Polítics que no evolucionen

Estem tips de confrontacions entre catalans i espanyols, entre partits i conciutadans de Catalunya. Les discrepàncies ideològiques –farcides d’interessos econòmics- ens ha dividit a l’hora d’aportar solucions pragmàtiques abans i durant la crisi, que no és la responsable principal del divorci. La recessió laboral amb més atur ha fragmentat la societat distanciant els rics dels més pobres, enterrats en un cul de sac sense sortida. Urgeix una reestructuració fiscal. Amb més reformes sobre l’espatlla del treballador únicament, no sortirem del pou. Són les picabaralles electorals obsessives de fons: buscar culpables de la fallida a canvi del bitllet –els vots- de tornada i continuar dalt del tren quatre anys més.
Què més els queda per dir-se? Les paraules no es tradueixen en fets fa anys. Cap líder es refia del contrincant, ni per pactar passat el 28-N. No val la paraula donada sense anar a cal notari? En política és normal mentir si les fórmules aritmètiques no quadren i ho aconsellen? Aleshores, quin valor té el programa electoral promès i votat a priori? La confiança en el polític és una virtut desapareguda perquè la relació està enverinada. Cada partit assaja la seva comèdia sobre l’autogovern, la plurinacionalitat, la independència, el federalisme, la unitat nacional, per treure’s les castanyes del foc i servint-se’n. Títols molt suggerents, buits de contingut. Foc que revifarà amb la llenya del bilingüisme a l’escola i el comerç, la immigració i la inseguretat, el dèficit fiscal i l’hipotètic concert econòmic català. No faltaran les postres agredolces sobre la trencadissa d’Espanya per animar la controvèrsia partidista recíproca. En fi, tot un menú propi de paladars parlamentaris àcids.
Ells s’ho amaneixen i s’ho mengen. Més del 50% dels invitats ni s’apropen al menjador. Per què n’estan farts sense ni fer un tastet? No és el seu restaurant, ni l’estil de cuina. Molts ingredients són fraudulents i amb regust de caducitat. L’abstencionista busca cuina casolana, autèntica, de denominació d’origen. Aquests comensals de mig país exigeixen cuiners nous i nous fogons que guisin els seus plats de casa. On trobar aquests especialistes i com entrar al sistema? Urgeix un canvi de xefs i de cuina política –reforma electoral- que faci arribar a la taula de tots el pa de cada dia, sense exquisideses i escarafalls, ni tirar-se els plats pel cap. Cal un projecte obert, comú i compartit entre els amants de Catalunya.
Estem vivint antonímies polítiques molt fortes en els dos partits majoritaris. Un PSC aferrat a Madrid i una CiU amb aires sobiranistes. Dividits en temes bàsics d’identitat no farem país. Un partit com pot definir-se de progrés i catalanista i oposar-se al dret a decidir del poble? El desencís del votant està més que justificat perquè no sap en quina clau ha d’emetre el vot. Enterrem aquest vell model de fer política i comencem una etapa de més calatge democràtic obert. El 28-N seran les eleccions permissives de la crisi i la resignació. Esperarem el 2014 per fer el salt qualitatiu a la Catalunya de la modernitat, la maduresa i d’autogovern decisiu, sense segregació territorial, forçosament. Només cal voluntat ciutadana per deixar el llast històric d’un sistema polític anacrònic. El poder de la democràcia és la decisió popular, no dels governants.
Ramon Mas Sanglas – 29/10/2010

Vic, més difícil aparcar sense pagar

La senyora crisi n’és la culpable –una vegada més- com a recurs directe i refugi fàcil? El mal endèmic de les grans ciutats o dels nuclis cèntrics urbans per aparcar s’ha encomanat. La maquineta recaptatòria dels parquímetres també es va fent mestressa dels carrers perifèrics de Vic, cobrant la nostra estada en el rectangle verd o blau. L’ impost de circulació municipal anual és insuficient o invàlid fora de la població resident? Només amb l’acreditació de veïnatge la hisenda local troba certa compassió relativa.
Busquem l’objectivitat contributiva. Tots entenem que les despeses municipals s’han d’eixugar, però, no a costa d’impostos abusius o poc justificables perjudicant tercers: el comerç i la seva clientela. Quan necessitem aparcament en el nucli urbà –soterrat o exterior- és d’agrair una plaça disponible. No dol tant pagar. A les rodalies o carrers allunyats del centre, però, no té sentit un cobrament per saturació, quan no existeix. Està comprovat que amb la taxa impositiva, aquestes zones estan buides tot el dia, en horari de pagament. S’han volatilitzat els cotxes ocupants fins ara? Ningú està disposat sufragar tota la jornada laboral a raó de 1,45 euros l’hora. Ofèn la butxaca i la racionalitat. Suposo que l’avarícia mai arribarà parcel•lar la zona universitària vigatana i l’entorn de Renfe. Si la intencionalitat municipal és evitar l’estacionament fix dels mateixos per forçar la rotació de vehicles en benefici dels botiguers, la mesura més raonable seria deixar una estona gratuïta –amb el rellotge visible- o pagar simbòlicament 0,50 euros la primera hora i mitja, per exemple. Això és servir al ciutadà i afavorir el consum, per davant de l’afany primordial de la recaptació. Sabem que la capital osonenca és el principal rebost de les poblacions comarcals. Senyors del consistori vigatà, si no voleu fer minvar els guanys –que repercuteixen en els impostos- dels vostres petits empresaris locals, canvieu la política de les zones d’aparcament dels barris. Només els supermercats es freguen les mans amb aquesta mesura. El consens directe és necessari a tot nivell, també entre regidors i usuaris de la via pública. La tossuderia i la via policial no sempre són els millors consellers del diàleg. És llastimós que els incívics aprofitin la situació amb pintades i bloqueig de les màquines expenedores per imposar-s’hi.
De savis és rectificar, com es va fer per controlar l’excés de velocitat en la rondes i entrades a Vic. Les víctimes del radar local sempre eren les mateixes: conductors de pas o treballadors de poblacions veïnes. Era un sistema selectiu per alimentar les arques de la capital, del tot injust. El nou sistema incòmode, però efectiu, dels obstacles de la calçada, no discrimina ningú i estalvia personal de seguretat. No s’arregla tot amb diners i sancions.
Si s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bóta de vinagre, com diu la saviesa popular, per què no ser més benèvols, fins i tot el dissabte, dia de mercat comarcal? L’aprimament del deute públic serà eficaç amb l’exemplaritat i l’aportació de la mateixa administració. No vulgueu foragitar aquells que ajuden millorar-la, amb imposicions desmesurades. Qui tot ho vol, tot ho perd.
Ramon Mas Sanglas – 23/10/2010

Els vots es guanyen, no es compren

El guanyador absolut de les properes eleccions serà l’abstencionisme, incrementat amb el vot en blanc. Realitat que posa en entredit la solidesa democràtica del país. La nit electoral tots els partits lamentaran, una vegada més, la baixa participació amb el propòsit d’estudiar el fenomen. Paradoxalment, -i en plena crisi econòmica- hauran invertit 26 milions d’euros per combatre’l. D’on sortiran aquests diners i com revertirà la seva hipotètica eficàcia?
L’allunyament de les urnes rau en la desafecció crònica al procés electoral tancat i als polítics malèvols. La degeneració progressiva del sistema ha fomentat el passotisme i la repulsió social envers la figura del mal governant que eclipsa el bo. Només convencen els fets positius comprovats. Molts aspirants parlamentaris –repetitius- , estan obsessionats per revalidar el poder, no servir. La pedagogia verbal que intenten fer és vana, perquè no va acompanyada globalment de l’exemple i la proximitat, bases de la confiança. No gosen conviure amb la ciutadania el dia a dia. Necessiten d’un cotxe blindat i guardaespatlles privats per protegir la seva seguretat. De què temen? El polític de veïnatge porta els fills a l’escola concertada o pública catalanes, perquè hi creuen i la defensen. Un polític no és un superman ni un ésser galàctic que no pugui anar en transport públic entre els conciutadans, que li paguen cada mensualitat generosament. Si no frueix de la seva relació, com pot percebre de prop els seus problemes i debatre’ls en la Cambra? Aquesta és l’única campanya electoral realista durant quatre anys. No els eslògans pidolaires de compromís de quinze dies per fer la guitza al contrincant i superar les estadístiques sobre la intenció del votant. Estalvieu-vos la paperassa que omplirà les bústies de les llars endebades.
El poble busca els millors servidors i gestors dels nostres impostos, no el partit més poderós. La campanya més potent no pot comprar la confiança dels electors sense transparència i exemplaritat. Les llistes tancades de candidats no convencen tothom. Per què tanta resistència partidista a un canvi de model? Les paperetes de les meses, haurien ser substituïdes per noms de persones lliures i competents enlloc d’uns llistats d’interessos nominals programats prèviament.
L’ abstencionista i el votant en blanc proclamen la defunció del polític d’aparador i etiqueta. Exigeixen un polític de nova generació, a peu de carrer, disposat arromangar-se i a retirar-se quan hagi fet la feina sense premis vitalicis. Que posposa les exhibicions sumptuàries a les necessitats socials del poble o barri. No vulgueu comprar el silenci de l’adversari ni pagar les errades greus de govern amb el vot resignat del continuisme a falta de millors alternatives. Guanyeu-vos la credibilitat del país amb noves reformes estructurals i actitudinals de comportament. Són les úniques armes combatives contra els indecisos i la captació de nous adeptes per convicció, no conformisme. És la panacea segura de la participació, sense cap pluja de milions. La campanya més pomposa pot ser la més contraproduent, a més d’injusta amb els col•legues més humils i sensats. Catalunya no és USA, sinó un país amb més de mig milió de parats.
Ramon Mas Sanglas – 18/10/2010

Els pobres drets dels pobres pensionistes

Al Pacte de Toledo li ha sortit molts padrins i contrincants, potencialment experts en la matèria. Si fins ara no havien dit ni piu, què estarà fent tan malament la comissió històrica encarregada de revisar les pensions? Tanta moguda ja ha aixecat suspicàcies. Em refereixo al conegut Grup dels 100 experts, que amaga tot un reguitzell d’entitats del món financer i bancari del país, interessades en compartir el pastís de la Seguretat Social en forma de pensions privades. La història no és nova. En cada època de crisi ha sorgit el fantasma de la bancarrota de les prestacions socials, dirigit per uns suposats savis finançats pel capitalisme, amb la pretensió d’imposar els càlculs sobre tota la vida laboral.
El govern sap perfectament que és un boicot camuflat a les seves previsions i paràmetres en vies de renovació, que els polítics i comissionats intenten fer amb el màxim rigor i consens entre les formacions polítiques i els sindicats. El joc brut de tercers faran més difícil la negociació. Sabran desempallegar-se d’unes propostes alarmistes i falses o seran víctimes d’aquests cants de sirena? No és cap secret que els partits reben subvencions d’entitats bancàries particulars. L’opinió pública té dret a conèixer tota la veritat amagada en aquests entramats capitalistes. Els actuals pensionistes –ja víctimes de la congelació salarial- i els futurs clients, han de saber amb tots els ets i uts què es cou amb els nostres impostos i cotitzacions de tants anys d’aportació. L’allargament de l’edat de jubilació, l’ampliació del període total cotitzat i dels anys per calcular les bases de mitjana, són elements d’empobriment i d’involució del sistema. Si fes falta un aprimament real de les jubilacions seria a posteriori d’una reforma fiscal en profunditat, -sense demanar la bona voluntat i permís dels rics i especuladors, autors principals de la crisi- i la retallada d’institucions administratives centrals i autonòmiques supèrflues. Haurem d’esperar la benvolença de la dreta i les seves solucions promeses?
Els empresaris es queixen de l’elevat cost del treballador a la Seguretat Social. Ningú nega que la seva aportació a l’arca de l’Estat és substanciosa, però, no sempre proporcional als beneficis generats. Amb la nova reforma laboral han rebut per llei unes contemplacions molt avantatjoses en contractació i acomiadaments, motiu de la ira sindical del 29-S. Veurem aviat els fruits amb un descens de parats? Si l’obrer mortificat en la vida laboral ha de ser víctima novament com a jubilat, ¿quin sentit té cotitzar a l’erari públic tota una vida? Menció especial d’aquest victimisme –digne de consideració legal- són els milers de treballadors majors de 50 anys, sense feina i subsidi d’atur, després de cotitzar 35 anys o més. Què en serà de la seva pensió amb la reforma?
La difícil cruïlla que travessa Espanya en totes les comparatives europees d’atur i les perspectives demogràfiques del futur imposa el canvi del sistema retributiu del pensionista, però, proporcionat a la riquesa empresarial i a la aportació individual. Les descompensacions són origen d’injustícies, afebliment social i més pobresa. Aquest dret no treu la llibertat de crear nous mètodes privats d’inversió o d’estalvi envers la jubilació, sense caràcter impositiu i obligatori.
Ramon Mas Sanglas – 11/10/2010

Loteria política del 28-N

Els catalans majors de 18 anys tenim reservat el nostre dècim intransferible i gratuït, si el volem jugar. La qüestió és triar amb encert perquè la grossa del país recaigui en un bon govern. El bombo de les candidatures sortejades està en mans dels apostant, els electors. Vet aquí un paradigma de les limitacions democràtiques: no votarem persones, sinó llistes tancades. Els mateixos partits s’encarreguen del repartiment dels premis petits entre ells, les participacions. Al 2014 podrem estrenar nova llei electoral per votar també persones individualment i no solament coalicions?
Quedaran incògnites del sorteig per desvelar si la grossa no recau majoritàriament en un sol partit. Aleshores els pactismes podran fer compartir la fortuna amb premis secundaris, a desgrat d’alguns, per l’aigualiment de programes i promeses. Hem viscut dues experiències governamentals mixtes, desencís per a molts, que diran adéu a les urnes o votaran en blanc.
La pedagogia i la inversió publicitària per captar vots indecisos sembla contradictori –per no dir ofensiu- atesos alguns procediments polítics viscuts, font de desafecció i allunyament. La llibertat democràtica de no exercir el dret electoral –amb l’abstencionisme- té moltes connotacions, que no entro a considerar, estigmatitzada per l’apatia i la frustració. Em quedo amb el valor molt significatiu del vot en blanc que molts més optarien, si tingués una repercussió viva i directa sobre els resultats. El ciutadà està mancat d’informació al respecte, que la junta electoral, els mitjans escrits i televisius haurien de facilitar. Els polítics no en faran ressò d’aquesta eina de rebuig, evidentment. Qui en fa ús és per convenciment i esperança de canviar el sistema. Vol ser demòcrata, però, el producte és poc atractiu o l’oferta insuficient.
El vot en blanc, és dir no, a tota proposta per falta de garanties objectives, sense discriminació de dretes i esquerres. No li convenç el missatge ni les persones desconegudes que s’emparen en les candidatures. Vota en blanc qui no aposta ni pels menys dolents i renuncia al premi de consolació. No obstant, la seva participació democràtica hauria de restar els escons proporcionals al percentatge d’aquests votants. Falla també el modus operandi o físic d’aquesta modalitat de vot que no s’explica mai. No és una votació activa dipositar a l’urna un sobre buit, sense papereta. L’acte material d’introduir un paper en blanc d’idèntic format als restants –que hauria d’estar en totes les meses electorals, per llei- , és una forma identificativa tangible del vot visualitzat en el recompte i diferent del nul.
Si la mitjana de participació no arribés al 50%, perquè la grossa se l’emporta l’abstencionisme i els apostants pel vot blanc, els diputats afortunats, ¿amb quina moral representativa governaran? Fer una segona ronda electoral per manca de majoria participativa hauria de ser una norma legislativa. En resum, anar a votar i ser votat no és cap joc d’atzar. És un acte decisiu de responsabilitat que té una validesa de quatre anys.
Ramon Mas Sanglas – 9/10-2010

Eleccions de la crisi, no del sobiranisme

A cinquanta-quatre dies per a les eleccions del 28-N comença el compte enrere amb la dissolució de la Cambra parlamentària. Tot i que la campanya oficial són els quinze precedents, fa mesos que els actors han apujat el teló i assagen escenes diverses, no sempre divertides. El baròmetre electoral de les enquestes ja han sentenciat una bipolaritat nítida: CiU amb una majoria que ratlla l’absoluta i un descens fulminant del PSC. Les engrunes restants de l’arc parlamentari se les repartiran els restants grups amb alguna nova cara independentista.
La història pendular és com una llei física, també en política. Després de la darrera crisi socialista del segle XX la dreta espanyola va remuntar l’economia malmesa. Catalunya s’hi va afegir amb pactes puntuals i favorables. La crisi actual – de caire mundial- i amb peculiaritats immobiliàries nacionals, en mans d’uns governants suposadament d’esquerres, han buidat les arques públiques amb més inversions del compte. L’atur galopant no s’ha frenat perquè les empreses han fet fallida, sense alternatives financeres. El capitalisme, sempre més procliu i proper a l’empresariat –tradicionalment de dretes- té l’esperança del canvi polític amb un govern convergent fort. Però, els ciutadans i treballadors són del mateix parer? La prioritat laboral s’anteposarà al plantejament seriós d’una secessió del país o poden ser compatibles? El dret a decidir sobre aquest futur hipotètic en un referèndum oficial és la segona gran incògnita que amaga l’aspirant convergent a la Generalitat . El votant té dret a saber-ho. No és cap agosarament definir obertament la relació catalana amb la resta d’Espanya i a la inversa. El mal formulat problema català –que arrosseguem des del 1714- ha de veure la llum amb una nova reforma fiscal autonòmica, perquè Catalunya torni a ser pionera i motor inversor. Gestionar els propis recursos no exigeix per definició la independència. Prou barreres constitucionals. Si cal reformar l’estat de les autonomies posem-nos-hi amb fermesa.
Les eleccions de la crisi i de l’atur posposaran temes secundaris. Un tercer tripartit sembla irrepetible vista la descapitalització del país, malgrat la política –desencertada- de la pujada d’impostos i la retallada de salaris. Només amb nova inversió empresarial serà efectiva la reforma laboral tan feble. Esperem que el fantasma real de l’abstenció no superi el 50% de l’electorat. Una majoria absoluta en aquestes condicions no seria gens representativa moralment, encara que legal i legítima. Seran unes eleccions combatives amb el segell de la desafecció i la corrupció política que decantaran moltes balances. Únicament amb una nova llei electoral –reprovada pels interessos territorials dels dos partits majoritaris- hauria engrescat nous candidats a les urnes gràcies a les llistes obertes. Si la maduresa informativa s’imposa en aquesta cursa, -els polítics de sempre- , podran retocar unes imatges molt deteriorades, si anteposen el servei i les mesures d’austeritat personal i estructural, per donar exemple i contribuir més a la recuperació.

Ramon Mas Sanglas – 5/10/2010

Vaga, reformes, eleccions

Trilogia de conceptes que solapen decisions i fets. La imposició d’unes lleis laborals que no encaixen en una majoria ciutadana és el motiu central del rebuig social. No són obra –amb més o menys consens- d’uns polítics que vam votar? Han canviat les circumstàncies, les persones o els interessos? Tres ingredients que es couen en fogons diferents, amb el comú denominador del repartiment del poder i el benestar a nivell europeu i nacional, amb les conseqüents víctimes per les escletxes d’un sistema global cada dia més expansiu, exigent i restrictiu per a les economies individuals i familiars.
L’estómac no admet raons ni vagues. És un luxe fer vaga quan el pa no arriba a taula, o per contra, una necessitat vital el fer-la per exigir que no me’l treguin de la boca? L’emigració n’és l’exemple més palpable fins l’extrem de jugar-se la vida per combatre la fam. El món civilitzat occidental està marcant rècords d’extremismes. Les vagues sistemàtiques són eines imprescindibles i útils per reajustar l’equilibri social dels béns i el treball? La competitivitat ferotge entre obrers i empresaris faran del ser humà un mercadeig permanent si no es regula amb el diàleg i la sensatesa. Els països emergents estan ocupant places productives en el mercat mundial que eren monopoli europeu. La robotització està eliminant mà d’obra barata que agreuja el flagell de l’atur. Les reformes laborals han pres un rumb diferent del segle passat que els sindicats han d’actualitzar, sense perdre el rigor de l’equitat entre la productivitat, els beneficis i la inversió pública dels impostos. No es pot focalitzar la relació laboral des de l’àmbit estrictament nacional ni sota la bipolarització del govern de torn i el món reivindicatiu sindical històric.
Si tenim els polítics votats que ens mereixem, per què se’ns posen d’esquena davant del clam popular d’una vaga generalitzada? Estem en un carreró sense sortida a causa de la crisi i les exigències comunitàries. Així justifiquen la manca d’alternatives. Siguem sincers. Tot govern és víctima del capitalisme que el subvenciona i alimenta sota les sigles del partidisme, sigui del color que sigui. La decisió legislativa laboral no té marxa enrere per imperatiu parlamentari. Ni rectificació, ni paralització dels plans legislatius pendents i urgents, com les pensions, que cal modificar a mig i llarg termini, per fer viables i sostenibles els recursos nacionals amb una població més envellida. Però, treballar més anys amb un índex d’atur juvenil del 40 per cent, quina lògica té? La flexibilitat transversal ha de ser l’eix que combini els dos paràmetres: creació de treball i rendibilitat econòmica per al sistema pensionista.
Falla el sistema electoral? Ens calen mandataris idonis més lliures per dirigir el país al marge de les ideologies partidistes de sempre? La mecànica electoral arcaica ens converteix en titelles del seu poder en l’esfera estatal, autonòmica i local. Molts voldrien aconseguir la pastanaga llaminera, però, només és abastable pels de sempre, com a governants o a l’oposició, perquè el mecanisme electoral ens té presoners. És la pitjor desafecció que alimenta l’apatia envers el vot en blanc i l’abstencionisme. La rutina d’una campanya electoral anodina i competitiva amb promeses fonedisses, amb personatges repetitius, no és cap al•licient per despertar la participació i l’interès per fer país amb noves il•lusions. La crisi de dirigents amb valors de servei comporta empobriment de capacitació governamental. Mentre el poble no sigui plenament sobirà i estigui supeditat a unes estructures rígides de funcionament, la democràcia tindrà un sentit poc realista. Necessitem una reforma prèvia dels reformadors? Aquestes febleses són les arrels que indueixen el descontentament social i encarnen les vagues quan s’eleven al màxim potencial. Si la base electoral no trontolla i s’adequa als temps confiarem en les directrius dels millors polítics que sabran legislar sàviament per evitar esquerdes laborals i disturbis. Només amb l’honradesa del poder –cada dia més escassa- no perdrem l’horitzó de vista, entre tots i democràticament.
Ramon Mas Sanglas – 2/10/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20101004/54016633126.html