El subvencionisme perjudica l’eficiència

La nostra democràcia està embarrancada. No naveguem per falta de lideratge, per un cúmul d’errors polítics encadenats, per l’afany obsessiu de permanència al poder, per la manipulació d’interessos partidistes. No carreguem el mort a la crisi. L’expressió corrupció política s’ha popularitzat perquè s’ha perdut l’essència del servei públic. La política de la veritat ha desaparegut de l’horitzó del ciutadà. El respecte pel poble i els seus valors, la transmissió d’allò que necessita i vol sentir per boca dels seus escollits, s’ha volatitzat. La veritat maquillada i la lluita per manar no poden ser constitutius d’un govern democràtic. Estem en la transició, encara? La pedagogia del míting i la promesa fàcil no redimirà la societat d’una desafecció que ha calat massa endins.
S’ha de remar mar enllà per redescobrir la transparència del fons, enterrar mètodes electorals perniciosos impropis del s. XXI, desfer viaranys que han dut desconfiança i ambicions descontrolades. Els tentacles del diner són agafallosos quan la llaminadura és temptadora, no tenen fronteres i furguen fins doblegar les voluntats més fèrries. Trepitjar el llindar de la immoralitat fins el mateix precipici és fàcil, quan l’oportunitat és a tocar. Tenim un sin fi de fronts oberts arreu de la geografia política del país on l’ètica s’ignora i la justícia li costa clarificar tanta contaminació. Quines causes han desvirtuat una societat tan falsejada? Són múltiples. Em quedo en una ben tradicional: les subvencions econòmiques.
Un país sotmès tant temps al subvencionisme com a recurs de pervivència, és pa avui i fam per a demà. És el flagell de l’economia de la nació, perquè el diner poc suat és un contravalor de fàcil abast, amb poc esforç. És la trampa o porta més habitual de la corrupció a mig i llarg termini. Donar quelcom sense res a canvi és una fal•làcia. Tot favor exigeix una contraprestació –encara que camuflada- en forma de pacte, vot, recolzament ideològic, condonació de deute, béns o poder. Els estaments socials que esmento són prou eloqüents, víctimes i paladins, alhora, del diner públic que administren.
Els partits polítics es mantenen per les aportacions de l’Estat i les donacions privades. Quan estiren el braç més del compte el seu endeutament requereix maniobres de condonació que el silenci protegeix fins que un dia s’aixeca la manta de l’adversari. Apliquem la mateixa filosofia als sindicats, protectors d’ideologies polítiques i enllaç entre governs i el món laboral. Tant uns com els altres haurien de subsistir exclusivament de les aportacions dels afiliats respectius, per voluntat pròpia o imposada, com succeeix arreu d’Europa. Donem una ullada al sosteniment de l’Església i el seu entorn. Com diuen els alemanys, que vulgui fe que se la pagui, fent al•lusió a diversitat de creences protestants. Creure té un cost personal pecuniari, -a canvi d’un cel intransferible- , fent obres de caritat per a la pròpia causa, no a costa de donacions públiques fixades per concordat o convenis històrics. La fe no té preus diferents segons cada religió i no es mereix un mercadeig com a valor espiritual. És gratuïta i lliure d’impostos. Per què subvencionar-la?
Atès que les subvencions estan molt arrelades al passat i a les circumstàncies transitòries de crisi, vull fer referència a dos sectors professionals: el camp agrícola del sud d’Espanya, amb el pagament de les peonades històriques (PER), i la indústria de l’automoció que rep un ajut econòmic estatal, fa anys, en benefici de la productivitat (pla Renove). Els dos casos denoten pobresa inversora o situació injusta. El camp andalús i extremeny està enquistat en les estructures feudals dels grans terratinents d’antuvi, que caldria revisar i innovar, en benefici d’una major eficàcia productiva. La terra és de qui la treballa, no qui la posseeix. La industrialització que viu a costa d’injeccions financeres extres habituals, requereix ser analitzada perquè té símptomes de vida pròpia curta. En els dos casos l’eficiència i el rendiment són dubtosos. Només en moment difícils i ocasionals tindria lògica aquesta contrapartida o ajut, sense retorn, de les arques comunes. No confonguem uns drets laborals d’atur o subsidi, després d’haver cotitzat molts anys, amb els donatius encara que minsos, a canvi de ben poc. La subvenció no estimula i empobreix, fa viure en el conformisme.
Com i on trobarem nous governants, apolítics o ideòlegs, però, desvinculats de l’enriquiment i l’avarícia? Quan renaixerà la política proselitista del servei? No van errats qui proposen el model de la tecnocràcia, com uns opositors experts votats pel poble. Urgeix la fórmula màgica per trobar el governant honrat que no es compra ni es ven, s’ofereix a canvi de dignitat, integritat, eficàcia i un sou digne merescut. Encara en queden, però, pocs.
Ramon Mas Sanglas – 28/5/2010

Ètica i equitat de la tisorada salarial

Qui renuncia al benestar personal per gust? Per naturalesa no som insensibles i mesells. Les circumstàncies –provocades per uns afanys desmesurats- imposen privacions a tots, abans que naufragar. La crisi financera i política, de rebot, s’ha convertit en el flagell del treballador i de l’hipotecat, pel desgavell especulatiu i l’avarícia desfrenada dels rics. Dos mons antagònics en conflicte que haurien de compartir responsabilitats segons el grau de culpabilitat. Però, el poder econòmic entén poc d’ètica i moral, principal botxí i seductor del gremi polític, les seves víctimes. Ni la demagògia de donar amb la mà esquerra allò que sostreu amb la dreta convenç al ciutadà més benèvol. Els zels i els greuges comparatius en una família no es suavitzen amb promeses i anant al psicòleg, sinó amb la balança de l’equitat i el coratge de la justícia. Heus aquí la medicina que el govern no sap receptar, imposant el xarop amarg als desvalguts –pensionistes, funcionaris i empleats públics- , privats dels mims de la fortuna, reservant les joguines i els dolços per als poderosos intocables.
El president no descarta apujar els impostos als més rics -a mig termini i sine die - als que realment tenen diners i demanar-los un esforç, sense perjudicar les classes mitjanes. Remordiments de consciència d’última hora o temor a la moguda popular i sindical? Qui són aquests enigmàtics col•laboradors que arriben a la posta del sol? Els treballador sense contracte del darrer torn? Els que tenen un calaix patrimonial o un salari que no els fa patir per arribar a cap de mes? De moment els ignorem perquè estan amagats. Estaran negociant o preparant una vaga? Les seves nòmines són desconegudes en el maquinari d’hisenda. La perplexitat de les categories socials en funció del poder adquisitiu fa trontollar els criteris d’uns governants anomenats fictíciament esquerrans. Ara els cal una resposta contundent i urgent a les exigències europees. Buscar als rics i defraudadors, als mags de l’economia submergida, als encobridors de capitals evadits, requereix més dedicació. Per contra, congelar i retenir un percentatge als jubilats i empleats amb nòmina controlada és qüestió de prémer dues tecles i assignar una quantitat. A aquests innocents de la crisi, se’ls requereix a primera línia d’immediat, a la trinxera de combat, quan no en són els responsables. Vet aquí les línies mestres per a subsanar l’economia malmesa per una crisi galopant i camuflada oficialment més d’un any. Els salvadors de l’hecatombe col•lectiva seran víctimes d’una segona crisi individual?
Un esforç de solidaritat amb reducció de beneficis i pujada d’impostos sobre rèdits de capital o el patrimoni, no és equivalent, ni comparable, a la reducció d’un salari mensual mileurista. Renunciar per contribuir al dèficit nacional amb els excedents és una aportació obligatòria o sacrifici? Privar-se d’un bé superflu i sobrer no suposa un esforç titànic en un país que supera els quatre milions i mig de parats. La timidesa i covardia d’una reforma fiscal seriosa serà la causa d’una endèmia social llarga, si tota la recuperació ha de sortir de la reestructuració laboral. Mentre el ciutadà no vegi l’exemplaritat en els seus líders del govern amb retallades contundents a les fortunes descontrolades de la nació, a les rendes dels beneficis indecents, no donarà credibilitat a les mesures impositives com una solució viable i efectiva per sortir del pou a mig termini. Quan s’incorporaran tots al gremi de la tisorada per tirar del carro? Tots naveguem, uns en creuer i altres en piragua. Depèn dels patrons evitar la rebel•lió dels mariners més vulnerables a bord i arribar a port sans i estalvis, més tard o més aviat.
Ramon Mas Sanglas – 22/5/2010

Consultes populars poc populars

Després de tres tandes de consultes municipals arreu de Catalunya sobre la independència i la votació sobre la renovació de la Diagonal barcelonesa, tenim unes dades sociomètriques crítiques sobre les opcions plantejades i la participació. Novament l’abstencionisme ha estat el guanyador. Una mitjana del 25% de concurrència en les primeres i un 12% en la proposta reformista de Bcn fa pensar en quelcom més greu que simples punxades democràtiques. Què li passa al nostre sistema consultiu popular? Qüestionem el desinterès global, no les opcions a favor o en contra de les preguntes. On estan les causes o l’eix del mal? En la poca transcendència dels temes, la mecànica consultiva o en les persones convocants que inviten al rebuig sistemàtic?
L’analítica sociològica que escodrinya tots els racons té moltes incògnites sobre el passotisme participatiu. Falta de credibilitat i transparència dels polítics: de què servirà si prioritzen els seus interessos per damunt de tot? Ineficàcia i mal plantejament tècnic: existeixen altres alternatives més viables i faran el què voldran. Raons econòmiques: ara no toca, els ciutadans tenen necessitats més urgents. Falta de rigor i control en les consultes: són manipulables, insegures i poc explicades. Tenen un valor escàs o nul perquè no són oficials i vinculants. En definitiva, l’al•lèrgia al compromís troba excuses, més que justificades, per no acostar-nos a les urnes, ni des de casa, mitjançant el vot electrònic, de discutible seguretat o inviolabilitat. La cultura del vot, lligada a la responsabilitat, és un dels punts febles de la nostra democràcia. La pedagogia dels polítics al respecte sembla fracassada fa temps. Només els fets i els bons exemples convencen, l’antítesi de la corrupció.
Si la desafecció al partidisme o el tema tabú del separatisme són raons majoritàries i convincents per desentendre’ns de la consulta, què ha passat amb el 88% de barcelonins que han donat l’esquena als seus governants locals? La controvèrsia està servida si fem comparatives. El 12% dels votants barcelonins enfront d’un 25% en la moguda independentista -titllat de resultat ridícul, tot i comptant amb uns mitjans precaris- , no té parangó. El moviment catalanista no ha tingut cap recolzament polític oficial –a excepció d’ERC-, ni recursos tècnics (només voluntariat), informatius i econòmics (la Diagonal ha invertit tres milions d’euros). Extrapolant les dades a tot el país, els maliciosos anteposen l’interès dels catalans per la segregació nacionalista (el 95% dels participants hi va votar a favor). Deducció il•lògica i fal•laç. Només ho sabrem, posats a fer paral•lelismes, quan la capital accepti ser preguntada què en pensa d’una nació catalana, en una quarta fase consultiva, malgrat les condicions informatives molt inferiors respecte la Diagonal.
Atès que la desconfiança és el comú denominador davant d’un vot no determinant, es fa imprescindible canviar els valors i els principis democràtics. Han de passar per sobre dels poders polítics qüestionats. Menys estratègies i oportunismes si no volem llençar per la borda la poca credibilitat popular en hores baixes, pels efectes nefastos de la crisi i les darreres mesures econòmiques pal•liatives, tan restrictives com de dubtosa equitat. Per governar bé cal energia i coratge en prendre les decisions, però, sobre la base de l’honradesa personal, la justícia i millor amb el consens parlamentari majoritari.
Ramon Mas Sanglas – 17/10/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100623/53951202859.html

El capitalisme una vegada més

Després de negar la crisi més d’un any el president del govern ha estat víctima de la seva negació decretant mesures de forma unilateral, precipitada, imposada, impopular i injusta. Tots els adjectius són pocs per qualificar la magnitud de la decisió, però, imprescindible fa mesos. No és cap paradoxa. Ha fallat el com fer-ho i la selecció dels destinataris. El pas del senyor Zapatero per la presidència europea ha obligat fer els deures urgentment amb data de caducitat. Des de fora li ha arribat l’ultimàtum –via USA - d’aturar la deriva del país i el desprestigi dels conciutadans europeus. No ha tingut temps de reaccionar amb alternatives més racionals –l’oposició també n’encerta alguna- i ha tirat pel dret, per fer quadrar els comptes demostrables als ulls financers comunitaris, triant les víctimes segures i més fàcils: els pensionistes i els funcionaris. Una victòria més del capitalisme. Les rebaixes salarials dels polítics són l’excusa per tapar l’opressió dels més deprimits socialment i com a descàrrec de consciència. El govern tenia temps, sobradament, per fer front al terrabastall del dèficit espanyol amb una reforma financera i fiscal sensata, però l’ambició del poder no li permetia carregar-se els seus mecenes de la banca, protectors del partidisme polític. Les reestructuracions ministerials, peces innovadores del seu programa electoral intocable, -per supèrflues que siguin- , serien rendibles només a llarg termini. No li és permès dilatar més dies. El funcionariat, l’empleat públic i el jubilat han estat la diana més directa per recaptar amb seguretat uns ingressos infalibles i ràpids, -surten de la mateixa font estatal o autonòmica- sense tenir que perseguir capitals camuflats i economies soterrades difícils de traduir en liquiditat immediata.

La ideologia fictícia d’un partit anomenat esquerrà i social acaba de carregar-se un pacte de conciliació amb els sindicats. La moderació i la renúncia dels treballadors a la pujada salarial durant un any –només un mòdic 0,3%- no ha servit d’exemple al govern i a la patronal. Volen que tots els plats trencats pels especuladors causants de la crisi i el daltabaix financer se’ls carregui íntegrament els més indefensos i amb menys recursos per segona vegada. És el nucli de la pluja de crítiques que li ha caigut a tot el gabinet econòmic que ara intenta modular i racionalitzar amb proporcionalitats. No és suficient per lliurar-se d’una vaga de funcionaris que pot anar a més amb una parada general del país, de dubtosa utilitat.
El tret de sortida antidèficit –malgrat que desviat- donat per Espanya, ha tingut un ressò immediat a Portugal, Regne Unit i França entre d’altres. En aquests països i, curiosament en mans de polítiques conservadores, s’han mostrat molt més curosos i cautes en les retallades socials. Portugal té el doble mèrit per haver pactat amb l’oposició socialista. L’endeutament extremat de Grècia i les mesures dràstiques del govern grec a la deriva –ha estat, possiblement- la força mimètica que ha arrossegat i obligat als nostres governants a ser tan categòrics. Esperem saber-ne tots els detalls de l’impacte econòmic que suposarà per a les famílies mentre duri el malson de les retallades i les congelacions, a més de l’augment de l’IVA. Serà realment i només una resposta excepcional fins el 2012 per reemprendre el compromís social?
La reflexió pausada -a imitació dels col•legues europeus- , i pel bé de les sigles que ostenta el socialisme espanyol, urgeix que brolli una complementarietat important d’ingressos per cobrir el dèficit nacional. Les administracions centrals, autonòmiques i locals es poden aprimar amb menys càrrecs, diputats i regidors, amb uns topalls de salaris màxims. Seria la millor pedagogia per conquerir la confiança perduda en els polítics. Però, el tema estrella pendent és la reforma fiscal decidida per controlar les fortunes evadides del tribut i fer aflorar l’economia submergida que empobreixen les arques públiques. Mentre el país tingui en la trinxera de la crisi als aturats, als pensionistes i vídues amb quotes de subsidi i als milers de dependents socials fent cua d’espera, el govern no farà justícia al poble i el capitalisme seguirà imperant i oprimint la classe més necessitada de la qual viuen sense miraments.
Ramon Mas Sanglas -15/5/2010
.

Compartir solucions de la Diagonal de Bcn

Comença la consulta popular –plebiscit per a altres- sobre el futur de l’avinguda Diagonal de Barcelona i les possibles reformes per millorar la viabilitat circulatòria. Tècnics i polítics municipals ofereixen dues opcions específiques –que no entro a valorar- i deixen un tercer plantejament (opció C) sense desvetllar els detalls, per aquells descontents o disconformes amb les propostes A i B.
Com a observador i català no resident a la ciutat –sense dret a vot, per tant- m’atreveixo a opinar perquè em sento atret per les meravelles d’aquesta Barcelona que vol canviar i fer-se més suportable, menys contaminant i sorollosa. Des dels anys 70 – quan hi vivia- , fins ara, ha fet un tomb estructural impensable aleshores, gràcies a les olimpíades del 92, principalment. Fa quaranta anys aparcar al nucli urbà no era cap problema greu perquè la capacitat circulatòria permetia certa fluïdesa i els accessos des de l’exterior no comportaven embussos malgrat l’absència de les rondes de circumval•lació. És aquí on vull centrar la meva reflexió.
L’ajuntament barceloní s’ha fet exclusivament seu el problema de la saturació de la ciutat, quan gran part del problema li ve de fora. Els milers de cotxes procedents de les ciutats veïnes o llunyanes que passen o s’hi queden, perquè no tenen alternatives de comunicació de transport públic, envaeixen unes calçades i espais de pàrquing que podrien alliberar-se fàcilment. Suprimir, canviar de lloc o reduir les vies de trànsit rodat en benefici dels vianants, solucionem poca cosa. Necessitem zones noves per descongestionar l’excés de cotxes privats que cal aturar i aparcar a les entrades de la capital de cada punt cardinal. Només amb uns grans estacionaments públics –amb un preu raonable per tiquet o targeta - s’aturarà el tsunami de vehicles que inunden la ciutat cada dia. A partir d’aquí, amb una interconnectivitat de la xarxa pública –tramvia, metro o autobús- , el ciutadà rebrà a canvi més rapidesa, estalvi i menys estrès. El barceloní ho agrairà amb més places disponibles de pàrquing a prop de casa, menys sorolls urbans i més carrils lliures per al transport públic que millorà en celeritat.
L’objectiu principal d’una remodelació viària no ha de ser l’estètica de la Diagonal sinó eliminar circulació de vehicles particulars i fer la ciutat més humana envers el comerç, més sana, més descongestionada. És un engany pretendre absorbir la mateixa densitat de trànsit amb vies alternatives. Quan un recipient està ple vessa el contingut si no s’eixamplen els límits o la capacitat. No es pot alliberar una avinguda i saturar o bloquejar altres carrers secundaris, sense aplicar la solució límit, insòlita, impopular o dissuasòria de Londres: pagar una taxa diària per entrar al nucli urbà. No insinuo res, senyors regidors. És un lapsus.
Polítics i tècnics, els catalans de la perifèria barcelonesa també ens agradaria dir la nostra, sense votar. Som entusiastes de la cultura urbana – a més de la rural i paisatgística- i no voldríem trobar tants obstacles per visitar-vos i deixar unes inversions als comerços i restaurants. Ara estem vivint una experiència paral•lela a la solució proposada. Els viatgers de Rodalies 3 i 4 hem de baixar a Sant Andreu Arenal, com si fos el final del nostre trajecte en cotxe des de Manresa o Vic. No resulta tan angoixós fer la resta del camí en transport públic, si és expedit, còmode i freqüent. És la vostra assignatura pendent més urgent de la comunicació metropolitana abans que invertir una fortuna en la Diagonal: crear tres grans estacionaments a l’extraradi urbà (Sant Andreu-Fòrum, zona Universitària de la Diagonal, zona Franca-Hospitalet, com exemples) i millorar la connectivitat d’aquests punts amb la xarxa pública. Aquestes serien dues grans prioritats, més econòmiques, ràpides i compatibles en època de crisi, crec. Espero no quedar-me sol a l’hora de compartir solucions que afecten a molts catalans que visiten la capital catalana o hi treballen, però, viuen fora i s’hi desplacen diàriament.
Ramon Mas Sanglas – 9/5/2010

La llengua catalana molesta als polítics?

Un Estat plurilingüe i plurinacional és conflictiu per naturalesa? La raó més sensata i neutral el valora com una suma de riquesa i valors. Algunes ments polítiques del nostre país, però, interpreten la pluralitat cultural com un estigma perillós tendent a la segregació que cal frenar per defensar la unitat. El català és la pedra angular de moltes patacades actuals –records de cicatrius mal curades d’antuvi- que xoca frontalment amb la diversitat autonòmica. Manen uns poders fàctics que encara pul•lulen com a fantasmes d’un passat no superat. Quan els nostres avis i pares expliquen les repressions de la llengua catalana a l’escola i en llocs públics durant la postguerra, no ens imaginem que encara succeeixi, diplomàticament, en àmbits polítics rellevants actuals. Presumim d’un país democràtic quan persones que ostenten alts càrrecs ofeguen la llibertat lingüística. És viva la marginalitat de les llengües cooficials amb la castellana reconegudes en la Constitució. En tenim sobrades mostres.
Europarlamentaris catalans de CiU, ERC i ICV han tingut que plantar cara al govern espanyol per incomplir la normativa europea de contestar en català les cartes que reben en aquest idioma. Només tres institucions, de les set compromeses, compleixen, i de manera poc satisfactòria. No estranya aquesta al•lèrgia, quan en el mateix Senat espanyol ha calgut la instància de 34 senadors –cap del PSOE ni del PP- perquè s’implanti en la Cambra l´ús habitual de les llengües cooficials de l’Estat a més de les seves respectives autonomies. L’aprovació va requerir la fermesa del president per imposar silenci i respecte moltes vegades als detractors de la cooficialitat. Coneixem sobradament les ideologies i l’argumentació dels resistents. La darrera mostra d’oposició lingüística ha estat el bloqueig a la reforma de la LOGSE que el ministre del sector ha intentat fer–de forma consensuada i nacional- amb el Pacte d’Estat per a l’Educació. El Partit Popular ha fet del castellà la bandera única, exigint-la com a llengua vehicular arreu d’Espanya. Ha fet oïda sorda a l’article tercer de la Constitució que explicita la paritat del coneixement de dues llengües, -quan es doni el cas- a nivell oral i escrit al finalitzar l’ensenyament obligatori. Com es vol impulsar i conservar una llengua regional pròpia si no és vehicular mitjançant l’escola? Una minoria de fora no pot imposar ni dividir un grup majoritari autòcton, i menys quan en surt beneficiada gràcies a l’atenció individualitzada del reforç que rep per evitar tota hipotètica discriminació. La intencionalitat del rebuig és clarament política, una vegada més, signe de la immaduresa democràtica o enyorament.
Què en podem deduir del lema: “El PP no permetrà que el català sigui la llengua vehicular a l’escola”, va afirmar la líder del partit a Catalunya. Fins on arriba l’estimació a la pròpia terra? Defensar una cultura diferencial no és cap segregació ni ruptura. La mateixa UE ha aplaudit les excel•lències i fruits de la immersió lingüística catalana després de trenta anys d’aplicació positiva, que els infants agraeixen sense cap trauma. Els incrèduls visiteu –per exemple- les escoles del Raval de Barcelona (barri de Ciutat Vella) o l’escola Sínia de Vic, que acull alumnes de 22 ètnies diferents, i ara tots parlen català. Només ments adultes retorçades o malaltisses anteposen els interessos personals polítics a la realitat plural.
El cas més flagrant de tal evidència és l’Estatut català encallat en el Tribunal Constitucional. Legitimitats d’aquesta institució a part, una raó de la denúncia feta pel partit conservador espanyol és per la defensa i prioritat de la llengua catalana que dóna la Carta Magna a nivell escolar i social, sense excloure la castellana. Per què fa nosa la identitat singular d’una comunitat amb llengua diferent? La por a la divisió del país o l’enveja cultural no són justificants per exigir la uniformitat estatal. Si un francès o un anglès defensen la seva llengua, qui defensarà el català i com? No temeu per la salut del castellà, polítics. La premsa quotidiana arreu del territori, més de 30 canals de televisió i la parla habitual al carrer són plenes garanties de pervivència. No podem dir el mateix del català en condicions d’inferioritat. Els sentiments de la pàtria nativa s’han de compaginar amb la cultura del lloc on vius, començant per la parla local, si s’entén la integració com una necessitat de convivència pacífica i estable.
Ramon Mas Sanglas – 8/5/2010

El temps no té preu

El temps no és or, ho és tot i més, també fugisser. Se’ns escapa de les mans i ens en falta. Si es pogués pagar i comprar amb temps, els rics no moririen. Però, tots som mortals, afortunadament. El temps és l’ ingredient principal de la salut, del treball i la il•lusió de la vida. El temps del dia i de l’any és el mateix per a tots, però, diferent per a cadascú. Voldríem ser els administradors del nostre temps, per a l’enriquiment personal o social i no malversar-lo. Però, la vida laboral ens hipoteca part d’aquesta riquesa intransferible, doncs, la feina és un bé més escàs, necessari i buscat.
L’eslògan de la campanya “El temps és el millor que tens. Fes-lo teu”, és una invitació a l’egoisme sa, a viure bé, si pots i et deixen. Som part i engranatge de la família, l’empresa, l’entorn. Ensenyem al nen a compartir a casa i a l’escola. La convivència és repartir temps, bàsicament, buscant la millor qualitat de vida. El temps col•lectiu és el més difícil de flexibilitzar i conciliar perquè els interessos individuals no sempre són coincidents. Cada vida s’emmarca en pautes diferents per créixer, estudiar, sentir-te útil, ser pares, bons professionals, productius i viure feliçment la jubilació. Cada etapa comporta un estil de vida lligat a unes circumstàncies temporals que defineixen el grau de benestar. En quina mesura som capaços de ser propietaris del nostre temps malgrat les imposicions de fora? Estem educant i eduquem per a ser responsables del temps compartit? Donar temps i rebre’n dels altres no té preu perquè suposa administrar moments d’existència pròpia i aliena. El temps perdut mai retorna, no és recuperable ni substituïble, malgrat ho sembli.
Parlem del període laboral, que ocupa dos terços de la vida. La submissió cega a una rigidesa productiva, -certificada fins i tot amb un control ISO escrupolós i oficial- , és indici d’un perfeccionisme malaltís que pot veure’s abocat al segrest del temps privat de manera obsessiva, fins la mateixa depressió. És un dels pitjors perills dels riscos psicosocials del treballador actual, conseqüència de l’estrès permanent, degut al desajustament entre horari i producció. La negociació laboral és un joc d’equilibri entre els drets humans del client i les condicions inherents a la bona salut. La feina mata si ens fa més dèbils, ens esgota i ens superen les estructures empresarials. Quan ens considerem incapaços de respondre a l’exigència d’una feina –imposada en excés- podem ser víctimes de l’angoixa. Si creiem i acceptem aquesta forma de viure com a habitual, hem emmalaltit. Quelcom greu passa amb els nostres superiors o l’entorn laboral, si estem obsessionats en perseguir l’impossible. No ser gestors del propi temps vol dir sentir-se espiat i cronometrat, perquè desconfien del meu rendiment qualitatiu. Tal autorepressió psicològica colpeix i tritura fins l’ansietat i declarar-te culpable o inútil en un món competitiu, més selectiu en època de crisi. Seria l'equivalent a un assetjament passiu o mòbbing indirecte.
Viure els plaers de la vida és un objectiu noble quan no entranya intencionalitats malèvoles. En diem ser feliços. Tot ser viu i a la seva manera -també els irracionals- , busca el camí de l’autocomplaença a través del temps i les experiències que cada vivència li depara. Dels errors temporals n’ aprenem –de tant en tant- per no malmetre més temps en una segona ensopegada. És el valor de la rectificació, que no ens retorna al passat, però fa reflexionar sobre el futur. En definitiva, avaluem el nostre temps quan diem: “si tornés a néixer m’agradaria ser...” o, faria el mateix, perquè he viscut feliç. He tingut temps per ser lliure, conviure, treballar, ser creatiu, descansar i realitzar els meus ideals. Seria el lema més fantàstic d’una vida pletòrica. Però, l’optimisme més realista no pot oblidar que el sol no brilla tots els dies per igual. Tant debò poguéssim “matar el temps” , en positiu, i dedicar-nos als nostres ocis i hobbies sempre. És un privilegi exclusiu dels jubilats? Mentre el treball digne i la conciliació familiar no compatibilitzin millor, seguiran essent adversaris i nosaltres poc amos lliures del nostre temps.

Ramon Mas Sanglas -3/5/2010