Jubilació i mercat de treball

El cicle biològic humà s’allarga. Retrocedint dues generacions i més, l’activitat laboral ocupava mitja vida almenys, després d’un període escolar força curt o quasi nul. La vellesa avançada era un privilegi de pocs. Ara, la longevitat ha canviat els paràmetres vitals. Gairebé un terç de la vida es dedica a la formació personal, el segon a la productivitat i el tercer al gaudi d’una jubilació -jubilare, alegria de la vida -. Ser jubilat ja no és sinònim de treballador arraconat i exhaurit. Quin sentit té reduir per llei uns bons moment i anys de complaença senil, sense cap necessitat social ni econòmica? La vida no és solament treball i producció.
Analitzem l’espantall de la disminució de recursos sense amagar-nos de la piràmide poblacional d’envelliment. El fantasma existiria si el desequilibri entre la massa treballadora necessària del país i la població passiva jubilada fos permanent. Però, si a més població tenim més producció la constant consolida l’estabilitat. Sobra mà d’obra. La transitorietat de la crisi i la solidesa dels recursos de les pensions a molts anys vista, no fan témer presagis d’insostenibilitat del sistema. Els dos grans adversaris del fons de jubilació i la seva garantia serien: una taxa d’atur alta estable i la borsa de frau d’una economia soterrada descontrolada o creixent. Els pensionistes depenen de la població activa cotitzant, sigui del país o immigrant. La longevitat no és un factor de risc d’estabilitat si la balança dels ingressos i les despeses és constant o positiva. Per justícia i dret de realització personal s’ha de traspassar el mercat laboral a les generacions joves preparades durant més temps. És el seu cicle biològic productiu. No els el podem arravatar, distorsionar, ni malmetre. A l’adult realitzat li pertoca rebre el fruit del seu estalvi i viure dignament, recuperant la seva capitalització.
Durant l’impàs de la crisi econòmica actual no és rellevant ni crucial el canvi dels càlculs i l’edat actual de jubilació. Aquesta efervescència és un foc d’encenalls o globus sonda passatger. No és cap solució a la crisi laboral. Les mesures correctores rauen en la reforma fiscal controlant les evasions de capital i d’impostos, el treball submergit, les prejubilacions prematures a compte estatal, la reducció de despesa pública desmesurada i de càrrecs administratius sobrers. La reforma laboral pot ser un mitjà controlador en la relació empresari i treballador per optimitzar la productivitat, però no, un recurs prioritari per crear riquesa pública a costa de l’assalariat.
Espanya té els deures fets quant a l’edat actual de jubilació i la guardiola que la recolza, comparant amb la resta d’Europa. Tot i respectant la flexibilitat i el desig individual d’arribar als 67 anys o més en actiu, és un contrasentit imposar la data. Cadascú sap el seu estat de salut, la duresa de la seva feina i el seu estatus econòmic. El mercat de treball i la demografia són perfectament compatibles, i encara més, afavorint les polítiques familiars. Amb més llars d’infants les dones podrien ampliar el seu marc laboral sense discriminació, donar i rebre més cobertura social, sense oblidar que la població immigratòria serà cada vegada més imprescindible en el món occidental per falta de natalitat autòctona.
Sembla ser que el terratrèmol aparent de la jubilació és periòdic. Quan toca revisar el pacte de Toledo es repeteix la sacsejada política moguda per interessos privats de la banca i els fons de privatització. Una alarma social més, a costa de la classe treballadora i aprofitant la conjuntura del dèficit econòmic global. La quantificació de la població envellida és l’estratègia per a una recaptació inoportuna, innecessària i sobre dimensionada. És una comparativa incoherent i un apedaçament inútil, sota l’ombra del neoliberalisme bancari mitjançant la classe política legisladora, el partidisme sotmès i dependent del capital del país.
Ramon Mas Sanglas – 27/2/2010

Incongruència de les llistes tancades

Una democràcia viva pressuposa l’expressió lliure del polític com a individu i la llibertat del ciutadà com a votant. La disciplina cega al partit fins la submissió de vot són relíquies partidistes contradictòries i anacròniques. És la força de la coalició a costa del segrest del militant. Amb aquesta premissa d’una sola veu no té sentit la massificació parlamentària d’un mateix partit, si no són portaveus territorials diferents. Si parlen tots per boca del seu cap de llista sobren escons i costos. Més simplificació burocràtica. Menys polítics al Parlament i més tecnòcrates o consultors temporals de comissió, quan calgui. És la mala interpretació del pluralisme democràtic. L’electorat vol conèixer el currículum de cada polític que el representa, no del partit, malgrat tinguin en comú un programa bàsic i un pensament ideològic semblant. Quan un empresari contracta una vintena de treballadors per a una mateixa feina vol saber les capacitats individuals. No li serveix un currículum col•lectiu. Aquesta filosofia de l’eficàcia i la proximitat explica la urgència del cavi electoral amb les llistes obertes. El protocol dels partits –el seu modus vivendi de l’aparell intern- és aliè i enutjós per al poble. El foc polític de les campanyes i el pactisme de supervivència que alimenta l’espiral del poder contradiu el protocol de servei i atenció que n’espera l’elector. S’ha aprovat a corre-cuita una llei de vegueries, base i suport de la redistribució equitativa dels escons parlamentaris. Per què no rematen la feina amb la reforma electoral vuit mesos abans? Seria un al•licient contra la desafecció. Són deures pendents que reclama la ciutadania per votar els millors polítics de cada partit, coalició o candidats per territoris, no els millors militants, necessàriament, que ofereix cada partit. No lluiteu entre vosaltres per ocupar l’ordre del pòdium. Teniu por a ser avaluats i perdre el rànquing establert com a premi de fidelitat? Seran les urnes que us posaran al lloc merescut en funció dels mèrits personals, dedicació i eficàcia. No calen llistes premeditades. La definitiva i més transparent corre a càrrec d’una democràcia oberta i plural, no la imposada i sectària. Això seria rescatar l’autenticitat política.
Ramon Mas Sanglas – 22/2/2010

Al•lèrgia a la lectura

Si les estadístiques són fiables, l’hàbit lector escolar minva a mesura que passen els anys. Si als darrers cursos de primària la lectura ocupa el primer lloc en el rànquing de les preferències, a segon de l’ESO passa al quart. Les amistats, internet i l’esport suplanten l’afició lectora. Les dades confirmen, una vegada més, el fracàs escolar amb l’abandonament dels estudis abans dels 16 anys o el 30% que no aconsegueix el graduat de secundària. Quina relació manté el nivell cultural i l’aprenentatge amb la lectura? La claus estan en la motivació de l’estímul lector, l’esforç i els hàbits de treball que se’n deriven. Els conductistes en diuen el domini de la voluntat sobre el què cal fer, i no solament, el què agrada més de fer. Els més petits, dòcils i fàcils de convèncer, poden ser induïts a la lectura per l’adult, quan és gratificant o no tenen altres destorbs més atractius. Després, els canvis hormonals i les turbulències de l’adolescència fan canviar l’ordre dels interessos personals que provoquen la dispersió dels valors, segons l’entorn familiar i social. La sacsejada pot entorpir el rendiment escolar. Aleshores, la pèrdua del costum lector n’és una víctima molt generalitzada. Analitzem les possibles causes i alguns remeis recuperadors que han decaigut.
La tecnologia digital està envaint la cultura en tots els àmbits educatius i casolans. És un factor positiu, sempre i quan es mantingui l’equilibri entre el món virtual i el real. Dit altrament, i en terminologia paral•lela, que el món conegut com a analògic i tradicional o racional, no es vegi engolit íntegrament per la digitalització i la robòtica. La rapidesa dels canvis és vertiginosa, en el camp de la informàtica, la comunicació i la imatge. Sobrepassa a la reflexió personal pausada, amb el perill de ser suplantats per l’efectivitat de la màquina. No obstant, tal eficiència mai podrà suplir l’estat emocional de la consciència, la voluntat de les decisions, la comprensió i memorització dels conceptes, els hàbits i les actuacions. Encomanar o confiar a la tecnologia els valors i les obligacions humanes intransferibles, seria la despersonalització més aberrant.
La família hauria de ser el primer motor lector infantil. L’exemple és el millor mestre. Quants llibres, revistes i diaris entren habitualment en cada llar? Els fills reben propostes i estímuls envers la lectura, però, veuen com ho fan els seus pares, assíduament? El caliu lector familiar, força freqüent en alguns entorns europeus, no està arrelat aquí. La descoordinació horària i la poca implicació en les tasques escolars dels fills passen a segon pla, especialment en les etapes més conflictives i de més aïllament moral.
L’escola ha perdut de vista la lectura i les seves tècniques com a àrea curricular obligatòria de la secundària. Ha passat a millor vida la creativitat lliure o imposada, com era la revista escolar mensual, concursos literaris, redaccions de gran volada, composicions i declamacions poètiques. Ben sabut és l’eslògan: qui més llegeix, millor redacta. Els clubs lectors a partir de la biblioteca d’aula o de l’escola entusiasmaven a llegir i a aconsellar llibres als companys de cada etapa i edat. Ha desaparegut la pedagogia del saber triar i ressenyar críticament llibres per voluntariat, amb l’excusa que a internet s’hi troba tot. La crítica literària amb fòrums oberts sobre un text escrit, una novel•la, una obra de teatre llegida a classe, és aigua passada. Vet aquí procediments que forgen la constància i la reflexió col•lectiva que el sistema educatiu ha marginat de l’aulari, per manca de temps, desmotivació o les tisores de l’anacronisme.
Les biblioteques públiques estan mutant o ampliant la seva funció en detriment de la finalitat primordial, la lectura. A més de prestar llibres s’han convertit en centres digitals de l’internauta, llocs d’àudio musical i projecció de vídeos. La indagació científica a partir de la recerca física de llibres, la comparativa de fonts diverses i l’ús enciclopèdic està decreixent com a mètode de treball i consulta. La tècnica del copiar i enganxar ha desacreditat el rigor crític. La síntesi personalitzada de conceptes no la pot fer l’ordinador, de moment.
En definitiva, que la lectura de la imatge digital, està reconvertint, perillosament, l’encarnació del text escrit sobre paper. L’electrònica agilitza i fa més agradable la presentació, però, no pot llegir ni comprendre per nosaltres. La lectura, amb metodologies diferents, -a més d’un plaer per se- , sempre serà el substrat i aliment del pensament, la base de l’estudi i la companya de l’experiència, tres grans valors afegits de la vida.
Ramon Mas Sanglas – 22/02/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100414/53908814675.htmlhttp://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20100226/carta-destacada-del-dia-com-curar-lallergia-dels-escolars-lectura/141990.shtml

Entre el silenci i la democràcia

Disciplina de vot i obediència al partit sona a vot d’obediència monacal, silenci conventual i a recés de claustre. És la representació teatral a què hem assistit darrerament per escenificar el guió escrit pel conseller Ernest Maragall. L’audiència socialista va desaprovar el discurs d’un actor del partit obligant-lo a rectificar i adjurar públicament de la seva discrepància díscola. La submissió al credo ideològic no permet llicències personals de criteri per no malmetre la imatge externa d’unitat, força i bon govern. Sectarisme i servitud, per convicció o imposició? Podem comprendre la vocació del monjo que renuncia als plaers de la vida i sotmet la seva existència a unes regles d’abstinència i silenci per causes divines, però no, la renúncia a l’expressió lliure sota coacció en un partit considerat democràtic. Estem realment al segle XXI? És probable que el binomi política-partit hagi tocat fons i calgui buscar una nova fórmula per trobar uns governants desintoxicats, amb les mans netes i les ments lliures per opinar i actuar.
Sense centrar l’escena en cap sigla concreta podem aplicar la filosofia a tot l’aparell polític del país. Què s’entén per democràcia real a escala de coalició i a nivell de la ciutadania? El silenci imposat a les idees no compartides -per disciplina de partit- , és una negació democràtica i humiliant en una societat plural. La confrontació ideològica dialogada i legítima, no perversa o malintencionada, és un enriquiment global, i més, quan és vox populi. Discrepar és aportar per contrast. L’acatament a les regles de joc és necessari, però, sense ofegar la pròpia creativitat, malgrat faci mal a l’oïda. Tolerància i exigència sense laxituds. Saber escoltar als de dintre i als de fora és la primera lliçó del bon polític. Fa anys que la classe política del país pateix la síndrome de la grandesa i la prepotència. La recepta de l’amnèsia, quan les veritats que li arriben són adverses, no és saludable. Ofegant les veus s’empobreixen més. El pitjor cec és el que no vol veure.
El més greu són les actituds al•lèrgiques dels partits envers la reforma electoral que reclama el país. El caràcter impositiu d’unes llistes tancades són el reflex d’una democràcia poc evolucionada i estàtica, per la temença de perdre lideratge. Trenta anys d’immobilisme electoral fa pensar en recessió, ineficàcia i estabilitat de poder per interès propi, que aboca inexorablement cap al passotisme, la incredulitat i desafecció. És el panorama polític que Catalunya està vivint avui, -immersos en campanya preelectoral nou mesos abans- , deixant relliscar totes les lleis pendents d’aprovació que més incomoden als senyors parlamentaris.
Tancar en fals una crisi permanent del sistema per la via del silenci i la negativa és signe de covardia. El polític sense fusta i ànima de servei és com el monjo reclús sense vocació de frare. El primer, suporta la contradicció verbal i el menyspreu a canvi d’una suculenta nòmina mensual, i el segon, el fred més cru per un plat calent, malgrat un llit dur. El premi d’una vida terrenal generosa per a un o la glòria celestial per a l’altre, alleugereixen les adversitats gràcies a la caritat ciutadana obligada i l’esperança d’un cel etern.
Ramon Mas Sanglas – 11/02/2010

Nova llei electoral en blanc

Han dit no. No volen perdre els drets adquirits canviant la llei electoral actual amb 30 anys de caducitat, si mirem la data de fabricació. L’única comunitat enquistada sense llei autonòmica pròpia, Catalunya. Els vots que els proporciona cada territori complau gairebé tots els partits. Poc els importa si complau al ciutadà, a la democràcia. La bombolla del poder els ha cegat.

Anecdòtic o irrisori que alguns polítics actuals vulguin transmetre al poble un missatge pedagògic digne de ser escoltat. La seva idiosincràsia entestada en fer-nos creure que fan una tasca convincent de govern es contradiu amb la nimietat dels seus fruits i la ineficàcia del seu discurs. Les dues cares de la moneda que ens ofereixen per comprar el vot els delata quan les paraules xoquen amb els fets allunyats del servei i l’apropament. Cada vegada que sonen els tambors electorals sembla que l’ambient s’enrareix de neguit i angoixa. Aquesta casta política, com s’han guanyat, genèricament, tal rebuig i tanta decepció? La seva campanya incita un revulsiu a la propaganda que envaeix llars i bústies, com si fossin intrusos, en lloc de veure’ls com una esperança de renovació i un remei a la crisi. Tenen ben merescut el suspès acadèmic com a pedagogs de la política, perquè s’han volgut amagar darrere les bambolines del partit en lloc de donar la cara individualment. Poques excepcions salven l’honor dels seus càrrecs i la dignitat de les urnes. Com respondrà el poble?

La cultura del vot democràtic útil cada dia arrela més, en lloc de l’abstencionisme, però, en forma del vot en blanc, mentre la llei de les llistes obertes no ens alliberi del segrest que ens té empresonats amb les candidatures opaques de les llistes tancades. Hem de fomentar l’hàbit de la participació com a obligació de consciència. És urgent potenciar el dret del poble a decidir sobre persones i noms, no sobre partits, per salvar la dignitat del bon governant, allunyar-lo de l’ambició del poder vitalici i convidar-lo a parlar al veïnatge. En definitiva, donar-li les eines pedagògiques del diàleg i la proximitat perquè escolti i transmeti al Parlament què vol la ciutadania, en lloc d’imposar-li el què no necessita.

El vot en blanc, a diferència del nul, és dir no a la degeneració dels polítics sense discriminació de dretes i esquerres. Com que ells ens ignoren, els ignorem, anant a votar -perquè som demòcrates-, però, en blanc. No ens convencen les seves propostes, ni les persones desconegudes que s’emparen en coalicions sense transparència.

El vot en blanc no comptabilitza per fer sumar escons, però, és tan vàlid com els altres, i s’haurien de deixar buits. Aquest és el gran càstig que el votant imposa a l’aparell polític. Negació a tots els aspirants. No és cap solució votar el menys dolent. Seria accedir al xantatge de la campanya quan pregonen el seu ego i es carreguen els adversaris. Només amb un alt percentatge de paperetes blanques es demostrarà la baixa representativitat popular parlamentària. Si l’índex de votants fos inferior als 50%, amb quina legalitat i força podrien governar? Caldria una segona volta. És un vot més temut que l’abstencionista, que denota simplement indiferència, i no repulsió. Un és d’apatia i l’altre de protesta activa.

La gran labor popular és pedagògica i selectiva alliçonant als representants que volem. La vella escola del partidisme ha capgirat la funció i la utilitat d’agermanar ideologies perquè els militants han traït i canviat els principis més nobles i democràtics per l’ambició. El partit i molts parlamentaris han perdut l’horitzó lliure. Només amb persones deslligades, expertes i convençudes naixerà un nou panorama polític gràcies a les candidatures obertes. Necessitem persones sàvies per servir el poble, no ideòlegs polítics sotmesos.

Ramon Mas Sanglas
15/2/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100224/53894010126.html

Present i futur del nou calendari escolar

Quan la tramitació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) va estar en el punt més crític per als sindicats i el professorat, semblava utòpica la seva aprovació. Però, el pactisme polític i la força de les majories van convertir en realitat les aspiracions d’un conseller obstinat, encara que impopular. S’està desplegant la normativa amb la combinació d’algunes reticències docents i les satisfaccions parcials dels pares que veuen el nou calendari del curs escolar una mica més perllongat pels dos extrems. No obstant, se’ls farà costerut el malson d’una setmana de descans escolar enmig del segon trimestre sense saber què fer-ne dels fills, si no es graten la butxaca. Un pedaç o una necessitat?
Coneixem oficialment els períodes vacacionals per als cursos 2010/11 i 2011/12. Són novetats el començament acadèmic una setmana abans, la desaparició de la jornada intensiva de juny/setembre i la prolongació laboral del professorat fins el 7 de juliol. Si la interrupció lectiva implantada respon a necessitats estrictament pedagògiques i de rendiment, per lògica, s’haurà d’aplicar el mateix criteri dintre el primer trimestre, el més llarg del curs amb 14 setmanes, sense les oscil•lacions de durada que té el segon per la mobilitat de la Pasqua. De moment, l’assaig de dos cursos és una mostra de saviesa aconsellada per la prudència i la crisi, que no permet dispendis desmesurats. L’esport de la neu servirà d’excusa com a alternativa per als més benestants durant la setmana blanca. Però, serà més difícil entretenir-los al bell mig de la tardor fora del recinte escolar.
Amb el cavall de Troia de la LEC el conseller va superant tota resistència, amb mà esquerra i contundència, alhora, sense presentar batalles obertes. Compta amb dos avantatges molt potents: l’excés vocacional dels seus adversaris i la falta d’afiliació sindical que els afebleix. Els dos fronts del gremi, l’escola pública i concertada –amb interessos diferents- , fa que la unitat poques vegades hagi existit per buscar propostes comunes. L’escola privada, mantinguda amb fons públics, té pendent l’homologació horària i de plantilles respecte els seus homòlegs. El desplegament legislatiu retarda fins el 2012 l’aplicació del calendari unificador de forma progressiva i en paral•lel a la subvenció dels centres de Batxillerat i Cicles Formatius, fins els 18 anys. Sense auguris de mal profeta, intueixo que sabran trobar el punt de confluència de les sis hores lectives setmanals que els separen a la secundària, buscant el punt intermedi per les dues bandes sense concessions gratuïtes.
Posats a parlar de noves conquestes patronals i de l’administració, el mes de juliol es convertirà ben aviat en un mes laboral íntegre per als professionals de l’educació. Quan –tard o d’hora- s’implanti la interrupció acadèmica del novembre –per Tots Sants- , a imitació europea, els docents hauran de fer una nova permuta durant el mes de juliol, que quedarà reduït a la meitat. Alguns dels dies lliures quedaran reservats, obligatòriament, per a la formació permanent per justificar el cobrament dels sexennis. Sense més embuts, les vacances d’estiu dels mestres seran com la resta dels treballadors i aleshores, sí, que desapareixerà el tòpic dels tres mesos.
Treballar sobre un calendari i en un despatx resulta més còmode. Però, la climatologia de les aules a principis i finals de l’estiu en la nostra latitud no és comparable als països nòrdics. S’ha pensat en recursos inversors per posar aire condicionat en les escoles catalanes? La temperatura adequada per treballar és una condició bàsica pel bon rendiment.
Si tot el personal educatiu s’està sacrificant i s’adapta a les noves estructures organitzatives de la LEC, falten dos requisits imprescindibles i claus per remodelar un sistema escolar amb menys fracàs: la flexibilització de la jornada laboral dels pares i la mobilitat del calendari de les empreses. Senyor conseller d’Ensenyament, si pensa que ha guanyat la batalla als seus treballadors –gràcies, sobretot, a la poca oposició i molta col•laboració- , comenci la batalla en el món laboral per conciliar la família i l’escola en tots els àmbits, amb la mateixa empenta i tenacitat, si creu de veritat que el seu cavall és invencible.
Ramon Mas Sanglas – 11/2/2010

Crisis a tres bandes

La resistència del govern i dels empresaris a acceptar la recessió econòmica va ser pel dopatge de la bonança de tants anys. No volien imaginar-se un país diferent del que havia creat la seva especulació habitual i tenien que jugar una doble cara de presentació. Van aterrar quan els recursos propis s’havien esfumat en un no res. Quan se’n van adonar que el subsidi social feia arribar el plat a taula en moltes famílies, tots a l’atur. Massa tard. Els estralls de tantes empreses fallides i la bancarrota de la construcció després d’un any d’amagatalls i de falses esperances, posen al descobert el gran forat i endeutament del país. Quin peatge hem de pagar entre tots per refer una economia cadavèrica?
No hi ha resposta política adequada a la crisi econòmica. Els instruments de mediació i conciliació social estan darrera una cortina de desconfiança. No hi ha consciència nacional per plantejar mesures comunes de solució. La proposta governamental d’una reforma laboral d’emergència –sota pressió europeista- presentada als tres estaments socials, sembla que vulgui encarrilar les divergències i frenar la caiguda lliure. Serà possible definir de forma sensata i proporcional l’aportació que els treballadors i els empresaris han de fer per rescatar el dèficit de les arques estatals? Els objectius són clars per a tothom: recuperar el 3% del PIB (ara estem a l’11%) i tornar als paràmetres estructurals del 8% de l’atur (ara estem ratllant el 20% amb tendència a l’alça). Si el diagnòstic està encertat, per què no s’aplica el medicament adequat?
L’oposició del govern es mostra massa cauta, oportunista, crítica i escèptica. Dedica més temps a mirar les enquestes electorals del futur que a fer un estudi rigorós d’aportacions positives. És l’antítesi del bon polític. En lloc de servir i col•laborar activament amb el govern, eludeix responsabilitats sota l’excusa de no liderar, esperant que la poma caigui. La seva actitud ratlla la perversitat.
L’empresariat més potent ha reaccionat tard i malament, però s’ha guardat un roc a la faixa. Tanca i redueix plantilles sense més consideracions abans de perdre tots els beneficis acumulats. Tanta toxicitat especulativa malmet el consum, -per efecte dòmino- , i fa inevitable una regressió productiva. La taca d’oli autoalimenta amb molt celeritat la crisi econòmica que colpeix més la classe política dividida amb efectes molt negatius a Europa. Les seves propostes de més contractació a canvi de més productivitat no compromet a sacrificar beneficis. Vol un acomiadament més barat, escalonat o parcialment a costa de l’Estat.
El sindicalisme apunta solucions socials que no són assumibles si la precarietat laboral no es reforma amb més inversió tecnològica, més formació professional, més inversió dels beneficis amb contractes fixos i de producció, i una reducció de l’acomiadament com a contraprestació. Accepta una moderació salarial de l’1,5% d’increment durant tres anys, sense cap garantia de que l’IPC es desmarqui per damunt amb pèrdues significatives del poder adquisitiu del treballador. No deixa de ser paradoxal que la tecnificació comportarà menys contractació de mà d’obra, però, la productivitat que s’incrementarà podrà repercutir en més expansió industrial, més consum i benestar. La qualificació professional i la flexibilitat de la jornada són crucials.
Només amb la coordinació tranversal dels tres eixos polítics, empresarials i sindicals l’economia se’n sortirà del mercat caòtic regressiu, lentament, amb dues repercussions laborals positives: la generació del ni-ni (ni treball, ni estudis) fins els 30 anys entrarà al món laboral i els mileuristes sentenciats intentaran millorar la precarietat salarial amb la garantia d’una feina més estable. És ben cert que la història és pendular i que els cicles es repeteixen.
Profetes del s.XXI ja han parlat de la demografia a 60 anys vista. Possiblement encertaran més que Malthus en la seva època. Si fa dos segles preocupava l’excés de naixements i l’escassetat alimentària, molt abans d’acabar el segle actual inquietarà la longevitat i la manca de treballadors. Pronostiquen la necessitat irremeiable d’una immigració preparada, però, amb valors afegits per al país acollidor. No serà transitòria sinó estable. Els demògrafs parlen de 70 milions fins l’any 2070. La procreació dels autòctons europeus, encara que existís la poligàmia, seria insuficient. Un continent envellit sobreviurà gràcies a la suma d’ètnies i cultures diverses que posaran a prova la supervivència cultural i lingüística pròpies. Per evitar aquesta atomització i dispersió caldrà racionalitzar la integració immigratòria. Només amb una cohesió generacional serà possible no perdre la identitat europea, sense parlar d’estats o nacions concretes.
Esperem que quan el país hagi sortit del túnel comencin a debatre seriosament la immigració sense frivolitats i sense aparcar el tema de les jubilacions, vinculat a la producció i la qualitat de vida.
Ramon Mas Sanglas – 10/2/2010

Calendari escolar il•lògic

L’estrena del nou calendari escolar imposat per la Conselleria en contra la voluntat d’un sector de la comunitat educativa manté unes incongruències importants gens justificades quan es vol comparar amb els nostres veïns europeus o per raons pedagògiques del descans escolar. El trimestre més llarg és el primer (14 setmanes) del 7 setembre a 22 desembre. El segon té 11 setmanes, del 7 de gener al 28 març. És més lògic i europeu descansar una setmana de novembre que pel febrer, a menys que comenci el segon trimestre el dia 2 de gener, com tots els europeus. La Setmana Santa estarà a tocar. També els adults necessiten del relax laboral i no cal concentrar totes les seves vacances a l’estiu. Si les comparteixen amb els seus fills, com fan els europeus, s’estalviaria personal docent i ajudaria la convivència familiar. Mentre la mentalitat de la jornada laboral no canviï (a les sis tots a casa) estarem apedaçant la conciliació família i escola sense cap resultat efectiu. Els diners que es gastaran per pagar el personal de la setmana blanca (monitors o mestres amb hores extres) es podrien invertir en climatitzar les aules que seran saunes el mes de juny i primers dies de setembre. La supressió de la jornada intensiva farà més insostenible el rendiment degut el clima calorós, que no tenen els amics europeus. Quant als docents, reticents al nou calendari, hauran de fer mans i mànigues per preparar el nou curs amb la setmana afegida del juliol, en perjudici de la formació personal a què dedicaven aquests dies. Hauran d’esperar el 15 de juliol per començar les vacances si tenen la convicció de la formació permanent i volen guanyar punts per seguir cobrant els sexennis. Però, el més temut i probable és, que la maquinària administrativa del departament no estarà a l’alçada i, com cada curs, arribarà el 7 de setembre i mancarà professorat en algunes aules per falta de previsió o recursos econòmics. Estem caminant cap a l’Europa real, però, encara no hi som.

Ramon Mas Sanglas – 9/2/2010

Reforma fiscal més que laboral

Donar pals de cec és ignorar o no veure la realitat i aplicar remeis inadequats a la malaltia. Després dels darrers desencerts econòmics que pretenien pal•liar la crisi, les arques públiques estan quasi escurades i sense fruits consistents. Tres exemples: uns ajuts a la Banca que ha tancat l’aixeta dels crèdits a empreses i a particulars; el pla Renove de l’automoció que ha estimulat les vendes, però, no ha impedit la reducció de plantilles; les inversions municipals puntuals (Pla E) que només han allargat l’agonia laboral d’uns pocs, ara a l’atur. D’això se’n diu ineficàcia o apedaçament. El mal és de soca-rel. Pretenen esporgar uns branquillons poc estètics, en lloc de tallar el brancatge que obstrueix la claror i transparència. Dit altrament, es vol fer una reforma laboral dels treballadors, quan fa falta una reforma fiscal directa i frontal. No hi ha valentia política, empresarial, ni sindical, de dir les coses pel seu nom sense més voltes. Qui posa el cascavell al gat salvatge sense ser esgarrapat?
L’objectiu fonamental de la reforma és sanejar les inversions estatals malmeses i l’atur galopant. Això exigeix renúncies econòmiques i sacrificis dels més benestants, i no exclusivament a costa d’una reforma laboral general del país. Si els originaris de la crisi, -fruit d’una especulació empresarial continuada i la mala gestió pública dels ingressos- , no són els treballadors, per què ha de recaure sobre el col•lectiu més feble la fallida i el pes de la recuperació ? Tot l’esforç negociador quedarà centrat en la jornada, acomiadament i contractació dels assalariats, quan sabem que l’administració pública és el gran desert del descontrol. No és cap secret l’exageració salarial de certs alts càrrecs ministerials que fan la competència a les nòmines de molts polítics, ex ministres i presidents amb sous sovint vitalicis i jubilacions amb pocs anys cotitzats. Són les hemorràgies greus que eixuguen els estalvis de l’Estat, a més de l’excés de funcionaris i organismes públics fàcilment fusionables. La mesa negociadora discutirà les retribucions màximes de la mà d’obra més barata del mercat, sense cap esment dels salaris anuals sobre dimensionats superiors als seixanta mil euros, -sense comptar beneficis i extres- i els càrrecs múltiples. El neoliberalisme fa màniga ampla per no barrar cap pas al consumisme més ferotge. Amb aquesta irracionalitat es pot demanar austeritat i més restriccions? La sostenibilitat d’un sistema laboral ha de ser bilateral i també proporcional en funció de l’esforç, capacitat o preparació i responsabilitat. Tres factors dignes d’una remuneració addicional -amb uns topalls raonables- , sobre la base d’un salari just per a tothom. L’exigència del rendiment només té lògica en el marc de la justícia compartida. Quan la xarxa política o administrativa estatal, autonòmica i comarcal està contagiada per l’afany del poder i una plaça laboral és garantia d’estabilitat sense un seguiment, esdevé ineficaç a mig o llarg termini massa sovint. Malauradament, els funcionaris i polítics bons han de compartir la mala fama dels mediocres o corruptes.
Fins aquí el dic de contenció per no buidar del tot l’embassament. Per veure’l novament ple pot passar més d’una dècada si el cabal d’entrada no augmenta substancialment. Les recaptacions indirectes a través del consum i els rebuts per les despeses mensuals són engrunes al costat dels grans capitalistes. Experts en economia no silencien que només amb una reforma fiscal decidida i ferma dels impostos directes –qui més té, més paga- , el país sortirà de la recessió o estancament. Una nació amb rendes baixes i mitges no ha de permetre que les classes altes amb sous d’escàndol tributin només un 24% dels seus interessos. Jugadors, directius empresarials i banquers són simples mostres dels intocables. Si el salari mínim interprofessional és un element quantificador per a les prestacions socials, el límit d’un salari màxim hauria de ser un referent obligatori per als funcionaris i polítics, com les seves pensions, sense excepció de cap tipus. El comunisme és una filosofia arcaica. Però, la justícia és un reclam social històric del proletariat en un món cada dia més globalitzat. L’obstinació en marcar diferències entre rics i pobres portarà més conflictes col•laterals. Els pactes laborals seran poc resistents si no minven les discrepàncies en el repartiment dels beneficis productius comuns.
El control de la despesa pública en un país democràtic –la suma dels impostos totals recaptats- , correspon al poble. Per què no coneixem els detalls de les partides pressupostàries del personal de cada ministeri i conselleria, per exemple? És evident que la política manipula l’economia a través del partidisme, font de l’avarícia per governar. Aquesta malaltia només es cura amb la teràpia de l’exemplaritat com a contribuent i essent un bon servidor de la ciutadania. La utopia interessada és una forma més de viure, per al cec que pot i no vol veure.
Ramon Mas Sanglas – 6/2/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100210/53888200628.html

Campanades fora de temps

No és difícil, sinó impossible, governar a gust de tothom. El consens total és un somni. Encertar quan toca i no toca en política és apostar, perquè els interessos dels poders partidistes mai són coincidents. Faig referència als temes de les vegueries a nivell autonòmic i a la reforma de les jubilacions en el marc estatal. Dos blocs legislatius d’índole diferent, però, comuns en la inoportunitat de la seva resolució. La crisi econòmica del país, en estat crític i agut, fa temps que havia d’haver estat l’ull de l´ huracà amb la creació de llocs de feina buscant la convergència de criteris socials, empresarials i de govern. Pedaços com el Plan E i el subsidi addicional de sis mesos per als aturats amb la prestació esgotada, han estat un fre a la legislació laboral estructural immediata, malgrat l’ajut conjuntural.
S’ha tramitat la nova divisió territorial del país atenent les exigències de l’Estatut, pendent del TC. Fa anys que ballava aquesta remodelació geogràfica, però a canvi d’abolir velles estructures. Canvi vol dir rellevar formes antigues per una xarxa administrativa més eficaç i adaptada a les necessitats actuals, a més de les raons històriques. Tots tenim in mente les funcions indefinides de les Diputacions Provincials amb dependència centralista i la complexitat dels Consells Comarcals com a entitats gestores –sovint de justificació dubtosa- per les interferències municipals. Si les vegueries no han de simplificar el mecanisme relacional amb l’administració, el ciutadà quedarà més descol•locat a l’hora dels tràmits. Quins continguts específics tindran en la pràctica les vegueries, set de moment? L’esperit inicial era reduir passos i funcionariat, i no crear solapaments administratius. Si ha estat un pur compliment estatutari quedarà en una simbologia, sempre i quan passi la prova de foc dels tràmits parlamentaris del govern central. Eradicar la noció de província -només per a Catalunya- , que continuarà vigent a nivell nacional per fer les eleccions de l’Estat, sembla una duplicitat conceptual inapropiada. Catalunya ha de tenir una doble cara o figura regional? La crisi demana reducció de despesa pública i de funcionaris a canvi de més inversió en la petita i mitjana empresa, motors i esperança de progrés del país.
El segon gran despropòsit d’aquests dies ha estat l’anunci d’una reforma de les pensions a l’esquena d’un consens patronal, sindical i polític majoritari. Les negatives contundents de tots els sectors han fet recular les pretensions d’una jubilació forçosa al 67 anys i uns càlculs a la baixa. Moltes raons ho justifiquen, a més de les forces físiques. No és cap urgència fer previsions a molt llarg termini sense solucionar el problema galopant de l’atur. Aquí està el secret de la solució. La guardiola de les reserves que s’estan buidant més de pressa del previst, no s’ha de recuperar amb més sacrificis dels grans, sinó amb les aportacions dels joves desenfeinats que estan esperant el seu torn amb drets al treball. Calen reajustaments importants de redistribució equitativa. S’han d’actualitzar els paràmetres dels càlculs en funció de l’aportació i no en base als quinze darrers anys que poden ser se simple subsidi. És de rebut que els treballadors de cinquanta i més anys condemnats a l’atur per sempre més, tinguin el reconeixement dels seus llargs anys cotitzats amb una pensió justa i digna. Que el sistema no atorgui privilegis de cap tipus a costa dels béns de l’erari públic amb pocs anys cotitzats –polítics amb dues legislatures- , ni pensions vitalícies i més d’un sou permanent o temporal fora del càrrec en actiu. Si el salari mínim interprofessional és un referent social per als més desfavorits, un salari màxim hauria de marcar el topall per als alts càrrecs públics com a patró de justícia. Qui vulgui millorar el seu status com a pensionista sempre li queda el recurs dels plans de pensió privats. Aquestes bases equilibrarien les balances dels ingressos permanents si el relleu fos constant i flexible, respectant qui vulgui treballar i remunerat, fins els 67 anys o més. Per tant, la revisió del Pacte de Toledo no es pot desvincular d’una reforma laboral urgent per aturar l’escalada mensual de treballadors sense feina, la sagnia més greu d’un país.
Ramon Mas Sanglas – 4/2/2010

Dialèctica política de sords

Vendre fum no aporta vots. El poble està tip de xarlatans barats. Les promeses sense fets crea més desafecció política. Podrien ser eslògans de qualsevol campanya electoral ara que proliferen els profetes messiànics cada cap de setmana. Les sorpreses i els ridículs seran un espectacle constant. Tan aviat veurem nous missatgers amb un superego desorbitat, disposats a fer rajar vots de l’aixeta de la seva fama personal, com l’ensorrament d’alguna piràmide que semblava tocar la glòria del poder. Em refereixo, evidentment, a un Laporta enlairat, antítesis d’un Carretero dissident. Per motius diferents, fan declaracions desconcertants que allunyen els electors de les urnes, quan encara creuen en la democràcia, o la seva credibilitat està en una situació de crisi aguda.
Aprendre a ser polític – Ningú neix savi i ensenyat. Si s’aprèn a llegir llegint i a pintar, pintant, a ser bon polític s’hi arriba escoltant i escalant. Voler entrar en política per ser president d’entrada, sense haver presentat unes propostes de programa ni copsat el grau d’afecció popular com a governant, és una aspiració superba. La catalanitat d’un club esportiu és distint de les ideologies polítiques, diverses i respectables. No és extrapolable. L’eufòria d’un entorn no ha de ser el mateix a tot arreu, i menys, quan aquest populisme reverteix en uns sentiments de patriotisme com l’autodeterminació. Per aterrar en política s’ha de tocar de peus a terra sense enlairaments prematurs, com un principiant de banca no pot ser president de l’entitat sense ser un expert en filigranes inversores, que aprendrà en el seu trajecte progressiu. La política no és gestió com el futbol. Cal projecte convincent, més que discurs, i ara més que mai, per sortir del caos laboral i econòmic. La societat busca models d’esforç personal, com en Guardiola, i no estils grandiloqüents americans, que condueixen al ridícul tot sovint. La il•lusió del bon patriota no neix del polític il•lusionista, víctima de la faràndula de l’aparell de partit, sinó de la persona compromesa que viu amb el poble i fa complir les lleis que aprova. Només convenç qui camina al costat, no qui vola.
Ambigüitat- Aquesta paraula defineix la verborrea política generalitzada. Ningú vol entrar en la complexitat del dia a dia d’una nació. Molts desitjos, aspiracions idíl•liques i sondejos informals sobre la independència. Però, i l’endemà? No he sentit cap proposta política seriosa sobre la sanitat, comerç, educació o economia d’una Catalunya suposadament lliure. Busquen el vot del ciutadà aventurer? És positiu deslliurar-nos d’aquest tabú de nació, però és un dret conèixer xifres per trepitjar realitats. Sense una agenda política concreta estem caminant cap a destins més divergents i amb més desafecció. És quimèric sentir parlar de geometria variable i de pactes postelectorals que sonen a revenja i repartiment d’una loteria. El ciutadà no li importa gens ni mica el continuisme personal de cada aspirant. L’interessen les persones més idònies per conduir el país. Si CiU promet buscar els millors cervells polítics, aliens a la seva ideologia, seria una alternativa tolerable de segona categoria –no la més democràtica ni lloable- , a les llistes obertes que tant temen aprovar. La lluita partidista engendra acarnissament i divisió interna com ha constatat Reagrupament a l’hora de fer llistes. Encomaneu aquesta tasca a les urnes amb el vot obert. L’elector ja confeccionarà la llista definitiva dels candidats que mereixen ocupar cada escó i designarà el partit més meritori per formar govern. Mentre el concepte de vèncer a l’adversari s’imposi al de servir, no existirà la il•lusió per anar a votar, ni el sentit democràtic de governar. Només el diàleg allunya la sordesa política que ens fa més distants.
Ramon Mas Sanglas - 1/2/2010