Corrupció política en els peatges d’autopistes catalanes?

La campanya “no vull pagar peatge” va prenent cos. La guspira d’origen independentista està calant al marge del marc polític per les dimensions de corrupció econòmica que afecta injustament les butxaques dels catalans fa molts anys de forma discriminatòria. La crisi abranda el foc. Cada dia sabem més detalls de la veritat política camuflada que autoritza la renovació d’aquest negoci privat a canvi de favors en les campanyes electorals. L’empresa que cobra els peatges de tot Espanya (no solament Catalunya) és una entitat catalana: Abertis (accionista de La Caixa). Té inversions continentals amb molts milers de quilòmetres d’autopista de pagament. Quan Maragall va destapar el problema del 3% en comissions de permisos d’obra pública, es va quedar molt curt. Vegem un exemple: l’autopista Barcelona-Tarragona.

Les hemeroteques tenen memòria. La va construir Acesa-Abertis el 1970 i la segueix explotant amb preus a l’alça gairebé cada any. El cost estimat de construcció avui dia (segons la Generalitat) és de 400 milions per cada 10 Km amb dos carrils per banda. El tram en qüestió -de 100 Km- costaria ara 4000 milions. Fa 40 anys es valorava en un 50% menys (2000 milions). Si cada any es recapten 219 milions d’euros (valor real mig d’uns 200 milions/any), surt un acumulat de 8000 milions (el doble del cost actual del traçat total). El 2004 va acabar el contracte d’explotació privada. Si fa prop de 10 anys que està pagada en escreix, ¿on van a parar els 200 milions anuals de recaptació? Per què renovar la concessió si la Generalitat podria assumir la propietat i fer-la gratuïta per al país? Per fer millores i el seu manteniment, justifiquen els amos. Ho pot fer govern, cobrant menys o res. “Si fos gratuïta es col·lapsaria”. Fals. No succeeix amb les autovies gratuïtes, com el cas de Madrid, que tenen les dues alternatives i molt pocs utilitzen l’autopista (també d’Abertis). D’aquí la seva baixa rendibilitat i ara l’han d’assumir els catalans amb més pròrrogues de peatge. El 50% de les vies catalanes són de pagament (632 Km), enfront el 18% de la resta d’Espanya. Deduïu el negoci net  per a l’empresa beneficiària durant tants anys.

Tant el govern convergent com el tripartit (també ERC, ara reaccionària) han renovat concessions d’explotació amb Abertis en totes les autopistes catalanes. No és problema d’un color polític determinat sinó un joc d’interessos partidistes. La filosofia dels comicis finançats pels afiliats al partit o amb préstecs bancaris és pura ficció. Si es fan els tràmits burocràtics, tot seguit ve la condonació. Els ciutadans són les víctimes d’uns i altres sense perdre de vista els privilegis dels diputats que gaudeixen d’un teletac per circular gratuïtament pel país i viatges pagats. Quan la corrupció política té circuïts oficialitzats és la perversió del sistema. Com gosen demanar el vot i que siguem comprensius enfront d’unes retallades?

Davant la plaga d’insubmisos, trànsit de Catalunya pretén imposar-los 100 euros per infracció lleu del codi, article 153, que castiga no parar als peatges, duana o policia. On és la infracció? Paren, són identificats els vehicles (no la persona) i reben llum verda de pas. Com pot multar un organisme públic per defensar un servei privat? S’ha vist el llautó en la mesura punitiva. El Govern català que lluita contra l’espoli espanyol buscant un pacte fiscal just, no pot ser col·laborador en la espoliació interna amb l’empresa Abertis (la Caixa). Si no es modifica el codi només un jutge podrà sancionar per impagament, prèvia denúncia de l’empresa a cada infractor.

La campanya antipeatge és un brot més dels indignats socials –amb vincles polítics d’un partit minoritari catalanista-  que pot fructificar envers uns canvis jurídics oficials, si persisteix la pràctica i és origen de col·lapse sostingut. La por i la ignorància populars cada dia van a menys. La crisi fa  descobertes i aporta els seus valors. És un afegit democràtic molt important a favor de la transparència que cap polític podrà deixar a l’armari si vol fer costat a la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas – 30/4/2012

Govern català de concentració, porta de sortida

“No sortirem d’aquesta crisi sense Catalunya”, diu Montoro. Tres derivades d’aquesta afirmació capciosa: Primera, el sarcasme del ministre, que posa els catalans davant la crisi d’Espanya com una autonomia culpable del dèficit espanyol. Segona, la perversitat ideològica del Partit Popular exigint-los fer de salvadors sostraient recursos autonòmics via pressupost i no pagant els deutes pendents. Tercera, l’amenaça d’intervenir Catalunya si incompleix el nivell d’endeutament permès.  La suposada democràcia del país i els drets d’un Estatut orgànic, ¿de què serveixen, senyor Montoro? Si pretén esborrar les Autonomies del mapa parli obertament sense laberints. La centralització i l’espanyolitat imposada no són armes inversores positives. Mentre la política econòmica no anul·li les despeses sense rendibilitat (AVE i aeroports buits), quedaran desateses les necessitats nacionals de gran magnitud productiva, com el Corredor del mediterrani. Les estructures noves no creen riquesa per se, fomenten la que existeix in situ. Senyor ministre, sigui conseqüent amb Catalunya si la necessita al costat d’Espanya.

El president Mas pensa tirar la tovallola a l’any i mig com a resposta? Està cansat de lluitar amb els seus adversaris del Parlament? Té un pla B desconegut per validar el seu lideratge a les urnes amb una majoria absoluta? Tres incògnites que demanen dues condicions per anticipar eleccions amb èxit: la unitat parlamentària prèvia amb la força estatutària del 30 de setembre del 2005 i el recolzament popular del 10-J del 2010. La salvació financera, per davant d’ideologies partidistes, podria ser un fet amb tres principis programàtics comuns: pacte fiscal ben definit amb hisenda pròpia, la regulació regressiva de la quota de solidaritat (del 8% actual fins el 4% europeu), el cobrament dels deutes estatals. Tot plegat per tornar a la normalitat inversora sense la tercera retallada i garantir la sostenibilitat del sistema sanitari i educatiu propi. Amb aquests actius no caldrà la intervenció de l’Estat perquè es podrà eixugar el dèficit i dinamitzar l’economia en benefici dels catalans i espanyols. ¿Què espera el Parlament debatre el tema del concert econòmic i referendar-lo per la ciutadania? Urgeix el diàleg entre tots els partits defensors de Catalunya i fer pedagogia interparlamentària en pro d’un govern de concentració per plantar cara Madrid. El desconcert social de les restriccions autonòmiques no són bons precedents pels convergents per fer una escapada en solitari i guanyar protagonisme.

Senyor Mas, el voler no sempre és poder. El NO d’Espanya al pacte fiscal és una realitat. Retenir diners dels contribuents en una Agència Tributària catalana és tant viable com les represàlies de Madrid no donant servei i cobertura a les transferències de Catalunya. Ull per ull mai no és cap sortida. La confrontació és inevitable perquè l’Estat no vol perdre el control de la principal font d’ingressos del país. Estan preparats els diputats catalans per assumir totes les conseqüències? Per separat el desastre és segur. Expliqueu-ho molt bé al poble, i el tindreu al costat, si l’exemplaritat política, la transparència i la honestedat acompanyen la proposta.

Escoltar veus paral·leles és una obligació: “autonomisme diferencial de Catalunya” (PPC) o “pacte federalista unitari” (PSC). Si els vocables responen a la mateixa realitat de recaptació, ¿tant difícil és acordar la terminologia? Amb o fora de la LOFCA és secundari. Per què fer-ne un problema polític quan és únicament econòmic? Creeu un comissió mixta de tecnòcrates i apolítics imparcials, si cal, per combinar l’equitat contributiva del poble amb els seus drets democràtics.

Ramon Mas Sanglas – 28/4/2012
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2877 

Les mentides polítiques salven el poder

Perdó, volia dir les mitges veritats, sense ànims d’ofendre ningú. Qui són els enganyats? El poble, molts votants de fa cinc mesos. Els andalusos van estar a punt de caure en el parany del silenci i l’engany (“no tocaré mai sanitat i educació”) fa un mes. Si Espanya fes eleccions novament ara, de quins governants, nets de falsedat i purs de boca, ens podríem refiar? Pels seus fruits els coneixereu. Ni ells mateixos es creuen què diuen i contradiuen en pocs dies i hores. Vivim improvisacions i incoherències dintre el mateix govern i a remolc de les ordres del “senyor/a mercat europeu”, que no volen posar-li cara i ulls i que tots coneixem.

Catalunya (CiU) va festejar el PPC per aconseguir la seva l’aliança i aprovar els pressupostos de la Generalitat. Ara el PP (Montoro) exigeix de CiU el mateix canvi de moneda envers Madrid, gratuïtament, “per responsabilitat, unitat, col·laboració i cooperació, com la que té el Govern d’Espanya amb Catalunya”. El ministre fa taula rasa dels deutes del govern amb els catalans. És més, s’oblida de la solidaritat del 8% durant 35 anys. Ens exigeix que acceptem les retallades nacionals perquè som espanyols i hem de salvar la nació. L’importa un rave les retallades autonòmiques que patim any i mig per culpa de la malversació política, de l’espoli fiscal i la morositat estatal d’anys anteriors. “No hi ha diners”, diu. Si Catalunya en tingués no demanaria ni els que li pertoquen. Tot i això –perversió política- hem de seguir pagant la quota excessiva de solidaritat fent més préstecs, i sentir-nos acusats de poc col·laboradors. Per més humiliació, hem d’estar agraïts al govern d’Espanya per la seva cooperació. Prou befes i teatre dolent. Volem actors nous –no titelles- , un guió creïble i transparent. Cauran els convergents en braços del PP, una vegada més, escoltant els cants patriòtics d’una sirena provocadora, falsa i absolutista? No són imprescindibles. No és qüestió de pes polític sinó de coherència, dignitat i lleialtat que demana Catalunya amb el seu NO a uns pressupostos devastadors per a la sanitat i educació.

La política catalana del festeig amb Madrid ja dura massa anys. Al president Pujol no li va funcionar com esperava amb el “peix al cove”· Ara diu no tenir arguments per contradir als independentistes. L’actual president, amb senyera sobiranista, no vol espantar el galliner i busca un utòpic pacte fiscal (poc clar pel contribuent) per salvar l’economia catalana sense oxigen. En els darrers sondejos del govern central ha trobat l’espasa i la paret al respecte. Canviarà de parella de ball? ERC s’ha brindat. Continuarà molts anys el joc de les mitges veritats per amainar la ciutadania que ja ha perdut el nivell de benestar del segle XXI? Estem prou bé encara i podem aguantar més o som masoquistes d’arrel?

Senyor Montoro i ministres reformistes: Catalunya fa mesos que ”recapacita” i practica les polítiques d’austeritat quan moltes Autonomies del vostre partit ni han començat. Si cada una és responsable del seu dèficit, - no a costa de les altres- el balanç final serà positiu. Uns i altres, amb mentides recíproques, no salvareu el país carregant sempre el mort al més feble, el treballador. Què tindran en comú –CiU i PP- que es barallen però, s’atrauen? Simulen distanciament, però es necessiten. La sang política es ramifica en grups afins per empatia. Si l’hàbit no fa el monjo, la bandera tampoc canvia la ment del polític. Reconegueu la vostra incapacitat de trobar la llum sense més temptejos i passeu la paraula al poble per decidir el seu futur, si us falta valentia i honestedat per exigir als més rics la part que els correspon aportar i no els goseu imposar.

Ramon Mas Sanglas – 23/4/2012

Sistema educatiu espanyol uniformat

És la fita velada de la nova reforma educativa encoberta per la crisi. Ensenyament obligatori amb menys funcionaris i més hores. Menys universitaris a costa de la seva butxaca i poques beques. Esquiven el nom privatització de tal intencionalitat per salvar les formes demòcrates. No puc oblidar el cavall de batalla de l’escola concertada des dels anys 70: aconseguir l’analogia retributiva amb l’escola pública quan la nòmina d’un professor funcionari gairebé doblava la nòmina d’un homòleg de la privada. Després de trenta anys de palestres sindicals –amb comptades vagues laborals dels treballadors atemorits per les represàlies patronals- és va aconseguir l’equiparació en els conceptes salarials bàsics. Però, quedava i queda pendent, l’homologació horària entre els dos sectors, molt distant, especialment en la secundària i BAT: 18 hores lectives setmanals en la pública (ara seran  20?) i 24 en la concertada. Caminem cap a l’homologació inversa per estalviar. S’atenuarà així el greuge comparatiu del gremi privat sense reduir hores de classe. És penós que Espanya sigui el penúltim país europeu en inversió educativa (Hongria, el darrer) per falta de pressupost, quan no es regateja al ministeri de Defensa, per exemple. Les retallades dels docents amb més dedicació i menys sou han de suplir la insuficiència pressupostària oficial. Tota una contradicció dels informes Pisa que reclamen més diners i dedicació personalitzada. Educació i sanitat esclaves d’un model econòmic quan tenim institucions supèrflues com el Senat, consells comarcals i Diputacions amb milers de càrrecs altament remunerats.

Potser no interessa un èxit col·lectiu de bons resultats per imposar la selecció natural basada en l’esforç. Tornem a l’elitisme del bon alumne que camina sol? Si la fortuna familiar l’acompanya tindrà una plaça universitària reservada. Filosofia pràctica de la vida: per què preparar tants metges i tècnics superiors si no tenim futur laboral a curt i mig termini? És la perspectiva de la nostra dreta governant amb un increment del cost de matrícula fins un 66% i el camuflatge d’uns ajuts ridículs, aquí i a l’estranger (Erasmus). El saber no és patrimoni dels rics únicament. L’empobriment del benestar no té perquè repercutir en els béns culturals com en èpoques passades de trist record.

On són les competències autonòmiques de la LEC? Catalunya porta més de tres dècades amb una forta cohesió social entre els nouvinguts i els autòctons. El professorat de poblacions com Vic, Manlleu, Salt i barris humils del barcelonès s’han deixat la pell per assolir la inserció lingüística i cultural de tot alumnat sense discriminació de pública i concertada. L’augment de ràtios per aula és un mal menor en grups estàndards, però una barrera per a les ments febles i la immigració. És un greu error creure que el futur generacional estarà en mans d’uns pocs “talents” quan el món industrial, no directiu, reclama mà d’obra qualificada sobre bases sòlides. Volen aparcar ja les noves tecnologies del portàtil implantades fa dos o tres anys? Cal un replantejament didàctic seriós del seu ús, no l’abolició.

Com espera reaccionar la Generalitat davant les exigències de Madrid? No podem ser trepitjats amb més reduccionismes educatius de cap tipus per tapar el dèficit fiscal. Si les decisions de CiU són vetades pel seu soci (PPC) que canviï de parella de ball per aconseguir el concert econòmic, el combustible per salvar la nostra sanitat i educació. Prou cafè aigualit per a tothom. El volem de bona qualitat perquè ens el mereixem després de tants anys d’aportació solidària. Si tots els partits catalans tornen a brindar a la societat la unitat inicial de l’Estatut (90%), ja poden convocar un referèndum que el recolzament popular estarà garantit. Abans que la crisi i el govern central s’engoleixi el poble català hem de salvar la nostra herència històrica guanyada a pols i amb suor, sense permetre clatellades a la llengua catalana compartint la immersió escolar amb el castellà.

Ramon Mas Sanglas – 23/4/2012

Els republicans del país de festa major

De motius sempre n’han tingut per posar una monarquia qüestionada contra les cordes. Al segle XXI només s’entén una reialesa actualitzada per servir el poble sense estirabots tribals de segles passats. L’últim episodi de cacera major del cap major de l’Estat en terres africanes ha posat en alerta roja al ciutadà que ja dubtava de l’eficiència d’un règim monàrquic, d’imposició franquista, sense passar per les urnes. No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut per culpa d’un elefant abatut, prou escandalós pels defensors del món animalista protegit i la sensatesa. És tot l’entorn circumstancial de penúria econòmica del país que ha encès els ànims, especialment dels republicans, que han obert la veda amb tota mena d’especulacions sobre la monarquia. No és tabú ni prohibitiu parlar-ne quan alguns dels seus membres s’han destacat per la poca ètica o conductes suposadament corruptes en contra dels principis que professen verbalment. Tot mandatari ha de donar exemple viu dels seus consells per aportar llum en temps de foscor i crisi, amb la proximitat i no la llunyania.
Monarquia o república. Un dilema vell, quant als costos, la seva necessitat i els serveis. Una, hereditària i l’altra, amb presidències votades periòdicament. Qui ha posat sobre la taula el tema de l’abdicació o del relleu monàrquic està qüestionant una figura històrica, mai imprescindible, si creiem en un Estat democràtic i en el dret a decidir. Aquest seria el coratge polític més noble, -per no dir obligatori- sobre el futur de la Corona espanyola: fer un referèndum vinculant al respecte i no el simple traspàs de pare a fill, modificant la Constitució segons el resultat de la consulta. Ignorem la voluntat majoritària dels espanyols. En d’altres monarquies europees, plenament acceptades, no es dóna tal opacitat en el sistema successori reial i el seu pressupost controlat. L’enfortiment de les institucions comença pels membres de dalt, adaptats als serveis polítics necessaris del moment, sense protocols banals i ancestrals.
Les mitges veritats encara ofenen més. Sense valorar l’oficiositat del safari de caràcter privat, el ciutadà no tolera els subterfugis i les declaracions contradictòries per evadir responsabilitats, imperdonables quan el delicte recau en un simple treballador per qüestions insignificants. La recent reforma laboral contempla alguns exemples sancionadors. Fins quan el privilegi de la impunitat per als polítics i figures institucionals rellevants? La societat no pot lluitar contra el colós del capital destructor del seu benestar, però està al seu abast triar i exigir uns governants justos dins del sistema, si la democràcia no és un fantasma mental.
La perplexitat del cas caurà en sac foradat un cop ofegat el ressò mediàtic? Una disculpa personal i pública del mateix monarca no és suficient. La credulitat en les institucions no es guanya amb paraules sinó fets i una revisió legislativa en profunditat sobre els drets i deures de les altes jerarquies de la nació. Tot greuge comparatiu amb la ciutadania s’ha d’abolir per omplir de contingut equitatiu el poder democràtic dels pobles i les persones davant la llei.
Ramon Mas Sanglas – 18/4/2012

El terror de les majories absolutes

Siguin de dretes o d’esquerres. No haurien d’existir. Als polítics votats se’ls hauria de castigar a entendre’s entre ells per governar unitàriament, ja que representen opcions plurals democràtiques. Els poders absolutistes arreu del món han escrit una història frustrada del seu país. Des dels imperis remots fins els darrers models més radicals de comunisme tots han tingut un final apocalíptic o desagradós com les dictadures. Sabem que els cicles polítics actuals són de més curta volada, afortunadament, perquè el món cultural roda a gran velocitat. El pensament, l’economia mundial, la tecnologia i la informació mediatitzen part dels poders polítics que condicionen la seva variabilitat inestable. Les democràcies, enemigues de tot absolutisme, fan de sentinelles per evitar mals majors. Confondre un bon lideratge polític amb la lluita pel monopoli de l’Estat per gaudir de barra lliure, fer i desfer sense cap oposició sòlida, és carregar-se l’essència d’un poble democràtic.
El silenci de l’opinió pública no es compra, es guanya el seu beneplàcit amb l’exemple del líder i tot l’ equip de govern. Un exemple dels últims mesos: Portugal. Fa dies que no és notícia preferent com a país condemnat a una fallida que semblava inevitable. No hem vist enfrontaments lusitans públics. Ni vagues salvatges, ni manifestacions incendiàries a l’estil grec. Què ha passat? Tots els partits polítics, sense excepció, des de la dreta més reaccionària fins el partit comunista, s’han posat a treballar de forma unificada retallant de forma dràstica els seus privilegis i salaris. El ciutadà portuguès ha seguit l’exemple fins reduir-se tres pagues anuals de les seves nòmines fent la mateixa feina. Les reformes a la baixa són acceptades quan comencen per alt, pels líders de l’Estat. No parlem d’engrunes o simples gestos de bona voluntat. La classe política catalana i espanyola ha participat només simbòlicament en les retallades del treballador públic i privat, quan els salaris d’uns i altres no són comparables, acompanyats d’uns complements remuneratius superflus, intocables, quantiosos i alguns vitalicis. Si a les nimietats del sacrifici polític s’hi afegeix tot el reguitzell de corrupció que arrossega d’anys l’entorn mandatari espanyol, queda justificat el nerviosisme pessimista de la societat davant les reformes i la pèrdua de confiança.
La descoordinació entre els mateixos governants crea incredulitat i desgavell estatal. Declaracions personals desafortunades sobre el present i futur de les Autonomies o el funcionariat, només atien el foc de la inseguretat econòmica. La perillosa majoria absoluta que enforteix la seva moral no dóna dret a promoure projectes poc madurs, i menys, suplantar l’obligació del diàleg amb les forces contrincants i desoir els sindicats. Disposar d’una majoria no és sinònim de posseir la raó i tota la veritat. Si Portugal ha sabut forjar un govern de coalició, ha estat gràcies a les renúncies ideològiques partidistes plurals en bé de l’economia del país. Tot el contrari del què veiem al Parlament català on el posicionament radical en dos bàndols fragmenta la unitat que necessita el poble per subsistir. Quan l’objectiu comú és sortir de la crisi, uns i altres han de trobar vies justes de finançament. L’Estat central tampoc pot carregar als ens autonòmics el mort que rep d’Europa amb la morositat i més retallades com a moneda. Si Catalunya intenta la sortida amb un pacte fiscal referendat i vinculant, trobarà el corró absolutista del PP que barrarà portes. Com que l’autodeterminació econòmica no serà compartida per Espanya, l’opció independentista serà una fita in extremis que podrà tenir graus progressius d’intensitat: des d’una desobediència fiscal -pagar a hisenda catalana sense transferències estatals- ,fins la segregació territorial amb la supervisió europea. A quin preu de servitud pagarem les restriccions del benestar per no perdre la democràcia i el dret a decidir? El temps dirà si haurà valgut la pena i quines alternatives més racionals s’han llançat per la borda: l’equitat de sacrificis entre rics i pobres i una millor dosi compartida de coratge i humilitat política entre els governants.
Ramon Mas Sanglas – 16/4/2012

Els poders del silenci i l’ambigüitat

Són les dues armes polítiques més potents del govern central i català. El silenci sobre un futur incert i desconegut pendent dels avatars europeus, del senyor mercat capitalista. L’ambigüitat política de la intencionalitat, l’antònim de la seguretat, els permet navegar entre les aigües turbulentes de la crisi, baluard del muntatge reformista i escut de totes les retallades. El govern estatal ha passat la prova de foc de la primera vaga general sense immutar-se. Ans el contrari. Treu pit per agafar noves dreceres restrictives de més calatge i amplitud. La supèrbia o la virtut de poder prescindir dels socis europeus l’ha encoratjat fins el punt de voler fer diana amb els més intocables: els morosos de capitals evadits i l’economia submergida de baixa intensitat. ¿És una estratègia més per comprar el silenci popular o una mostra radical d’energia política? El temps té la resposta.
El ministre d’economia està pregonant arreu d’Europa la valentia de l’Espanya abatuda pel dèficit i l’endeutament. El Consell de ministres setmanal ha posat la directa legislativa emparat en la majoria absoluta del Congrés. Ni sindicats, ni oposició, ni manifestacions, ni vagues aturen l’afany reformista que havien silenciat abans de les eleccions generals i andaluses, posposant els pressupostos estatals. De moment els sembla una entrada triomfal a costa de més sacrificis i més atur. La reforma laboral és prou sensata i afortunada sense fruits a la vista? El poble espera signes diferents i canvis polítics que els mateixos governants no ignoren, però, que ni volen ni s’atreveixen. El cop de gràcia és la reforma del sistema electoral, del partidisme polític del país i tota la parafernàlia supèrflua de l’estructura governamental. Mentre s’encobreixi l’arrel del mal del món financer a costa d’una democràcia velada, l’agonia de les víctimes del capitalisme no tindrà final.
Catalunya i Madrid estan en un duel dialèctic, ideològic i econòmic a mort. El desenllaç del tercer urgeix per raons de supervivència. Els dos primers ja són històrics, insolucionables. El partit del govern català ha fet un tomb polític envers un sobiranisme nacional, però, té tota la maquinària econòmica encallada. El sistema està amenaçat d’una parada cardíaca si els catalans no aconsegueixen d’immediat la recaptació i administració fiscal pròpia com sigui. Si sanitat i educació són les joies intocables del benestar social fa més d’un any que es viola aquest principi més que utòpic. Fins quan l’ambigüitat del President per convocar un referèndum popular? Som presoners per quàdruple partida: de les retallades nacionals, dels ajustaments autonòmics, del dèficit que generen els préstecs demanats i de la morositat del govern central. Tres-cents anys de paciència i generositat, ¿no avalen una decisió popular definitiva? És hora que els ciutadans diguin la seva en situació d’emergència i no quedi tot en mans dels interessos partidistes que imperen en la Generalitat amb el vist i plau de Madrid. Si “mana qui paga” apliquem la dita. No confonguem el contribuent amb el polític, si ens creiem demòcrates per un momenhttp://www.blogger.com/img/blank.gift. El vot delegat té uns topalls. Veritablement els nostres governants saben on van i cap a on ens volen dur? El poble està tip de deliris de grandesa política i cansat d’esperar al governant amb vocació de servei i no de servir-se. Mentre plani l’ombra de la corrupció sobre els nostres mandataris estaran mancats de dignitat personal i de credibilitat ciutadana sobre unes reformes de dubtosa equitat social. Només amb el seu exemple individual i col•lectiu obriran el camí de la transparència i la recuperació de la confiança.

Ramon Mas Sanglas – 10/4/2012

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/els-poders-del-silenci-i-l%E2%80%99ambiguitat/