Viacrucis del PSC

La societat està convulsa pels afers polítics més insòlits i contradictoris mai vistos. Nou govern espanyol, futur del PSOE i de Catalunya. Tres angles d'un mateix triangle.

Icetistes i parlonistes no han superat la crisi crònica del partit català, ni s’han desvinculat de la tempesta socialista nacional. Si han endinsat. L’abstencionisme en les recents primàries (50%) ha  guanyat una vegada més. El fantasma del referèndum  i la radicalització contra el dret a decidir està deixant la coalició fora de la lliga del catalanisme. La gosadia en defensar el “NO és NO” del líder nacional defenestrat  honora, no obstant, un PSC desnortat. Plantar-se a la reedició d’un  president indigne del càrrec i votar contra els seus germans sociates -malgrat la multa per indisciplina-, dignifica mínimament  un socialisme català cada dia més residual. Senyor Iceta, els seus ex-companys que viuen en la diàspora política fa temps van entendre que ballar la sardana i un xotis alhora és incompatible. Llàstima que se’n adoni tard i en moments crítics. El PSOE s’està esmicolant per la imposició del baronisme d’una transició exhaurida. El lema com a fita oficial és salvaguardar la casta del bipartidisme en nom de la unitat patriòtica. La realitat és no perdre el “tercer rebost” d’Espanya –Catalunya-, després de les Balears i la Comunitat Valenciana.  Els tres remolcs o receptors nets de l’aportació autonòmica són Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa, acèrrims lluitadors contra l’escissió peninsular. No reparen en agenollar-se davant del PP per supeditar jurídicament els catalans a les seves necessitats econòmiques de benestar. L’espoli fiscal (pagar més del que reps) és ben diferent de la solidaritat interterritorial (igualtat entre espanyols). La gegantina corrupció del PP seria “peccata minuta” enfront del cataclisme nacional sense Catalunya. Davant l’independentisme regulat o unilateral les dretes i les esquerres unionistes no tenen color ni ideologia diferenciada. El comitè federal del PSOE es declara germà bessó del PP, malgrat s’odiïn a petons, renegant de les bases i la militància menyspreada. No solament seran la seva crossa, sinó el seu llit, si acaten la investidura de Rajoy.

Senyors Iceta i Parlon, Catalunya no trobarà cap “encaix” sense un referèndum a la canadenca (llei de la claredat) o a l’escocesa. Vist el panorama serà a la catalana. Les urnes sempre manen, amb consensos o soles. La reforma constitucional és tan utòpica com el somni del seu federalisme. No és qüestió d’amor o odi (Cospedal) sinó de democràcia universal amb el plantejament d’alternatives serioses i dignes. Puigdemont i Mas encara esperen una sola resposta als 46 i 23 punts presentats a la Moncloa, respectivament.  El PSOE s’ha declarat buit de principis democràtics i traïdor a les seves bases històriques. El dilema, l’abstenció a la entronització de Rajoy o terceres eleccions per esquivar als nacionalistes catalans a la taula del diàleg serà el taüt o trinxament del socialisme espanyol i el sorpasso triomfal de Podemos.

El viacrucis socialista tindrà el seu Gòlgota final en el congrés extraordinari a costa del calvari de Catalunya. La resurrecció del PSOE no té cap horitzó proper. Podran defugir de les eleccions nadalenques pujant al pòdium la sultana andalusa amb l’abstencionisme pro Rajoy. A canvi de res? Quatre any de restriccions no mereixen cap restitució ni contrareforma? Quant de temps aguantarà un govern peperià sense majoria? Abans d’un any s’intueixen nous comicis i el probable  retorn  de Pedro Sánchez o un col·lega fidel (Josep Borrell?). Punt final a la dictadura de la Gestora federal colpista. Si el PSC aprèn dels errors retornarà al camí del dret a decidir. Tot pot coincidir al voltant del setembre 2017 (data prevista pel referèndum català) amb la caiguda convulsa d’una legislatura espanyola inestable després d’una sentència Gürtel sense pietat (és d’esperar). El serial de denúncies al TC contra polítics i lleis parlamentàries catalanes activades i pendents, farà que Catalunya trobi la restauració que es mereix o es proclami la independència de la República Catalana sense més demora i per voluntat popular majoritària.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 18/10/2016

Cop d´estat socialista a l’independentisme

El còctel polític actual no pot ser més sofisticat per enverinat. Una barreja d'amor i guerra entre partits, regions i ideologies. La clau de la Moncloa i la diana dels dards, el full de ruta de Catalunya.

Pedro Sánchez ha estat abatut per la baronia de casa seva. Els déus de l’Olimp sociata han descarregat la ira implacable contra tot intent d’alineació negociadora amb el catalanisme pacífic. Han preferit honorar el conservadorisme peperià. El NO és NO a Rajoy ha culminat amb el martiri del secretari general del PSOE, catapultant anys d´història del socialisme espanyol. L’obsessió fallida per abolir la corrupció política de soca-rel tindrà un preu molt alt amb dimensions i conseqüències desconegudes. La traïció a la militància  democràtica i l’amotinament de l’oligarquia socialista pot ser l´hecatombe del partit o la seva fragmentació en benefici de Podemos-IU, la nova esquerra regeneradora 15-M. Li arribarà, definitivament, el sorpasso com un regal celestial?

El doble fracàs del PSOE en les recents eleccions basques i gallegues i l’encallament de la investidura fracassada de Rajoy han propiciat la resistència desmesurada dels barons antisanchistes que esperaven aquest moment per defenestrar un agosarat capitost pactista amb els morats i el catalanisme. La sultana Susana Díaz ha estat la primera en facilitar el daltabaix. L’excusa oficial, que amb 85 diputats no es podia formar govern, ha justificat l'oposició ferotge al separatisme de Catalunya, tercer graner econòmic del seu PER i de les inversions que rep el camp sureny d’Espanya. El PP, detractor impertèrrit contra tota secessió, -i la seva marca blanca Ciutadans, - mai se’n han amagat torpedinant el procés i encausant els líders del full de ruta fins la inhabilitació. En canvi, el seus contrincants han estat dubtant de la unitat nacional sobirana temptats per l’estrada dels nacionalistes per necessitat aritmètica d’aquests escons. Les “vaques sagrades” sociates d’antuvi no ho han tolerat ni en broma. En què es diferencia un PSOE enyoradís del passat d’un PP? Ben poc o res. En breu – segona investidura- lliuraran la seva abstenció a Rajoy amb aires de generositat i diàleg per evitar uns comicis nadalencs. ¿Faran creu i ratlla a les múltiples causes judicials de corrupció que els dos partits porten en les seves respectives motxilles? No importa haver-se carregat un secretari general lluitador i els drets democràtics d’una militància honesta arreu d’Espanya. El bipartidisme de la transició continuarà viu i agermanat pels segles dels segles aplicant legislacions injustes i retrògrades. Seguiran intocables la reforma laboral, la llei mordassa, la d’educació Wert i els poders il·limitats del Tribunal Constitucional per saquejar els drets parlamentaris dels catalans i dinamitar cada pas cap a la independència.

Ser “crític” no és sinònim ni legitima el “saboteig”. La suspicàcia política sana si no va revestida d’una cuirassa democràtica autèntica és fariseisme. Només les urnes o la votació nominal són els jutges de la veracitat. No la mà alçada, poc més que anònima, que coarta la llibertat ideològica en situacions crucials. En què va diferir la deliberació del Comitè Federal d´una conspiració soterrada? El fidels a Pedro Sánchez, com el PSC, tenen l’oportunitat de rectificar i retornar al dret a decidir al costat dels parlamentaris catalans referendaris. Qui ha tastat el poder mai en té prou. Especialment aquells que es creuen els cervells, ideòlegs o caps pensants del partit. No vull nominalitzar. Són prou coneguts per mediàtics i promotors dels poders fàctics. La jubilació dels polítics divinitzats és utòpica perquè sempre els espera una porta giratòria. Continuen manipulant la tramoia i els decorats de l’escenari actual.

Ens deslliurarem de terceres eleccions, per bé o per mal de Podemos i del PSOE. Però ens tocarà rosegar quatre anys més l’animadversió d’un PP que la majoria repudia, però, segueix recolzant en les urnes. Ens haurem de creure que Espanya o els espanyols són diferents, realment, per contradictoris? Els independentistes  s’enfrontaran a més reforços adversos, però no barraran el camí. Tal vegada l’eixamplin més per manca de tacticisme, pedagogia i credibilitat. Les urnes d’un referèndum o referèndum pro independència ho decidiran d’aquí un any, a menys que un pacte miraculós sobrevingut de l’Olimp espanyol fes canviar el destí de la nació catalana, democràticament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/10/2016

L'independentisme català apallissa el bipartidisme espanyol

Referèndum català, investidura i bipartidisme espanyol han paralitzat el país als ulls atònits d´Europa. Una marató electoral a l´horitzó no serà cap solució mentre la tossuderia del partidisme s'imposi a la llibertat dels pobles.

Els dos goliats polítics (PP-PSOE) han vist decapitades les seves respectives investidures per desoir les veus de tres davids autonomistes insignificants, però, imprescindibles i decisius (ERC, PDC, PNV) per formar govern.  Van caure en el parany de l'ambició del tot o res, el cara a cara entre els dos grans. Rajoy i Sánchez han estat uns pèssims estrategues en el camp de batalla. Si les coneixien no han aplicat les tàctiques napoleòniques de combat més elementals. Es comença atacant els flancs laterals més febles (partits nacionalistes autonomistes) conquerint i accedint a les seves demandes, malgrat desagradoses, però, determinants numèricament. Un bon general mai s'enfronta al gruix dels combatents en plena lluita, on el foc creuat i la sang i fetge són inevitables en els dos bàndols sense cap vencedor. Així ha estat el resultat dels dos postulants al govern i així s’albira el camí de terceres eleccions. La concessió d'un referèndum d'autodeterminació –la clau i el carruatge cap a la Moncloa per a Sánchez o Rajoy- no és garantia de cap secessió terrorífica. Referèndum no és sinònim d’independència, mot tabú. Fins el present, cap votació pro separatisme nacional ha reeixit. Recordem el Canadà (dues vegades) i Escòcia. Si Catalunya comptabilitza 2,2 milions el nombre de vots separatistes (eleccions 27-S) sobre un còmput de 7 milions d'habitants, Espanya no ha de témer perdre la consulta. Els diputats catalans unionistes estan convençuts de tenir una gran majoria espanyolista arreu de Catalunya. Per què, doncs, a nivell nacional es rebutja l'oferta arriscada i pública d'ERC i de PDC d'un acord pactat a canvi dels seus escons? Acabaríem amb el conflicte espanyol/català, el xantatge judicial i tindríem govern de dretes o d'esquerres. Només s'exigeix lleialtat mútua al resultat de les urnes.

El moll de l’os de la discòrdia no rau en aquesta mútua llicència política, sinó en l’argumentari tossut de la sobirania nacional unida, indestructible i continuista, quan interessa. Un axioma fals. Es va modificar la Constitució en pocs dies per satisfer les exigències europees del dèficit espanyol i per accelerar l’abdicació del rei Juan Carlos sense el consentiment popular. Ara, probablement, es canviarà la llei electoral per esquivar el dia de Nadal com a jornada d’eleccions. Per què no per aprovar un referèndum? Tota lletra escrita és modificable quan la voluntat humana no es casa amb el poder partidista de la conveniència. Fins i tot la llei divina dels 10 manaments fou reeditada. Moisés va esmicolar les dues taules de pedra originals rebudes al Sinaí quan va retrobar-se amb un poble corrupte i degenerat. Es van refer els mateixos preceptes literals? Valgui el símil amb la nostra societat política actual corrompuda. Cal refer-la amb una nova legislació i nous líders amb mans netes. El vell partidisme de la transició està ancorat i xoca amb el regeneracionisme sui generis de Podemos i Ciutadans. Entremig aflora l’autonomisme sobiranista català/basc ansiós per autodeterminar-se després de múltiples negatives a ser escoltat. Si del garbuix bipartidista no emergeix cap líder coratjós i demòcrata que satisfaci espanyolistes i segregacionistes, no quedarà més alternativa que la veu de les urnes unilaterals. És la ruta signada per molts catalans amb el procés de la transició, convençuts d'haver optat per la viabilitat correcta després de 5 anys de temptatives pacífiques i defraudades. La Diada 11-S serà una mostra reividicativa més als ulls d'Espanya i del món. Paral·lelament,  per què la majoria unionista -silenciosa o atrinxerada- no surt al carrer per escalfar motors d'un referèndum acordat que pressuposa guanyat en escreix? Mai hem sentit el contrari, la seva derrota. El dret a decidir dels Comuns i del PSC on s’amaga? Qui arriscaria més, Espanya amb la tolerància d’un parapet jurídic o Catalunya amb la veu i el vot de la legitimitat parlamentària emanats de les urnes? O són dos llenguatges rivals inconfrontables?  El ring d’unes terceres eleccions seria una marató històrica. Posaria a prova el cansament del ciutadà donant la majoria absoluta als populars, creixeria la riuada d’un abstencionisme descomunal per manca de lideratge polític o renaixeria un descarat bipartidisme PP-PSOE frec a frec. Queden dos mesos escassos per eludir aquests tres enigmes electorals amb una nova investidura que acceptés el mínim risc referendari. Populars i socialistes tenen, a més, el comodí de la contraoferta per dissuadir els secessionistes dubtosos i decantar la seva balança: restauració de l’Estatut aprovat i votat el 2006, reconèixer la nació catalana i la inviolabilitat lingüística. La negativa de Sánchez i Rajoy a solucionar amb gosadia el gran conflicte nacional  per davant l’atur, la corrupció i el deute europeu deixarà el país en estat de col·lapse i regressió permanent. En democràcia real únicament el poble ostenta el poder del govern, no la manipulació dels polítics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga,6/9/2016

 

Desconcert polític al límit

Acostumats al silenci polític durant el mes d'agost, enguany és una excepció, però, desagradosa. Per arribar a un acord d'investidura, poc probable, els líders han imposat la llei de la selva. Denigrant.

Parlar, llegir i escriure sobre política i els polítics del país fastigueja. La premsa i els mitjans visuals avorreixen pel tripijoc barroer entre els líders. La lluita entusiasta per un país millor ja no és tema de conversa familiar ni al carrer. La política participativa d’abans ha esdevingut un joc perillós entre llops depredadors. El xantatge partidista, el canvi de bàndol per buscar cadira permanent, l’engany de la promesa electoral, la justificació de la corrupció crònica com un fet habitual i normalitzat, la traveta entre companys de partits afins, l’amenaça judicial sistemàtica contra l’intent de diàleg democràtic, l’immobilisme institucional antireformista, les genuflexions dels catalans per no ser escoltats, el silenci i l’opacitat econòmica de les balances fiscals, el pactisme brut per formar un govern de continuïtat. Són pinzellades d’aquest món estrany cada dia més aliè als amos de les urnes temptats per la desentesa.

El PP o terceres eleccions el 25 de desembre. Una alternativa excloent antidemocràtica. La llei de la selva. Més fum,fum,fum sobre un govern fallit. Oblida Rajoy que l´última paraula és del ciutadà lliure o malauradament enganyat? Confia que per esgotament i aversió a un estat paralitzat el continuarà votant. Que per culpa del seu adversari socialista en sortirà més ben parat. Lamentable i probable. L’abstenció tampoc és una solució. Més bé un premi estadístic per als conservadors més votats. Queden altres opcions que les esquerres no s‘atreveixen plantejar per repugnància al nacionalisme independentista que necessiten per formar majoria a canvi d’una consulta. La por al trencament de la unitat espanyolista els fa mirar de reüll al PP com si un referèndum fos sinònim de maledicció o de victòria secessionista automàtica. Tant poc creuen en la gran majoria dels catalans espanyols que diuen ser? Els polítics actuals han d’anar a l’escola europea de la transparència, acceptar lliçons de pedagogia i beure de la font democràtica dels països nòrdics on el corrupte és expulsat ipso facto. On els problemes socials i econòmics bàsics són consultats en referèndum. On els partits fan primàries per triar els seus dirigents i el sistema electoral funciona amb llistes obertes. En últim terme i per incapacitat de la classe política  sempre queda la solució italiana d’un govern tecnòcrata independent fins el sanejament de la incultura del partidisme espanyol.

Catalunya també viu un serial vodevilesc quan voldríem reviure un conte de fades. Les incomptables plagues judicials  caigudes els darrers dies contra el full de ruta del procés independentista han creat les dissensions parlamentàries més inversemblants. Tota una llavor que la Diada de l’11 de setembre farà visible arreu amb una flora ben diversa. La calor estiuenca no minvarà en la tardor política. Les paraules negociació, diàleg i pacte han perdut el significat originari en boca dels polítics. Canvien de matís i de contingut en cada campanya electoral, en períodes d’investidura, segons l’interlocutor, l’oferta i la demanda. L’electorat té l’obligació de creure’ls i donar-los el seu vot sense saber com serà administrat? El cert és que en patirem les conseqüències del seu ús, mal ens pesi haver-nos equivocat per falta de garanties d’inviolabilitat de la papereta dipositada el dia de Nadal, si arriba aquest límit.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/8/2016