Qui paga mana, també Catalunya

L'artilleria de Madrid contra la consulta 9N està anunciada oficialment. El govern jugarà i farà d'arbitre alhora. Una vegada més la democràcia espanyola sui gèneris quedarà en mans de l'absolutisme del PP.

Legalitat jurídica i voluntat política, sota el poder econòmic sempre. És l’imperi de la llei de tot govern local, autonòmic i nacional, a costa de la fragilitat democràtica tot sovint. Cada corporació governativa és una empresa que no pot subsistir amb pèrdues permanents i a raig de crèdit. L’Estat recapta i centralitza els impostos dels espanyols que reparteix al seu arbitri, excepte el País Basc amb privilegis tributaris, un hipotètic model financer d’estat independent bàsic sense segregació territorial. El forrellat constitucional que va trobar Artur Mas en les dues visites a la Moncloa va engendrar el projecte consultiu pacífic i legal –inadmissible a Madrid- centrat en l’autodeterminació votada. Quan de fàcil era explorar un camí intermedi sense radicalitats: la reestructuració del finançament regional amb paràmetres estatutaris adaptats i vies constitucionals més amples. La crisi no perdona la paralització d’una regeneració autonòmica urgent i més justa. El camp de batalla de la intransigència és un escenari atípic i agressiu per refer una Espanya mal enginyada territorialment. La societat catalana està revoltada per la saturació de retallades i reformes desafortunades.

La trobada de Pedro Sánchez amb Artur Mas haurà servit per reblar el clau del “no” a la consulta, pactat amb Rajoy. Per què tots dos s’obstinen en negar una sortida  digna al maltractament català? Si el somni socialista és una Espanya federal, ¿per què el seu secretari general no ha portat sota el braç l’esbós del projecte per convèncer Artur Mas de l’abandó d’una suposada quimera sobiranista? Per federar estats, abans s’han de crear. Segons les balances fiscals conegudes recentment, vuit autonomies paguen més del que reben a les altres nou, receptores netes. Una incongruència de 36 anys. Temps suficient per haver fet els deures a casa i progressar adequadament sense cap mamella sistemàtica. En quants estats pensa deixar Espanya amb plena autosuficiència econòmica? Quin model federalista màgic i diferent de l’europeu o nord-americà pretén inventar? De saber-ho amb fiabilitat, conversos sobiranistes es passarien al federalisme. Uns i altres han d’acceptar el dret a decidir de la ciutadania catalana cansada de ser manada, podent manar legítimament.

Soraya Santamaría ha comunicat oficialment la revocació de la llei catalana de consultes abans de néixer la criatura i saber-ne el contingut. El PP obligarà al Tribunal Constitucional impedir que les urnes surtin al carrer el 9N. La seva democràcia. Qui és el jutge? Es pot presumir així de neutralitat d’un alt tribunal? No ha matisat com es durà a terme físicament en cada barri i població. Guàrdia civil, policia estatal o s’apropiaran dels mossos d’esquadra per decret d’emergència nacional posant-los a peu d’urna? El conflicte presencial amb el votant està anunciat. Serà denunciat tot intent personal de votar? Petarà la corda sí o sí? Una ridiculesa còsmica per exercir un acte democràtic elemental no vinculant. La premsa britànica veu un perill econòmic greu per a Espanya el pols de la tossudesa legalista amb el motor de la seva economia. Com tornarà el bilió d’euros que deu a Europa? Si Catalunya paga el 20% i a més regala el 6’5% del seu PIB anual per solidaritat, té dret a autodefinir-se, administrar casa seva i ser respectada, fora i dins l’Estat espanyol. “Ha arribat l’hora de les decisions, no de més especulacions”, diu Francesc Homs.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/8/2014

El poble o el Tribunal Constitucional?

La dita, el temps ho cura tot, deu ser una excepció en política. La consulta catalana 9N sota la legalitat espanyola sembla impossible quant més s'apropa. Esperem un miracle del diàleg i la tolerància democràtica?

Falten dos mesos i mig pel 9N i molts polítics viuen en un mar d’hipòtesis sobre la consulta. Declaracions, rèpliques i contrarèpliques incongruents i d’esperança a favor o contra la celebració de la cita popular són un símptoma clar d’immaduresa democràtica. El poder polític central està negant al ciutadà espanyol, sigui d’on sigui, la llibertat del seu estat de dret qüestionant decisions dels parlaments autonòmics. Si l’Estatut reconeix al Parlament català la capacitat legislativa sobre una consulta interna serà il·legal i contradictori que un tribunal superar veti un articulat aprovat a les Corts com a llei orgànica. Catalunya, amb la deliberació majoritària de 104 diputats –inclòs el PSC- està legitimada a decidir en una consulta per damunt de 12 magistrats del Tribunal Constitucional nomenats a dit, no democràticament.

La data 9N té un valor relatiu com a calendari. Importa el fet irrenunciable de la trobada unànime de la voluntat popular en les urnes sense impugnacions. On està la il·legalitat per saber quants catalans desitgen canviar de sistema autonòmic, institucional i fiscal? Cada any es fan desenes de sondejos polítics de tota mena a nivell regional i nacional. Quin tabú satànic impedeix fer-ne un més a Catalunya amb caràcter informatiu i no vinculant? Malgrat la majoria estigués a favor del canvi no implica cap escissió territorial automàtica sinó l’inici indefugible d’un procés  negociador pacífic amb Espanya, com  a estat català o un nou estatus. Rajoy i Mas no poden acceptar o negar res en nom de milions de persones. Legitimitat constitucional rígida a l’espanyola o llibertat popular a la britànica? Continuisme opressiu històric sobre Catalunya o reajustament radical del sistema econòmic? “L’únic pla de la Generalitat és votar. Però, ho hem de fer bé”, diu Artur Mas. Qui podrà impedir-ho legítimament? El xoc entre poder judicial central i la voluntat política és un enfrontament infundat que afegeix llenya al foc estúpidament. És vox internacional que el procés sobiranista català és i serà un element constitutiu contemporani sense retorn. Per què evadir-lo o dilatar-lo en el temps?

El 9 de novembre està imprès com a data referencial de l’expressió lliure dels catalans. No vol ser immobilista. Podria canviar-se dia i pregunta, fins i tot. Més flexibilitat, impossible. És la cara oposada  a l’absolutisme tancat del govern actual, la feblesa d’una oposició sense model definit i l’arbitrarietat d’un TC centralista. Tres frens que alimenten el catalanisme progressista. Ignorem el vaticini de la vicepresidenta Ortega: “hi hauran altres 9 de novembre” més gloriosos dintre la legalitat, si el del 2014 s’esvaeix. Això exaspera més el govern de Rajoy que voldria veure una Catalunya rebel i detractora per aplicar-li dràsticament  la regulació i control directe dels drets autonòmics. La unilateralitat  sobiranista sembla, doncs, mala consellera, d’entrada, malgrat la temptació d’ERC. Trepitjar en fals amb una DUI, induiria al possible fracàs  de les urnes i a l’autocondemna de més dependència. Si l’independentisme és una llavor arrelada en la societat catalana global, el temps serà la millor prova de maduresa i fructificació. Les persones fan les lleis que canvien per voluntat democràtica en cada moment històric. Les eleccions plebiscitàries faran justícia i passaran factura a un estat espanyol intransigent i transitori. Està disposat el TC a exhibir la seva parcialitat a Europa contra una població de set milions? Vol afegir una resolució adversa més a la llistà de sentències contra Catalunya? Així no es guanyaran la credibilitat dels catalans com demostra la història.

Ramon Mas Sanglas – 16/8/2014

El fantasma del federalisme espanyol

El joc polític de dos contra un sembla poc ètic quan la democràcia queda aparcada. PP i PSOE potser aconseguiran barrar el 9N, però mai la decisió electoral dels catalans.

“L’independentisme català és el camí cap al fracàs de Catalunya i contra la unitat d’Espanya”, una afirmació política per demostrar. Un estudi seriós de la banca suïssa avala el contrari. “El sistema autonòmic vigent està esgotat i és ruïnós”, una realitat compartida que crida ser reformada. Dues vies erràtiques que només tenen sortida airosa amb el sistema federal d’estats. Un fantasma polític verbal que cap dirigent socialista català ni espanyol ha sabut explicar. Quin és aquest mapa confederal d’insomni que sobreposat a les 17 autonomies actuals convertiria Espanya en un país regenerat? Si entenem per “estat”, segons el concepte i la realitat europea, un territori autònom amb recursos propis, en quants estats comptaria Espanya a més de Catalunya, País Basc i el Llevant espanyol? Quan veurem un esbós del projecte federalista? Hem d’esperar la desaparició de la majoria absoluta del PP per manipular la Constitució? Segons Pedro Sáchez és urgent unir esforços per superar els mals d’Espanya que són: “la desigualdad, la crisis económica, la falta de trabajo, el trabajo precario, la corrupción y la decadencia institucional”. Què entén per “desigualtat”? Que els catalans, a costa de més retallades socials bàsiques, continuïn aportant 8.500 milions anuals a Andalusia i Extremadura? Això és igualtat? La pobresa d’un territori no s’arregla amb la solidaritat veïnal sistemàtica sinó  amb la reestructuració integral del país. Els estats federals o lands alemanys més rics aporten el 3% del PIB, no el 6% o més com Catalunya. No poden existir autonomies irreals, només de nom. Constituir-se en estat confederat suposa tenir la capacitat econòmica per assumir totes les despeses pròpies i les generals o comunes. Cap regió d’Espanya va aflorar rica. L’esforç persistent dels seus habitants amb la integració de nouvinguts i el repartiment equitatiu o injust de terres i béns han creat les diferències productives entre pobles i províncies. L’anivellament es farà factible amb la simplificació d’estructures parlamentàries i administratives inútils, no a cops de subvencions europees i nacionals. Refer institucions comporta revisar molts racons de corrupció i d’economies submergides per emergir de la crisi, tancant així una transició política esgotada. Els drets històrics i els sentiments regionals han d’anar acompanyats del poder adquisitiu i econòmic dels autòctons per ser un estat federal o independent competitiu.

El PP i el PSOE no admeten que la independència de Catalunya sigui una solució d’un mal cròmic per falta d’alternatives espanyoles millors. Al PP li satisfà el model autonòmic on s’hi troba ben instal·lat. El socialisme reivindicatiu no sap com ni què fer per trencar un motllo hispànic que va construir. El seu destí federalista està a les beceroles. El pla de “unir esfuerzos” sona com la música celestial de “ley y  diálogo”. Davant de dos fronts immobilistes els catalans no poden dessagnar-se més temps amb la bona fe d’una legalitat escrita adversa. Des del 2010 aquesta ciutadania ha dit prou, majoritàriament. La desigualtat dels donants solidaris pesa més que la dels receptors satisfets amb el cafè per a tothom.

El portaveu dels populars, Alfons Alonso, recorda una vegada més, que paralitzaran la consulta malgrat la legalitat catalana. La seva democràcia no pertany a l’univers europeu? Li reconeix a Artur Mas i li sap greu que actuï legalment. Si el 9N no arriba a bon port, s’equivoca dient-li que no sabrà què fer. El destí està en mans d’un poble, no d’un president, que decidirà en unes eleccions plebiscitàries fora de l’abast  judicials de l’Estat per poder-les recórrer. Final de trajecte de la cursa d’obstacles d’Espanya contra Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/8/2014

 

Preu de la legalitat

Cedir és símbol de flaquesa i no de democràcia. Voluntat política i ambició no són bons alitats, normalment. Estem en fase madurativa, encara.

Els presidents Rajoy i Mas parlen el mateix llenguatge polític? La sinonímia dels vocables és una riquesa lèxica que pot ser distorsionadora a més de polivalent. La trobada de la Moncloa amb el tema estrella de la consulta catalana queda resumida en aquest titular del president espanyol: "No sé què passarà el 9 de novembre. Només sé que Mas ha dit que no farà res que sigui il·legal. No tinc perquè posar en dubte el que ell diu i no ho faci". Hem d’agrair l’acte de fe de Rajoy o existeixen diferents tipus i variants de legalitat? És prematur treure conclusions com difícil compatibilitzar dos pinyons fixos del mateix president: “La meva posició és llei, sí, però també diàleg". Dialogar amb una llei intocable és la quadratura del cercle. El diàleg és flexible per naturalesa. Escoltar-se sense saber cedir recíprocament és educació, no retrobament. Amb 23 propostes catalanes és inconcebible continuar aferrat al “no” més totalitari. Sense traspassar el llindar  de la legalitat escrit queden amplíssims marges de voluntat política per consensuar sense ser titllat d’impostor o covat. Es tracta de reajustar drets perduts i obligacions excessives sense cap privilegi per a Catalunya. L’os dur de rosegar és la por a perdre poder partidistes -sense cap transgressió jurídica- i ser etiquetat de tou o injust envers la resta d’autonomies. Si el problema fos estrictament constitucional, el PP admetria les reformes que reclam el PSOE. La  majoria absoluta del govern és la pedra angular que impedeix la reestructuració. Tenim una democràcia barrada per l’absolutisme parlamentari. Falta un any i mig per aconseguir la clau. És la nova fase a què fa referència el senyor Mas? No serà demanar massa temps al poble català quan ja té un full de ruta definit?

Els camins de la legalitat constitucional són diversos. Artur Mas creu en la consulta legal per la via catalana del  Parlament, de la mateixa manera que intueix la seva reprovació automàtica del TC. De ser repudiada, encara quedaran recursos d’apel·lació al Tribunal Suprem europeu, i en última instància, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries –més enllà del 9N- enfortides amb un  govern de concentració. Aquesta via és inapel·lable, transparent i legalitat en majúscules. El dret a decidir de Catalunya, tard o d’hora, veurà la llum, com en tot país normal. Tota una fal·làcia intimidatòria la veu d’alguns dirigents  populars exigint la suspensió presidencial d’Artur Mas o de l’autonomia catalana si convoca la consulta. Provocaria un tsunami independentista sense precedents. Es complirà la paraula donada des de la Generalitat: “No es farà res fora de la legalitat”, i sense esperar pels segles del segles una reforma autonòmica, que s’imposaria d’immediat amb la secessió. La corda del bipartidisme no es trencaria si la flexibilitat i el pactisme fos norma de conducta política. S’albira tot el contrari a fi de continuar el relleu periòdic del poder. A Esperem, malgrat el model electoral tancat, afloraran nous líders que entronitzin la segona transició en forma de quatre o cinc estats federals o independents i la conseqüent desaparició de 17 autonomies fictícies i ruïnoses.

El país sencer té els ulls clavat a Catalunya. Els dos reptes imminents de la Diada-11S i la incògnita del 9N, inquieta més els espanyols que els catalans. Senyor Rajoy, el seu desassossec no és la unitat de la pàtria sinó com afrontar el deute europeu sense el motor de Catalunya. No inverteixi prioritats de conceptes ni vengui un sobiranisme català condemnat al fracàs sense Espanya. Si la independència fora beneficiosa per als espanyols, seria una realitat fa any. La justícia i legalitat democràtiques tenen un preu que no és únicament el sedàs d’un govern amb majoria absoluta. Aquesta, és circumstancial i transitòria. La democràcia dels pobles no pot restar presonera eternament, ni el diàleg quedar-se en simple paraules volàtils buides de contingut.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/8/2014