Abans independents que pidolaires

Rajoy s'estova poques setmanes abans del 27-S o és una trampa per relligar novament els límits autonòmics amb una nova constitució consagrada? Catalans, tenim la paraula definitiva. Independents o més submissió.

La unitat d'Espanya que apel.la Rajoy contra la independència de Catalunya és un refugi secular per emmudir les injustícies interterritorials i justificar un sistema de finançament exhaurit. Una reforma constitucional serà el mea culpa dels errors passats delimitant més fronteres entre Estat i autonomies? Sepultura definitiva al somni de la tercera via? Massa tard. Per què bascos i navarresos no aixequen tant el crit el cel contra el seu pacte fiscal del 1978? Per què Moncloa va respondre amb un cop de porta a la proposta fiscal semblant del president Mas per a Catalunya? Per què tot intent negociador entre Espanya-Catalunya per la via jurídica o política ha estat denunciat al Tribunal Constitucional (TC) i ha rebut sempre un NO entestat? Les causes que expliquen on som ara són fruit de les actituds malignes i les signatures del PP contra l'Estatut aprovat pel Congrés (2006) i la sentència demolidora del TC, tot i la ribotada prèvia de l'Estatut original del Parlament. Les retallades inversores a Catalunya, l'incompliment de pagaments pactats  i l'atac persistent a la cultura i la llengua pròpia a costa de l'escola i el bilingüisme són objectius de persecució. L'aportació catalana sobrevalorada en concepte de solidaritat autonòmica no satisfà encara a un govern recelós d'una Catalunya avantguardista que cal vigilar de prop i no deixar anar mai. L'asfixia centralista permanent ha estat la vacuna més perjudicial per a espanyols i catalans, en lloc de repartir-se guanys més raonablement. Reduir competitivitat i convertir el país en pidolaire del combustible per activar el motor de la productivitat, obliga al poble i als governants catalans a dir prou.  La submissió té uns límits que la llibertat humana declara insostenible i denigrant. Demanar una  sortida airosa i consensuada, és dividir la societat i enfrontar famílies? Una excusa perversa d'autojustificació a la falta de diàleg i de mires curtes. Les persones i les empreses no posen fronteres ni representen cap obstacle. Senzillament, que cada una pagui els cànons impositius al seu país. Milers d'empresaris espanyols tenen negocis a l'estranger i a la inversa. Un madrileny pot mantenir una fàbrica a Girona i un empresari català un centre vinícola a la Rioja o Cadis. On és el problema real? Prou de quimeres, raons sentimentals  i demagògies per amagar les pèrdues recaptatòries globals de set milions i mig de catalans, superiors a les inversions que reben de l'Estat. Les dades macroeconòmiques favorables es constaten en totes les fonts ministerials amb mètodes fiscals diferents. De no ser així, el govern d'Espanya no basaria la seva defensa aferrissada d'unitat nacional en l'imperi de la llei, l'amenaça i la constitució. Sap que l'imperi  de l'economia preval al costat del poder democràtic de l'electorat i als ulls europeus. Catalunya no és Grècia, ans el contrari. L'Estat deficitari amb Europa és Espanya, no una hipotètica república  catalana. Només una entesa bilateral faria compartir l'endeutament del bilió d'euros. Qui necessita més de qui a l'hora d'eixugar deutes? De pidolaires a senyors i amos. Després de 300 anys ja toca, arribats a tals extrems de paciència i maltractament. Plantejar l'independentisme de Catalunya avui, un error evitable? Possiblement, però  és tard. La tossudesa legalista i política no és eterna davant d'un poble molt madur democràticament tot i el puzle de partits i coalicions. La història jutjarà les conseqüències per a uns i altres si el 27S el poble català opta majoritàriament per la independència com un fet irrenunciable.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 13/08/2015