El temps carrega de raons

En cada pas del sobiranisme hi voldríem més unitat a casa nostra. Sembla que es va donant a comptagotes malgrat els entrebancs espanyols cada dia més disparatats.

El menyspreu i l'amenaça són dos camins equivocats per aconseguir objectius compartits i fer desdir l'adversari de les seves aspiracions legítimes. El sobiranisme català reclamat per un gran sector social no pot ser combatut amb l'imperi de la llei, mai eterna, i contra la voluntat democràtica. El debat de les prioritats i dels drets, diferents i contraposats entre Catalunya i Espanya està bloquejat per un mur constitucional que cal enderrocar per esquivar la unilateralitat, l’últim recurs. En espera d'un govern tripartit, PP-PSOE-PODEMOS, que accedeixi al canvi de la Carta Magna, el rumb de la intransigència sobiranista històrica es podrà estovar, però, mai diluir-se. Si el redactat contemplés l'opció segregacionista de Catalunya o del País Basc sotmesa a un referèndum nacional, ¿quina seria la resposta espanyolista majoritària? Es òbvia. Ningú vol desprendre's dels motors impulsors del país. La gran curiositat seria conèixer els perquès del "no" de cada espanyol a l'autodeterminació universal dels pobles. ¿Amb quina legitimitat poden retenir i sotmetre una majoria autonòmica que reclama l'alliberació d'unes condicions nefastes d'un sistema exhaurit? El referèndum hauria de complementar-se amb uns ítems concisos justificatius del "no": raons d'història secular, necessitat recíproca de mercat, no perdre l’ajut solidari, economia simètrica,... Si Espanya tant necessita dels catalans per què són criticats i castigats econòmicament? La lògica seria d'agraïment per marxar. Les diferències culturals i lingüístiques són riqueses territorials pròpies i intocables. Quina és la mare de les raons que acontenti tothom amb el màxim de beneficis i la mínima regressió mútua?

El temps posa les persones i les ambicions al seu lloc. Les presses de fa mig any per fer eleccions han desaparegut. La immediatesa per proclamar la independència unilateral ha perdut la flaire d'immaduresa. Aquesta serenor política que sembla recuperar-se amb nous passos sobiranistes més unitaris-malgrat reticències del passat- posa en evidència que el procés cap a un Estat propi no és un rampell esporàdic. Es consoliden les conviccions arrelades. Segons el nou acord polític del referèndum independentista definitiu 18 mesos després del 27-S, en el supòsit del Sí guanyador, és la solució política més assenyada als ulls del món democràtic. El temps donat als indecisos, als detractors negats a tot pacte civilitzat i als convençuts de l'èxode, ajudaran prendre una determinació ferma i encertada per les dues parts. Tots volen tenir raó. La raó per marxar i la raó per impedir-ho. Tots els catalans voldrien saber-les per votar la decisió final sense recança ni por a errar, sense trencar relacions de veïnatge i amb Europa. Les urnes decidiran les autèntiques raons intel·ligents dels votants fruit d'una informació transparent i honesta. Prou de jugar amb la democràcia i amb els colors del partidisme plural. Anar al precipici del sobiranisme que profetitza el bipartidisme espanyol és negar tota alternativa a un nou estatus. Un bon polític proposa, transacciona i sobretot escolta. L'escenari de la dispersió i l'oposició sistemàtica és una irresponsabilitat política greu. Els pobles caminen i el seu futur mai és estàtic. L'avui porta el demà. Només el poder pur i dur paralitza i és garantia del caos quan gira l'esquena a l’autèntic poder del poble.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 6/4/2015