vic és per als vigatans, evidentment. S’hi han de trobar confortables i lliures de l’opressió circulatòria i contaminant. També, però, és la capital comercial, històrica i cultural dels osonencs que hi contribueixen a donar vida social, festiva i econòmica i vénen de fora amb cotxe forçosament. Si la seva accessibilitat a la ciutat se’ls fa tan impracticable, quin atractiu els portarà venir a comprar sense poder on aparcar? Com compaginar la convivència dels dos elements? La dèria general de desfer-se dels vehicles com uns invasors dels urbanites està plenament justificada en profit del vianant quan s’ha trobat un substitut per acollir el trànsit rodat en una perifèria propera. L’exemple més greu és Barcelona. La fluïdesa rodada interna només s’aconseguirà deixant vehicles privats en grans aparcaments exteriors en benefici de la flota del transport públic i ben comunicat. Els comerciants de la rambla –amb tota raó- han aixecat el crit el cel al veure perillar el negoci amb menys possibles clients de fora. El comerç interior de Vic es limitarà als productes alimentaris artesans o típics i a la roba? Es repeteix la història de l’eixample Morató i la plaça dels Màrtirs, encara en discussió pel complicat i únic accés. Mentrestant, els grans supermercats de l’extraradi vigatà que veuran incrementada la clientela –amb àrees generoses d’aparcament- es freguen les mans. El raonament de la regidora vigatana d’urbanisme justificant les obres de la rambla és parcialment admissible. Viurà més còmode el veïnatge. Es pacificarà el trànsit reduint-lo, sens dubte. Es pot anar a peu de punta a punta de Vic en un quart d´hora, no amb bosses i paquets o el cabàs ple de la compra, malgrat l’home esdevingui animal de costums. Amb voreres més amples no augmentarà el nombre de clients per se.  Busqui alternatives amables. No ho és pagar un ull de la cara per dues hores de pàrquing sota la plaça Major o el Passeig per força major. Tampoc anar carregat fins el Tanatori. Seria una bona opció habilitar terrenys propers al centre com el solar immens del passat Genís i Rius o del carrer Montserrat (davant l’Escorial) amb preus assequibles a l’estil zona Morató (Sert). No oblidi que la vida dels mercats setmanals de la ciutat s’alimenta en gran part dels visitants de la rodalia vigatana. El consistori de Vic ha tirat pel dret en aquesta reforma tan polemitzada i les que vindran en detriment del trànsit urbà, sense preguntar la població. Com a bons demòcrates catalans i a imitació europea la ciutadania osonenca afectada agrairia una consulta popular al respecte. Gràcies.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/05/2016

La ruleta electoral

La maquinària electoral serà una fàbrica de novetats diàries. L'enginy polític ha d'inventar la fórmula màgica de la quadratura del cercle. Si es donen per vençuts, hauran de confiar més en les urnes.

La campanya electoral activada de facto està causant els primers estralls en forma de boicot camuflat i de venjança fina per la disputa de l’hegemonia nacional de les esquerres. Podemos no va facilitar el passaport de la Moncloa al PSOE. Ara els socialistes deneguen als podemites i comunistes l’aval per desbancar la majoria absoluta del PP al Senat, el primer obstacle per fer una reforma constitucional. Un “no, gràcies” de Sànchez pot ser un fracàs electoral mortal (passar a tercera posició) i la revolta dels seus barons perifèrics (València i Balears), dels Sud (Susana Díaz) i de la mateixa capital. L’empresonament del partit, la defenestració de la carrera política personal, el refugi i arrenglerament amb Rajoy i Rivera per sobreviure. Quina opció és la menys humiliant? La tercera consagraria el PSOE com a partit històric de dretes. Rajoy donaria compliment al somni de la gran coalició amb  la garantia de la indivisibilitat nacional. La campanya promet al votant molts dies d’avorriment, insults, mentides i despeses supèrflues que paguem tots. El votant no es compra ni es ven amb promeses. Se’l convenç amb veritats i compliments.  Els sondejos tampoc són com el cavall d’Àtila que deixava empremta sense herba on trepitjava. Són volàtils, inconsistents i interessats segons la font d’on ragen. El millor polític ve avalat per l’honradesa, el servei impol·lut i perseverant dels seus fets. La corrupció passarà factura real? La campanya és i serà una lluita generacional entre barons sagrats del passat o senyories d’una transició liquidada contra els cadells o polítics amateurs (segons Rajoy) sortits de la indignació social d’una crisi creada, paradoxalment, per aquests mateixos governants instal·lats. La batalla que s’intueix entre el front esquerrà de Podemos-IU contra l’unionisme dretà del PP-Ciutadans pot acabar en taula rasa com el període 20-D. S’augura només una permuta de resultats entre PSOE i Podemos-IU sense cap majoria absoluta. La deessa fortuna no permetrà que l’aritmètica atorgui una quadratura del cercle fent combinacions binàries. Només amb la incorporació d’una tercera força (PSOE) s’inclinarà la balança cap el conservadorisme actual o la regeneració del país amb noves estructures territorials desconegudes. Quin serà el contrapès absolutori i definitiu? El referèndum de Catalunya sobre l’autodeterminació. Mentre Espanya no s’alliberi d’aquesta llosa política antidemocràtica –no jurídica o constitucional-, el govern en funcions no trobarà data de caducitat. Les terceres eleccions planaran novament abans d’acabar el 2016. La batalla de la tossudesa o negació del diàleg efectiu sobre el conflicte Espanya-Catalunya està condemnada a la prova de foc de les urnes a l’estil escocès o quebequès. Seguint el fil de la lògica i del posicionament partidista sobre el tema salta a la vista que el pacte d’un bipartidisme clàssic PP-PSOE té tots els números per salvar la unitat patriòtica que abanderen tots dos des del postfranquisme i amb flaire militar. Les herències negres són difícils d’esborrar i de renunciar pels suculents rèdits assolits quan segueixen brollant. Perdre la gallina catalana dels ous d’or de l’economia nacional a costa de la pròpia butaca seria ser doblament cornut a la causa espanyola. Conseqüentment, la futura república catalana tindrà magre –quasi impossible-  el projecte de compartir una negociació bilateral de secessió. El poble català haurà d’encomanar íntegrament a les seves espatlles el procés de seguir sols amb convicció majoritària i sostinguda o continuar sota el vassallatge colonial del centralisme espanyol sine die. Les controvèrsies internes dins el mateix govern català, ajudaran el sobiranisme de la nació que pretenen? La nit del 26-J la ruleta de les urnes no repartirà cap premi gros a cap partit. Per error de la ciutadania, dels programes presentats o la ineptitud dels candidats? Tindran tres mesos per fer nous tripijocs a costa de la democràcia rebuda i seguir marejant la perdiu. Fins quan?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/05/2016

 

Campanya 26-J, el referèndum de Catalunya

La indiferència pot ser la reacció del votant 26-J enfront d'un problema greu i comú: el conflicte Espanya-Catalunya. Ha estat la pedra angular del fracàs 20-D. Ho seguirà essent sense un referèndum.

Les quatre companyies vodevilesques del mapa polític espanyol han baixat el teló. Van deixar el públic votant penjat i a les fosques. Continuen l’escenificació, però, portes endins. Ningú ha dimitit per dignitat i democràcia. Tots segueixen cobrant el mateix en funcions - a l’atur- que en actiu. Fins quan i per què el país ha de sotmetre’s a la paràlisi i descontrol d’un desgovern? La reflexió aplicada, el perdó i l’esmena d’errors del món polític hispànic estan a les antípodes del polític europeu fracassat que dimiteix a l’endemà. S’aixecarà novament el teló gràcies a la benevolència d’uns espectadors que encendran els llums de les urnes. Quina novetat representativa ens espera per premiar o castigar? Entre bambolines  hem viscut odis i petons, insinuacions de mala fe, abraçades i travetes, insults i encaixades de conveniència per abastar un govern que l’aritmètica no ha permès fent justícia als drets de la democràcia. L’assaig teatral seguirà temptejant recursos escènics diversos i tots els balls amb duos, trios i quartets. La vella política tacada i estancada no casa amb una generació de nou tarannà. No cal buscar culpables o incompatibilitats mentre l’interès partidista passi per davant titllant d’impossible la veu popular en forma de referèndum o consulta. La causa i mare del fracàs negociador de l’etapa 20-D té un nom propi que continuarà essent la columna dorsal de la desentesa territorial per manca de tolerància política: la seva terrorífica Catalunya insubmisa.

Queda un mes i mig d’esquizofrènia electoral. De propaganda mural inútil. De bústies repletes de paperassa que anirà intacta al contenidor. De xerrameca televisa i radiofònica entre contrincants. De confrontacions i debats aixecant catifes de corrupció que desdirà alguns votants i refermarà més indecisos. En definitiva, milions d´euros llançats per enfortir la pròpia defensa partidista avalada per les vaques sagrades i la baronia de cada coalició al costat dels poders fàctics, bancaris, lobbistes i l’Íbex 35. La nova fornada política de Podemos més IU i Ciutadans no enterraran el bipartidisme del PP i PSOE destinats a sufocar el menor  rebrot sobiranista d’un catalanisme rebel. Els tancs i l’aviació metafòrica de la unitat nacional i la igualtat entre espanyols arrasaran tot intent de revolta independentista i de proposta referendària amb el pes de la llei constitucional. Els sondejos auguren uns resultats 26-J quasi fotocopiats del 20-D. Els electors seran fidels a les seves conviccions. Conseqüentment, seran els partits qui hauran de fer noves aliances per arribar a una entesa. Seria patètic l´horitzó de terceres eleccions per voler enterrar viu el conflicte Espanya-Catalunya. Seguiran boicotejant  la democràcia i el dret internacional dels pobles a decidir el seu futur negant políticament l’art. 92 de la Constitució? La por a la via escocesa i a perdre la locomotora econòmica del país no justifica la negativa a la consulta. Si Podemos amb les confluències autonòmiques, IU i els secessionistes són condemnats a l’aposició per la seva idiosincràsia pro referèndum, el govern bipartidista de conveniència (PP-PSOE) quedarà estigmatitzat com a antidemocràtic amb totes les rèmores afegides. La Catalunya espoliada en excés seguirà sola el seu projecte parlamentari del 27-S si no és atesa des d’una Espanya recentralitzadora i morosa. Si els catalans estan disposats a acatar els resultats d’un referèndum a favor o en contra d’un Estat propi, a les verdes i a les madures, per què els espanyols que presumeixen de democràcia consolidada s’hi resisteixen? Aquest serà el rovell de l’ou electoral del 26-J que tots els unionistes intentaran camuflar, juntament amb la corrupció, sota la tapadora d’una Espanya refeta de la crisi, igual per a tots, unida i forta a Europa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/05/2016