Vull i no puc votar la independència

Els moments baixos del globus sobiranista necessita una empenta per remuntar la mútua confiança entre  partits i el poble. Queden cinc mesos per madurar decisions importants.

No poder votar per impediment espanyol és intolerable. Pels desencontres entre polítics catalans, inqualificable. En les eleccions del 27-S  triarem 135 diputats del Parlament. Al mateix temps, el sobiranisme polític de CDC i ERC vol que les urnes reconeguin formalment la independència de Catalunya si les candidatures impulsores del procés superen el 50% d'escons. És a dir, que el poble converteixi de facto en plebiscit unes eleccions autonòmiques. Parlem de dos menús diferents. El nombre d'escons no determina la voluntat popular de separar-se o no d'Espanya. En segon lloc, els continguts dels plats sobiranistes principals (convergent i republicà) no són idèntics, malgrat una etiqueta comuna i la mateixa denominació d'origen. Concorren en llistes pròpies i separades. No combreguen de la uniformitat sobiranista i m'obliguen excloure com a votant una opció forçosament, i terceres. Quina és la millor pel país quan totes busquen, teòricament, el mateix? Per què no comparteixen menú en la mateixa taula i bitllet com a companys del mateix viatge? Volen presentar al món una Catalunya des del bipartidisme de la confrontació a l'estil espanyol? Triar el millor pare o mare i govern de casa nostra no ha de provocar la divisió del poble. Vull votar un sol full de ruta sense fissures de paternitats. El meu dubte s’esvairà per força si s’obstinen en marcar distàncies i desconfiança recíproca. Sempre em queda -lamentablement- el racó de l'escó en blanc, ben diferent de l'abstencionista per covardia o por, passotisme o ignorància. No puc votar l'ambició d'una escalada partidista, ni lliurar el vot a l’atzar. Sou independentistes de nom o de fets? Actueu en conseqüència al costat del poble per engendrar un Estat Català fort i digne. Prou de partidisme competitiu i deslleial.

Si la llista única és un dret del votant, també ho és el disposar de la llei electoral més idònia i justa per proclamar la República Catalana amb un sistema desbloquejat, més enllà del vot territorial egocèntric i de vol gallinaci. La maquinària electoral vigent permet triar representants més afins al seu programa. Cada coalició ens parlarà dels avantatges i inconvenients de la secessió, però el votant no podrà manifestar explícitament la voluntat de quedar-se o sortir d'Espanya. El caràcter plebiscitari -jurídicament discutible- del Sí/No a la independència quedarà ocult. Inexistent al ulls del món i d'Espanya. Si la legislació catalana s'adaptés a la circumstància excepcional que viu no tindríem el dilema de la validesa interpretativa del vot, menys encara amb llista unitària de país. L'immobilisme egoista i crònic de la Cambra -d'unionistes i sobiranistes- està matant la democràcia. La solució és recuperar el paraigua gros del dret a decidir anterior el 9N per revitalitzar el procés. Amb la negativitat política permanent un poble no avança, socarrima esperances i fa el ridícul. L'escrutini de vots del 27-S tindrà un valor estadístic i parlamentari, solament,  si no es vincula a un referèndum oficial pactat. Les heroïcitats de les declaracions unilaterals estan desaparegudes i sense cap majoria. Queda feina pendent al Parlament i sobretot pedagogia partidista per canviar el xip i redirigir el rumb. Mentre la meta sigui el lideratge de la candidatura més votada al marge d'un govern de concentració, el sobiranisme ja pot avisar l'enterrador. Només pujarà el suflé de l'autodeterminació amb la unitat política, única divisa que cotitzarà vots a l'alça.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 24/4/2015

 

Les màfies del capitalisme segresten la globalització

El cementiri del "mare nostrum" no commou als polític amb fets reals perquè tenen les mans brutes amb els seus mecenes, el capitalisme espoliador del tercer món.

El drama de la immigració en el mar de la mort té una sola causa: l'eterna lluita del ric a costa del pobre. Una ambició imparable tan antiga com la humanitat. El "mare nostrum" fou testimoni de les pugnes entre grecs i romans durant segles. Ara són els magnats del poder que han desvirtuat el patrimoni i la cultura occidental imposant al tercer món la infàmia de la discriminació i l'espoli sumint-lo en la misèria, la fam i la guerra amb l'expropiació dels seus béns d'origen. Obligats a emigrar per l'ocupació despietada d'uns invasors sense escrúpols cauen en mans dels mateixos mafiosos capitalistes que els prometen el paradís de la llibertat -el seu cementiri per a la majoria-, pagant un viatge ruïnós al no res.

El Papa Francesc clama justícia a la humanitat sencera contra l'esclavatge i el mercat d'éssers humans vilipendiats. Fa tres segles era el tràfic de negres exportats per la força al continent americà per ser subhastats i explotats per l'home blanc. Avui és el mateix home negre que busca l'exili per sobreviure despullat dels propis recursos bàsics. La fera oligàrquica és insaciable. El poder polític s'ha contaminat del mateix mal als peus del mecenatge banquer. Els governants de proximitat més esquitxats per les conseqüències d'aquests nàufrags sepultats demanen auxili europeu i solucions globalitzadores. Vigilar fronteres, destruir embarcacions i perseguir mafiosos, quan l'única solució és evitar que surtin dels seus països respectant els drets humans de tots, afavorir els mercats internacionals i no saquejar les riqueses autòctones. És un problema polític, jurídic i estructural, no policial, ni de caritat i de les entitats benèfiques. Molts recordem el dia universal de les missions  o Domund -tercer diumenge d'octubre- quan de petits sortíem a demanar diners amb unes guardioles llampants de ceràmica en forma de caps de xinesos, negres o indis. Eren recol·lectes de bona voluntat cristiana i humanitària sense saber mai el destí de l'import recaptat. Ajuts que tranquil·litzaven la consciència del donant i tapaven les actuacions hipòcrites dels explotadors amb un "pa per a avui, fam pel demà".

Les injustícies socials dels pobles han de ser estudiades pels organismes  internacionals, però, l'aplicació s'ha de ventilar en la hisenda pròpia de cada nació, com les seves corrupteles. Han de canviar els barems impositius sobre els grans capitals per elevar un teòric i ridícul 0,7% del PIB anual d'aportació al tercer món i paralitzar el flux migratori a excepció de l'asil polític per guerra. Només amb el control d'evasió de divises i de l'IVA defraudat minvaria el nivell de corrupció en benefici del món pidolaire i la pobresa dels sense feina. La freqüència de tants genocidis capitalistes han insensibilitzat la societat? Tants milers de morts, ¿sembla ja normal o necessari per depurar i reduir demogràficament els febles com feien les epidèmies medievals naturals? S'han degenerat l'ètica i els sentiments més elementals de la persona. La globalització dels recursos no és sinònim de subvencions puntuals sinó de macroestructures internes consolidades que eviti l'emigració massiva. Mentre la filosofia del ric no s'avingui a compartir més amb el pobre, voluntàriament i per regulació, totes les convencions polítiques seran miratges i burles de la justícia contra la igualtat humana.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 21/4/2015

La independència amb vots o escons

Coneixem la mecànica electoral autonòmica per repartir-se l'arc parlamentari, però,¿com expressar el desig d'independència o no en la papereta si els programes de cada partit no tenen caràcter plebiscitari jurídicament?

Com es farà el recompte de les paperetes el 27-S per saber si la majoria d'electors opten o no per un nou Estat Català? Si no són plebiscitàries jurídicament amb un Sí/No a la independència, les candidatures participants estan cridades a repartir-se l'arc parlamentari  habitual sense més diferències. Si la majoria popular es decantés pel sobiranisme tampoc esdevindrien plebiscitàries de facto sense un programa explícit de secessió guanyador. El galimaties de tot plegat, la dispersió de llistes i la falta d'una llei exprés que els mateixos competidors polítics han estat incapaços d'acordar en 37 anys de democràcia. És l’única autonomia sense reciclatge electoral. Paradoxalment, es lluita per un Estat propi i no han elaborat l'eina jurídica bàsica i més adient -al seu abast- per aconseguir-ho. Anirem a les urnes el 27-S sota els auspicis de la llei electoral espanyola de la transició. L'egocentrisme partidista en cada graner intocable de vots territorials ha pogut més que l'interès unitari reclamat pel país. ¿Amb quina honradesa i honorabilitat política faran campanya d'una Catalunya nova i unida quan ells mateixos la presenten fraccionada per conservar les cadires parlamentàries? Compaginar un Parlament autonòmic i la votació expressa d'una nació independent o no, amb un sistema electoral clàssic, tindrà escassa validesa al món sense un referèndum explícit posterior, fins ara prohibitiu. Sabem que uns hipotètics canvis constitucionals més permissius al dret a decidir amb un govern nacional més flexible, els catalans passaran pel sedàs dels espanyols per aprovar la reforma. El suspens a tota segregació està garantit. L'última oportunitat -palesa per Artur Mas en més d'una ocasió- és el 27-S amb llista independentista i unificada de país i la ratificació posterior de la constitució catalana, en un supòsit victoriós. La desfeta del dret a decidir del 9N i la deriva amb la fragmentació de candidatures electorals han esmicolat el cavall troià que els catalans tenien en el bell mig del regne d’Espanya , irreductible per la mateixa Constitució actual. El pecat d’orgull partidista i la manca de voluntat política pel consens intern - els mateixos errors que Catalunya acusa Espanya- seran els responsables d'un èxit minse o del fracàs del 27-S. Tan difícil és admetre i esmenar els mateixos equívocs que  fàcilment visibles  en els altres? Falla la pròpia convicció de servei i la feblesa democràtica per no saber escoltar el poble amb fets.

Abans d'anar a votar hem de conèixer el valor del nostre vot i com es computarà: només per configurar l'hemicicle dels 135 diputats o per decidir la secessió. No es pot jugar amb les intencionalitats polítiques desconegudes, interessades, versàtils o polivalents i el dret sagrat de cada vot ciutadà envers un futur decisiu. Han de mullar-se tots a temps, polítics sobiranistes i espanyolistes, perquè els indecisos no tinguin cap refugi. S'han de poder comptabilitzar vots i escons. El sistema democràtic es basa en les majories de vots, no de llistes més votades. Un vot una persona en cada racó geogràfic. La fórmula ha de compatibilitzar els dos recomptes en funció de la circumscripció regional vigent per formar el Parlament, i el nombre de vots favorables i contraris a la independència. Hi ha models europeus. El mal repartiment demogràfic no és excusa per barrejar-hi interessos de partit. La transparència del mètode emprat no pot crear frustracions ni ombres de dubte en els resultats. ¿Fins quan els catalans no disposarem de la mecànica electoral per interpretar adequadament els programes de cada coalició a falta d'un full de ruta únic, clar i compromès per votar en consciència?

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 17/4/2015

Horaris europeus en una Espanya desfasada

La racionalitació dels horaris laborals, familiars i escolars ha arribat al Parlament per fi. No és un debat històric a nivell espanyol? Els catalans han de ser més europeus que la resta o serà una nova pedra contra el sobiranisme?

Sembla ser que el Parlament ha decidit posar fil a l'agulla en una conciliació horària familiar, escolar i laboral més racional tan debatuda i resistida fa dècades. El modus vivendi d'Espanya és l'herència d'un règim franquista diferent de la cultura horària habitual en la resta del continent. La insinuació de la novetat està provocant crítiques de tots colors. Per què la modificació catalana no s'estudia a nivell nacional si presumim tots d'europeus? Conviuran dos ritmes laborals dins el mateix territori abans d'una hipotètica separació? El canvi d'hàbits, rutines i tradicions equival renegar de la identitat espanyola per a molts empresaris immobilistes i els sectors més afectats com la restauració, el món de l'oci nocturn i el comerç tancant portes més d'hora. Reunificar la dispersió horària laboral i familiar exigeix reestructurar calendaris d'estaments socials i canviar lleument costums dels àpats i temps de descans. Hi ha dues constants o factors clau que condicionaran l'èxit o fracàs de l'adaptació: l'aplicació del mateix rellotge solar tot l'any i les franges laborals definides de les 8-9 a les 17-18 hores amb un interval màxim d'una hora per dinar. Dues hores de diferència solar a la primavera i estiu desequilibra l'estabilitat de la reforma com el doble reajustament anual per raons d'estalvi energètic tan controvertit. L'ideal fora seguir la pauta solar tot l'any. Fer les mateixes hores de forma concentrada aporta més eficiència sense hores extres. La mitjana europea treballa 280 hores anuals menys que els espanyols, que podrien revertir en més vacances al costat dels fills, més ben repartides escurçant les estiuenques. El dèficit de relació escola-família remarcat cada any per l'informe Pisa trobaria una part de solució, a més de l'estalvi en activitats extraescolars innecessàries perquè els pares no estaran a la feina. Sopant a les 8 del vespre, fosc  a l'hivern i l'estiu -el sol no té horaris de conveniència-, donaria marge per a les necessitats comercials bàsiques, a més del dissabte, i beneficiaria la convivència fins les 23h. S'acabaria per a molts espanyols anar curts de son, gran enemic de la salut, l'aprenentatge i la productivitat. La vida nocturna es veuria restringida relativament. Caldria avançar els programes televisius tardans de més audiència. Els esculls de la nova planificació no són greus. Trencar el "typical spanish" del turista, dinar a les 4 de la tarda i omplir terrasses més enllà de la mitjanit no els suposa cap trastorn. Aquest horari és una anormalitat per a ells. La moguda i la resistència estarà en la clientela del país arrelada a la vida noctàmbula. La calor, però, no seria una disfunció rellevant amb l'horari solar. Caldrà una implicació empresarial més flexible i un nou xip de la restauració amb menús ràpids sense sobretaula o la introducció de la carmanyola. El temps per esmorzar dintre o fora l'empresa serà impensable. Pares i fills s'incorporen a les seves tasques  ben esmorzats per rendir el màxim com a europeus de nom i de fets. Ens estem enfrontant a un pacte d'Estat entre polítics, sindicats i gremis no exempt d'un referèndum propi de països democràtics. Al treballador se li demana concentració horària i a l'estudiant jornada expandida per acabar tots alhora. Els estudiosos del tema no hi veuen restriccions preocupants, només l'avançament d'activitats una hora o poc més. Serà el govern espanyol que hi posarà traves jurídiques competencials o constitucionals per trencar la unitat tradicional espanyola d'antuvi? Oposar-se al canvi argumentant l'ADN mediterrani és contradictori. Quan anem a Europa ens adaptem als horaris locals dels àpats i el descans. No és qüestió d'imposició sinó d’acceptació sobrevalorant els beneficis a les renúncies.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 12/4/2015

El temps carrega de raons

En cada pas del sobiranisme hi voldríem més unitat a casa nostra. Sembla que es va donant a comptagotes malgrat els entrebancs espanyols cada dia més disparatats.

El menyspreu i l'amenaça són dos camins equivocats per aconseguir objectius compartits i fer desdir l'adversari de les seves aspiracions legítimes. El sobiranisme català reclamat per un gran sector social no pot ser combatut amb l'imperi de la llei, mai eterna, i contra la voluntat democràtica. El debat de les prioritats i dels drets, diferents i contraposats entre Catalunya i Espanya està bloquejat per un mur constitucional que cal enderrocar per esquivar la unilateralitat, l’últim recurs. En espera d'un govern tripartit, PP-PSOE-PODEMOS, que accedeixi al canvi de la Carta Magna, el rumb de la intransigència sobiranista històrica es podrà estovar, però, mai diluir-se. Si el redactat contemplés l'opció segregacionista de Catalunya o del País Basc sotmesa a un referèndum nacional, ¿quina seria la resposta espanyolista majoritària? Es òbvia. Ningú vol desprendre's dels motors impulsors del país. La gran curiositat seria conèixer els perquès del "no" de cada espanyol a l'autodeterminació universal dels pobles. ¿Amb quina legitimitat poden retenir i sotmetre una majoria autonòmica que reclama l'alliberació d'unes condicions nefastes d'un sistema exhaurit? El referèndum hauria de complementar-se amb uns ítems concisos justificatius del "no": raons d'història secular, necessitat recíproca de mercat, no perdre l’ajut solidari, economia simètrica,... Si Espanya tant necessita dels catalans per què són criticats i castigats econòmicament? La lògica seria d'agraïment per marxar. Les diferències culturals i lingüístiques són riqueses territorials pròpies i intocables. Quina és la mare de les raons que acontenti tothom amb el màxim de beneficis i la mínima regressió mútua?

El temps posa les persones i les ambicions al seu lloc. Les presses de fa mig any per fer eleccions han desaparegut. La immediatesa per proclamar la independència unilateral ha perdut la flaire d'immaduresa. Aquesta serenor política que sembla recuperar-se amb nous passos sobiranistes més unitaris-malgrat reticències del passat- posa en evidència que el procés cap a un Estat propi no és un rampell esporàdic. Es consoliden les conviccions arrelades. Segons el nou acord polític del referèndum independentista definitiu 18 mesos després del 27-S, en el supòsit del Sí guanyador, és la solució política més assenyada als ulls del món democràtic. El temps donat als indecisos, als detractors negats a tot pacte civilitzat i als convençuts de l'èxode, ajudaran prendre una determinació ferma i encertada per les dues parts. Tots volen tenir raó. La raó per marxar i la raó per impedir-ho. Tots els catalans voldrien saber-les per votar la decisió final sense recança ni por a errar, sense trencar relacions de veïnatge i amb Europa. Les urnes decidiran les autèntiques raons intel·ligents dels votants fruit d'una informació transparent i honesta. Prou de jugar amb la democràcia i amb els colors del partidisme plural. Anar al precipici del sobiranisme que profetitza el bipartidisme espanyol és negar tota alternativa a un nou estatus. Un bon polític proposa, transacciona i sobretot escolta. L'escenari de la dispersió i l'oposició sistemàtica és una irresponsabilitat política greu. Els pobles caminen i el seu futur mai és estàtic. L'avui porta el demà. Només el poder pur i dur paralitza i és garantia del caos quan gira l'esquena a l’autèntic poder del poble.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 6/4/2015