PP, PSOE i C’s, l’al·lèrgia del referèndum

La negociació de Pedro Sánchez vol esquivar els dos partits sobiranistes, ull de poll que l'impedeix pactar amb qui necessita per entrar a la Moncloa. O accepta la seva realitat o li cavaran la tomba abans d´hora.

L'essència i subjecte de la democràcia és el ciutadà, no la sagrada unitat castellana. La “conllevancia” del problema català d’Ortega i Gasset imposada tants anys ha mort com la transició. La resistència històrica del PP-PSOE a admetre la igualtat central amb les perifèries serà engolida per la independència que abominen. L’única raó del desafiament és el vot intransferible i vinculant, no el vassallatge per domini imperial. Quin qualificatiu mereix el botxí i adversari  de la veu del poble? Manipular  la propietat d'aquest dret és una apropiació tan il·lícita com prohibir-lo a qui sol·licita exercir-lo en moments excepcionals i habituals. És excepcional per als catalans conèixer el percentatge real tant d'independentistes com d'unionistes dels 7,5 milions d’habitants del país per gestionar o desaprovar el procés en litigi. És habitual per a un suís –per exemple-  ser consultat sobre el canvi d'un dia festiu de l'any. El que no entén cap demòcrata del món és la negativa sistèmica a ser preguntat, és a dir, la privació de la grandesa democràtica. Un referèndum, normalment, és la resposta a un dilema, a més de l’abstenció: Sí o No a la qüestió plantejada en un àmbit geogràfic concret. En una societat civilitzada es dóna per suposada la maduresa, la capacitat de debat i el lliure raonament dels riscos i avantatges del separatisme. No són els espanyols qui han de decidir sobre els drets del catalans d’anar-se’n o no d’Espanya. Cap inquilí d’una  comunitat ha de demanar permís als veïns per marxar, encara que tingui un contracte, sempre rescindible i negociable, perquè no hi ha res etern. Ningú  pot decidir pels altres, ni els polítics negar la paraula al votant en nom d’una suprema llei feta per l´home i fer-se esclau de la mateixa.

Els sondejos són referents que només són validats per les urnes definitives, però, mereixedors de ser atesos. La darrera enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) apunta que un 57,2% de catalans estan “totalment a favor o bastant” de la independència, enfront d’un 32% de ciutadans “bastant o totalment” en contra (La Vanguardia 5/2/2016). Uns dies abans va publicar-se que el 42% dels espanyols estarien d’acord en convocar un referèndum català per tancar definitivament el conflicte de la secessió territorial. Mentre no arribi, s’alimenta el separatisme de tant sols un 25% al principi de la legislatura de Rajoy. Per què no ho compra el govern de l'Estat i es treu aquest roc de la sabata per sempre més? Faran callar almenys dos milions de catalans si guanya el NO -com a Escòcia i al Canadà- i seran els demòcrates més europeus negociant la separació pacífica si venç el SÍ. La reticència política només obeeix dues causes: la por a perdre i les conseqüències negatives per a Espanya. Amagant el cap en el Tribunal Constitucional no desapareix el conflicte, bull més. L’imperi de la llei, modificable, és una excusa baladí per niar la covardia. El dret a l'autodeterminació està recolzada  per un 80% de la Cambra catalana, desoïda per l’Estat. Amb el nou govern de la Generalitat  ha començat la redacció del guió dels tràmits sobiranistes amb la conseqüent reacció immediata de Madrid: amenaces d’il·legalitat i denúncies. Un "és inconstitucional", no és cap resposta a un dret, sinó el criteri enquistat d’uns partits. Ningú ha debatut, votat, ni signat res, encara. A què respon el guirigall? On estan les propostes estatals per convèncer els dissidents que junts és millor que separats? El govern del PP s’ha erigit en faraó del “no”. Pedro Sánchez amb C’s, consellers del diàleg aliè, han vetat els dos partits sobiranistes del Congrés. On està el canvi i el govern de progrés a diferència de Rajoy? La reforma federal de la plurinacionalitat s’ha esvaït del programa socialista. Ni “el mínimament” ha quedat. No s'atreveixen plantejar el fracàs independentista a les urnes al costat de Podemos, únic partit que tolera un referèndum per oposar-se legítimament a la secessió. Sánchez té al seu abast enterrar els separatistes legalment, quedar com un president de mires europees i donar per acabada la picabaralla Espanya-Catalunya. Prefereix arrossegar a la Moncloa, si aconsegueix entrar-hi, un  llast més feixuc que el mateix l'atur? Podrà ser la seva tomba abans no acabi la legislatura. Donar per impossible sense comprovar que tot pot ser possible i legal, és rendir-se a l’evidència del desastre, el totalitarisme o la covardia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/2/2016