En cada pas del sobiranisme hi voldríem més unitat a casa nostra. Sembla que es va donant a comptagotes malgrat els entrebancs espanyols cada dia més disparatats.
El
menyspreu i l'amenaça són dos camins equivocats per aconseguir objectius
compartits i fer desdir l'adversari de les seves aspiracions legítimes. El
sobiranisme català reclamat per un gran sector social no pot ser combatut amb
l'imperi de la llei, mai eterna, i contra la voluntat democràtica. El debat de
les prioritats i dels drets, diferents i contraposats entre Catalunya i Espanya
està bloquejat per un mur constitucional que cal enderrocar per esquivar la
unilateralitat, l’últim recurs. En espera d'un govern tripartit,
PP-PSOE-PODEMOS, que accedeixi al canvi de la Carta Magna, el rumb de la
intransigència sobiranista històrica es podrà estovar, però, mai diluir-se. Si
el redactat contemplés l'opció segregacionista de Catalunya o del País Basc
sotmesa a un referèndum nacional, ¿quina seria la resposta espanyolista
majoritària? Es òbvia. Ningú vol desprendre's dels motors impulsors del país.
La gran curiositat seria conèixer els perquès del "no" de cada
espanyol a l'autodeterminació universal dels pobles. ¿Amb quina legitimitat
poden retenir i sotmetre una majoria autonòmica que reclama l'alliberació
d'unes condicions nefastes d'un sistema exhaurit? El referèndum hauria de
complementar-se amb uns ítems concisos justificatius del "no": raons
d'història secular, necessitat recíproca de mercat, no perdre l’ajut solidari,
economia simètrica,... Si Espanya tant necessita dels catalans per què són
criticats i castigats econòmicament? La lògica seria d'agraïment per marxar.
Les diferències culturals i lingüístiques són riqueses territorials pròpies i
intocables. Quina és la mare de les raons que acontenti tothom amb el màxim de
beneficis i la mínima regressió mútua?
Ramon
Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 6/4/2015

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada