Els fanalets de la discòrdia

La sensibilitat política del país estar a flor de pell. La mínima espurna pot originar un incendi. L'exemple dels fanalets reial de Vic és irrisori, però, precoupant a nivell de maduresa democràtica.

Els fanalets de la cavalcada del reis de Vic del 2017 restarà en les cròniques del sobiranisme català. Un simple episodi que va desfermar tertúlies de pa sucat amb oli, columnes de tinta i el frenesí de llengües desmesurades. El vigatans estan en boca de molts espanyols que ignoraven l’existència d’aquesta ciutat. Benvinguda polèmica, doncs. S’ha ressituat la comarca en el mapa espanyol. Tot a costa de la interpretació més inversemblant d’uns fanalets estelats amb quatre barres lluminoses. Màgiques també o maleïdes per aquells que només en volen tres? Són els adults qui capgiren la simplicitat dels fets i ho polititzen amb segones lectures. No la innocència infantil d’uns portadors il·lusionats. Va ser el poder mediàtic de la retransmissió televisiva el que va aixecar les alarmes insidioses. L’unionisme nacional no podia ser trepitjat per l’estratègia independentista amb una riuada d’estels quadribarrats, van recriminar unes ments retorçades o temoroses.  D’aquí “l’efecte fanalet” en boca de polítics autonòmics i del mateix president Rajoy qui va desfermar la millor crida propagandística sobre la indiferència de molts ciutadans: el conflicte entre Espanya i Catalunya. És increïble com un minúscul objecte pugui convertir-se en un eix dialèctic, argumental, crític i social des de nivells familiars i de carrer fins el parlamentari. Treure de mare un esdeveniment insignificant podria haver tingut afectacions colaterals importants. Però, només ha estat anecdòtic. Cal ser més curosos abans de fer pronunciaments. El silenci és el millor guardià de la prudència quan s’ignoren les conseqüències.

L’ANC de Vic fa 4 anys que ven el mateix fanalet amb l’única finalitat recaptatòria per a la seva entitat, com fa habitualment amb les senyeres, adhesius o espardenyes catalanes en les fires, mercats i en diades significatives. Quin sentit té la rèplica dels seus companys de viatge d’Omnium Cultural? Les seves campanyes de trucades discretes als domicilis per captar nous socis i donatius no són perfectes i potser inadequades. Si al diputat Rufián d’ERC no li sembla correcta –personalment- la lliure manifestació d’aquesta simbologia, tampoc va agradar a molts milers de catalans el seu argumentari barroer en la tribuna del congrés en la investidura de Rajoy. Si els tres volen fer bandera de la unitat per la causa republicana, a què responen aquestes sortides de trascantó? M’estalvio els comentaris esperpèntics de la dreta catalana taxant de “lamentable” (C’s) o de “fanàtics i ments mesquines” (PPC) la permissivitat dels fanals. Per què l’exhibició de banderes, fotos, pancartes, estàtues, efígies o quadres poden remoure cels i terra fins desembocar als tribunals en forma de denúncia? La llibertat d’expressió i d’actuació en aquest país encara rellisca sobre la interpretació jurídica dels apriorismes entre llei i democràcia heretada d’un postfranquisme no superat. Hem de millorar molt en la cultura del respecte mutu, en les idees i declaracions sense menyscabament aliè. Amb més raó encara per l’atomització d’entitats i partits de signes molt diversificats que configuren el teixit polític. No vulguem veure més enllà de la realitat. Res d’adoctrinament dels menuts ni la menor intencionalitat de catalanitzar nens espanyols que vegin la retransmissió de la cavalcada. Això, però a l’inrevés, era patrimoni de la llei Wert en camí de passar a millor vida.  Ni convertir els vigatans indecisos en separatistes. És d’agrair la sensatesa i la neutralitat de TV3 al respecte. Els detractors que esperaven més llenya al foc es van quedar amb dos pams de nas.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/1/2017