Corren rius de tinta sobre la situació política delicada de Catalunya i la interacció amb la política espanyola. La paraula màgica és "referèndum" que està en joc en totes les ruletes partidistes. Només falten les apostes.
És
la pretensió d’un cercle quadrat. L’encaix comprimit o l’engabiament de
Catalunya en una Espanya unida. Les negociacions socialistes del 20-D van
fracassar per no admetre la proposta del referèndum català de Podemos i el dret
universal d’autodeterminació. Al 26-J volen curar-se en salut prometent la diversitat
dels pobles i l’especificitat catalana tancada en les golfes del federalisme fa
tres dècades per les baronies del partit. Quan el poder se’n va de les mans les
promeses són poc creïbles després de tants anys de glòria absoluta per fer-les realitat.
Per què? Ras i clar: Espanya no tolera Catalunya fa segles perquè no es deixa espanyolitzar.
L’estimen molt i no vol ser estimada. Per què serà? Hi ha petons que maten i no
perdonen. Pedro Sánchez s’esforça per aparentar solucions d’entesa amb la reinstauració
d’un diàleg aparent, però, fals. Respira i traspua els mateixos aires
unitaristes de la dreta conservadora. S’odien verbalment pel poder, però s’abraçarien
per barrar les portes del catalanisme secessionista. L’independentisme és l’única
oposició real del govern. Proposa ofertes institucionals de gran volada on hi
càpiguen tots els espanyols amb els seus drets singulars sense diferències que
els separin. Gran utopia. Que comenci
per treure el PER andalús i extremeny del 1986 regalat per Felipe González i el concert
econòmic basc-navarrès vigent des del 1978 o implanti els dos privilegis en
totes les autonomies que ho sol·licitin. Un principi elemental de tot estat
federal és la recaptació i gestió dels propis tributs.
La
trampa d´un referèndum sobiranista català votat per tots els espanyols seria la
pitjor gosadia de la traïdoria espanyola. L’antítesi de la democràcia mundial. Pregunta:
Espanyols, voleu que Catalunya deixi de
pertànyer Espanya? (Sí/No). El resultat prou evident, seria el càstig d’un autonomisme
més restrictiu sense fer emmudir dos milions de veus i cors independentistes.
Catalunya no s’ha d’encaixar en el territori espanyol, sinó alliberar-se i
decidir què vol fer i ser. S’ha de retrobar lliurament dins de casa no malbaratant
la força de la unitat amb lluites internes i absurdes contra el centralisme. La
singularitat catalana comença amb el respecte mutu entre el partidisme polític
català fent pinya parlamentària amb la majoria emanada de les urnes (27-S). El
bagatge cultural, històric, legislatiu, jurídic i lingüístic esdevindrà una
joguina per a la judicatura espanyola si el Parlament és objecte de befa i
discòrdia permanents. Quan els intents de bilateralitat es donin definitivament
per esgotats jurídicament i políticament podrem parlar d’unilateralitat (RUI o
DUI), in extremis. Però, mentre repiquin les campanyes del Tribunal Constitucional
contra el poder legislatiu català, quasi a diari, l’independentisme no s’esquerda,
creix.
El
26-J serà un plebiscit, sinònim de majoria suficient. Per a Pedro Sánchez per fer fora Rajoy de la Moncloa. Per
a Podemos posar les urnes catalanes del referèndum per dissuadir els
rupturistes o marcar cintura democràtica. Per a C’s fer de frontissa al millor
postor. Per al PP repetir legislatura com a premi de la bona gestió anticrisi i
garant de la unitat espanyola. Qui acabarà passant per l’adreçador de les urnes,
una Catalunya independent o l’Espanya colonial? Les nostres conviccions tenen
la paraula.
Ramon
Mas Sanglas – 1/6/2016
