La transparència de la culpabilitat

Estem envoltats de casuístiques esfereïdores que reclamen els tribunals i de bondats que valorem menys o poc. És el barem de la transparència sobre el bé i el mal que ens fa innocents o culpables.

Tots esquivem la culpa perquè és negra i buida de veritat total o parcial. Si errar és humà, demanar perdó pels errors comesos també hauria de ser la teràpia més recurrent i normal del món. De fet, els nostres actes són com un còctel d’encerts i d’equívocs sotmesos a les limitacions i als judicis racionals. Ho palpem en el marc de la quotidianitat política, social, sanitària, jurídica, econòmica i laboral. La premsa i les notícies del dia a dia són la mostra més tangible i visible de la fragilitat humana arreu del planeta. Des de d’un minúscul contratemps personal fins les morts insensates de l’emigració massiva per les guerres més sanguinàries. Les tertúlies televisives i radiofòniques s’alimenten més de la casuística erràtica de l’entorn proper que de les satisfaccions, progressos i bon fer. La desgràcia sembla aportar més solidesa argumental per analitzar les hipòtesis del fracàs que la valoració positiva d’un fet exitós. Sabem endinsar-nos críticament en la negativitat aliena sense pietat, a vegades amb la intenció lluminosa d’aportar solucions. Per contra, passem més de puntetes sobre les conductes ortodoxes i exemplars  que ens alliçonen sense treure’n gran profit. No ens avoquem en el reconeixement de la bondat excepcional de manera instintiva ni a perdonar fàcilment la culpabilitat reconeguda. Afortunadament, tenim la facultat innata de l’oblit o desmemòria -no sempre eficaç ni recomanable com a remei terapèutic-, que apaivaga alguns mals records i rancors.

Les relliscades polítiques són més palpables per l’amplitud del camp que abasta, els efectes mediàtics i la immediatesa amb el ciutadà  com a votant. Vull cenyir-me a quatres casos ben diferents de transparència qüestionada. Primer, la  teranyina de la corrupció que s’estén de l’est a l’oest peninsular. Totes les tapadores de la immunitat parlamentària o senatorial no impediran la recerca de la putrefacció política, tard o d´hora. Casualment, s’han activat alhora tres nuclis durs: cas Pujol, cas Noós i la trama valenciana amb límits desconeguts. Conflueixen uns entramats judicials difusos amb uns personatges i partits polítics actius que intenten formar govern prometent la màxima nitidesa i la lluita contra la degeneració. Com s´ho pot empassar el ciutadà i donar credibilitat? Sense separar el gra de la palla amb dimissions i el retorn de tots els espolis dineraris, el país no quedarà net de culpa i d’aquesta xacra epidèmica. Segon, el vilipendi dels catalans atrapats en el servei tercermundista de Rodalies. El drama de la fumata urbana en els túnels de Renfe per la desídia persistent d’Adif, clama un punt i final a la seva tolerància. És una burla permanent la falta d’inversió pactada i no executada en el manteniment de vies, estacions i el desdoblament, com de Barcelona a Vic. Per més inri, culpabilitzar els Mossos de la sostracció de coure i de l’incendi per manca de vigilància, exigeix disculpes sense dilació. L’alternativa de no assumir  responsabilitats és la transferència integral de Rodalies a la Generalitat o la independència radical del territori. Estan facilitant el que no volen. Tercer, Barcelona World. Com i a qui preguntar si convé o no a Catalunya aquesta macroestructura gens mafiosa i plausible?  El govern no para de plorar per manca de recursos. Li plou una milionada en benefici de l’atur i es discutiran entre ells si consultar als tarragonins només o a Catalunya sencera. Senyor Oriol Junqueras, està d’acord en demanar permís a tots els espanyols per separar-nos d’Espanya o solament als catalans? Apliqui-ho al cas. Quart, l’abominable pederàstia. Aquí no hi ha perdó de cap mena, ni pels culpables ni pels organismes que han comés pecat d’omissió en les seves obligacions preventives i coercitives quan tocava. Ara bé, fer llenya de l’arbre caigut és injust, perquè no totes les branques –ni de bon tros- estan corcades. La depuració no significa oblidar la tasca positiva dels bons professionals del centre durant moltes dècades. La Conselleria no pot castigar el col·legi privant-lo del concert educatiu si vol penalitzar la direcció. Té altres alternatives. Seria un càstig al professorat, a les famílies que són innocents i a les víctimes. Equivaldria convertir-lo en privat, és a dir, el seu tancament irremeiable. Presumpció d’innocència sempre, impunitat mai. En els quatre casos, la justícia i el diàleg són els dos ingredients que faran viable la transparència sense que paguin justos per pecadors.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/2/2016