Consulta i pacte

La mà estesa i la imaginació aconseguiran trobar-se? La tercera via morta sembla voler ressuscitar abans el sobiranisme no emprengui la volada definitiva.

No havia mort la tercera via? Reapareix una nebulosa entre la mà estesa d’Artur Mas i la imaginació de Rajoy. La maduració del “no puc i no vull”? S’intueix la intencionalitat de pacte per la tossudesa de Duran i Lleida, esperança de l’empresariat català entre dues aigües. Com a contraportada, l’acorralament del catalanisme independentista i la irritació d’ERC i l’ANC confiats en el cop de gràcia del 9-N. Decidir sobre un pacte vinculant suposaria canviar la pregunta i potser la data. El nou esquema bilateral obriria el camí del mig entre una república catalana i l’estatus actual agònic. De no ser una oferta engrescadora, seria un gol del centralisme espanyol amb el tactisme del divideix i venceràs. La posada en escena i l’aprovació del nou xip comportaria reaccions diverses: tranquil·litat dels indecisos, rebel·lió del separatisme contradit, reformisme conservador, assossec de l’entorn europeu. La negociació ha de garantir el ple encert sense claudicacions històriques assumint reivindicacions bàsiques del procés.

Profetes agosarats pronostiquen que poc després de les eleccions europees s’aclarirà la incògnita: les concessions de l’Estat i a canvi de què. Del tot innegociable, la consulta, per dret parlamentari majoritari. La Constitució no mourà cap eix per falta de majories i no fer  trontollar  emblemes monàrquics. La reforma del cafè autonòmic és intocable, per ara. El consens ha de passar per retocs substancials del finançament i el blindatge lingüístic. El doble cos de la pregunta quedaria simplificat: Vols un nou estat català independent o acceptes el pacte de l’Estat espanyol? El nucli del contingut exigeix total especificitat, inviolabilitat del compromís i  garanties de rescissió unilateral en cas d’incompliment. El poble català ha patit l’epidèmia de les promeses estatals incomplertes molts anys i es curarà en salut.

El manual del pacte que demanen els catalans no requereix massa imaginació. Està escrit en l’Estatut aprovat pel Parlament, les Cortes espanyoles i referendat pel poble abans de ser decapitat pel TC. Els dos eixos fonamentals són la recaptació i administració  dels seus recursos, i la normalització lingüística sense interferències centralitzadores. La fiscalitat obligaria canviar paràmetres d’ordinalitat i percentatges de solidaritat regional. Quin preu té l’acord a canvi de renunciar la independència? El poble es deixarà subornar o enganyar, víctima de la pluralitat patriòtica, política i els sentiments? El govern central reconeixerà la singularitat catalana  sense cap revolta dels seus barons autonòmics? Quin paper hi juga el PSOE? Preguntes que només tenen resposta de voluntat política, no jurídica, com reconeix el TC. Feu-ho fàcil al ciutadà que votarà. Un segon cop de porta desembocaria  forçosament en eleccions sobiranistes legals o pitjor, a una DUI. Europa, només  per treure’s del damunt el trencaclosques d’una Catalunya que necessita, no perdonarà la negativa persistent del govern espanyol i la prohibició del dret universal a les urnes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/4/2014

Primer les persones, després les lleis

El dissabte està fet per a l'home, no al revés, recorda una cita bíblica. Aferrar-se a la llei feta a mida, quan el poble en demana canviar-la, és oblidar-se de la democràcia.

El desafiament polític entre Catalunya i Espanya agafa caires filosòfics. L’etern cercle de l’ou i la gallina s’aplica a la llei i la persona. Què és abans? Qui i què està al servei de qui? Si la llei no és un instrument adaptable al temps i a l’espai, ens fa esclaus d’una lletra morta, muralla perfecta d’un govern instal·lat. “Qui no pot perdre és la llei” – diu Santamaria, vicepresidenta- contestant el president Mas que “no vol una Catalunya amb vencedors i vençuts”. De quina llei sinaítica parla? La pròpia i divina de l’oportunisme? Ens recorda l’ombra allargada d’èpoques tenebroses. Un país culte, com Catalunya, no admetrà més interpretacions legislatives sota l’empara de l’autoritarisme. El poble ha decidit votar i no callar més. La llei mai perd ni guanya, s’aplica per consentiment i es canvia democràticament a petició d’un col·lectiu. La voluntat  de les persones no renunciarà la llibertat sota pressions. Un partidisme  immobilista, ni que sigui majoritari, podrà imperar pels segles dels segles contra una societat carregada de raons històriques i econòmiques per decidir què proposa el 9-N. Un procés feixuc i llarg entre sordesa i dinamita dissuasiva no farà claudicar el votant convençut amb totes les conseqüències, possibles alternatives i canvis pactats  sobre la data i pregunta.

Vivim l’intent d’un segon cop d’estat permanent -després de l’Estatut- contra un poble que no pot votar. Es compleixen els dos requisits: “s’imposa la força menystenint al feble i s’instaura una nova legitimitat de poder”. En lloc de militars –desfasats als ulls europeus- encarreguen el cop de gràcia als jutges. Catalunya viu la continuació del linxament estatutari del 2010. Era una llei orgànica aprovada pel Parlament, les Corts Generals i votada pel poble com la mateixa Constitució. Idèntic procediment i categoria. Per què no es va acatar a Madrid amb la revolta de signatures anticatalanistes? Un fet gravíssim. Qui no respecta els acords d’una cambra no té perquè ser tingut en consideració per traïdoria. D’aquella pols aquests fangs. Es va imposar l’arrogància d’uns falsos vencedors al dictamen d’un arbitratge polític del PP i PSOE per boca del TC, els seus liniers. El poble ha après la lliçó després de quatre anys d’empitjorament econòmic i social. Ara no passarà pel mateix adreçador i la conspiració. La legitimitat d’una societat democràtica només emana de la ciutadania. No admetre-ho és renegar dels orígens de la democràcia, un cop d’estat legislatiu, a nivell autonòmic, nacional o municipal. Els referèndums europeus són habituals –cada setmana o mes- per temes insignificants, sempre que ho reclamen les voluntats plurals d’un poble o província. Són les noves legitimitats que actualitzen els drets universals flexibles, contraris al centralisme constitucional ancestral.

Parlar de llengua i cultura pròpies no són foteses. Redefinir i limitar la cooficialitat aplicada exitosament 30 anys amb la immersió escolar del català és transgredir la dignitat genètica del ciutadà a canvi d’una espanyolització. Un patrimoni lingüístic minoritari trepitjat al carrer i als mitjans amb el domini del castellà, l’escola no pot cedir més espais, senyora consellera. El que calgui per a llengües estrangeres, tan necessàries als adults i joves. Prou d’estires i arronses judicials de conveniència. Tota l’aula ha de sacrificar el català  per un alumne que ho sol·licita en castellà? A València més de 100 mil famílies se’ls nega aules en valencià. La llei de l’embut ha caducat. Catalunya voreja un precipici escrit: “si l’espanyol és llengua habitual d’un alumne, té el dret de ser educat en castellà, sense necessitat de cap instància”. La immersió del català està amenaçada de mort si la societat no para el cop a temps. Com? Amb la legitimitat de les urnes -superior a qualsevol llei-, i  la insubmissió dels centres, docents i famílies, si cal. No és l’imperi de la selva o la intolerància, sinó de la democràcia. Per què terroritza tant aquesta paraula al governant de torn? Perquè la història hispànica està marcada i teixida de win-win, vencedors i vençuts, injustament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/4/2014

 

Pensionistes al Congrés

Les revolucions han nascut del poble. Governar pels interessos dels risc és un error en democràcia. Nou milions de jubilats i cinc d'aturats poden sepultar el govern en unes eleccions. Tenim una força popular ignorada i desaprofitada.

D’imaginació no es viu, ni se’n menja, senyor Rajoy. L’exconseller de Benestar Social – senyor Cleries- podia haver-li refrescat la memòria replicant amb contundència la seva resposta burlesca del Senat en nom dels pensionistes. Amb  nou milions de jubilats més cinc a l’atur s’aconseguiria una majoria absoluta més dialogant per governar Espanya. Catorze milions de votants semblen un somni. No és cap ficció imaginativa, mal pesi. El poder de la nació també depèn d’una mal nominada classe passiva o parasitària que li toca recollir els fruits de molts anys i li són usurpats. Una legislació pensada pels poderosos, aparcant els improductius, podria capgirar-se en uns comicis nacionals. Només cal la inscripció i recolzament d’unes candidatures provincials de la tercera edat o l’annexió a un partit compromès amb el col·lectiu pensionista espoliat, condemnat a perdre ingressos i allargar la productivitat per falta d’imaginació recaptatòria. Reduir impostos empresarials, abaixar el IRPF laboral i premiar nous emprenedors amb  reserves públiques és acabar aviat amb la caixa de les pensions. Els beneficiaris la van omplir sacrificant el 54% del salari juntament amb l’empresa. On està la garantia prevista abans de la crisi fins el 2026? Per què està en vies d’extinció la reserva de 53.744 euros, xifrada en 90.000 fa tres anys? Per rescatar bancs i pagar deute europeu?

En un Estat democràtic real, la força del poder polític està en les urnes, reflex de la satisfacció o indignació de la població governada. Les alternances no neixen a l’atzar ni per ideologia partidista pura. És el clam popular. L’exemple més viu, el sobiranisme de Catalunya, després de 35 anys de mala gestió econòmica i errors congènits del sistema autonòmic. Les reformes mal enginyades sobre el món laboral, la justícia, l’administració local i el sistema educatiu, a costa de la societat impotent i menyspreant identitats singulars –com la llengua-, seran la  tomba d’un govern ineficaç. L’autoritarisme centralista també es sotmetrà al vistiplau del poble. Guanyar-se la simpatia del ric és un miratge. S’ha de governar amb llums de llarga projecció, pensant en el futur equitatiu de les persones. Uns béns acumulats –la guardiola del pensionista- no són expropiables anul·lant drets adquirits per decret o derivables cap a la privatització. Abaratir les cotitzacions amb més precarietat és aprimar els ingressos del jubilat, font familiar de milions de fills i néts. Sense una contrapartida pressupostària intel·ligent  el sistema és insostenible. Apliqui’s la recepta, senyor Rajoy? Per a molts catalans és decidir la independència i restringir el 8% de solidaritat territorial. No pagar més del que es percep. La lògica creïble té dos camins alternatius: reformar el  mecanisme fallit de les autonomies i repartir bé les càrregues impositives fent una reforma fiscal digna. Del contrari, les veus separatistes imparables creixeran fora de Catalunya, paleses al País Basc, tot i gaudir d’un concert econòmic envejable, sense quota solidària per decret, simbòlica. Un minse 14% d’atur és l’exponent d’un estatus privilegiat.

Què i qui  frenaria un bloc reivindicatiu de pensionistes al Congrés? La Constitució no impedeix que governin sols o aliats amb un front social. Quin partit menystindria aquest tsunami de vots? Somniar és gratis, però, tan sols el 50% de 14 milions de votants de la tercera edat, canviaria la governació del país impossibilitant una majoria obstruccionista. Caldria equilibrar la riquesa productiva i benefici, controlar escrupolosament el fisc amb tolerància zero de corrupció i la macro economia submergida. Al governant se li exigeix lleialtat i justícia, igual per a tots amb fets, no paraules petrificades i oblidades.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga -26/4/2014

Pobresa infantil i política

La misèria infantil és tema mediàtic ocasionalment quan la realitat és cada dia de l'any. Si Espanya se les dóna de religiosa socialment, la setmana santa podria canviar actituds si la devoció és més que folklore.

Quasi tres milions de nens espanyols estan en risc d’exclusió social sense alimentació, roba  i recursos escolars. Una xifra esfereïdora per reflexionar i actuar després d’una Setmana Santa exhibidora de religiositat i penitència pública. És pur folklore, atracció turística, negoci de temporada o fe de dos dies? Segons un informe de Save the Children Espanya encapçala la llista després de Romania i està a la cua per combatre la desigualtat després de Grècia. Coneixedors de la lacra girem l’esquena. Exemples d’un contrasentit immoral i numèric: 62 diputats del Congrés, amb pis a Madrid, cobren1.823 euros/mes en concepte d’allotjament i dieta per normativa del Reglament (programa televisiu “Objetivo” -13/4/2014). Amb la renúncia de 1.356.312€ anuals menjarien més de 1.300 criatures tot l’any. Realitat deplorable que no correspon a Caritas ni a la bona gent. Amb el control de molts forats fiscals tolerats i reajustant salaris públics sobrevalorats i sobrers, la misèria infantil no existiria al país. El monogràfic del Parlament sobre la pobresa a Catalunya no va concloure satisfactòriament. No pot tapar-se la realitat amb matisos entre desnutrició crua i pobresa que el Síndic de greuges va desvelar als ulls polítics. Idees brillants amb una caixa buida no omplen estómacs ni s’escalfen llars. Un cop més el partidisme va relliscar. Qui fa els comptes de l’any no troba cap racó on pessigar més engrunes, essent una obligació del servei públic. La bancada de l’oposició té més agilitat mental per desplaçar partides pressupostàries, mentre no li toquin les nòmines. Els detractors del sobiranisme tenen clar que certs actius destinats a TV3, a oficines estrangeres catalanes i els costos de la promoció pro consulta haurien d’anar a beques-menjador i atendre famílies sense ingressos. Contràriament, qui busca una solució estructural no li satisfà un apedaçament demagògic puntual. Creu que una Catalunya més lliure econòmicament acabaria amb tanta precarietat. L’epicentre del mal és la insuficiència de recursos i la càrrega en concepte d’aportació regional. ¿Per què la Generalitat no ha exigit mai a Madrid reduir la partida de la solidaritat catalana, el 8% del PIB? La LOFCA (llei de Finançament autonòmic) no és cap bíblia intocable. També s’incompleix l’art. 138 de la Constitució: “Velar por el establecimiento de un equilibrio económico ordenado y justo entre las diverses partes del territorio español”. Estem entre murs polítics de pedra i formigó.  Educació, sanitat i el tercer sector han patit fortes retallades. Per què no la solidaritat forçada? És intolerable rebre menys del que es paga, reduir sous i serveis bàsics per complir amb les autonomies receptores. És de domini públic que algunes destinen diners caiguts del cel per abaixar impostos laborals, reimplantar el xec nadó i premiar nous empresaris. Furgant una mica més trobem caus de presumptes corrupcions vinculades a subvencions. De no ser europees, -que neguen- quina és la font de tants milions extraviats pel camí d’una suposada formació?

La misèria infantil és la gran ignomínia del lladre de guant blanc. Política i aparença de justícia social, un còctel explosiu que no lliga sense una gran dosi d’hipocresia. Tot aquest reguitzell de corrupteles carrega el sac de la indignació que esclata en controvèrsies mediàtiques i territorials.  El desconeixement de la llei dels profans no excusa al polític del seu compliment. La societat marginada no ha de pagar incongruències econòmiques i desequilibris fiscals de l’Estat, ni la morositat del govern central com a norma, si no vol donar més ales al separatisme.

Ramon Mas Sanglas – 21/4/2014 – Sta. Eugènia de Berga