No és la crisi, el sistema

Sota el paraigua de la crisi econòmica s’hi aixopluguen tots els desgavells del país. Li carreguem el mort de l’atur, les retallades en educació i salut, les reformes estatals en detriment del benestar. L’avançament d’eleccions al 20-N acontenta l’oposició. Una mesura que pretén traslladar al nou govern la millora econòmica i laboral amb menys parats. Els indignats passen del calendari perquè el problema són els polítics i el sistema que han creat a imatge i semblança dels seus interessos, governin uns o els altres. La llavor de la indignació del 15-M està fructificant de forma més coherent. La retrobada nacional el 24-J a Madrid, sense cap ideologia política uniformadora els enforteix. No cauran en el parany de constituir-se en partit polític, que abominen. La persistència a renovar-se, a canviar la llei electoral, a renunciar privilegis de jubilació, a reformar la llei fiscal, a desaparèixer com a partits subvencionats, a ser controlats i avaluats són denúncies als quatre vents. No toleren convertir el sistema actual en mecanisme de reelecció. És el contingut del “sistema” que fa perillar els valors democràtics autèntics. Alguna autocrítica política està quallant tímidament en aquesta direcció. Només amb canvis estructurals profunds renaixerà la confiança del país, quan els resultats de participació siguin notoris en les urnes.
Si la crisi fos estrictament dinerària n’estaríem sortint, com algunes nacions europees, malgrat l’agreujant del totxo immobiliari. Però, va per llarg. La covardia i submissió governamentals a l’especulació de la banca –rectora de l’estratègia política- no deixen piular la sobirania popular, víctima de l’estancament. Qui i com convèncer als mandataris que l’error és sistèmic i no del maquillatge de formes i persones? Si el partit socialista –aconsellat i obligat per Europa- no ha trobat la vareta màgica, ¿quins recursos inèdits té el Partit Popular? Si les restriccions sobre la classe treballadora no han estat la solució, només queden alternatives d’austeritat de la societat més privilegiada. Una paradoxa de la casta conservadora. La tercera via porta pensar en el pitjor: més copagaments i regressió social dels desprotegits. El conseller Mas-Colell ha advertit als catalans de les segones retallades generals: treballar de franc 15 minuts diaris o l’equivalent d’una setmana menys de vacances. Un sacrifici, a canvi de què? De més contractació laboral per reduir l’atur. L’objectiu no és estalviar per invertir en tecnologia puntera, consolidar l’empresa, formar els treballadors, i menys, augmentar els beneficis. En definitiva, la reforma del sistema és la panacea de la crisi laboral i financera, -filosofia dels indignats- , no l’inrevés.
On s’arrela la crisi del sistema democràtic? En el descontrol dels partits i l’excés de drets que s’atorguen els governants cada quatre anys. Les urnes són mecanismes massa dilatats en el temps per avaluar els resultats polítics de prop. Ens falta la cultura europea de la consulta popular habitual o referèndum en les reformes importants (jubilació, laboral, convenis). Deixem el país al lliure arbitratge d’uns ideòlegs partidistes que organitzen, legislen i imposen a esquenes de la sobirania del poble. El focus del nostre mal és la renúncia i allunyament del contribuent en temes cabdals. L’esperit de la Constitució empara uns pocs i desprotegeix la majoria.
Apedaçar un sistema endèmic no canviarà el país de soca-rel. El govern convergent s’ha proposat plantejar un concert econòmic català després les eleccions generals. Serà un baló d’oxigen per allargar l’asfíxia mentre l’estructura constitucional continuï intocable i rígida. Cal trencar motlles anquilosats i dissenyar un nou model d’Estat més simple i menys burocràtic, de governació i representativitat política directa i propera, en les autonomies i els municipis.
Ramon Mas Sanglas – 30/7/2011

Singularitats d’en Guardiola

En plural i sense reserves. Vull destacar-les com a persona, jugador i entrenador. Després de tants anys d’esportivitat laboriosa seria una ingratitud no valorar en vida les seves virtuts humanes i professionals. La medalla d’Or del Parlament als mèrits esportius en plena efervescència de títols i rendiments de la plantilla que lidera és el millor reconeixement per tota l’obra feta i la seva trajectòria de futur.
La personalitat d’en Pep Guardiola està avalada universalment pels socis, directius, penyes blaugranes -sense excepció- i els mateixos adversaris esportius. La humilitat envers la feina i l’admiració que traspua als jugadors són els màxims exponents d’intel•ligència i d’honradesa humanes. El seu eslògan: l’èxit no és una collita individual sinó d’un equip organitzat. Ell és el mestre de tota la trama, des de les bambolines de l’escenari i en directe quan cal. El pedagog i ànima que contamina harmonia i bon enteniment amb exigència i simpatia, alhora, gràcies a l’exemple personal de constància i tacticisme.
Com a jugador va mamar l’hàbit del treball eficient des del planter barcelonista. Va ser un aprenent il•lusionat i amb constant superació. Les oportunitats de jugar fora del país el van entusiasmar i enriquir més. En veure les excel•lències de casa no va dubtar retornar-hi. Tot un currículum d’experiències que ara aboca en el bon fer de míster.
La culminació esportiva d’un futbolista és ser entrenador d’un club com el Barça. L’etapa actual, coronada de copes sense precedents, està consagrant el nostre personatge en ídol i mite del lideratge. En la història del futbol han passat molts cracks, però, cap entrenador de la talla d’en Guardiola si el mesurem per la proporcionalitat de les victòries en el temps i l’espai. El mim de pare cap els seus nois és la millor mostra de comunicació i estima traduïda en resultats. Només amb la mútua corresponsabilitat es pot arribar tan lluny, a dintre i fora del terreny de joc. Felicitats, Pep, per la distinció de la Generalitat en nom de Catalunya, com a persona, futbolista i entrenador, i especialment, com a català.
Ramon Mas Sanglas – 22/7/2011

Catalunya sap decidir

En la darrera entrevista del senyor Cuní a Matins TV3, el senyor Artur Mas ens va marcar el full de ruta i la carta de navegació de les properes eleccions generals. Va aconsellar el destí dels vots catalans si volem salvar l’economia del país mitjançant un pacte fiscal promès i necessari. Es tracta d’evitar per tots el medis la majoria absoluta del Partit Popular i convertir CiU en frontissa imprescindible en la governabilitat de l’Estat. Per aconseguir-ho només tenim dues alternatives: votar el PSOE com a contrapès del bipartidisme o als nacionalistes catalans que servirien de complement aritmètic al PP a canvi de la gran contrapartida del concert econòmic.
Estem en mans del PP, ens ha vingut a dir i a vendre el nostre president. Amb una majoria absoluta a Madrid, Catalunya serà la pidolaire de sempre. El cavall troià dels catalans només entrarà a la Moncloa per la porta estreta, si li deixen alguna escletxa. És el joc de la ruleta política. Ells s’ho amaneixen i s’ho mengen. On és allò tan sagrat anomenat democràcia, l’última paraula del poble? A priori, no es pot pactar tot segons les conveniències dels partits. Els governants no tenen carta blanca quan han assumit el poder. Només tenen permís per executar escrupolosament els compromisos contrets en campanya electoral en uns programes escrits i votats.
Que el pacte del Majestic és irrepetible CiU ho va firmar davant notari. Se n’ha oblidat? Supeditar-se a un Partit Popular de la Moncloa a canvi d’unes compensacions, ¿què es diferencia del “peix al cove” d’antuvi? Un concert econòmic total no seria una recaptació d’engrunes, evidentment. Per la mateixa raó és una conquesta de molt difícil abast per les nefastes conseqüències espanyoles. En tenim sobrades mostres de l’antipatia dels populars: la denúncia de l’Estatut original que facilitava la hisenda catalana, la reiterada oposició a la llengua catalana i la immersió lingüística escolar, la campanya de boicot als productes de Catalunya, entre d’altres. Les penúries d’una crisi no esborren fàcilment mals tràngols del passat, senyor president. El poble no es ven ni pot ser venut pels governants. Una decisió de tal magnitud ha de passar inexorablement per les urnes d’un referèndum.
Alternatives sempre en queden, al marge de les polítiques. Omnium Cultural ha destapat solucions valentes, si les vies de diàleg es tanquen “in extremis”. La desobediència civil, l’impagament d’impostos estatals o la retenció autonòmica de les nostres recaptacions seria una mesura coercitiva prou convincent. El pas definitiu, la proclama del segregacionisme territorial, si el poble hi donés el vist i plau. Catalunya ha estat forta al llarg dels segles malgrat les derrotes. Només cal la unitat de les majories de dintre, al Parlament primer, i al carrer després. Tota aquesta moguda catalana de transició nacionalista dels darrers anys –des de l’estrèpit del fallit Estatut- , ha de fer reflexionar als polítics estatals. L’evolució de la societat demana nous reajustaments econòmics i laborals per ser justos. Si la democràcia és tal no hi haurà cap daltabaix per cap de les dues bandes. Si el poble sobirà parla, que els polítics callin i acatin la sentència.
Ramon Mas Sanglas – 22/7/2011

Llei electoral, ¿per al poble o els partits?

El nerviosisme polític aflora per la reforma electoral. Quantes vegades ha estat posposada? Al primer assalt dels experts, s’han disparat les alarmes. Volen una “reforma a mida”, per salvar la pell i les prebendes partidistes. Són reaccionaris a l’abolició del bipartidisme per no perdre quota de vot acotat. Ni ensumar pèrdues de drets històrics en benefici dels petits i forasters del gremi. Encara no han après la lliçó dels indignats, de l’abstencionisme, l’enuig del vot blanc i nul després d’anys d’anquilosament. Si la ciutadania reclama una llei de soca-rel, els parlamentaris no poden ser autors i actors de la reforma a esquenes del poble, senyor de la democràcia. Quin treballador tria les condicions laborals i imposa el seu sou a l’amo?
La fórmula màgica d’equilibri territorial, la tipologia de candidatures, el format d’accés a les llistes -model obert o tancat- , s’ha d’inventar sense trampes. Cap sistema europeu (ni l’alemany) o nord-americà és perfecte malgrat la solera de tants anys. Els drets dels pobles i de l’espai públic són irrenunciables. S’han de canviar les formes d’exercir-los perquè els governants no se’ls apropiïn. Com que la classe política actual es dóna socialment per irrecuperable, una llei de tal calat –la formació de l’hemicicle i consistoris del país- , no es pot encomanar a la seva legislació exclusiva sense el consens previ de juristes neutrals.
Els lapsus greus actuals són la manca de representativitat social, l’excés numèric i la preparació indeguda dels aspirants. L’ascens en el partit per amiguisme o mèrits aporta estabilitat, no eficiència implícita. És el resultat nefast de les candidatures tancades. Qui advoca per una temporalitat màxima de vuits anys en el càrrec no significa truncar una carrera política. Si no perd la confiança del votant trobarà molts escalafons en l’administració governativa, via primàries, emanades directament de les urnes. Per tant, la primera esmena ha de ser la transformació interna dels partits, sense renunciar al dubte de la seva necessitat, utilitat i finançament estatal. Queden alternatives per buscar bons governants fora de la casta partidista, sense retocar el marc constitucional. Tot ciutadà preparat i honest pot ser-ho, si és receptor de la votació popular. Recordem els orígens democràtics: els ancians grecs proposaven les ordenances del bon funcionament públic. No les votaven ells, sinó la ciutadania. L’ambició del poder va degenerar el sistema amb les forces imperials invasores. Tornem a rebatejar l’essència política en les fonts de la democràcia autèntica. La transgressió de línies vermelles ha dut la indignació col•lectiva al carrer, amb l’exigència d’un compromís de renaixença sense xantatges.
La proximitat a l’electorat és una garantia de major veracitat. Estadísticament tenim més casos coneguts de corrupció autonòmica i nacional que municipal. Contra l’opacitat governamental s’imposa l’avaluació escrupolosa de cada projecte promès en campanya, el compliment en el temps proposat o la dimissió. La transparència administrativa ha de ser permanent per llei i les consultes populars una cultura habitual en temes transcendents. Res de fusions i pactes postelectorals. Càrrecs directes sortits de les urnes. La simplicitat nominal blinda més i millor de la corrupció. La complexitat, no obstant, es planteja entre la proporcionalitat territorial i la densitat poblacional. Un vot, una persona, a Sort i a Barcelona. L’entrellat de la fórmula, si surt per votació parlamentària exclusiva, pot tenir serioses incògnites sobre la imparcialitat. L’arbitratge d’un referèndum vinculant està cridat inevitablement a sentenciar l’ortodòxia final de la llei.
Ramon Mas Sanglas – 18/7/2011

Santa Eulàlia de Riuprimer, un alcalde servicial

Les bones notícies polítiques de tipus econòmic, per poc freqüents, no s’han de silenciar quan es donen. Em refereixo a una excepcionalitat municipal: l’alcalde de Sta. Eulàlia de Riuprimer ha decidit revertir el seu salari corresponent en benefici del poble. És un motiu lloable i digne de ser imitat, de reconeixement i gratitud pel gest que l’honora. Durant les darreres setmanes hem llegit modificacions d’honoraris municipals a l’alça, des d’un 30% fins el 100%. També són conegudes algunes retallades moderades en consistoris comarcals. L’únic exemple –aparegut fins el moment- de renúncia salarial total ha estat iniciativa del grup Independents Riuprimer-Acord Municipal (IRP-AM). Desprendre’s dels ingressos d’una alcaldia assignats per normativa, quan ja es cobra de la Diputació per un càrrec annex o del Parlament com a diputat, forma part de la coherència ètica. Haurien de desaparèixer totes les plurinòmines públiques per incompatibilitat.
La decisió singular del cas que ens ocupa és indici que quelcom es mou en alguna consciència política. La societat civil dels indignats comença sensibilitzar l’entorn mandatari i la llavor fructifica en petits nuclis de govern cap a l’altruisme democràtic. És el revers de l’ambició i les corrupteles de tants ajuntaments. Tornem a recuperar la figura del bon batlle – no bonifaci- , que malgrat no fer-ho bé a gust de tothom, dedica un cúmul d’hores a tasques de govern sense afany lucratiu. La seva aportació dialogant i equitativa seran mostres de fer política local sense atavismes ni lligams. És hora d’aparcar el dictamen doctrinal dels grans partits nacionals i/o autonòmics i prioritzar les voluntats dels independents políticament, a l’estil de la candidatura IRP-AM. Els experts que preparen la nova llei electoral catalana tenen un referent en aquest model osonenc. El millor reclutament dels aspirants als consistoris no necessàriament surt del planter de cada partit històric, sinó de les voluntats lliures amb dedicació temporal gratuïta, sense avarícia de poder. Que el retorn als orígens del politikós genuí desemmascari les intencions d’enriquiment dels governants que fan del càrrec un sistema de vida i no una ocasió de servei. Gràcies anticipades, senyor alcalde, per la feina de quatre anys. Que el coratge i la il•lusió del treball ben fet no es vegin estroncats per cap entrebanc dels adversaris polítics.
Ramon Mas Sanglas – 12/7/2011

Independència a la carta (NPN)

En el sondeig d’opinió (CEO) sobre l’estima d’autodeterminació dels catalans, un 43% són favorables a la independència. Aproven i volen un país sobirà, degut a la necessitat de modificar els barems econòmics excessivament generosos de Catalunya envers l’Estat, en especial, més que per motius identitaris. L’afluència a la manifestació pro independentisme del dia 9J –primer aniversari de l’Estatut sabotejat- , serà un mesurador presencial a peu de carrer sobre el nivell d’exigència contra les estructures caduques o a favor del canvi dràstic d’autonomia en nació. Cal la majoria mínima del 50,1%? Sembla ser que estem progressant.
Si l’autodeterminació d’un poble depèn de la votació representativa, parlem de democràcia pura. No es tracta de demanar permís, sinó d’exercitar un dret internacional. Quan els historiadors recorren a la memòria històrica de Catalunya, les seves invasions i opressions per les armes per reivindicar el retorn a èpoques de major prosperitat, adopten actituds de victimisme i arguments pidolaires. No cal recular al passat. Si bé n’és culpable d’un present menys optimista, rectificar els criteris de solidaritat mal aplicats ja és força major. És la primera i poderosa raó de cartera: l’espoli anual de molts milions de la recaptació catalana que no retornen a casa en forma d’inversió. El percentatge d’aquesta quota que aporta Catalunya a Espanya dobla la mitjana en els països europeus. Els desequilibris interns de renda per càpita d’una nació no s’anivellen amb transvasaments dineraris constants. Les zones menys afavorides s’han d’autopotenciar econòmicament i no viure tant del subvencionisme aliè.
La segona gran indignació dels independentistes és la repressió institucional crònica de la llengua catalana i l’oposició a expandir-la en àmbits oficials internacionals. Un país amb idioma propi té dret a ser un Estat real, no virtual. Dret a ensenyar en català sense bilingüisme paral•lel obligatori. Amb la Constitució espanyola a la mà tot això sona a maledicència i profanació. Aleshores, ¿quin sentit té la democràcia d’un poble si no pot expressar la seva voluntat i decidir què vol ser? La paradoxa d’una Carta Magna arcaica, avalada només pel 40% dels habitants espanyols, condemna la veu popular majoritària al silenci. És hora d’entrar democràticament al segle XXI, revisar tota la Constitució i sotmetre-la a referèndum novament.
La llibertat ideològica d’un poble, amb identitat pròpia, és el tercer estímul independentista. No som un país de segona categoria, tolerat i censurat. No hem d’amagar-nos de la resta d’autonomies per expandir un mercat propi, la cultura multisecular i exhibir una senyera. Estem cansats de dependre de la normativa centralista per escriure i opinar, ensenyar i difondre el pensament català, sense ser titllats de separatistes. No es tracta de marginar ningú. De tancar portes, si no ens les tanquen. Simplement, ser lliures per votar el futur amb un referèndum vinculant, sense escarafalls. Circumstàncies econòmiques abusives i mútues desafeccions nacionals ens obliguen exigir la sobirania fiscal, per començar, ¿de fronteres també? Seny i justícia per davant de tot, democràticament sempre. L’última paraula la té el poble, no el polític governant.
A qui perjudicaria la independència de Catalunya? El 28% dels detractors de la segregació, ¿temen pel trencament patriòtic nacional que defensen? Això no és llibertat ideològica popular ni d’uns ni d’altres. ¿Por de perdre poder adquisitiu sense l’aportació solidària catalana? És pur egoisme i comoditat d’uns mals hàbits històrics i xifres que s’han de corregir. ¿Va contra un món globalitzador? El benestar dels últims països europeus segregats ha estat positiu. ¿Per què Catalunya hauria de ser-ne una excepció? Tot lector bíblic recordarà que el poble israelita va rebre la llei divina d’autogovernança en alliberar-se de la servitud egípcia. Cada país s’ha de governar amb cabdills de casa seva, amants de les seves tradicions sense conflictivitat i amb total llibertat d’expressió, creativitat, participació, legislació i actuació.
Ramon Mas Sanglas – 3/7/2011