Sobirania, igualtat i diner

La moguda política de fi d'any ha posat sobre el tauler nacional un encreuament de joc encaminat a l'escac i mat difícil d'aturar. El rei de la jugada, com sempre, el capitalisme. La resistència democràtica plantarà cara. Malauradament, la unitat té uns límits i una feblesa.

És el triangle del poder, la política i l’economia. Tres angles tancats a la ingerència d’un nou estat que truca la porta pel descontentament del tracte que rep. Serà l’eix central que regirà l’ordre del dia del proper congrés del PP (febrer 2017) per dogmatitzar la negativa del referèndum  català  i  tota singularitat de reforma autonòmica. La igualtat espanyola mantindrà inviolable el nucli constitucional amb més cafè per a tots. En definitiva, la dreta implantarà una segona part de la transició del 78 emparada en la unitat nacional sense fissures. Les promeses de diàleg semblen haver tocat fi abans de començar. La ridiculesa dels tribunals fets a mida impossibilita refer ponts entre Catalunya i Espanya. Tots els discursos presidencials del cap d’any contraposats i les actuacions judicials programades apunten cap a un any políticament bel·licós. La mà estesa de la cimera 23-D amb una hipotètica solidesa dels participants serà foc d’encenalls sense la resposta de l’adversari: una oferta concreta de pacte sense excloure el referèndum. Aquest mur granític, l’agafador del govern central per rebatre la bilateralitat i posposar tota trobada serà la causa de la trencadissa i el xoc final sense la mediació internacional. El desafiament jurídic llei-democràcia aplicat al temps, espai i àmbits diferents no trobarà fàcilment un denominador convergent. La guerra dialèctica únicament  revertirà  en fets consumats mitjançant una sentència sobrevinguda de fora, no nacional. Quan i com? Fins que els interessos econòmics europeus no perillin a causa del deute bilionari espanyol, Europa es mantindrà al marge. Si Catalunya –principal contribuent del deute pel seu PIB- guanyés un referèndum, malgrat que unilateral, es desentendria legítimament del dèficit espanyol. Aleshores sí,  la resposta de la CE seria fulminant a favor de la democràcia del poble i de la reforma legislativa espanyola per acordar un pacte bilateral a tots els efectes d’incumbència europea. El capitalisme s’imposa sempre a la política, als governs i a les lleis. El llenguatge dels valors dineraris és infal·lible i universal. 

Quina és la filosofia de la igualtat entre tots els espanyols? Els vasos comunicants de l’economia interterritorial en virtut d’una simetria que és irreal. És la raó de ser de la mal anomenada quota solidària autonòmica, pecat original dels desajustaments. Una solidaritat forçosa per llei no és voluntària. L’art. 2 de la Constitució va consagrar aquesta paritat amb un error magistral: el concert econòmic basc-navarrès. Només aporta una quota mínima d’excedents revisable cada any. La igualtat ja no existeix des de la concepció o aquests ciutadans del nord no són espanyols. Altrament, el poder adquisitiu  regional és diferent com la renda per càpita. La asimetria econòmica, per tant, s’imposa per imparcialitat malgrat la presidenta andalusa exigeixi el mateix tracte en la seva comunitat, segona receptora de la solidaritat nacional després d’Extremadura. Per què Madrid insisteix tant en els diners del FLA que transfereix a Catalunya i mai magnifica o quantifica públicament els milions que recapta dels catalans? La guerra de les balances fiscals s’apaga en un no res quan sorgeix. Posar sobre la taula la transparència  econòmica de cada regió és la primera exigència en democràcia. El conflicte financer no és exclusiu de Catalunya. El disseny autonòmic ha mort per la seva inoperància.

L’independentisme català no ha nascut d’un caprici autonòmic. Deixant de banda les reivindicacions històriques de dècades i segles, ara, Catalunya està en situació d’emergència. A més de l’Estatut del 2005 vilment trinxat, la deixadesa i l’incompliment de l’Estat respecte les inversions que pertocaven cada any han portat la ciutadania a la rebel·lió social. Quina contrapartida estatal pot parar el moviment secessionista? Això seria diàleg efectiu, no verbal. Són dues rutes ben diferents que únicament el poble català pot avaluar, no tots els espanyols. Cada regió és sobirana de la seva part en virtut del poder legislatiu i parlamentari propis. Per què els partits unionistes catalans i nacionals es resisteixen i silencien l’oferta d’un pacte? Per la gran por a una sedició dels espanyols o a perdre el referèndum? Senzillament, perquè la immobilisme és l’arma més còmoda per al partidisme arrelat al poder des del franquisme. És la tàctica de l’estruç fent veure que tot va bé fins aconseguir l’avorriment dels lluitadors. Que no esperin una auto oferta de mínims dels indecisos. On està l’alternativa socialista del federalisme de regions o estats? Què n’és d’una Espanya nació de nacions o plurinacional?  Catalunya ha dit prou a l’estancament i empobriment. Està decidida a mullar-se amb tota la informació rigorosa  dels pros i contres abans d’anar a les urnes referendàries o unes eleccions plebiscitàries.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/1/2017